Volto per Nova York el cap de setmana i no sé, no sé com m’he de veure. No sóc un turista, si us plau! Quatre anys són més que suficients per no badar boca a Wall Street o anar a un italià a Midtown. Clar que tampoc sóc, ni vaig ser un New Yorker. Ni amb vint anys a la ciutat m’atreviria a dir-me’n. Potser hi has d’haver nascut o, pel cap baix, haver-hi crescut, per tenir una sensació de pertànyer-hi.
Però hi ha una familiaritat. Reconeixo indrets i les vetllades que van acollir; i em pregunto d’altres vetllades i els indrets són a quatre cantonades. M’hi acosto, i Nova York no perdona, la recessió no perdona... Ja no hi és.
Tornar a Barcelona és una sensació ben diferent. És casa, demana aquest nom per a ella sola, i em deixa amb poc per anomenar els altres llocs on he viscut. La ciutat també canvia més lentament, o potser és que fa més temps que me’n vaig anar i esperaria que tot ja hagués canviat? El que sí que canvia són els amics i família, alguns que se’n van i altres que afegeixen petites còpies del seu material genètic a aquest món.
dilluns, 30 de març del 2009
diumenge, 29 de març del 2009
Que la paguin els rics (Thou Sayeth)
Ocasionalment donaré la veu a Thou Sayeth, economista mundialment conegut a casa seva a l’hora de sopar. En Thou és un gran expert en la crisi i tot plegat; i té l’avantatge de no pertànyer a cap institució monetària involucrada en la resolució de la situació financera present.
Una recent manifestació pel centre de Barcelona demanava que la crisi la paguin els rics. Jo hi estic completament d’acord. Els bilions que s’hi aboquen i s’acomiaden.. que els paguin els rics. Jo encara faria més: posaria un impost sobre la renda que augmentés cada tants milers d’euros i així algú molt ric pagaria una proporció més gran. I no en tinc prou, no. Crec que també hauríem de posar un impost sobre les empreses! Què us sembla un 32,5%?
Desgraciadament, la crisi no és un peatge que pagues i passes. Paga paga paguen perquè no vagi a pitjor, no per a què anem a millor.
Podeu trobar altres barbaritats en el seu blog campi qui pugui.
Una recent manifestació pel centre de Barcelona demanava que la crisi la paguin els rics. Jo hi estic completament d’acord. Els bilions que s’hi aboquen i s’acomiaden.. que els paguin els rics. Jo encara faria més: posaria un impost sobre la renda que augmentés cada tants milers d’euros i així algú molt ric pagaria una proporció més gran. I no en tinc prou, no. Crec que també hauríem de posar un impost sobre les empreses! Què us sembla un 32,5%?
Desgraciadament, la crisi no és un peatge que pagues i passes. Paga paga paguen perquè no vagi a pitjor, no per a què anem a millor.
Podeu trobar altres barbaritats en el seu blog campi qui pugui.
dijous, 26 de març del 2009
Responsabilitats i circumstàncies
La Vanguardia porta un article del Francesc-Marc Álvaro comparant el sentit de responsabilitat del sindicat de la SEAT, el dels mestres, i el dels estudiants anti-Bolonia. Els primers han acceptat congelar els seus salaris per assegurar la continuïtat de la planta; els segons han fet vaga per l’enèsima vegada en contra de l’enèsima llei de l’ensenyament. I els tercers, bé, van protagonitzar uns aldarulls que fins i tot van arribar aquí. En Gregorio Luri també va comentar alguns dels paral·lels en aquest article molt entretingut.
Ambdós articles semblen parlar de la responsabilitat com un tret de caràcter. Els sindicats són “responsables” en el sentit del nen-fa-els-deures-sense-que-li-manin; responsabilitat com un coneixement moral suficient com per saber què és el que ha de fer. Aquest coneixement no el té tothom. Per exemple en Francesc-Marc sembla suggerir que el sindicat de SEAT és més responsable perquè és hereu de l’històric moviment obrer català.
La realitat és un altre. El sindicat de SEAT arriba a un acord perquè se’ls fa responsables en el simple sentit que pateixen les conseqüències de les seves decisions. Clarament si no hi havia acord la planta tancava, o almenys el nou model no es produïa. Als estudiants anti-Bolonia no se’ls pot fer responsables de res—bé potser del que ha costat l’ocupació a la universitat de Barcelona. Els sindicats de mestres semblen demanar que se’ls escolti a l’hora de fer la llei; i potser així se’ls faria responsables de la llei—enlloc d’una responsabilitat vague damunt dels polítics.
