Sóc dels que creuen en la democràcia; de fet, no em molesto a discutir amb ningú que no hi cregui: la democràcia l’imposo com una pre-condició, si voleu. Alhora no em faig gaires il·lusions. Més enllà del que va dir Churchill, simplement no existeix un sistema de votació perfecte; quelcom que s’ha de tenir en compte abans de dir rucades com que els pobles tenen el govern que es mereixen.
Tanmateix últimament em pregunto el clàssic on anirem a parar respecte la democràcia. Aquests són temps de crisi, que demanen decisions difícils. Sembla, però, que els votants rebutgen la necessitat de prendre decisions, i de les decisions que es prenen, tothom se’n queixa.
A estudi: fa falta reformar les pensions a Espanya (i les escoles i el mercat laboral i unes quantes coses més, però bé, pas a pas). El govern s’atreveix a posar un peu a l’aigua, i en surt ben escaldat: oposició, sindicats, pàgines del Facebook... tothom salta. I no tinc cap mena de dubte que si salven la cadira a les properes és perquè es van fer enrere ràpidament.
Se’n poden fer molts anàlisis diferents. Per exemple, ben bé podríem dir que els socialistes s’han acabat per creure la seva pròpia proganda, això del bonisme, que creu que per tot problema hi ha una solució que no demana sacrificis de ningú. Ara, és clar, es troben que això no és cert i no tenen la fusta per tirar endavant cap reforma.
Una altra anàlisi, que jo prefereixo, es pregunta què volen els votants. Per què ens queixem dels polítics que tenim, i alhora pobre del que obri la boca per dir les coses com són? Simplement no paga ser responsable a l’oposició, no paga ser valent al govern. Si votem els que ens diuen el que volem sentir i no el que hem de sentir... Aleshores sí que som responsables del desgovern que tenim.
.~.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris politica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris politica. Mostrar tots els missatges
divendres, 19 de febrer del 2010
diumenge, 14 de febrer del 2010
El que vota s’equivoca
La fal·làcia dels arguments “ad populum” la vaig aprendre aviat; abans que en sàpigues el nom llatí ja tenia l’experiència d’estar rodejat de convençuts que només sabien que comptar el seu nombre per tal de defensar l’errada opinió sobre les agulletes o el Bob Dylan.
La democràcia demana cura a l’hora de posar a vot segons què per tal d’evitar la fal·làcia anterior. Amb algunes excepcions, la majoria de democràcies fa pocs referèndums, i els que fa els repeteix si no surten com haurien. És clar que hi ha ocasions quan no hi ha altre remei que fer la pregunteta, directa o indirectament.
La setmana passada el govern espanyol va posar damunt de la taula (o no) una reforma de les pensions. I ben aviat vam saber que en pensa, el votant espanyol, de les pensions: que les cobrarà, a partir dels 65 anys, cotitzant els últims 15 anys. És el que pensa, i està disposat a sortir al carrer si algú pensa diferent.
I la vergonya (enorme, enorme) del govern espanyol, que s’ha empassat tot el que va posar a la taula; la del PP i en Rajoy, tot per sigui per guanyar la cadira; i altres agents socials com els sindicats que haurien de saber el que vindrà al damunt si no es fa una reforma...
Deixant les vergonyes a part, el que queda clar és que el votant (o potser el polític) espanyol no vol veure la simple realitat: si no descobrim petroli als Monegros les pensions no les podrem pagar.
.~.
La democràcia demana cura a l’hora de posar a vot segons què per tal d’evitar la fal·làcia anterior. Amb algunes excepcions, la majoria de democràcies fa pocs referèndums, i els que fa els repeteix si no surten com haurien. És clar que hi ha ocasions quan no hi ha altre remei que fer la pregunteta, directa o indirectament.
La setmana passada el govern espanyol va posar damunt de la taula (o no) una reforma de les pensions. I ben aviat vam saber que en pensa, el votant espanyol, de les pensions: que les cobrarà, a partir dels 65 anys, cotitzant els últims 15 anys. És el que pensa, i està disposat a sortir al carrer si algú pensa diferent.
I la vergonya (enorme, enorme) del govern espanyol, que s’ha empassat tot el que va posar a la taula; la del PP i en Rajoy, tot per sigui per guanyar la cadira; i altres agents socials com els sindicats que haurien de saber el que vindrà al damunt si no es fa una reforma...
Deixant les vergonyes a part, el que queda clar és que el votant (o potser el polític) espanyol no vol veure la simple realitat: si no descobrim petroli als Monegros les pensions no les podrem pagar.
.~.
dissabte, 16 de gener del 2010
Extrems als Estats Units
No falten extremistes als Estats Units. Pat Robertson en va deixar anar una de grossa: Haiti va fer un pacte amb el diable (per aconseguir la independència), i el terratrèmol n’és la conseqüència. A Pat Robertson se’l relaciona amb la dreta evangelista del partit república tot i que és improbable que podem trobar un senador o congressista república que el reconegui com a figura política.
M’agradaria entendre millor la influència que aconsegueixen figures com en Pat Robertson, des d’una posició clarament minoritària i deixant anar barbaritats com la d’Haiti.
Pat Robertson va intentar ser el candidat república a les presidencials del 88, va recollir tres milions de firmes (o això diu). El va derrotar George Bush pare que, com sabem tots, guanyaria les eleccions. Fins a quin punt Bush pare va poder virar a la dreta però mantenir el seu electorat més moderat gràcies a Pat Robertson?
