Algunes lliçons sembla que no s’aprenen mai. Com el frau financer que porta el nom d’un immigrant italià, Charles Ponzi; i que ha estat redescobert per Bernie Madoff i el Forum Filatelico, entre molts d’altres. Donat que l’original va ser dut a terme als anys 20, és sorprenent i potser exemplar de l’embolic on som que quasi cent anys després no hagi una regulació que impedeixi una trampa tan bàsica.
La persistència de la invenció de Ponzi, però, no es deu a la poca cura dels reguladors ni a les seves ideologies liberals... Es deu, més aviat, a les seves limitacions.
Primer, aclarim una cosa: el que va fer Madoff no té res a veure amb la crisi financera. L’estafa consisteix en pagar els clients existents amb els diners dels nous clients. Això, és clar, no es diu: s’assegura enlloc que els diners són invertits en actius poc menys que màgics. Ara si totes les empreses de Wall Street s’haguessin dedicat a no invertir els diners, us asseguro que no hi hauria hagut cap bombolla i no estaríem en els problemes que estem.
El problema pels reguladors comença amb els motius del Ponzi de torn. Per tota la seva fama, l’esquema de Ponzi és un frau prou pobre per l’estafador. Primer, té assegurat que el descobriran. Segon, per a què el frau funcioni els diners dels nous clients han de “sortir” ràpidament per a pagar els vells clients, i això impedeix que l’estafador desaparegui amb tots els diners. Ponzi mateix va acabar els seus dies en un hospici per pobres a Brasil. Madoff els acabarà a la presó.
Si l’estafa és un mal negoci per l’estafador, com és que tan popular? Segurament la resposta és que en Madoff i en Ponzi es van acabar estafant a ells mateixos. Potser van començar aconseguint honestament bons resultats; però quan un any magre va arribar va ser més fàcil fer una petita trampa que admetre-ho, potser en un excés de confiança, convençuts que els bons resultats retornaran a l’any següent i es podrà desfer la trampa. Però no arriben, i de mica en mica s’omple la pica.
Ah, i com evitar un frau on l’estafador s’estafa a ell mateix? Quina llei funciona sense consciència de crim?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Encara que se li digui Ponzi a aquesta mena d'estafes, sembla que el senyor Ponzi no en va ser l'inventor. L'invent em sembla que és hispànic: concretament crec que va ser una filla de Mariano José de Larra qui, a finals del segle XIX, va organitzar el prmer "Ponzi" de la història. Hauríem de reclamar que se li digués "Larra" enlloc de "Ponzi".
ResponEliminaFerran,
ResponEliminatens alguna referencia? Aixo seria la primera (i ultima) gran contribucio hispanica a la historia de les finances!
(Per que els italians sempre s'emporten el credit de tants invents?)
rA,
ResponEliminaPenso que sí que té a veure amb la crisi. Entenc que Maddof es veu obligat a mostrar l'estafa perquè no entren els diners necessaris per pagar tots els trams de la piràmide. És allò de que quan la marea baixa es veu qui porta banyador i qui anava despullat. Irònicament, Maddof acaba sent víctima de la crisi.
Per altra banda, no és un tema de regulació, però crec que és un tema d'ignorància de gent que si alguna cosa no es poden permetre és ser ignorants, perquè que estafin a la senyora Maria ho puc entendre, ella no té cap obligació de saber de finances i algun vàndal d'aquests la pot acabar enganyant, però que estafin bancs sencers amb la promesa d'un rendiment elevat, segur i pràcticament lliure de risc, home...
M'ha costat una mica trobar-ho. La senyora es deia Baldomera de Larra Wetoret. Quan son pare es va suicidar ella era menuda (3 o 4 anys). Es va casar amb el metge de la casa real (Amadeu de Saboia) però com que era afrancessat, al tornar Alfons XII, l'home va desaparèixer. La senyora Baldomera (coneguda com "La Patillas") va començar a recaudar diners amb l'eslogan de "Dame una onza de oro y te devolveré dos". L'any 1876 va desaparèixer arramblant amb tots els diners que va poder, però la van detenir a Paris i va ser extraditada i jutjada.
ResponEliminaMira't aquest article: El arte de la estafa