La tragèdia de Castelldefels ha obert, una vegada més, un debat on s’oposen dues formes d’entendre la responsabilitat, com a individual o com a col·lectiva. Simplifico, però els més ardents d’un costat o l’altre semblen creure que són conceptes mutualment exclusius i, d’alguna forma, independents de la societat on vivim.
Potser hauria de deixar clar de bon principi la meva posició. Jo habitualment em decanto en favor de la responsabilitat individual, o més en favor del que sembla ser la norma en les meves converses. Però no crec que siguin conceptes exclusius: es combinen i es multipliquen, si voleu. Sóc de l’opinió que una societat lliure on els individus són responsables de les seves accions és preferible a una societat sense llibertats i responsabilitats; una societat lliure però sense responsabilitats simplement no existeix.
També afegeixo un petit matís, pel que sempre podria acusar d’essencialista. Crec que tot acte, fins tot el del soldat qui li manen disparar, comporta una part de responsabilitat individual, ni que sigui petita com en l’exemple indicat.
Retornant a l’accident, és el debat realment sobre models de societat o de persona? Aquí també m’ha sorprès algunes reaccions davant l’origen i edat de les víctimes. Explica l’accident que la majoria fossin joves? Latino-americans? És racista preguntar-s’ho?
De fet aquestes són preguntes que qualsevol visió polar de la responsabilitat hauria de contestar. Si hom creu que és culpa de la societat, de quina en parla? De la que posa cartells i fa anuncis per megafonia o la que havia educat els joves? I si hom creu que és completament una responsabilitat individual, què hem de concloure, que els latino-americans són més incapaços en aquest aspecte?
.~.
diumenge, 27 de juny del 2010
dissabte, 19 de juny del 2010
L’equip o els jugadors?
És una final, o un partit molt important, són el Madrid i el Barça, o l’equip que estimeu més contra el que odieu més. S’acaba la primera part en un emocionant empat a X gols.
Comença la segona part i tots els jugadors s’han canviat la camiseta---per la de l’equip contrari.
A qui animeu?
.0,,
Comença la segona part i tots els jugadors s’han canviat la camiseta---per la de l’equip contrari.
A qui animeu?
.0,,
dilluns, 14 de juny del 2010
Solucions màgiques
No n’hi ha, és clar, i encara menys a una crisi fiscal com l’espanyola. S’han de pujar els impostos o retallar la despesa, i en ambdós casos perjudiquem la recuperació econòmica. En alguns casos, però, és possible augmentar els ingressos, reduir una despesa excessiva, i fins i tot arreglar algun problema.
El cas més clar és el de copagaments a la sanitat. Aparentment aquest tema és un suïcidi polític, però en termes econòmics no té discussió. Tenim un servei sobre utilitzat, amb dèficit, i a prova d’evasió. Els copagaments per visites podrien ser petits i serien igualment efectius— reduirien les visites i generarien ingressos. Es poden fer excepcions per malalts crònics, nens...
Una altra possibilitat que podria animar als ecologistes és la de ser un pèl més agressius amb els impostos sobre la contaminació... i deixar-se de tants subsidis. Les energies alternatives es poden fer atractives abaratint-les o encarint les “no-alternatives.” No vull ser molt optimista, aquí, perquè és improbable que un impost al CO2 pugui portar molts ingressos.
Finalment, i això sí que ja costaria més, hauríem de repensar això de la televisió pública. A Anglaterra la BBC la finança un impost directe. El resultat és una televisió més independent i una percepció del cost real; us puc assegurar que no tindríem la proliferació de cadenes públiques que hi ha (cada cop que torno en descobreixo una de nova).
.~.
El cas més clar és el de copagaments a la sanitat. Aparentment aquest tema és un suïcidi polític, però en termes econòmics no té discussió. Tenim un servei sobre utilitzat, amb dèficit, i a prova d’evasió. Els copagaments per visites podrien ser petits i serien igualment efectius— reduirien les visites i generarien ingressos. Es poden fer excepcions per malalts crònics, nens...
Una altra possibilitat que podria animar als ecologistes és la de ser un pèl més agressius amb els impostos sobre la contaminació... i deixar-se de tants subsidis. Les energies alternatives es poden fer atractives abaratint-les o encarint les “no-alternatives.” No vull ser molt optimista, aquí, perquè és improbable que un impost al CO2 pugui portar molts ingressos.