Tinc la sensació que els republicans mantenen i fins i tot fomenten aquests extremismes per tal de poder maniobrar. Pat Robertson està tan “tirat” a la dreta que republicans, i de fet altres líders cristians, es poden permetre criticar-lo, aparèixer com a moderats despit que ells també estan prou cap a la dreta.
Un fenomen que em recorda les barbaritats que hem de sentir sobre el nacionalisme, i el que es poden permetre de dir alguns polítics sobre el tema.
.~.
M’agradaria entendre millor la influència que aconsegueixen figures com en Pat Robertson, des d’una posició clarament minoritària i deixant anar barbaritats com la d’Haiti.
Pat Robertson va intentar ser el candidat república a les presidencials del 88, va recollir tres milions de firmes (o això diu). El va derrotar George Bush pare que, com sabem tots, guanyaria les eleccions. Fins a quin punt Bush pare va poder virar a la dreta però mantenir el seu electorat més moderat gràcies a Pat Robertson?
Tinc la sensació que els republicans mantenen i fins i tot fomenten aquests extremismes per tal de poder maniobrar. Pat Robertson està tan “tirat” a la dreta que republicans, i de fet altres líders cristians, es poden permetre criticar-lo, aparèixer com a moderats despit que ells també estan prou cap a la dreta.
Un fenomen que em recorda les barbaritats que hem de sentir sobre el nacionalisme, i el que es poden permetre de dir alguns polítics sobre el tema.
.~.
dijous, 14 de gener del 2010
Falta neu i ous
Barcelona presentarà candidatura als jocs olímpics d’hivern del 2022. I encara sort que no farem un fòrum de les cultures hivernals. O potser millor que calli i no doni idees.
Aquesta rucada no es mereix cap comentari. Però i la trista resposta de CiU: recolza la candidatura, però la troba un “càlcul electoral,” i afegeix, per acabar, que Barcelona té altres prioritats. Quin sentit té aquesta resposta?
Jo entenc que segurament els ha agafat per sorpresa, i que tenen por de la maquinària socialista si s’oposen. Però si als socialistes els hi falta neu per organitzar els jocs, a CiU els hi falten ous per guanyar l’alcaldia.
.~.
Aquesta rucada no es mereix cap comentari. Però i la trista resposta de CiU: recolza la candidatura, però la troba un “càlcul electoral,” i afegeix, per acabar, que Barcelona té altres prioritats. Quin sentit té aquesta resposta?
Jo entenc que segurament els ha agafat per sorpresa, i que tenen por de la maquinària socialista si s’oposen. Però si als socialistes els hi falta neu per organitzar els jocs, a CiU els hi falten ous per guanyar l’alcaldia.
.~.
dimecres, 22 de juliol del 2009
El poc que sé sobre el finançament
Per raons varies, que inclouen certa poca fe en els nostres polítics, no he seguit gaire el tema del finançament. He intentat posar-me al dia llegint les notícies i els blogs, però després d’alguns esforços només una cosa m’ha quedat clara: hi ha molt poca cosa clara en aquest acord.
Sembla que alguns dels objectius s’han complert, altres no. Això és el que hauríem d’esperar de tota negociació. El problema, però, és que aquests objectius estan a l’estatut, el mateix estatut que es ja es va negociar, i el mateix estatut que les corts espanyoles van aprovar. Què estem negociant, doncs? Si el govern compleix la llei? Que algú m’ho expliqui...
A més a més, l’acord de finançament estableix paràmetres però no xifres. Jo no sé d’on es surten aquests números tan precisos, la veritat—i pel que sé, el govern espanyol sembla deixar unes quantes portes obertes a la interpretació. Si hem de negociar que es compleixi el que ja van votar les corts... Jo apostaria que al 2011 estem negociant que es compleixi l’acord.
Doncs, que puc dir: sé (i entenc) més aviat poc d’aquest acord de finançament.
El que sí que sé és que Catalunya ha transferit i transfereix una quantitat de diners espaterrant a la resta de l’estat, que Catalunya és l'única raó per la que el partit socialista va guanyar les passades eleccions generals, i que, despit de tot això, encara hem d’anar a pidolar a Madrid i el partit que s’auto-proclama més catalanista celebra que hem aconseguit deu milions més.
De ganes de ser espanyol em queden molt poques; però hi ha dies que se’m treuen les ganes de ser català també.
Sembla que alguns dels objectius s’han complert, altres no. Això és el que hauríem d’esperar de tota negociació. El problema, però, és que aquests objectius estan a l’estatut, el mateix estatut que es ja es va negociar, i el mateix estatut que les corts espanyoles van aprovar. Què estem negociant, doncs? Si el govern compleix la llei? Que algú m’ho expliqui...
A més a més, l’acord de finançament estableix paràmetres però no xifres. Jo no sé d’on es surten aquests números tan precisos, la veritat—i pel que sé, el govern espanyol sembla deixar unes quantes portes obertes a la interpretació. Si hem de negociar que es compleixi el que ja van votar les corts... Jo apostaria que al 2011 estem negociant que es compleixi l’acord.
Doncs, que puc dir: sé (i entenc) més aviat poc d’aquest acord de finançament.
El que sí que sé és que Catalunya ha transferit i transfereix una quantitat de diners espaterrant a la resta de l’estat, que Catalunya és l'única raó per la que el partit socialista va guanyar les passades eleccions generals, i que, despit de tot això, encara hem d’anar a pidolar a Madrid i el partit que s’auto-proclama més catalanista celebra que hem aconseguit deu milions més.
