La tragèdia de Castelldefels ha obert, una vegada més, un debat on s’oposen dues formes d’entendre la responsabilitat, com a individual o com a col·lectiva. Simplifico, però els més ardents d’un costat o l’altre semblen creure que són conceptes mutualment exclusius i, d’alguna forma, independents de la societat on vivim.
Potser hauria de deixar clar de bon principi la meva posició. Jo habitualment em decanto en favor de la responsabilitat individual, o més en favor del que sembla ser la norma en les meves converses. Però no crec que siguin conceptes exclusius: es combinen i es multipliquen, si voleu. Sóc de l’opinió que una societat lliure on els individus són responsables de les seves accions és preferible a una societat sense llibertats i responsabilitats; una societat lliure però sense responsabilitats simplement no existeix.
També afegeixo un petit matís, pel que sempre podria acusar d’essencialista. Crec que tot acte, fins tot el del soldat qui li manen disparar, comporta una part de responsabilitat individual, ni que sigui petita com en l’exemple indicat.
Retornant a l’accident, és el debat realment sobre models de societat o de persona? Aquí també m’ha sorprès algunes reaccions davant l’origen i edat de les víctimes. Explica l’accident que la majoria fossin joves? Latino-americans? És racista preguntar-s’ho?
De fet aquestes són preguntes que qualsevol visió polar de la responsabilitat hauria de contestar. Si hom creu que és culpa de la societat, de quina en parla? De la que posa cartells i fa anuncis per megafonia o la que havia educat els joves? I si hom creu que és completament una responsabilitat individual, què hem de concloure, que els latino-americans són més incapaços en aquest aspecte?
.~.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teoria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teoria. Mostrar tots els missatges
diumenge, 27 de juny del 2010
dissabte, 19 de juny del 2010
L’equip o els jugadors?
És una final, o un partit molt important, són el Madrid i el Barça, o l’equip que estimeu més contra el que odieu més. S’acaba la primera part en un emocionant empat a X gols.
Comença la segona part i tots els jugadors s’han canviat la camiseta---per la de l’equip contrari.
A qui animeu?
.0,,
Comença la segona part i tots els jugadors s’han canviat la camiseta---per la de l’equip contrari.
A qui animeu?
.0,,
dimarts, 8 de desembre del 2009
L’origen de les espècies i altres coses
Fa uns dies es celebrava els 150 anys des de la publicació de l’origen de les espècies, el llibre on Darwin va presentar la teoria de l’evolució. I va canviar per sempre més com mirem a nosaltres mateixos i al món que ens envolta.
Però 150 anys després sembla que encara triguem a entendre el que implica l’evolució. Jo em vaig passar l’adolescència preguntant-me pel sentit de la vida i ningú va tenir el bon cap de dir-me, nen, vius per la glòria i gràcia d’unes molècules molt curioses; i si tens la capacitat de fer-te preguntes existencials és perquè pensar va resultar un avantatge per a certes variacions de les molècules. Dubto que la meva adolescència hagués millorat gaire, doncs els problemes eren uns altres, relacionats amb la multiplicació de les molècules més que res.
La majoria ens quedem lleugerament desatisfets al saber que el sentit de la vida és el d’una carrosseria. I com passa sovint quan fem una pregunta i no ens agrada la resposta, intentem canviar la pregunta. Que si el sentit espiritual de la vida, que si hi ha d’haver-hi més...
Doncs no. Ens hauria de començar a quedar clar que tot el que basem en la introspecció, en la intuïció, o simplement el que creiem o sentim... és segurament el producte, accidental, del nostre “disseny.” Això inclou la religió, però també la moral, i algunes concepcions de justícia. Són males notícies pels capellans, però també pels filòsofs.
*..*
Però 150 anys després sembla que encara triguem a entendre el que implica l’evolució. Jo em vaig passar l’adolescència preguntant-me pel sentit de la vida i ningú va tenir el bon cap de dir-me, nen, vius per la glòria i gràcia d’unes molècules molt curioses; i si tens la capacitat de fer-te preguntes existencials és perquè pensar va resultar un avantatge per a certes variacions de les molècules. Dubto que la meva adolescència hagués millorat gaire, doncs els problemes eren uns altres, relacionats amb la multiplicació de les molècules més que res.
