Passo uns dies per Barcelona i Balaguer. Són pocs però prous per complir amb les tradicions: les culinàries (braves al Tomàs, coca de recapte a Balaguer), les lúdico-festives (us estalvio els detalls), i, és clar, la col•lecció de fets que potser ja només sorprenen a un servidor.
Començo amb la notícia que uns estudiants s’han manifestat contra el Pla Bolonya ocupant la seu del PSC, ERC, i... una sucursal del Banc Santander. No sé si és que no fa falta cap argument per ocupar un banc, o és que el dit banc havia fet el crim de contractar un llicenciat d’universitat i pagar-li un sou pels seus estudis, clarament contribuint a la privatització de l’ensenyança superior.
Baixo a fer un cafè al bar de la facultat i veig un anunci d’una manifestació del març passat contra els preus de l’habitatge. Ara entenc perquè reparteixen diaris gratuïts a la universitat. Aparentment els mateixos estudiants estan preparant una manifestació contra l’apartheid a Sud-àfrica.
Finalment, m’assabento d’una manifestació de gais i lesbianes amb el lema “no jutgeu la nostra sexualitat.” Heus aquí quelcom que comparteixo, penso. Segueixo llegint i resulta que la manifestació és per protestar pel judici d’un grup de gais i lesbianes que van atacar a un altre grup d’homosexuals per “pijo-gais.” El lema complet de la manifestació, suposo, era “no jutgeu la nostra sexualitat ni el nostre dret de jutjar la indumentària d’altres homosexuals.”
dimecres, 29 d’abril del 2009
diumenge, 26 d’abril del 2009
L’important és el futur
El que ha passat ha passat, hem de deixar-ho enrere i mirar sempre endavant. O almenys això és el que els models econòmics diuen. S’equivoquen?
Bé, pensem en un problema econòmic clàssic com el de l’estalvi. Quan decidim què estalviar tenim en compte els ingressos futurs, almenys a un o dos anys vista. També pensem en què volem consumir: necessitarem un nou cotxe en els propers dos anys? Una nevera? I finalment és important saber quins són els estalvis (o deutes) presents.
A la llista de coses que no hi pensem hi ha: el que vam consumir l’any passat, la Tia Pepa, i el que guanyàvem quan vam agafar una feina en un bar de Tarragona fa quinze anys. Sembla clar, doncs, que el que importa és el present i el futur.
Doncs una de les feines més difícils d’un economista és compaginar les dades amb models econòmics on el futur és el que m’importa. Curiosament, és molt més fàcil reproduir (que no predir) les dades si es fan servir models purament estadístics, que “miren” enrere.
La raó és que les variables econòmiques es mouen lentament, fins i tot en una crisi econòmica com l’actual. Si el passat no importa, però, les decisions haurien de reaccionar immediatament, “saltar” en un sentit matemàtic. Per exemple, si el passat no importa en l’estalvi, hauríem de canviar el nostre consum immediatament en resposta les perspectives econòmiques a un o dos anys vista. Però el que veiem és que el consum s’ajusta lentament, i parlo de mig any.
Òbviament els models tenen moltes mancances, potser no ens hauríem de preocupar-nos més d’una o l’altre. Aquesta, però, és molt important doncs moltes de les teories darrere del estímul fiscal es basen en models on el passat és l’important.
(continuarà)
Bé, pensem en un problema econòmic clàssic com el de l’estalvi. Quan decidim què estalviar tenim en compte els ingressos futurs, almenys a un o dos anys vista. També pensem en què volem consumir: necessitarem un nou cotxe en els propers dos anys? Una nevera? I finalment és important saber quins són els estalvis (o deutes) presents.
A la llista de coses que no hi pensem hi ha: el que vam consumir l’any passat, la Tia Pepa, i el que guanyàvem quan vam agafar una feina en un bar de Tarragona fa quinze anys. Sembla clar, doncs, que el que importa és el present i el futur.