De ganes de ser espanyol em queden molt poques; però hi ha dies que se’m treuen les ganes de ser català també.
dimecres, 15 de juliol del 2009
Jutjant jutges
Aquests dies la portada dels diaris americans l’ocupa la jutgessa Sonia Sotomayor, nominada per Obama pel tribunal suprem. Durant quatre dies senadors escolten el seu testimoni i qüestionen les seves qualificacions durant el que aquí s’anomena “Hearings” (que potser hauríem de traduir per audiència?).
El procés exemplifica algunes de les virtuts més remarcables del sistema polític americà—no em podria ni imaginar una cosa semblant a Espanya.
Per començar, no es tracta d’una formalitat despit que els demòcrates tenen majoria en el comitè (12 dels 19 membres) que té el vot final. No sembla molt probable en aquest cas, però senadors demòcrates han votat contra candidats del seu propi partit; no fa pas dos anys els republicans van tombar una candidata del president Bush.
De fet, els Hearings són una de les oportunitats més importants pels senadors per fer política—la seva política, no la del partit. El secretari del Tresor, el de defensa, el d’estat, fins i tot el president del Fed passen pel senat (el comitè és diferent en cada cas).
També és de notar l’atenció que rep el procés. Els diaris comenten en el testimoni, els periodistes cerquen casos polèmics presidits per la jutgessa (i anteriorment, fiscal). Blogs i revistes porten l’opinió; no exagero si dic que es fa difícil escapar la bona senyora. Els Hearings es retransmeten en directe, només faltaria.
No us vull enganyar: es diuen algunes barbaritats en aquests comitès que farien orgullós a l’Alfonso Guerra. I hi ha algunes coses que no acabo d’entendre, com la dèria contra els jutges “activistes” en un sistema que fa de la jurisprudència llei. Però el procés té una transparència encomiable, esdevé un exercici en política pura, una oportunitat per retratar totes les parts involucrades.
Com m’agradaria veure els membres del tribunal suprem espanyol passar, ni que sigui per un dia, el mateix tràngol!
El procés exemplifica algunes de les virtuts més remarcables del sistema polític americà—no em podria ni imaginar una cosa semblant a Espanya.
Per començar, no es tracta d’una formalitat despit que els demòcrates tenen majoria en el comitè (12 dels 19 membres) que té el vot final. No sembla molt probable en aquest cas, però senadors demòcrates han votat contra candidats del seu propi partit; no fa pas dos anys els republicans van tombar una candidata del president Bush.
De fet, els Hearings són una de les oportunitats més importants pels senadors per fer política—la seva política, no la del partit. El secretari del Tresor, el de defensa, el d’estat, fins i tot el president del Fed passen pel senat (el comitè és diferent en cada cas).
També és de notar l’atenció que rep el procés. Els diaris comenten en el testimoni, els periodistes cerquen casos polèmics presidits per la jutgessa (i anteriorment, fiscal). Blogs i revistes porten l’opinió; no exagero si dic que es fa difícil escapar la bona senyora. Els Hearings es retransmeten en directe, només faltaria.
No us vull enganyar: es diuen algunes barbaritats en aquests comitès que farien orgullós a l’Alfonso Guerra. I hi ha algunes coses que no acabo d’entendre, com la dèria contra els jutges “activistes” en un sistema que fa de la jurisprudència llei. Però el procés té una transparència encomiable, esdevé un exercici en política pura, una oportunitat per retratar totes les parts involucrades.
Com m’agradaria veure els membres del tribunal suprem espanyol passar, ni que sigui per un dia, el mateix tràngol!
dilluns, 13 de juliol del 2009
Xina: riquesa i repressió
La trista realitat és que la majoria de països en vies de desenvolupament no es desenvolupen ni a la de tres. De fet, tant infreqüent és que parlem de “miracles” econòmics quan finalment un país aconsegueix créixer. Corea del Sud, Espanya... són alguns dels exemples... que es queden en no res si ho comparem amb la Xina.
Els xinesos han aconseguit en vint anys multiplicar la seva riquesa per sis. El primer món triga, de mitjana, uns cents anys a multiplicar per sis el PIB per càpita. I això sense comptar que una gran part de la població xinesa viu encara a la pobresa: si miréssim els ingressos per càpita de les zones urbanes les xifres serien encara més increïbles.
No és sorprenent, doncs, que la resta del món “en vies de desenvolupament” somien a ser com la Xina. I, és clar, no es pot deixar de notar que la Xina no és una democràcia; de fet, tal com ha quedat clar recentment, el règim xinès no té cap mirament a fer servir el xarop de bastó amb els descontents. O a censurar l’Internet.
De règims autoritaris el món n’està ple: no hi ha dubte que no és una garantia pel creixement. Es pot pensar, però, que pot actuar com un catalitzador. Un règim autoritari pot emprendre les reformes necessàries sense haver-se de preocupar per si són populars o no. Que s’ha de moure milions de persones per fer una presa? Cap problema. O almenys cap problema que la policia no pugui arreglar discretament.
Les comparacions amb la India no ajuden. Com la Xina, la India és un país molt gran que combina l’atractiu de salaris baixos amb llarga tradició científica (la quantitat d’enginyers informàtics indis a Silicon Valley és espectacular). Potser no té la localització de la Xina, però tenen l’advantge del llenguatge. Tot i créixer, la India no ha aconseguit l’èxit econòmic de la Xina. Un dels països més proteccionistes del món a principis dels 80, la India ha aconseguit passar algunes reformes, però només després d’anys i panys, i compromisos que fan que, encara avui en dia, la India sembli més un país comunista que no pas la Xina.
