En el meu darrer viatge per terres catalanes i andaluses he pogut comprovar, una vegada més, que Philadelphia és coneguda principalment per la marca de formatge del mateix nom que, agafeu-vos fort, va ser fundada a Nova York. Coses de la vida.
Des d’aquest humil blog vull ajudar a la ciutat de Philadelphia a superar la síndrome del formatge, i per això incloc avui una llista de personatges que potser us sorprendrà saber que foren nascuts o criats a Philadelphia.
Començo per la cultura popular... Si havíeu escoltat la cançoneta del principi, sabreu que Will Smith és de Philadelphia. I també ho és en Bill Cosby. Els “guapos” de la ciutat són la Grace Kelly i el Richard Gere.
Anem pujant de nivell. L’arquitecte Louis Kahn, l’escultor Alexander Calder, i el lingüista Noam Chomsky (més conegut per ser molt radical) són d’aquí, igual que Robert Crumb (no passa res si no sabeu qui és, però si ho sabeu estareu contents de saber-ho). No hi ha gaires escriptors, però Louisa May Alcott va néixer a Philadelphia (tot i que el seu llibre més famós, Little Women, passa a Massachusetts) i Edgar Allan Poe va passar una bona part de la seva vida aquí.
Si parlem de música, no acabaríem mai. Des de música clàssica (Samuel Barber) a hip-hop (The Roots), la llista és llarguíssima. I és espectacular si parlem de jazz. Una petita mostra: John Coltrane, Stan Getz, Billie Holiday, Lee Morgan, Stanley Clark, fins i tot Sun Ra!
Per acabar, és clar, els dos personatges que són la ciutat, l’estat, i bona part del país: William Penn i Benjamin Franklin.
.~.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Phila. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Phila. Mostrar tots els missatges
divendres, 1 de gener del 2010
dissabte, 5 de setembre del 2009
Philadelphia is different (2)
Algunes explicacions i potser disculpes he de donar per l’article de fa dos dies. Confesso que els barris pobres de Philadelphia són fascinants—clínicament parlant. Són com una poma suspesa a l’aire per algú que porta anys estudiant la llei de la gravetat.
M’explico. Crec en la llibertat i la responsabilitat com dos valors fonamentals per una societat. Els Estats Units m’ofereixen multitud de pomes que cauen: és una societat molt dinàmica, on un immigrant que parla un anglès que riu-te tu del català del Montilla pot fer d’assessor d’una de les institucions més importants del país (i no estic sol. Al departament de recerca de macroeconomia al Philadelphia Fed hi ha dos japonesos, un equatorià, un indi, un alemany, dos xinesos...)
Una pregunta clau que m’he de fer és on s’acaba la responsabilitat de les accions d’hom i si els límits a les responsabilitats justifiquen límits a la llibertat. Als barris pobres de Philadelphia fills i néts sofreixen les conseqüències dels 70s, i, sense una solució a la trampa de pobresa que són aquests barris, generacions futures de justs seguiran pagant com a pecadors. Em costa d’acceptar que les responsabilitats de les accions s’heretin de pares a fills, però això és exactament el que està passant.
Em disculpo doblement. Primer, per emfatitzar els aspectes més negatius de la ciutat on visc sobre la base del meu interès clínic; i segon, per deixar tants de fils penjant a cada article. Intentaré corregir la primera falta en els propers articles; intentaré corregir la segona falta en els propers trenta anys.
.~.
M’explico. Crec en la llibertat i la responsabilitat com dos valors fonamentals per una societat. Els Estats Units m’ofereixen multitud de pomes que cauen: és una societat molt dinàmica, on un immigrant que parla un anglès que riu-te tu del català del Montilla pot fer d’assessor d’una de les institucions més importants del país (i no estic sol. Al departament de recerca de macroeconomia al Philadelphia Fed hi ha dos japonesos, un equatorià, un indi, un alemany, dos xinesos...)
Una pregunta clau que m’he de fer és on s’acaba la responsabilitat de les accions d’hom i si els límits a les responsabilitats justifiquen límits a la llibertat. Als barris pobres de Philadelphia fills i néts sofreixen les conseqüències dels 70s, i, sense una solució a la trampa de pobresa que són aquests barris, generacions futures de justs seguiran pagant com a pecadors. Em costa d’acceptar que les responsabilitats de les accions s’heretin de pares a fills, però això és exactament el que està passant.
Em disculpo doblement. Primer, per emfatitzar els aspectes més negatius de la ciutat on visc sobre la base del meu interès clínic; i segon, per deixar tants de fils penjant a cada article. Intentaré corregir la primera falta en els propers articles; intentaré corregir la segona falta en els propers trenta anys.
.~.
dijous, 3 de setembre del 2009
Philadelphia is different
Torno de les vacances amb ganes de parlar una mica més de Philadelphia. Potser el contrast amb Barcelona m’hi ha fet pensar.
El que primer em surt de dins és que Philadelphia està als Estats Units. Amb això vull dir quelcom més que el sabut fet geogràfic: Philadelphia és una ciutat força americana—apedaçada, que dic jo: una zona exclusivament per oficines, barris exclusivament residencials, illes exclusivament comercials (els malls)... Sovint l’ètnia predominant d’un barri és el que el defineix. He d’afegir que Philadelphia té un centre històric, no gaire gran, que combina oficines, botigues, i residències... i universitats i hospitals. És la part més bonica de la ciutat, al meu parer.
Al voltant del centre hi ha un cinturó de pobresa extrema, majoritàriament barris afroamericans amb greus problemes de droga i crim. No hi ha transició: en deu minuts pots anar de la “Liberty Bell” a un xamfrà d’on no t’atreveixes a passar. Altres ciutats americanes tenen aquest problema, cert, però a Philadelphia és especialment marcat: alguns indrets semblen sortits d’una pel·lícula de l’apocalipsi. (Per sort, una part del sud de la ciutat és molt acollidora, antigament un barri d’italians).