Crec que la distinció és important. Entre altres coses, la responsabilitat com un tret de caràcter fa pensar en persones millors i pitjors, i per aquí el debat no porta enlloc, perquè em costa creure que un sindicat (o país) simplement tingui una fracció més o menys gran de gent amb més altura moral.
En canvi, les circumstàncies (de la negociació, del problema) determinen si qui pren les decisions rep totes, algunes, o cap de les conseqüències; i per aquí podem pensar com millor la responsabilitat d’un grup. Per exemple, els mestres poden pressionar ensenyament perquè saben que la Generalitat mai tancarà les escoles; els polítics que fan la llei no són els que hauran d’ensenyar matemàtiques a una classe de trenta. Potser una decentralització—acompanyada de flexibilitat, és clar—podria fer més responsables tan polítics com mestres.
Ambdós articles semblen parlar de la responsabilitat com un tret de caràcter. Els sindicats són “responsables” en el sentit del nen-fa-els-deures-sense-que-li-manin; responsabilitat com un coneixement moral suficient com per saber què és el que ha de fer. Aquest coneixement no el té tothom. Per exemple en Francesc-Marc sembla suggerir que el sindicat de SEAT és més responsable perquè és hereu de l’històric moviment obrer català.
La realitat és un altre. El sindicat de SEAT arriba a un acord perquè se’ls fa responsables en el simple sentit que pateixen les conseqüències de les seves decisions. Clarament si no hi havia acord la planta tancava, o almenys el nou model no es produïa. Als estudiants anti-Bolonia no se’ls pot fer responsables de res—bé potser del que ha costat l’ocupació a la universitat de Barcelona. Els sindicats de mestres semblen demanar que se’ls escolti a l’hora de fer la llei; i potser així se’ls faria responsables de la llei—enlloc d’una responsabilitat vague damunt dels polítics.
Crec que la distinció és important. Entre altres coses, la responsabilitat com un tret de caràcter fa pensar en persones millors i pitjors, i per aquí el debat no porta enlloc, perquè em costa creure que un sindicat (o país) simplement tingui una fracció més o menys gran de gent amb més altura moral.
En canvi, les circumstàncies (de la negociació, del problema) determinen si qui pren les decisions rep totes, algunes, o cap de les conseqüències; i per aquí podem pensar com millor la responsabilitat d’un grup. Per exemple, els mestres poden pressionar ensenyament perquè saben que la Generalitat mai tancarà les escoles; els polítics que fan la llei no són els que hauran d’ensenyar matemàtiques a una classe de trenta. Potser una decentralització—acompanyada de flexibilitat, és clar—podria fer més responsables tan polítics com mestres.
diumenge, 22 de març del 2009
L’etern Ponzi
Algunes lliçons sembla que no s’aprenen mai. Com el frau financer que porta el nom d’un immigrant italià, Charles Ponzi; i que ha estat redescobert per Bernie Madoff i el Forum Filatelico, entre molts d’altres. Donat que l’original va ser dut a terme als anys 20, és sorprenent i potser exemplar de l’embolic on som que quasi cent anys després no hagi una regulació que impedeixi una trampa tan bàsica.
La persistència de la invenció de Ponzi, però, no es deu a la poca cura dels reguladors ni a les seves ideologies liberals... Es deu, més aviat, a les seves limitacions.
Primer, aclarim una cosa: el que va fer Madoff no té res a veure amb la crisi financera. L’estafa consisteix en pagar els clients existents amb els diners dels nous clients. Això, és clar, no es diu: s’assegura enlloc que els diners són invertits en actius poc menys que màgics. Ara si totes les empreses de Wall Street s’haguessin dedicat a no invertir els diners, us asseguro que no hi hauria hagut cap bombolla i no estaríem en els problemes que estem.
El problema pels reguladors comença amb els motius del Ponzi de torn. Per tota la seva fama, l’esquema de Ponzi és un frau prou pobre per l’estafador. Primer, té assegurat que el descobriran. Segon, per a què el frau funcioni els diners dels nous clients han de “sortir” ràpidament per a pagar els vells clients, i això impedeix que l’estafador desaparegui amb tots els diners. Ponzi mateix va acabar els seus dies en un hospici per pobres a Brasil. Madoff els acabarà a la presó.