A mi això no em deixa dormir bé. Em tranquil·litza una mica recordar que la majoria de miracles econòmics han estat lligats a transicions democràtiques; i de fet potser els xinesos tenen més llibertats avui que fa vint anys. Em tranquil·litza, però, només una mica; i m’aterra quants països en vies de desenvolupament pensen que potser fer-se sis cops més rics és més important que anar a votar.
Els xinesos han aconseguit en vint anys multiplicar la seva riquesa per sis. El primer món triga, de mitjana, uns cents anys a multiplicar per sis el PIB per càpita. I això sense comptar que una gran part de la població xinesa viu encara a la pobresa: si miréssim els ingressos per càpita de les zones urbanes les xifres serien encara més increïbles.
No és sorprenent, doncs, que la resta del món “en vies de desenvolupament” somien a ser com la Xina. I, és clar, no es pot deixar de notar que la Xina no és una democràcia; de fet, tal com ha quedat clar recentment, el règim xinès no té cap mirament a fer servir el xarop de bastó amb els descontents. O a censurar l’Internet.
De règims autoritaris el món n’està ple: no hi ha dubte que no és una garantia pel creixement. Es pot pensar, però, que pot actuar com un catalitzador. Un règim autoritari pot emprendre les reformes necessàries sense haver-se de preocupar per si són populars o no. Que s’ha de moure milions de persones per fer una presa? Cap problema. O almenys cap problema que la policia no pugui arreglar discretament.
Les comparacions amb la India no ajuden. Com la Xina, la India és un país molt gran que combina l’atractiu de salaris baixos amb llarga tradició científica (la quantitat d’enginyers informàtics indis a Silicon Valley és espectacular). Potser no té la localització de la Xina, però tenen l’advantge del llenguatge. Tot i créixer, la India no ha aconseguit l’èxit econòmic de la Xina. Un dels països més proteccionistes del món a principis dels 80, la India ha aconseguit passar algunes reformes, però només després d’anys i panys, i compromisos que fan que, encara avui en dia, la India sembli més un país comunista que no pas la Xina.
A mi això no em deixa dormir bé. Em tranquil·litza una mica recordar que la majoria de miracles econòmics han estat lligats a transicions democràtiques; i de fet potser els xinesos tenen més llibertats avui que fa vint anys. Em tranquil·litza, però, només una mica; i m’aterra quants països en vies de desenvolupament pensen que potser fer-se sis cops més rics és més important que anar a votar.
dilluns, 6 de juliol del 2009
Turquia i la Xina
Combinant uns dies de vacances i uns de feina, he visitat Istanbul per primera vegada. Si mai hi heu estat sense dubte coincidirem en la fascinant barreja d’indrets, monuments, i gent—quanta gent! I si no hi heu estat, de les pobres descripcions que en faria poc en trauríeu comparat amb una visita.
El viatge també ha estat una experiència fascinant com a economista i potser d’això sí que en puc parlar. Turquia és un d’aquests països que s’anomenen en “vies de desenvolupament.” Però de via, la veritat, no n’ha fet pas gaire. El país té recursos, humans i materials, i una gran localització que va fer d’Istanbul el centre del món. I si Turquia esdevingués una potència econòmica, potser “arrossegaria” alguns dels seus problemàtics veïns de l’Orient Mig cap al desenvolupament i lluny de l’extremisme.
Què és el que impedeix que Turquia avanci econòmicament? Quan parlo amb alguns dels meus companys de professió turcs surten sempre els mateixos temes: política fiscal, indústries obsoletes a sou de l’estat, l’atur... Segons ells, està clar quins són els problemes, però al país li costa molta emprendre les reformes necessàries.
I això, penso, ja ho he sentit a molts llocs. La llista de països que romanen indefinidament en vies de desenvolupament és llarga: Mèxic, Brazil, Corea del Sud... Estic segur que els obstacles al creixement són diferents a cada lloc. Però la incapacitat de superar aquests obstacles sembla ser la mateixa: un sistema polític que fa molt difícil el canvi si hi ha perdedors i guanyadors, i incertesa sobre qui serà qui. Tots aquests països són democràcies on l’espai polític està molt marcat pel passat.
I la terrible sospita s’alimenta, també, en l’èxit de la Xina. Els xinesos han instaurat un capitalisme brutal, on les reformes s’imposen per la força. El resultat ha estat un creixement inaudit.
Podria ser que massa democràcia és el problema de Turquia i el d’altres països? O potser massa democràcia massa aviat?
El viatge també ha estat una experiència fascinant com a economista i potser d’això sí que en puc parlar. Turquia és un d’aquests països que s’anomenen en “vies de desenvolupament.” Però de via, la veritat, no n’ha fet pas gaire. El país té recursos, humans i materials, i una gran localització que va fer d’Istanbul el centre del món. I si Turquia esdevingués una potència econòmica, potser “arrossegaria” alguns dels seus problemàtics veïns de l’Orient Mig cap al desenvolupament i lluny de l’extremisme.
Què és el que impedeix que Turquia avanci econòmicament? Quan parlo amb alguns dels meus companys de professió turcs surten sempre els mateixos temes: política fiscal, indústries obsoletes a sou de l’estat, l’atur... Segons ells, està clar quins són els problemes, però al país li costa molta emprendre les reformes necessàries.
I això, penso, ja ho he sentit a molts llocs. La llista de països que romanen indefinidament en vies de desenvolupament és llarga: Mèxic, Brazil, Corea del Sud... Estic segur que els obstacles al creixement són diferents a cada lloc. Però la incapacitat de superar aquests obstacles sembla ser la mateixa: un sistema polític que fa molt difícil el canvi si hi ha perdedors i guanyadors, i incertesa sobre qui serà qui. Tots aquests països són democràcies on l’espai polític està molt marcat pel passat.