Doncs una de les feines més difícils d’un economista és compaginar les dades amb models econòmics on el futur és el que m’importa. Curiosament, és molt més fàcil reproduir (que no predir) les dades si es fan servir models purament estadístics, que “miren” enrere.
La raó és que les variables econòmiques es mouen lentament, fins i tot en una crisi econòmica com l’actual. Si el passat no importa, però, les decisions haurien de reaccionar immediatament, “saltar” en un sentit matemàtic. Per exemple, si el passat no importa en l’estalvi, hauríem de canviar el nostre consum immediatament en resposta les perspectives econòmiques a un o dos anys vista. Però el que veiem és que el consum s’ajusta lentament, i parlo de mig any.
Òbviament els models tenen moltes mancances, potser no ens hauríem de preocupar-nos més d’una o l’altre. Aquesta, però, és molt important doncs moltes de les teories darrere del estímul fiscal es basen en models on el passat és l’important.
(continuarà)
dimecres, 22 d’abril del 2009
Philadelphia
Philadelphia no és New York. Mentre la defineixi el que no és, Philadelphia ho té cru. Em temo que aquest article serà més terapia que guia, però qui sap si pot ser ambdues coses.
En més d’un sentit, Philadelphia és una ciutat imprescindible per entendre els Estats Units. Per començar, va ser aquí on es va firmar la declaració d’independència i la constitució. Literalment, els Estats Units es van inventar dues cantonades d’on treballo, en un lloc concret, per un conjunt de persones concretes, i si fa no fa en unes dates precises. El contrast amb els països europeus, amb o sense estat, es pot palpar als carrers del barri de Old City (i dit això, es respira un aire tan marcadament anglès).
Tot i que Philadelphia va deixar aviat de ser el centre polític, cultural i econòmic dels Estats Units, va seguir reflectint la història del país. Un passeig pel centre fa evident les cicatrius d’algunes de les transformacions més importants. Un passat industrial i agrícola, evident en la seva lletjor. Els barris sencers que encara no s’han recuperat de l’epidèmia de droga dels setanta. Penso que aquestes cicatrius hi són, però no les veureu, si passegeu per Manhattan. És el Soho representatiu d’un passat industrial? Qui va al Bronx?
En més d’un sentit, Philadelphia és una ciutat imprescindible per entendre els Estats Units. Per començar, va ser aquí on es va firmar la declaració d’independència i la constitució. Literalment, els Estats Units es van inventar dues cantonades d’on treballo, en un lloc concret, per un conjunt de persones concretes, i si fa no fa en unes dates precises. El contrast amb els països europeus, amb o sense estat, es pot palpar als carrers del barri de Old City (i dit això, es respira un aire tan marcadament anglès).
Tot i que Philadelphia va deixar aviat de ser el centre polític, cultural i econòmic dels Estats Units, va seguir reflectint la història del país. Un passeig pel centre fa evident les cicatrius d’algunes de les transformacions més importants. Un passat industrial i agrícola, evident en la seva lletjor. Els barris sencers que encara no s’han recuperat de l’epidèmia de droga dels setanta. Penso que aquestes cicatrius hi són, però no les veureu, si passegeu per Manhattan. És el Soho representatiu d’un passat industrial? Qui va al Bronx?
diumenge, 19 d’abril del 2009
Diferències en diferències
Les diferències polítiques no les podem definir sobre una sola situació. Un bon exemple, però, pot tenir el seu ús i amb aquesta intenció parlaré d’un lampista i un doctor, i d’esquerres i de dretes.
Un doctor i un lampista són dues persones diferents. Podrien haver nascut idèntics, si voleu, però el doctor ha dedicat anys a la seva formació, i si s’equivoca el resultat és una infecció i no una inundació. Jo no crec que això faci del doctor una persona “millor,” o que el lampista no mereixi el meu respecte. Segurament aquesta creença la comparteixo jo, un liberal pro-mercat, amb la majoria de gent d’esquerres. I fins i tot estic més a prop de l’esquerra en què tant em fa si un dels dos és cristià, homosexual, o parla Swahili.