La majoria ens quedem lleugerament desatisfets al saber que el sentit de la vida és el d’una carrosseria. I com passa sovint quan fem una pregunta i no ens agrada la resposta, intentem canviar la pregunta. Que si el sentit espiritual de la vida, que si hi ha d’haver-hi més...
Doncs no. Ens hauria de començar a quedar clar que tot el que basem en la introspecció, en la intuïció, o simplement el que creiem o sentim... és segurament el producte, accidental, del nostre “disseny.” Això inclou la religió, però també la moral, i algunes concepcions de justícia. Són males notícies pels capellans, però també pels filòsofs.
*..*
dilluns, 3 d’agost del 2009
Fets i teories
La Vanguardia té una entrevista a Esteve Espelt, professor de psicologia social i comportament col·lectiu de l’UB, sobre el racisme. M’esperava el pitjor amb el tema i l’especialitat del professor (psicologia social? Per distingir-la de què? Psicologia anti-social?). Però m’intrigava el titular de l’entrevista, “ens costa acceptar que som racistes,” una primera persona plural força valenta.
L’entrevista està força bé, però on m’ha guanyat del tot és a l’última pregunta:
¿Los niños que se están educando en las escuelas multirraciales de ahora serán menos racistas?
Després de discutir la seva tesi sobre el racisme, sobre la societat espanyola i catalana, fins i tot parlar de les seves idees sobre si el coneixement de l’altre ajuda o no a superar el racisme, l’Esteve tenia la seva oportunitat de deixar anar la seva especulació, de criticar les escoles o lloar la mitologia progressista—el que quadri amb les seves idees polítiques—i fer-se un titular.
Però l’Esteve prefereix contestar com un científic:
Es una buena pregunta para estudios que se hagan más adelante. En principio, partiendo de la idea que el temor es a la desconocido, el hecho de habernos socializado en un ambiente de diversidad nos debería de ayudar. Esperemos que sea así.
.~.
L’entrevista està força bé, però on m’ha guanyat del tot és a l’última pregunta:
¿Los niños que se están educando en las escuelas multirraciales de ahora serán menos racistas?
Després de discutir la seva tesi sobre el racisme, sobre la societat espanyola i catalana, fins i tot parlar de les seves idees sobre si el coneixement de l’altre ajuda o no a superar el racisme, l’Esteve tenia la seva oportunitat de deixar anar la seva especulació, de criticar les escoles o lloar la mitologia progressista—el que quadri amb les seves idees polítiques—i fer-se un titular.
Però l’Esteve prefereix contestar com un científic:
Es una buena pregunta para estudios que se hagan más adelante. En principio, partiendo de la idea que el temor es a la desconocido, el hecho de habernos socializado en un ambiente de diversidad nos debería de ayudar. Esperemos que sea así.
.~.
dissabte, 6 de juny del 2009
Provar a l’escola
Quan una cosa no funciona, n’hem de provar d’altres. Més difícil fer-ho que dir-ho; especialment si tenim l’escola al cap—i jo la tinc, en part per culpa d’en Gregorio.
És més difícil fer-ho, deia, però no impossible. Els americans ho demostren repetidament. Sigui perquè els mestres no són funcionaris, el sistema educatiu és més descentralitzat, o simplement perquè estan més desesperats. Sigui pel que sigui, són nombroses les iniciatives—privades, públiques, i “concertades”—que s’atreveixen a canviar les coses.
I no es tracta de posar en pràctica noves teories basades en la intersecció del subconscient col·lectiu de Jung amb xerrameca d’un-món-millor-és-possible.* Què fan en canvi els bojos dels americans? Doncs estudiar el que ha funcionat i el que no ha funcionat, i dissenyar una escola millor sobre aquesta base.
El New York Times porta un article sobre una nova escola que obrirà a Nova York. Aquesta nova escola s’ha pres seriosament la recerca que senyala la destresa del mestre com el principal factor per evitar el fracàs escolar—i aquí recerca vol dir això: dades, anàlisi estadística, més dades, més regressions...