I la terrible sospita s’alimenta, també, en l’èxit de la Xina. Els xinesos han instaurat un capitalisme brutal, on les reformes s’imposen per la força. El resultat ha estat un creixement inaudit.
Podria ser que massa democràcia és el problema de Turquia i el d’altres països? O potser massa democràcia massa aviat?
diumenge, 21 de juny del 2009
El tiet enrollat
Ser pare és difícil. Moltes vegades has de fer coses que no necessàriament et venen de gust. Ensenyar a algú que allò que està fent no es pot fer i que ha d'actuar diferentment moltes vegades implica una baralla, una estona de morros o una enfadada. Però, com a pare, és el què s'ha de fer. De fet, tothom prefereix ser el tiet enrollat que el nen o nena adora perquè li deixa fer tot allò que els pares no, li regala xutxes i no l'envia mai al llit.
Tot això ve arran de la noticia que va sortir abans d'ahir segons la qual la Conselleria d'Interior ha posat en marxa una campanya contra l'alcoholèmia al volant. Segons el conseller Saura, la novetat de la campanya és que es posarà l'emfasis no en el càstig sinó en la recompensa de manera que els conductors joves que, en cas de ser sotmesos a una prova d'alcoholèmia, donin resultat negatiu (vaja que no hagin begut) rebran un premi. El premi és una targeta del 3C.cat de la que desconec el valor. No obstant, em resulta totalment incomprensible una campanya com aquesta en la que es premia el simple fet de complir amb la llei. Si aquesta campanya és un èxit (quins paràmetres farem servir per mesurar-ho?), potser s'estendrà per incloure un cap de setmana en una casa rural per no evadir impostos o un vol amb globus per no maltractar la teva parella. Sense caure en el paternalisme, el problema és que aquestes aparents bajanades poden molt be convertir-se en realitat mentre els polítics prefereixin fer el paper de tiet enrollat.
dissabte, 13 de juny del 2009
Què votes si no votes
Poc menys de dos terços dels catalans no van anar a votar a les recents eleccions europees. Hi ha qui defensa l’absentisme com una crítica activa a la classe política; la majoria parlaríem de desencant més que de crítica. Tothom sembla coincidir que l’absentisme és un problema... però, quin és el problema? És una pèrdua de legitimat democràtica si el que no voten escullen no fer-ho?
Jo us diré perquè l’absentisme és un problema: Francesc de Carreras i d’altres com ell que semblen tenir molt clar que els dos terços de no votants catalans validen tots els seus arguments espanyolistes.
En aquest article a La Vanguardia, en Francesc de Carreras comença repassant els números de l’abstenció, una enquesta de l’institut català de l’opinió, i la reacció del PSC culpant l’endarreriment de l’Estatut pels seus mals resultats. Això últim escandalitza a l’autor.
L’escandalitza, és clar, perquè de Carreras sap exactament perquè no han votat dos terços dels catalans. No han votat perquè estan farts de què els polítics es queixin de Madrid, no han votat per culpa del viatge d’en Carod a l’Equador, no han votat perquè saben que afirmar que Felip V va abolir les llibertats al 1714 és una “fal·làcia històrica de les esquerres reaccionàries” (cito literalment).
L’autor no té el detall d’explicar-nos com ho sap, tot això; i com és que cap d’aquests catalans no han votat el PP, Ciutadans, o semblants que segurament estarien d’acord amb ell.
De Carreras no està sol en apropiar-se del vot dels que no voten; sense dubte en trobarem de tots colors. Tampoc sé si de Carreras no pensa el que escriu o és simplement deshonest; sospito que de ruc no en té res—ell sembla esperar que els seus lectors sí que ho siguin.
Jo us diré perquè l’absentisme és un problema: Francesc de Carreras i d’altres com ell que semblen tenir molt clar que els dos terços de no votants catalans validen tots els seus arguments espanyolistes.
En aquest article a La Vanguardia, en Francesc de Carreras comença repassant els números de l’abstenció, una enquesta de l’institut català de l’opinió, i la reacció del PSC culpant l’endarreriment de l’Estatut pels seus mals resultats. Això últim escandalitza a l’autor.
L’escandalitza, és clar, perquè de Carreras sap exactament perquè no han votat dos terços dels catalans. No han votat perquè estan farts de què els polítics es queixin de Madrid, no han votat per culpa del viatge d’en Carod a l’Equador, no han votat perquè saben que afirmar que Felip V va abolir les llibertats al 1714 és una “fal·làcia històrica de les esquerres reaccionàries” (cito literalment).
L’autor no té el detall d’explicar-nos com ho sap, tot això; i com és que cap d’aquests catalans no han votat el PP, Ciutadans, o semblants que segurament estarien d’acord amb ell.
De Carreras no està sol en apropiar-se del vot dels que no voten; sense dubte en trobarem de tots colors. Tampoc sé si de Carreras no pensa el que escriu o és simplement deshonest; sospito que de ruc no en té res—ell sembla esperar que els seus lectors sí que ho siguin.
dissabte, 6 de juny del 2009
Provar a l’escola
Quan una cosa no funciona, n’hem de provar d’altres. Més difícil fer-ho que dir-ho; especialment si tenim l’escola al cap—i jo la tinc, en part per culpa d’en Gregorio.