Com que no tinc res per afavorir un o l’altre, crec que el cobra un doctor i un lampista és una qüestió d’eficiència: del seu valor per la societat. I en la mesura que demanda i oferta reflecteixen aquest valor, doncs ja m’estan bé els salaris que dicta el mercat. En un món alternatiu on els serveis del lampista fossin més importants, doncs m’estaria bé que el lampista cobrés més.
En la meva opinió, l’eficiència no és un judici ètic o moral. Que un doctor cobri més no el fa, al meus ulls, millor persona. Podem discutir si els mercats són eficients: des del col·legi de metges al sindicat de lampistes passant per problemes d’informació, hi ha moltes raons per les quals podrien no ser-ho. Estareu d’acord, però, que aquesta discussió és purament empírica i no política.
Tinc la sensació que algunes persones d’esquerres creuen que, donat que lampista i doctor mereixen igualment el nostre respecte, la societat ha de tractar lampista i doctor de forma equitativa. La diferència en el raonament és que el d’esquerres fa un judici de valor sobre les diferències entre lampista i doctor.
Aquest judici de valor em sembla erroni i, a més a més, car. Les diferències hi són per una raó, i abolir-les ens pot deixar esperant més al consultori que per un lampista (que no és poca espera).
Un doctor i un lampista són dues persones diferents. Podrien haver nascut idèntics, si voleu, però el doctor ha dedicat anys a la seva formació, i si s’equivoca el resultat és una infecció i no una inundació. Jo no crec que això faci del doctor una persona “millor,” o que el lampista no mereixi el meu respecte. Segurament aquesta creença la comparteixo jo, un liberal pro-mercat, amb la majoria de gent d’esquerres. I fins i tot estic més a prop de l’esquerra en què tant em fa si un dels dos és cristià, homosexual, o parla Swahili.
Com que no tinc res per afavorir un o l’altre, crec que el cobra un doctor i un lampista és una qüestió d’eficiència: del seu valor per la societat. I en la mesura que demanda i oferta reflecteixen aquest valor, doncs ja m’estan bé els salaris que dicta el mercat. En un món alternatiu on els serveis del lampista fossin més importants, doncs m’estaria bé que el lampista cobrés més.
En la meva opinió, l’eficiència no és un judici ètic o moral. Que un doctor cobri més no el fa, al meus ulls, millor persona. Podem discutir si els mercats són eficients: des del col·legi de metges al sindicat de lampistes passant per problemes d’informació, hi ha moltes raons per les quals podrien no ser-ho. Estareu d’acord, però, que aquesta discussió és purament empírica i no política.
Tinc la sensació que algunes persones d’esquerres creuen que, donat que lampista i doctor mereixen igualment el nostre respecte, la societat ha de tractar lampista i doctor de forma equitativa. La diferència en el raonament és que el d’esquerres fa un judici de valor sobre les diferències entre lampista i doctor.
Aquest judici de valor em sembla erroni i, a més a més, car. Les diferències hi són per una raó, i abolir-les ens pot deixar esperant més al consultori que per un lampista (que no és poca espera).
dijous, 16 d’abril del 2009
dimecres, 15 d’abril del 2009
Pirateria acceptable
De fa uns quants anys que sentim les històries dels pirates que operen des de la costa de Somàlia i compliquen el trànsit de l'estret d'Aden (i del canal de Suez). De primeres els vaixells van respondre allunyant-se progressivament de la costa en els indrets més conflictius però els pirates han anat seguint el mateix camí i ara ja poden operar a molts quilòmetres de la costa. La història més sonada va ser el segrest del superpetroler Sirius Star que transportava prop de 2 milions de barrils de petroli (que, valorats a 50 dòlars el barril, són 100 milions de dòlars). Aquest cap de setmana forces americanes han alliberat un capità americà que estava segrestat, amb el resultat de la mort de 3 pirates i la captura d'un quart.