L’escola s’ha posat a contractar els millors mestres d’Estats Units. S’ha gastat una bona colla de diners entrevistant i recollint referències; i pagarà salaris rècord per mestres que provenen de Florida i Arizona.
Deu ser aquesta una escola privada super-pija, no? Doncs res més lluny de la realitat. Els alumnes que començaran el curs que ve han estat escollits per loteria, donant preferència a alumnes del barri, el que vol dir que la majoria seran de famílies hispàniques amb pocs ingressos.
L’escola farà servir diner públic més que res: les despeses extraordinàries pels mestres s’amortitzen fàcilment amb classes una mica més grans. L’escola també rep algunes donacions precisament pel fet que s’atreveix a innovar: el que s’aprengui de l’experiència pot ajudar a escoles d’arreu, potser fins i tot de Sants.
Per exemple, la loteria que selecciona els alumnes està dissenyada per a permetre una millor avaluació dels resultats, doncs evita que l’escola automàticament atragui els millors estudiants. (L’esperit de l’escola és digne d’admiració, crec, renunciant a l’avantatge de seleccionar els estudiants.)
(* No és que hi faltessin, i que no hi hagués fracassos sonats, com el d’integrar les escoles a cop de bus, però sembla que els esgotessin als 70s)
És més difícil fer-ho, deia, però no impossible. Els americans ho demostren repetidament. Sigui perquè els mestres no són funcionaris, el sistema educatiu és més descentralitzat, o simplement perquè estan més desesperats. Sigui pel que sigui, són nombroses les iniciatives—privades, públiques, i “concertades”—que s’atreveixen a canviar les coses.
I no es tracta de posar en pràctica noves teories basades en la intersecció del subconscient col·lectiu de Jung amb xerrameca d’un-món-millor-és-possible.* Què fan en canvi els bojos dels americans? Doncs estudiar el que ha funcionat i el que no ha funcionat, i dissenyar una escola millor sobre aquesta base.
El New York Times porta un article sobre una nova escola que obrirà a Nova York. Aquesta nova escola s’ha pres seriosament la recerca que senyala la destresa del mestre com el principal factor per evitar el fracàs escolar—i aquí recerca vol dir això: dades, anàlisi estadística, més dades, més regressions...
L’escola s’ha posat a contractar els millors mestres d’Estats Units. S’ha gastat una bona colla de diners entrevistant i recollint referències; i pagarà salaris rècord per mestres que provenen de Florida i Arizona.
Deu ser aquesta una escola privada super-pija, no? Doncs res més lluny de la realitat. Els alumnes que començaran el curs que ve han estat escollits per loteria, donant preferència a alumnes del barri, el que vol dir que la majoria seran de famílies hispàniques amb pocs ingressos.
L’escola farà servir diner públic més que res: les despeses extraordinàries pels mestres s’amortitzen fàcilment amb classes una mica més grans. L’escola també rep algunes donacions precisament pel fet que s’atreveix a innovar: el que s’aprengui de l’experiència pot ajudar a escoles d’arreu, potser fins i tot de Sants.
Per exemple, la loteria que selecciona els alumnes està dissenyada per a permetre una millor avaluació dels resultats, doncs evita que l’escola automàticament atragui els millors estudiants. (L’esperit de l’escola és digne d’admiració, crec, renunciant a l’avantatge de seleccionar els estudiants.)
(* No és que hi faltessin, i que no hi hagués fracassos sonats, com el d’integrar les escoles a cop de bus, però sembla que els esgotessin als 70s)
dijous, 28 de maig del 2009
Polítiques sense ideologia: l’escola
Crec que moltes de les polítiques que es fan i es desfan tenen un excés d’ideologia. Excés que paguem, doncs la ideologia sembla supeditar l’eficiència. En l’article anterior argumentava que molts criteris d’eficiència són pràcticament lliures d’ideologia, i per tant hauríem de poder trobar un consens si les parts tenen un mínim d’interès en el bé comú.
I ara, encara més difícil: un exemple, i ni més ni menys, l’escola.
No dic res de nou ni controvertit quan dic que ningú sembla satisfet amb l’estat actual de l’escola. Legisladors que no fan sinó proposar reformes educatives; pares que no poden amb els fills; fills que no poden amb la vida laboral; mestres que contemplen una vida més tranquil·la com a provadors de nous models de paracaigudes...