És més difícil fer-ho, deia, però no impossible. Els americans ho demostren repetidament. Sigui perquè els mestres no són funcionaris, el sistema educatiu és més descentralitzat, o simplement perquè estan més desesperats. Sigui pel que sigui, són nombroses les iniciatives—privades, públiques, i “concertades”—que s’atreveixen a canviar les coses.
I no es tracta de posar en pràctica noves teories basades en la intersecció del subconscient col·lectiu de Jung amb xerrameca d’un-món-millor-és-possible.* Què fan en canvi els bojos dels americans? Doncs estudiar el que ha funcionat i el que no ha funcionat, i dissenyar una escola millor sobre aquesta base.
El New York Times porta un article sobre una nova escola que obrirà a Nova York. Aquesta nova escola s’ha pres seriosament la recerca que senyala la destresa del mestre com el principal factor per evitar el fracàs escolar—i aquí recerca vol dir això: dades, anàlisi estadística, més dades, més regressions...
L’escola s’ha posat a contractar els millors mestres d’Estats Units. S’ha gastat una bona colla de diners entrevistant i recollint referències; i pagarà salaris rècord per mestres que provenen de Florida i Arizona.
Deu ser aquesta una escola privada super-pija, no? Doncs res més lluny de la realitat. Els alumnes que començaran el curs que ve han estat escollits per loteria, donant preferència a alumnes del barri, el que vol dir que la majoria seran de famílies hispàniques amb pocs ingressos.
L’escola farà servir diner públic més que res: les despeses extraordinàries pels mestres s’amortitzen fàcilment amb classes una mica més grans. L’escola també rep algunes donacions precisament pel fet que s’atreveix a innovar: el que s’aprengui de l’experiència pot ajudar a escoles d’arreu, potser fins i tot de Sants.
Per exemple, la loteria que selecciona els alumnes està dissenyada per a permetre una millor avaluació dels resultats, doncs evita que l’escola automàticament atragui els millors estudiants. (L’esperit de l’escola és digne d’admiració, crec, renunciant a l’avantatge de seleccionar els estudiants.)
(* No és que hi faltessin, i que no hi hagués fracassos sonats, com el d’integrar les escoles a cop de bus, però sembla que els esgotessin als 70s)
És més difícil fer-ho, deia, però no impossible. Els americans ho demostren repetidament. Sigui perquè els mestres no són funcionaris, el sistema educatiu és més descentralitzat, o simplement perquè estan més desesperats. Sigui pel que sigui, són nombroses les iniciatives—privades, públiques, i “concertades”—que s’atreveixen a canviar les coses.
I no es tracta de posar en pràctica noves teories basades en la intersecció del subconscient col·lectiu de Jung amb xerrameca d’un-món-millor-és-possible.* Què fan en canvi els bojos dels americans? Doncs estudiar el que ha funcionat i el que no ha funcionat, i dissenyar una escola millor sobre aquesta base.
El New York Times porta un article sobre una nova escola que obrirà a Nova York. Aquesta nova escola s’ha pres seriosament la recerca que senyala la destresa del mestre com el principal factor per evitar el fracàs escolar—i aquí recerca vol dir això: dades, anàlisi estadística, més dades, més regressions...
L’escola s’ha posat a contractar els millors mestres d’Estats Units. S’ha gastat una bona colla de diners entrevistant i recollint referències; i pagarà salaris rècord per mestres que provenen de Florida i Arizona.
Deu ser aquesta una escola privada super-pija, no? Doncs res més lluny de la realitat. Els alumnes que començaran el curs que ve han estat escollits per loteria, donant preferència a alumnes del barri, el que vol dir que la majoria seran de famílies hispàniques amb pocs ingressos.
L’escola farà servir diner públic més que res: les despeses extraordinàries pels mestres s’amortitzen fàcilment amb classes una mica més grans. L’escola també rep algunes donacions precisament pel fet que s’atreveix a innovar: el que s’aprengui de l’experiència pot ajudar a escoles d’arreu, potser fins i tot de Sants.
Per exemple, la loteria que selecciona els alumnes està dissenyada per a permetre una millor avaluació dels resultats, doncs evita que l’escola automàticament atragui els millors estudiants. (L’esperit de l’escola és digne d’admiració, crec, renunciant a l’avantatge de seleccionar els estudiants.)
(* No és que hi faltessin, i que no hi hagués fracassos sonats, com el d’integrar les escoles a cop de bus, però sembla que els esgotessin als 70s)
dissabte, 30 de maig del 2009
La història dóna voltes
Al 1967 la policia de la República Federal Alemanya va matar Benno Ohnesorg d’un tret al cap mentre participava pacíficament en una manifestació d’esquerres a Berlin Oest. Segons el que he pogut llegir, la mort de Benno va fer virar la societat alemanya, molt conservadora fins aleshores, cap a l’esquerra; va esperonar el jovent en les protestes del 68 i, en una nota més tràgica, un moviment terrorista que s’anomenava “el segon de juny” pel dia de l’incident. La mort de Benno va ser declarada un accident i ningú va anar mai a la presó—el que no va ajudar precisament a rebaixar les protestes.
El policia que va disparar, de nom Karl Kurras, esdevingué un símbol de tot el que estava malament amb els governs conservadors de l’Alemanya dels 60. Nascut a Prússia, quan Prússia encara era Prússia, per tant nacionalista; veterà de la segona guerra mundial i col·leccionista d’armes, per tant sospitós de feixista; empresonat pels soviètics, per tant infinitament ressentit contra l’esquerra... i segons s’ha descobert fa poc, també comunista i agent secret de la Stasi, la policia secreta de la República Democràtica Alemanya.