I tot just fora de la ciutat, hi ha alguns dels suburbis més rics dels Estats Units. Al comtat de Chester la família mediana guanya més d’un 60 percent més que la família mediana americana, i quasi que dos més que la família mediana de Philadelphia. Si fa no fa la diferència entre França i Polònia.
La situació és complicada de resoldre, doncs els suburbis rics no paguen impostos a la ciutat, tenen les seves pròpies escoles... Tot plegat fa molt difícil transformar els barris pobres, i Philadelphia s’ha quedat enrere en el “Downtown Revival” que han viscut moltes ciutats americanes.
PS Una observació molt d’economista... Una de les dificultats que té la ciutat per redreçar els pitjors barris és que, despit que són pobres, la majoria són propietaris de la casa on viuen, el que fa molt difícil augmentar la mobilitat dins la ciutat.
.~.
El que primer em surt de dins és que Philadelphia està als Estats Units. Amb això vull dir quelcom més que el sabut fet geogràfic: Philadelphia és una ciutat força americana—apedaçada, que dic jo: una zona exclusivament per oficines, barris exclusivament residencials, illes exclusivament comercials (els malls)... Sovint l’ètnia predominant d’un barri és el que el defineix. He d’afegir que Philadelphia té un centre històric, no gaire gran, que combina oficines, botigues, i residències... i universitats i hospitals. És la part més bonica de la ciutat, al meu parer.
Al voltant del centre hi ha un cinturó de pobresa extrema, majoritàriament barris afroamericans amb greus problemes de droga i crim. No hi ha transició: en deu minuts pots anar de la “Liberty Bell” a un xamfrà d’on no t’atreveixes a passar. Altres ciutats americanes tenen aquest problema, cert, però a Philadelphia és especialment marcat: alguns indrets semblen sortits d’una pel·lícula de l’apocalipsi. (Per sort, una part del sud de la ciutat és molt acollidora, antigament un barri d’italians).
I tot just fora de la ciutat, hi ha alguns dels suburbis més rics dels Estats Units. Al comtat de Chester la família mediana guanya més d’un 60 percent més que la família mediana americana, i quasi que dos més que la família mediana de Philadelphia. Si fa no fa la diferència entre França i Polònia.
La situació és complicada de resoldre, doncs els suburbis rics no paguen impostos a la ciutat, tenen les seves pròpies escoles... Tot plegat fa molt difícil transformar els barris pobres, i Philadelphia s’ha quedat enrere en el “Downtown Revival” que han viscut moltes ciutats americanes.
PS Una observació molt d’economista... Una de les dificultats que té la ciutat per redreçar els pitjors barris és que, despit que són pobres, la majoria són propietaris de la casa on viuen, el que fa molt difícil augmentar la mobilitat dins la ciutat.
.~.
dimarts, 2 de juny del 2009
Heads up, taco
“Heads up, taco” diu un noiet negre de catorze anys, quinze potser, rabent en bicicleta per la vorera, tornant d’un dia sense escola i sense un mos i sense que ningú li digués què fer; li diu a un mexicà dos o tres voltes l’edat del noiet, també en bicicleta i per la vorera, però en direcció contrària i a una velocitat glacial, repartint el sopar d’altri.
dimecres, 22 d’abril del 2009
Philadelphia
Philadelphia no és New York. Mentre la defineixi el que no és, Philadelphia ho té cru. Em temo que aquest article serà més terapia que guia, però qui sap si pot ser ambdues coses.
En més d’un sentit, Philadelphia és una ciutat imprescindible per entendre els Estats Units. Per començar, va ser aquí on es va firmar la declaració d’independència i la constitució. Literalment, els Estats Units es van inventar dues cantonades d’on treballo, en un lloc concret, per un conjunt de persones concretes, i si fa no fa en unes dates precises. El contrast amb els països europeus, amb o sense estat, es pot palpar als carrers del barri de Old City (i dit això, es respira un aire tan marcadament anglès).
Tot i que Philadelphia va deixar aviat de ser el centre polític, cultural i econòmic dels Estats Units, va seguir reflectint la història del país. Un passeig pel centre fa evident les cicatrius d’algunes de les transformacions més importants. Un passat industrial i agrícola, evident en la seva lletjor. Els barris sencers que encara no s’han recuperat de l’epidèmia de droga dels setanta. Penso que aquestes cicatrius hi són, però no les veureu, si passegeu per Manhattan. És el Soho representatiu d’un passat industrial? Qui va al Bronx?
En més d’un sentit, Philadelphia és una ciutat imprescindible per entendre els Estats Units. Per començar, va ser aquí on es va firmar la declaració d’independència i la constitució. Literalment, els Estats Units es van inventar dues cantonades d’on treballo, en un lloc concret, per un conjunt de persones concretes, i si fa no fa en unes dates precises. El contrast amb els països europeus, amb o sense estat, es pot palpar als carrers del barri de Old City (i dit això, es respira un aire tan marcadament anglès).
Tot i que Philadelphia va deixar aviat de ser el centre polític, cultural i econòmic dels Estats Units, va seguir reflectint la història del país. Un passeig pel centre fa evident les cicatrius d’algunes de les transformacions més importants. Un passat industrial i agrícola, evident en la seva lletjor. Els barris sencers que encara no s’han recuperat de l’epidèmia de droga dels setanta. Penso que aquestes cicatrius hi són, però no les veureu, si passegeu per Manhattan. És el Soho representatiu d’un passat industrial? Qui va al Bronx?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