Finalment, i això sí que ja costaria més, hauríem de repensar això de la televisió pública. A Anglaterra la BBC la finança un impost directe. El resultat és una televisió més independent i una percepció del cost real; us puc assegurar que no tindríem la proliferació de cadenes públiques que hi ha (cada cop que torno en descobreixo una de nova).
.~.
dimarts, 8 de juny del 2010
Dades necessàries
Crec que en temps de crisi hem de ser tots animals polítics, i responsables fins i tot en les nostres opinions al cafè. En un article a la FCO vaig escriure una mica més sobre què vol dir ser responsable amb la situació actual.
Una de les coses que vaig destacar és la necessitat que tinguem una idea de la magnitud del problema fiscal. Em trobo amb l’opinió massa corrent que si retallem els salaris als diputats, o no donem primes pel mundial, ja tenim el problema resolt. (Sospito que saben que això no és veritat, però els hi fa mandra posar cinc minuts més d’esforç mental).
No, desgraciadament les decisions que hem de prendre són molt més dures: les grans despeses són prestacions socials, sanitat, i educació. Si no retoquem aquestes, ja podem fer desaparèixer totes les diputacions i la meitat dels ajuntaments, i no haurem fet més que començar.
Aquest article d’en Jesus Fernandez-Villaverde és especialment esclaridor (és un pel llarg, els que coneixem a en Jesus sabem que li agrada xerrar...)
Detalla primer d’on ha sortit el dèficit. Majoritàriament no hi ha res de misteriós ni sospitós: amb la crisi han caigut els ingressos fiscals, i han pujat les prestacions per l’atur. L’altra raó han estat els salaris dels funcionaris: se n’han contractat més i se’ls paga millor que fa dos anys. Quelcom a recordar amb vagues com la d’avui.
Més avall en Jesus comença a posar números a les possibles mesures d’estalvi. Aquí queda clar que sense pujades d’impostos, hauríem d’acomiadar funcionaris per fer quadrar els números d’aquí a cinc anys. L’altra opció és atacar la reforma de les pensions, que despit de no canviar (de forma comptable) el dèficit, té l’avantatge d’assegurar que el preu del deute no pugi.
En recomano la lectura; no es tracta d’aprendre els números, però si de fer l’esforç necessari per saber que, quan en Rajoy surt amb el seu pla d’austeritat, ens està prenent el pèl.
.~.
Una de les coses que vaig destacar és la necessitat que tinguem una idea de la magnitud del problema fiscal. Em trobo amb l’opinió massa corrent que si retallem els salaris als diputats, o no donem primes pel mundial, ja tenim el problema resolt. (Sospito que saben que això no és veritat, però els hi fa mandra posar cinc minuts més d’esforç mental).
No, desgraciadament les decisions que hem de prendre són molt més dures: les grans despeses són prestacions socials, sanitat, i educació. Si no retoquem aquestes, ja podem fer desaparèixer totes les diputacions i la meitat dels ajuntaments, i no haurem fet més que començar.
Aquest article d’en Jesus Fernandez-Villaverde és especialment esclaridor (és un pel llarg, els que coneixem a en Jesus sabem que li agrada xerrar...)
Detalla primer d’on ha sortit el dèficit. Majoritàriament no hi ha res de misteriós ni sospitós: amb la crisi han caigut els ingressos fiscals, i han pujat les prestacions per l’atur. L’altra raó han estat els salaris dels funcionaris: se n’han contractat més i se’ls paga millor que fa dos anys. Quelcom a recordar amb vagues com la d’avui.
Més avall en Jesus comença a posar números a les possibles mesures d’estalvi. Aquí queda clar que sense pujades d’impostos, hauríem d’acomiadar funcionaris per fer quadrar els números d’aquí a cinc anys. L’altra opció és atacar la reforma de les pensions, que despit de no canviar (de forma comptable) el dèficit, té l’avantatge d’assegurar que el preu del deute no pugi.
En recomano la lectura; no es tracta d’aprendre els números, però si de fer l’esforç necessari per saber que, quan en Rajoy surt amb el seu pla d’austeritat, ens està prenent el pèl.
.~.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