Sí, sí, heu llegit bé: l’enemic “feixista” del 68 a Alemanya era un agent comunista. Ah, les voltes que dóna la historia. L’esquerra, que va fer de la mort de Benno el seu cavall de batalla, que mirava cap una altra banda quan es tractava dels abusos policíacs al bloc comunista, resulta que, quan tot és dit i fet, condemnava el que preferia ignorar.
El policia que va disparar, de nom Karl Kurras, esdevingué un símbol de tot el que estava malament amb els governs conservadors de l’Alemanya dels 60. Nascut a Prússia, quan Prússia encara era Prússia, per tant nacionalista; veterà de la segona guerra mundial i col·leccionista d’armes, per tant sospitós de feixista; empresonat pels soviètics, per tant infinitament ressentit contra l’esquerra... i segons s’ha descobert fa poc, també comunista i agent secret de la Stasi, la policia secreta de la República Democràtica Alemanya.
Sí, sí, heu llegit bé: l’enemic “feixista” del 68 a Alemanya era un agent comunista. Ah, les voltes que dóna la historia. L’esquerra, que va fer de la mort de Benno el seu cavall de batalla, que mirava cap una altra banda quan es tractava dels abusos policíacs al bloc comunista, resulta que, quan tot és dit i fet, condemnava el que preferia ignorar.
dissabte, 23 de maig del 2009
Polítiques sense ideologies
No sabia si fer un article sobre la fissió en fred o viatjar a la velocitat de la llum; però, posats a parlar de coses que no existeixen i ens anirien d’allò més bé, que podria ser més urgent que una política sense ideologia.
(Si no compartiu la meva urgència, us proposo que passeu una estona repassant els cartells de campanya del PSOE i, tot seguit, un minut llegint notícies. No hi ha nau, equipada amb fissió freda viatjant a la velocitat de la llum, que pugui cobrir la distància entre les proclames ideològiques i els problemes reals.)
Els economistes veiem sovint l’eficiència com una qüestió tancada, per exemple, de la qüestió d’eficiència. Dis-me com vols repartir el pastís i et diré com organitzar recursos per tal de fer el pastís el més gran donat el teu criteri d’equitat. Et diré també que si vols ser molt equitatiu el pastís a repartir serà més petit: si et passes, a qui li volies donar una part més gran acabarà rebent menys (també passa amb repartiments molt desiguals). En aquest món ideal, els economistes som uns simples tecnòcrates, al servei de la societat, que ha de decidir (políticament) quin és el criteri d’equitat—sabent-ne el seu cost.
Aquesta visió de l’eficiència és idealitzada, cert, però no és ideològica. De fet, jo encara diria més: la visió de l’eficiència és idealitzada precisament per ser buida d’ideologies.
Això no vol dir que els economistes ens quedem quiets i calladets en el nostre rol de tecnòcrates quan un polític promet repartir i multiplicar el pastís. De la mateixa forma que els geòlegs no callen si algú diu que la terra té quatre mil anys. Per raons que ens haurien de fer pensar però no venen al cas, són els polítics d’esquerra els que ens fan posar el crit al cel més sovint. I d’aquí ve la visió que els economistes són de “dretes,” de la mateixa forma que alguns creacionistes creuen que els geòlegs són antireligiosos.
Crec que un criteri eficiència, lliure d’ideologia, ens faria molt de bé. Cert, les polítiques no serien mai completament lliures d’ideologia. Però les polítiques presents, i les reformes que es presenten un cop i un altre, estan tan empatxades d’ideologia, que amb depurar-les, ni que sigui mínimament, ja guanyaríem.
Properament: un exemple amb l’educació escolar.
(Si no compartiu la meva urgència, us proposo que passeu una estona repassant els cartells de campanya del PSOE i, tot seguit, un minut llegint notícies. No hi ha nau, equipada amb fissió freda viatjant a la velocitat de la llum, que pugui cobrir la distància entre les proclames ideològiques i els problemes reals.)
Els economistes veiem sovint l’eficiència com una qüestió tancada, per exemple, de la qüestió d’eficiència. Dis-me com vols repartir el pastís i et diré com organitzar recursos per tal de fer el pastís el més gran donat el teu criteri d’equitat. Et diré també que si vols ser molt equitatiu el pastís a repartir serà més petit: si et passes, a qui li volies donar una part més gran acabarà rebent menys (també passa amb repartiments molt desiguals). En aquest món ideal, els economistes som uns simples tecnòcrates, al servei de la societat, que ha de decidir (políticament) quin és el criteri d’equitat—sabent-ne el seu cost.
Aquesta visió de l’eficiència és idealitzada, cert, però no és ideològica. De fet, jo encara diria més: la visió de l’eficiència és idealitzada precisament per ser buida d’ideologies.
Això no vol dir que els economistes ens quedem quiets i calladets en el nostre rol de tecnòcrates quan un polític promet repartir i multiplicar el pastís. De la mateixa forma que els geòlegs no callen si algú diu que la terra té quatre mil anys. Per raons que ens haurien de fer pensar però no venen al cas, són els polítics d’esquerra els que ens fan posar el crit al cel més sovint. I d’aquí ve la visió que els economistes són de “dretes,” de la mateixa forma que alguns creacionistes creuen que els geòlegs són antireligiosos.
Crec que un criteri eficiència, lliure d’ideologia, ens faria molt de bé. Cert, les polítiques no serien mai completament lliures d’ideologia. Però les polítiques presents, i les reformes que es presenten un cop i un altre, estan tan empatxades d’ideologia, que amb depurar-les, ni que sigui mínimament, ja guanyaríem.