Molts països estan dedicant recursos per posar fi a aquesta situació en una coordinació relativament sorprenent donada la difusió del problema. Aquesta mateixa coordinació és la que molts països estàn intentant aconseguir en matèria de pirateria de material sotmès a drets de propietat intelectual. No obstant, la pirateria internàutica segueix a tota marxa. De fet, alguns estudis estimen que la transferència de fitxers en xarxes persona-a-persona suposa dues terceres parts del trànsit d'internet. Deixant de banda que aquest tipus de pirateria és possiblement més difícil d'aturar també te una altra avantatge: resulta socialment acceptable.
De fet, aquest mateix cap de setmana en un botiga d'electrodomèstics va entrar una persona amb la intenció de comprar un reproductor de DVDs i, tot parlant amb la dependenta de les especificacions de l'aparell, va preguntar tot naturalment "i, em servirà per tocar pel·lícules que em baixo del bittorrent?". La dependenta va sugerir un altre model amb els descodificadors necessaris i la persona es va endur aquest segon aparell. Cap problema, cap escàndol. Això és només un exemple dels que tots veiem i sentim cada setmana. Tot i estar totalment oposat al supost de culpabilitat que és el canon digital, un acaba preguntant-se si acaba sent un impost necessari.
Molts països estan dedicant recursos per posar fi a aquesta situació en una coordinació relativament sorprenent donada la difusió del problema. Aquesta mateixa coordinació és la que molts països estàn intentant aconseguir en matèria de pirateria de material sotmès a drets de propietat intelectual. No obstant, la pirateria internàutica segueix a tota marxa. De fet, alguns estudis estimen que la transferència de fitxers en xarxes persona-a-persona suposa dues terceres parts del trànsit d'internet. Deixant de banda que aquest tipus de pirateria és possiblement més difícil d'aturar també te una altra avantatge: resulta socialment acceptable.
De fet, aquest mateix cap de setmana en un botiga d'electrodomèstics va entrar una persona amb la intenció de comprar un reproductor de DVDs i, tot parlant amb la dependenta de les especificacions de l'aparell, va preguntar tot naturalment "i, em servirà per tocar pel·lícules que em baixo del bittorrent?". La dependenta va sugerir un altre model amb els descodificadors necessaris i la persona es va endur aquest segon aparell. Cap problema, cap escàndol. Això és només un exemple dels que tots veiem i sentim cada setmana. Tot i estar totalment oposat al supost de culpabilitat que és el canon digital, un acaba preguntant-se si acaba sent un impost necessari.
dissabte, 11 d’abril del 2009
Ciència i presciència (2)
Podem predir terratrèmols? Potser sí. Segurament, però, ens emportaríem una decepció, perquè en el fons tenim una percepció pobra de les probabilitats i el que s’entén com predicció a les ciències no exactes.
Per exemple, jo predic que sortirà un tres un cop de cada sis que tirem un dau. No trobareu una predicció millor sobre la freqüència de tresos; i de fet qualsevol altre és estrictament pitjor. Si algú us diu que sortirà tres segur, això és presciència—si ho encerta, xerrameca si no.
Quan la geologia parla de predir terratrèmols, o els economistes de veure venir la següent crisi, encara estem parlant d’esbrinar l’equivalent a la freqüència de tresos. No tan sols no sabem si sortirà tres o no a la propera tirada: tenim només una idea aproximada de quan sovint sortirà tres.
Decidir en aquests nivells d’incertesa és molt difícil. Hem d’evacuar, perquè hi ha un alt risc de terratrèmol? Ni tan sols podem posar una probabilitat al “risc” i hem de mobilitzar tota una regió? Errar en el costat de la precaució és, simplement, massa car.
Per exemple, jo predic que sortirà un tres un cop de cada sis que tirem un dau. No trobareu una predicció millor sobre la freqüència de tresos; i de fet qualsevol altre és estrictament pitjor. Si algú us diu que sortirà tres segur, això és presciència—si ho encerta, xerrameca si no.
Quan la geologia parla de predir terratrèmols, o els economistes de veure venir la següent crisi, encara estem parlant d’esbrinar l’equivalent a la freqüència de tresos. No tan sols no sabem si sortirà tres o no a la propera tirada: tenim només una idea aproximada de quan sovint sortirà tres.