Tampoc exagero si dic que moltes de les lleis educatives tenen un alt contingut ideològic. Això és degut, crec, que uns veuen l’escola com la forma de canviar el món, i altres, en canvi, creuen que preservar els valors existents és el deure de l’escola.
Quins són els criteris d’eficiència dels que parlo? Comencem preguntant per on manca l’escola. Segurament la primera queixa és que els alumnes no surten preparats pel món laboral (o educació superior). Per exemple, als alumnes els hi falten coneixements de matemàtiques. Pares i alumnes d’escoles més problemàtiques potser estan més preocupats per la inseguretat a l’escola, o l’accés a drogues...
(Cert, cert, també hi ha un grup de pares que considera que el problema més greu és que el fill no rep prou classes en castellà. Com que aquests pares són, de ben segur, bons pares, he d’assumir que el seu fill sap sumar i que no hi ha drogues al pati. Són, doncs, uns privilegiats que no tindran problema a esperar que resolguem els altres problemes.)
Crec que podem suposar que la majoria (mestres, alumnes, pares, polítics) estaríem d’acord que la falta de coneixements i inseguretat són problemes i són greus. Fem-los, doncs, la base del consens.
Comencem per recollir tantes dades com puguem: notes mitjanes (potser haurem de donar un test stàndard), incidents per cent alumnes... aquestes dades les podríem lligar al nombre d’alumnes i la composició de la classe, als anys d’experiència dels professors, al color de les cadires... avui en dia la recollida i anàlisi de dades és barata.
Quants alumnes per classe hi ha d’haver? Què fem amb els repetidors? Deixem que les dades responguin aquestes preguntes. Ja farem força feina abans de tocar els interessos de cap grup.
(continuarà)
I ara, encara més difícil: un exemple, i ni més ni menys, l’escola.
No dic res de nou ni controvertit quan dic que ningú sembla satisfet amb l’estat actual de l’escola. Legisladors que no fan sinó proposar reformes educatives; pares que no poden amb els fills; fills que no poden amb la vida laboral; mestres que contemplen una vida més tranquil·la com a provadors de nous models de paracaigudes...
Tampoc exagero si dic que moltes de les lleis educatives tenen un alt contingut ideològic. Això és degut, crec, que uns veuen l’escola com la forma de canviar el món, i altres, en canvi, creuen que preservar els valors existents és el deure de l’escola.
Quins són els criteris d’eficiència dels que parlo? Comencem preguntant per on manca l’escola. Segurament la primera queixa és que els alumnes no surten preparats pel món laboral (o educació superior). Per exemple, als alumnes els hi falten coneixements de matemàtiques. Pares i alumnes d’escoles més problemàtiques potser estan més preocupats per la inseguretat a l’escola, o l’accés a drogues...
(Cert, cert, també hi ha un grup de pares que considera que el problema més greu és que el fill no rep prou classes en castellà. Com que aquests pares són, de ben segur, bons pares, he d’assumir que el seu fill sap sumar i que no hi ha drogues al pati. Són, doncs, uns privilegiats que no tindran problema a esperar que resolguem els altres problemes.)
Crec que podem suposar que la majoria (mestres, alumnes, pares, polítics) estaríem d’acord que la falta de coneixements i inseguretat són problemes i són greus. Fem-los, doncs, la base del consens.
Comencem per recollir tantes dades com puguem: notes mitjanes (potser haurem de donar un test stàndard), incidents per cent alumnes... aquestes dades les podríem lligar al nombre d’alumnes i la composició de la classe, als anys d’experiència dels professors, al color de les cadires... avui en dia la recollida i anàlisi de dades és barata.
Quants alumnes per classe hi ha d’haver? Què fem amb els repetidors? Deixem que les dades responguin aquestes preguntes. Ja farem força feina abans de tocar els interessos de cap grup.
(continuarà)
dissabte, 23 de maig del 2009
Polítiques sense ideologies
No sabia si fer un article sobre la fissió en fred o viatjar a la velocitat de la llum; però, posats a parlar de coses que no existeixen i ens anirien d’allò més bé, que podria ser més urgent que una política sense ideologia.
