Xina: riquesa i repressió

La trista realitat és que la majoria de països en vies de desenvolupament no es desenvolupen ni a la de tres. De fet, tant infreqüent és que parlem de “miracles” econòmics quan finalment un país aconsegueix créixer. Corea del Sud, Espanya... són alguns dels exemples... que es queden en no res si ho comparem amb la Xina.

Els xinesos han aconseguit en vint anys multiplicar la seva riquesa per sis. El primer món triga, de mitjana, uns cents anys a multiplicar per sis el PIB per càpita. I això sense comptar que una gran part de la població xinesa viu encara a la pobresa: si miréssim els ingressos per càpita de les zones urbanes les xifres serien encara més increïbles.

No és sorprenent, doncs, que la resta del món “en vies de desenvolupament” somien a ser com la Xina. I, és clar, no es pot deixar de notar que la Xina no és una democràcia; de fet, tal com ha quedat clar recentment, el règim xinès no té cap mirament a fer servir el xarop de bastó amb els descontents. O a censurar l’Internet.

De règims autoritaris el món n’està ple: no hi ha dubte que no és una garantia pel creixement. Es pot pensar, però, que pot actuar com un catalitzador. Un règim autoritari pot emprendre les reformes necessàries sense haver-se de preocupar per si són populars o no. Que s’ha de moure milions de persones per fer una presa? Cap problema. O almenys cap problema que la policia no pugui arreglar discretament.

Les comparacions amb la India no ajuden. Com la Xina, la India és un país molt gran que combina l’atractiu de salaris baixos amb llarga tradició científica (la quantitat d’enginyers informàtics indis a Silicon Valley és espectacular). Potser no té la localització de la Xina, però tenen l’advantge del llenguatge. Tot i créixer, la India no ha aconseguit l’èxit econòmic de la Xina. Un dels països més proteccionistes del món a principis dels 80, la India ha aconseguit passar algunes reformes, però només després d’anys i panys, i compromisos que fan que, encara avui en dia, la India sembli més un país comunista que no pas la Xina.

A mi això no em deixa dormir bé. Em tranquil·litza una mica recordar que la majoria de miracles econòmics han estat lligats a transicions democràtiques; i de fet potser els xinesos tenen més llibertats avui que fa vint anys. Em tranquil·litza, però, només una mica; i m’aterra quants països en vies de desenvolupament pensen que potser fer-se sis cops més rics és més important que anar a votar.