Decidir en aquests nivells d’incertesa és molt difícil. Hem d’evacuar, perquè hi ha un alt risc de terratrèmol? Ni tan sols podem posar una probabilitat al “risc” i hem de mobilitzar tota una regió? Errar en el costat de la precaució és, simplement, massa car.
dimarts, 7 d’abril del 2009
Ciència i presciència
Mentre segueixo les terribles notícies provinents d’Itàlia, llegeixo que un geòleg havia predit el terratrèmol. Aparentment Giampaolo Giulani ha estat alertant autoritats i població en les últimes setmanes, fins el punt que va ser denunciat per... per alarmista? Bé, en tot cas va ser definitivament ignorat.
Això de predir terratrèmols m’intriga, potser només per a no pensar en els morts ni els desplaçats. Jo, de geologia no en sé, i no puc pas dir-vos si el mètode Giulani és realment efectiu. El que sé és de les dificultats i perills de fer presciència de la ciència, perquè me’ls trobo dia sí i dia també a la meva feina.
Comencem amb les dificultats. A Itàlia potser hi ha un terratrèmol d’aquesta magnitud cada trenta anys. És molt fàcil fer una predicció geològica d’allò més acurada: us puc assegurar-vos cada dia que no hi haurà un terratrèmol i l’encertaré el 99,991 per cent dels dies. És clar que això no ens serveix de res.
Però és que tampoc ens servirà de res ser cent vegades més precís: evacuarem Osona si tenim una probabilitat entre cent de què hi hagi un terratrèmol durant un mes? Quants mesos passaran sense un terratrèmol abans que la gent es cansi i ignori l’evacuació? Els huracans es prediuen amb gran precisió, i molt gent prefereix quedar-se a casa de totes formes.
I també hi ha el perill de passar-nos trenta anys seguint unes prediccions errònies per un cop de sort. Per exemple, potser en Giampaolo no té ni idea del que fa (repeteixo, no ho sé); i de fet hi ha un Piero que creia que hauria un terratrèmol fa un mes, i un Fabio també ho deia fa dos mesos... Podríem haver acabat amb la tècnica Pieo com hem acabat amb la tècnica Giampolo.
I les coses no són molt diferents amb l’economia...
Això de predir terratrèmols m’intriga, potser només per a no pensar en els morts ni els desplaçats. Jo, de geologia no en sé, i no puc pas dir-vos si el mètode Giulani és realment efectiu. El que sé és de les dificultats i perills de fer presciència de la ciència, perquè me’ls trobo dia sí i dia també a la meva feina.
Comencem amb les dificultats. A Itàlia potser hi ha un terratrèmol d’aquesta magnitud cada trenta anys. És molt fàcil fer una predicció geològica d’allò més acurada: us puc assegurar-vos cada dia que no hi haurà un terratrèmol i l’encertaré el 99,991 per cent dels dies. És clar que això no ens serveix de res.
Però és que tampoc ens servirà de res ser cent vegades més precís: evacuarem Osona si tenim una probabilitat entre cent de què hi hagi un terratrèmol durant un mes? Quants mesos passaran sense un terratrèmol abans que la gent es cansi i ignori l’evacuació? Els huracans es prediuen amb gran precisió, i molt gent prefereix quedar-se a casa de totes formes.
I també hi ha el perill de passar-nos trenta anys seguint unes prediccions errònies per un cop de sort. Per exemple, potser en Giampaolo no té ni idea del que fa (repeteixo, no ho sé); i de fet hi ha un Piero que creia que hauria un terratrèmol fa un mes, i un Fabio també ho deia fa dos mesos... Podríem haver acabat amb la tècnica Pieo com hem acabat amb la tècnica Giampolo.
I les coses no són molt diferents amb l’economia...
diumenge, 5 d’abril del 2009
Un savi de la muntanya més
Aquest blog ha guanyat un savi de la muntanya més, en Pep, si bé en aquest cas ve de la plana de Vic. Però és savi, això sí. En Pep té l’experiència d’haver viscut als Estats Units i haver tornat per a explicar-ho, cosa que jo encara no puc dir. Podeu trobar el seu primer article aquí parlant sobre la flexibilitat que estan mostrant les institucions americanes a l’hora de combatre la crisi.