Si l’estafa és un mal negoci per l’estafador, com és que tan popular? Segurament la resposta és que en Madoff i en Ponzi es van acabar estafant a ells mateixos. Potser van començar aconseguint honestament bons resultats; però quan un any magre va arribar va ser més fàcil fer una petita trampa que admetre-ho, potser en un excés de confiança, convençuts que els bons resultats retornaran a l’any següent i es podrà desfer la trampa. Però no arriben, i de mica en mica s’omple la pica.
Ah, i com evitar un frau on l’estafador s’estafa a ell mateix? Quina llei funciona sense consciència de crim?
La persistència de la invenció de Ponzi, però, no es deu a la poca cura dels reguladors ni a les seves ideologies liberals... Es deu, més aviat, a les seves limitacions.
Primer, aclarim una cosa: el que va fer Madoff no té res a veure amb la crisi financera. L’estafa consisteix en pagar els clients existents amb els diners dels nous clients. Això, és clar, no es diu: s’assegura enlloc que els diners són invertits en actius poc menys que màgics. Ara si totes les empreses de Wall Street s’haguessin dedicat a no invertir els diners, us asseguro que no hi hauria hagut cap bombolla i no estaríem en els problemes que estem.
El problema pels reguladors comença amb els motius del Ponzi de torn. Per tota la seva fama, l’esquema de Ponzi és un frau prou pobre per l’estafador. Primer, té assegurat que el descobriran. Segon, per a què el frau funcioni els diners dels nous clients han de “sortir” ràpidament per a pagar els vells clients, i això impedeix que l’estafador desaparegui amb tots els diners. Ponzi mateix va acabar els seus dies en un hospici per pobres a Brasil. Madoff els acabarà a la presó.
Si l’estafa és un mal negoci per l’estafador, com és que tan popular? Segurament la resposta és que en Madoff i en Ponzi es van acabar estafant a ells mateixos. Potser van començar aconseguint honestament bons resultats; però quan un any magre va arribar va ser més fàcil fer una petita trampa que admetre-ho, potser en un excés de confiança, convençuts que els bons resultats retornaran a l’any següent i es podrà desfer la trampa. Però no arriben, i de mica en mica s’omple la pica.
Ah, i com evitar un frau on l’estafador s’estafa a ell mateix? Quina llei funciona sense consciència de crim?
dijous, 19 de març del 2009
bonus bonus bonus
Els castellans diuen allò de “añadir insulto a la injuria,” però d’alguna forma l’expressió es queda curta quan la injuria són dos milers de milions de dòlars i l’insult són 165 milions de dòlars. El primer nombre és el rescat que va rebre AIG; el segon és el que ha pagat en bonus salarials als executius.
Prenguem un minut, deu minuts, una hora si voleu, per expressar tota la ràbia i indignació que la situació ens provoca, perquè, sí, senyor, és que no hi ha dret.
Fet? Perfecte, perquè així podem començar a pensar què passarà si els bonus s’han de retornar.
De primeres, és un terrible precedent que el govern anul·li uns contractes perfectament legals, alguns firmats fa anys, per pressió política. No fa falta exagerar i parlar del dia que els polítics decideixen qui rep què a les empreses privades. Simplement ara no és un bon moment per introduir més incertesa en el món financer—especialment a les empreses que necessiten un rescat.
Deixant de banda els contractes, limitar la retribució dels executius posa les empreses afectades en desavantatge. Els (pocs) que entenguin com gestionar els actius complicats que AIG ha acumulat saben que, amb aquest coneixement, poden fer calés arreu: seran els primers a marxar. I no diguem el que els costarà atreure talent nou. Imagíneu-vos que per ajudar el Barça es posen milions per a comprar nous jugadors... però en Messi ha de tornar la meitat del que cobra. Quan trigarà a anar-se’n al Madrid? Qui vindrà a meitat de preu? (que quedi clar que detesto les analogies futbolístiques, però m’he donat una excepció)
Finalment, trobo especialment preocupant que es parli del total dels bonus sense fer distincions. Segons el NYT, d’entre els 418 treballadors bonificats, 120 han rebut menys de $100,000. Un executiu ha rebut $5 milions.