(Si no compartiu la meva urgència, us proposo que passeu una estona repassant els cartells de campanya del PSOE i, tot seguit, un minut llegint notícies. No hi ha nau, equipada amb fissió freda viatjant a la velocitat de la llum, que pugui cobrir la distància entre les proclames ideològiques i els problemes reals.)
Els economistes veiem sovint l’eficiència com una qüestió tancada, per exemple, de la qüestió d’eficiència. Dis-me com vols repartir el pastís i et diré com organitzar recursos per tal de fer el pastís el més gran donat el teu criteri d’equitat. Et diré també que si vols ser molt equitatiu el pastís a repartir serà més petit: si et passes, a qui li volies donar una part més gran acabarà rebent menys (també passa amb repartiments molt desiguals). En aquest món ideal, els economistes som uns simples tecnòcrates, al servei de la societat, que ha de decidir (políticament) quin és el criteri d’equitat—sabent-ne el seu cost.
Aquesta visió de l’eficiència és idealitzada, cert, però no és ideològica. De fet, jo encara diria més: la visió de l’eficiència és idealitzada precisament per ser buida d’ideologies.
Això no vol dir que els economistes ens quedem quiets i calladets en el nostre rol de tecnòcrates quan un polític promet repartir i multiplicar el pastís. De la mateixa forma que els geòlegs no callen si algú diu que la terra té quatre mil anys. Per raons que ens haurien de fer pensar però no venen al cas, són els polítics d’esquerra els que ens fan posar el crit al cel més sovint. I d’aquí ve la visió que els economistes són de “dretes,” de la mateixa forma que alguns creacionistes creuen que els geòlegs són antireligiosos.
Crec que un criteri eficiència, lliure d’ideologia, ens faria molt de bé. Cert, les polítiques no serien mai completament lliures d’ideologia. Però les polítiques presents, i les reformes que es presenten un cop i un altre, estan tan empatxades d’ideologia, que amb depurar-les, ni que sigui mínimament, ja guanyaríem.
Properament: un exemple amb l’educació escolar.
(Si no compartiu la meva urgència, us proposo que passeu una estona repassant els cartells de campanya del PSOE i, tot seguit, un minut llegint notícies. No hi ha nau, equipada amb fissió freda viatjant a la velocitat de la llum, que pugui cobrir la distància entre les proclames ideològiques i els problemes reals.)
Els economistes veiem sovint l’eficiència com una qüestió tancada, per exemple, de la qüestió d’eficiència. Dis-me com vols repartir el pastís i et diré com organitzar recursos per tal de fer el pastís el més gran donat el teu criteri d’equitat. Et diré també que si vols ser molt equitatiu el pastís a repartir serà més petit: si et passes, a qui li volies donar una part més gran acabarà rebent menys (també passa amb repartiments molt desiguals). En aquest món ideal, els economistes som uns simples tecnòcrates, al servei de la societat, que ha de decidir (políticament) quin és el criteri d’equitat—sabent-ne el seu cost.
Aquesta visió de l’eficiència és idealitzada, cert, però no és ideològica. De fet, jo encara diria més: la visió de l’eficiència és idealitzada precisament per ser buida d’ideologies.
Això no vol dir que els economistes ens quedem quiets i calladets en el nostre rol de tecnòcrates quan un polític promet repartir i multiplicar el pastís. De la mateixa forma que els geòlegs no callen si algú diu que la terra té quatre mil anys. Per raons que ens haurien de fer pensar però no venen al cas, són els polítics d’esquerra els que ens fan posar el crit al cel més sovint. I d’aquí ve la visió que els economistes són de “dretes,” de la mateixa forma que alguns creacionistes creuen que els geòlegs són antireligiosos.
Crec que un criteri eficiència, lliure d’ideologia, ens faria molt de bé. Cert, les polítiques no serien mai completament lliures d’ideologia. Però les polítiques presents, i les reformes que es presenten un cop i un altre, estan tan empatxades d’ideologia, que amb depurar-les, ni que sigui mínimament, ja guanyaríem.
Properament: un exemple amb l’educació escolar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