Flexibilitat
Després de viure a Estats Units uns quants anys i de fer-ne ja uns altres quants que estic per Europa, trobo que un dels trets més diferencials entre les dues societats és la flexibilitat. Als economistes ens encanta parlar de la flexibilitat dels mercats, entesa com l'absència de restriccions per tal que els mercats arribin a l'equilibri. Així, per exemple, un mercat laboral flexible serà aquell en el que el salari s'ajustarà al nivell en què tothom que està disposat a treballar, pel salari d'equilibri, ho fa. Només amb aquest exemple ja es pot veure que, sovint, el públic general no estarà tant encantat com alguns economistes amb el concepte de la flexibilitat. Altres exemples de flexibilitat que agraden a uns però no necessàriament a d'altres els podem trobar ràpidament: els horaris i localitzacions comercials, la sanitat, etc.
En aquest sentit, la flexibilitat ha estat, també, un fet diferencial en com les autoritats als diferents països han enfocat l'actual crisi. La crisi ha deixat el sistema financer i, especialment, els bancs en una situació molt delicada. Els culpables ja sabem quins són i això fa que ja tinguem algunes idees de com evitar situacions com aquesta en el futur (millor regulació, alineació d'incentius, etc.). No obstant, des de fa uns mesos, la prioritat és (o hauria de ser) sortir d'aquesta. I és aquí on hem vist una gran diferència. Mentre el Banc Central europeu i els governs europeus han anat adoptant polítiques força estàndar i posant els pegats allà on han anat fent falta, a Estats Units, podríem dir "tot això i més". El programa que van anunciar que treuria els anomenats actius tòxics del bancs ha estat reencarnat diverses vegades a mesura que s'anava veient que l'anterior no era òptim. Altres programes per recapitalitzar els bancs també passen per la tercera o quarta iteració en la forma (no només en el volum).
Es podria argumentar que la situació a Estats Units era molt pitjor que a Europa (després de tot l'orígen de la crisis és a aquell cantó de l'Atlàntic) però, per mi, la proactivitat de les autoritats americanes és senzillament una mostra més de flexibilitat, d'estar obert a noves propostes, a provar altres coses i a descartar ràpidament allò que es veu que no funciona. Dit això, és important no confondre la desregulació (que ha estat a l'arrel de molts dels actuals problemes) amb la flexibilitat. La regulació és, moltes vegades, necessària per evitar alguns resultats de mercat que no són desitjables.
En aquest sentit, la flexibilitat ha estat, també, un fet diferencial en com les autoritats als diferents països han enfocat l'actual crisi. La crisi ha deixat el sistema financer i, especialment, els bancs en una situació molt delicada. Els culpables ja sabem quins són i això fa que ja tinguem algunes idees de com evitar situacions com aquesta en el futur (millor regulació, alineació d'incentius, etc.). No obstant, des de fa uns mesos, la prioritat és (o hauria de ser) sortir d'aquesta. I és aquí on hem vist una gran diferència. Mentre el Banc Central europeu i els governs europeus han anat adoptant polítiques força estàndar i posant els pegats allà on han anat fent falta, a Estats Units, podríem dir "tot això i més". El programa que van anunciar que treuria els anomenats actius tòxics del bancs ha estat reencarnat diverses vegades a mesura que s'anava veient que l'anterior no era òptim. Altres programes per recapitalitzar els bancs també passen per la tercera o quarta iteració en la forma (no només en el volum).