Llegeixo ara mateix que el congrés ha aprovat una llei amb un impost del 90% sobre els bonus. Hala, el codi fiscal com a projectil. Declaracions d’un prominent membre del congrés, Earl Pomeroy,: “la gent ha dit que no, de fet, ha dit que dimonis, no! És que no tenen vergonya?”
Bé, no crec que en tinguin, però aquesta no és una bona raó per a posar les coses més difícils a una recuperació que ja triga.
Prenguem un minut, deu minuts, una hora si voleu, per expressar tota la ràbia i indignació que la situació ens provoca, perquè, sí, senyor, és que no hi ha dret.
Fet? Perfecte, perquè així podem començar a pensar què passarà si els bonus s’han de retornar.
De primeres, és un terrible precedent que el govern anul·li uns contractes perfectament legals, alguns firmats fa anys, per pressió política. No fa falta exagerar i parlar del dia que els polítics decideixen qui rep què a les empreses privades. Simplement ara no és un bon moment per introduir més incertesa en el món financer—especialment a les empreses que necessiten un rescat.
Deixant de banda els contractes, limitar la retribució dels executius posa les empreses afectades en desavantatge. Els (pocs) que entenguin com gestionar els actius complicats que AIG ha acumulat saben que, amb aquest coneixement, poden fer calés arreu: seran els primers a marxar. I no diguem el que els costarà atreure talent nou. Imagíneu-vos que per ajudar el Barça es posen milions per a comprar nous jugadors... però en Messi ha de tornar la meitat del que cobra. Quan trigarà a anar-se’n al Madrid? Qui vindrà a meitat de preu? (que quedi clar que detesto les analogies futbolístiques, però m’he donat una excepció)
Finalment, trobo especialment preocupant que es parli del total dels bonus sense fer distincions. Segons el NYT, d’entre els 418 treballadors bonificats, 120 han rebut menys de $100,000. Un executiu ha rebut $5 milions.
Llegeixo ara mateix que el congrés ha aprovat una llei amb un impost del 90% sobre els bonus. Hala, el codi fiscal com a projectil. Declaracions d’un prominent membre del congrés, Earl Pomeroy,: “la gent ha dit que no, de fet, ha dit que dimonis, no! És que no tenen vergonya?”
Bé, no crec que en tinguin, però aquesta no és una bona raó per a posar les coses més difícils a una recuperació que ja triga.
dimecres, 18 de març del 2009
Qualsevol dia pot sortir el blog
Des de què vaig tancar el meu anterior blog, bé, diguem que ha passat de tot. L’economia s’ha enfonsat, els Estats Units han escollit un president negre, i israelís i palestins han tingut temps d’esbatussar-se i fer una nova treva... I jo sense un blog. Imperdonable.
Bé, mai és tard. Després de quatre anys a Nova York, ara escric des de Philadelphia. Aquesta ciutat és el centre històric dels Estats Units, on es va firmar la declaració de la independència i la constitució. És una ciutat amb molt de caràcter, i també força problemes. Només hi porto mesos, però crec que la meva nova ciutat ha afegit a la meva visió dels Estats Units—que centra una bona colla de les idees que tinc per aquest blog.
Però em ronden pel cap moltes altres dèries, i no m’en puc estar. Tenim doncs la seguretat que n’hi haurà de fredes i de calentes, i alguna de poca-solta i alguna altra d’impertinent. M’empeny l’afició, i en escriure no tinc cap pretensió però tampoc professió. Estic a la mercè, doncs, del que els meus lectors creguin oportú de dir. Passeu passeu, doncs, que el meu blog és el vostre, si és que hi ha blogs d’algú.
Bé, mai és tard. Després de quatre anys a Nova York, ara escric des de Philadelphia. Aquesta ciutat és el centre històric dels Estats Units, on es va firmar la declaració de la independència i la constitució. És una ciutat amb molt de caràcter, i també força problemes. Només hi porto mesos, però crec que la meva nova ciutat ha afegit a la meva visió dels Estats Units—que centra una bona colla de les idees que tinc per aquest blog.
Però em ronden pel cap moltes altres dèries, i no m’en puc estar. Tenim doncs la seguretat que n’hi haurà de fredes i de calentes, i alguna de poca-solta i alguna altra d’impertinent. M’empeny l’afició, i en escriure no tinc cap pretensió però tampoc professió. Estic a la mercè, doncs, del que els meus lectors creguin oportú de dir. Passeu passeu, doncs, que el meu blog és el vostre, si és que hi ha blogs d’algú.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