Es podria argumentar que la situació a Estats Units era molt pitjor que a Europa (després de tot l'orígen de la crisis és a aquell cantó de l'Atlàntic) però, per mi, la proactivitat de les autoritats americanes és senzillament una mostra més de flexibilitat, d'estar obert a noves propostes, a provar altres coses i a descartar ràpidament allò que es veu que no funciona. Dit això, és important no confondre la desregulació (que ha estat a l'arrel de molts dels actuals problemes) amb la flexibilitat. La regulació és, moltes vegades, necessària per evitar alguns resultats de mercat que no són desitjables.
dimecres, 1 d’abril del 2009
Ambició o testosterona
Un altre article d'en Thou Sayeth
Exactament com hem arribat a aquesta crisi, no ho sé. L’economia no és com una poma que cau d’un arbre. I no és perquè la poma no encerti el cap del millor científic de tots els temps. Si els economistes hem après alguna cosa és que no hi ha un model de causa-efecte, i hem de treballar amb un sistema de forces interrelacionades. Dit d’una altra forma, un merder, tu.
Però fins i tot amb les reduïdes expectatives els models que fem servir fan pena. Curiosament, el discurs popular sembla centrar les causes de la crisi en l’ambició desmesurada, l’egoisme i, en general, les penques del sector financer.
Curiós, dic, perquè els models econòmics van sobrats d’ambició. De fet, els inversors en els models són sempre individus força deplorables, que només busquen fer el màxim benefici i no es paren ni un minut a esbrinar les conseqüències de les seves accions sobre el benestar general.
La simple observació que posa aquests models en qüestió és que, per tota la seva suposada atenció a fer diners, la gran majoria d’inversors i bancs ho han perdut tot o quasi tot. Per explicar la crisi els inversors han de ser o incapaços o inconscients.
Bé, podeu dir, que brillants que sou els economistes! És clar que són una colla d’incapaços inconscients. I si mai tinc un metge entre els meus lectors, potser em senyalarà que s’ha demostrat que les hormones afecten les inversions dels “stock brokers.” I què coi sap la testosterona o el cortisol del màxim benefici?
Ambició o hormones? La professió ja intenta incorporar altres factors al comportament dels inversors, des d’hormones a altres disfuncions del comportament, el que es coneix com “behavioural finance.” Polítics i comentaristes, però, prefereixen el discurs de l’ambició, que fa dels inversors els dolents de la pel·lícula; i així acabarem amb una regulació que limitarà els beneficis del sector financer quan potser el que hauria de fer és posar els inversors a règim.
Exactament com hem arribat a aquesta crisi, no ho sé. L’economia no és com una poma que cau d’un arbre. I no és perquè la poma no encerti el cap del millor científic de tots els temps. Si els economistes hem après alguna cosa és que no hi ha un model de causa-efecte, i hem de treballar amb un sistema de forces interrelacionades. Dit d’una altra forma, un merder, tu.
Però fins i tot amb les reduïdes expectatives els models que fem servir fan pena. Curiosament, el discurs popular sembla centrar les causes de la crisi en l’ambició desmesurada, l’egoisme i, en general, les penques del sector financer.
Curiós, dic, perquè els models econòmics van sobrats d’ambició. De fet, els inversors en els models són sempre individus força deplorables, que només busquen fer el màxim benefici i no es paren ni un minut a esbrinar les conseqüències de les seves accions sobre el benestar general.
La simple observació que posa aquests models en qüestió és que, per tota la seva suposada atenció a fer diners, la gran majoria d’inversors i bancs ho han perdut tot o quasi tot. Per explicar la crisi els inversors han de ser o incapaços o inconscients.
Bé, podeu dir, que brillants que sou els economistes! És clar que són una colla d’incapaços inconscients. I si mai tinc un metge entre els meus lectors, potser em senyalarà que s’ha demostrat que les hormones afecten les inversions dels “stock brokers.” I què coi sap la testosterona o el cortisol del màxim benefici?
Ambició o hormones? La professió ja intenta incorporar altres factors al comportament dels inversors, des d’hormones a altres disfuncions del comportament, el que es coneix com “behavioural finance.” Polítics i comentaristes, però, prefereixen el discurs de l’ambició, que fa dels inversors els dolents de la pel·lícula; i així acabarem amb una regulació que limitarà els beneficis del sector financer quan potser el que hauria de fer és posar els inversors a règim.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