Properament: un exemple amb l’educació escolar.
dimecres, 20 de maig del 2009
Xiulets a Mestalla
M’he estat uns dies pensant si comentar la xiulada de l’himne espanyol a la final de la copa a l’estadi de Mestalla: jo no sóc dels qui creuen que l’estat de la societat catalana va lligat als resultats del Barça.
La xiulada, però, ha creat sentiments oposats i m’ha semblat adient treure la bugada. Per una banda, em sembla una falta de respecte xiular l’himne de ningú: m’empiparia molt que algú xiulés Els Segadors (cosa que va passar, ni més ni menys, en un partit de la selecció catalana).
També m’agradaria preguntar-me com és que s’ha xiulat aquest cop i, pel que jo recordo, no en ocasions anteriors quan el Barça ha jugat la copa. És que només xiulaven els bascos?
Dit això, si algú té dret a xiular un himne són els ciutadans de l’estat de l’himne en qüestió i, agradi o no a aquest blogaire i als qui xiulaven, aquest era el cas. Us diré que els xiulets em semblen legítims, donada la propaganda espanyolista que patim i la censura que sovint reben les manifestacions catalanistes. (Gràcies a TVE per exemplificar-ho brillantment!)
De totes formes, aquest no és un tema que hagi de preocupar gaire: no tinc cap mena de dubte que si Espanya fos un estat diferent, ningú l’hi hauria xiulat l’himne.
La xiulada, però, ha creat sentiments oposats i m’ha semblat adient treure la bugada. Per una banda, em sembla una falta de respecte xiular l’himne de ningú: m’empiparia molt que algú xiulés Els Segadors (cosa que va passar, ni més ni menys, en un partit de la selecció catalana).
També m’agradaria preguntar-me com és que s’ha xiulat aquest cop i, pel que jo recordo, no en ocasions anteriors quan el Barça ha jugat la copa. És que només xiulaven els bascos?
Dit això, si algú té dret a xiular un himne són els ciutadans de l’estat de l’himne en qüestió i, agradi o no a aquest blogaire i als qui xiulaven, aquest era el cas. Us diré que els xiulets em semblen legítims, donada la propaganda espanyolista que patim i la censura que sovint reben les manifestacions catalanistes. (Gràcies a TVE per exemplificar-ho brillantment!)
De totes formes, aquest no és un tema que hagi de preocupar gaire: no tinc cap mena de dubte que si Espanya fos un estat diferent, ningú l’hi hauria xiulat l’himne.
diumenge, 10 de maig del 2009
Opinions de tots els colors (de sempre) (2)
En l’anterior post em preguntava com és que algunes idees polítiques rebroten amb força cada cop que van mal dades. Vaig posar un parell d’exemples però em vaig deixar el més popular: el de les conspiracions. Dos dies des de l’aparició de la grip i ja voltaven històries sobre una empresa americana experimentant o un altre produint en secret la vacuna per vendre-la a preu d’or...
(I sí, ens agradi o no, les conspiracions formen part del discurs polític, sovint amb conseqüències nefastes.)
Si aquestes idees sobreviuen deu ser per alguna cosa, i hem de començar per preguntar-me quin pot ser el seu mèrit. I despit la seva poca vàlua intel·lectual, la seva virtut podria estar en el nostre cap. Més precisament, en els mecanismes que el nostre cervell fa servir interpretar el món que ens envolta. Per exemple, estem perfectament adaptats per identificar “intenció:” un soroll de fulles pot ser un depredador que ens vol empaitar, i si bé també pot ser un cop de vent, algun avantpassat nostre deuria trobar força més avantatjós córrer primer i deixar altres hipòtesis per més tard. Una conspiració ens dóna el depredador que trobem a faltar.
I aquesta és una possibilitat que hauria de fer tremolar tot a tots. Si les conspiracions sobreviuen simplement perquè plauen el funcionament primari del nostre cervell, qui diu que el mateix no passa amb la religió, el nacionalisme, o les nostres concepcions morals més bàsiques?
(I sí, ens agradi o no, les conspiracions formen part del discurs polític, sovint amb conseqüències nefastes.)
Si aquestes idees sobreviuen deu ser per alguna cosa, i hem de començar per preguntar-me quin pot ser el seu mèrit. I despit la seva poca vàlua intel·lectual, la seva virtut podria estar en el nostre cap. Més precisament, en els mecanismes que el nostre cervell fa servir interpretar el món que ens envolta. Per exemple, estem perfectament adaptats per identificar “intenció:” un soroll de fulles pot ser un depredador que ens vol empaitar, i si bé també pot ser un cop de vent, algun avantpassat nostre deuria trobar força més avantatjós córrer primer i deixar altres hipòtesis per més tard. Una conspiració ens dóna el depredador que trobem a faltar.
I aquesta és una possibilitat que hauria de fer tremolar tot a tots. Si les conspiracions sobreviuen simplement perquè plauen el funcionament primari del nostre cervell, qui diu que el mateix no passa amb la religió, el nacionalisme, o les nostres concepcions morals més bàsiques?
dimarts, 5 de maig del 2009
Opinions de tots els colors (de sempre)
Potser és per la crisi, o potser és per què faig més cara d’avorrit. Sigui com sigui, sembla que darrerament tothom té i vol compartir amb mi la seva opinió sobre política econòmica. I no parlo només dels sospitosos habituals, com el porter de casa i el taxista camí de l’aeroport. Fins i tot l’oficial d’immigració americana m’ha ofert les seves suggerències.
(I compte que em sembla molt bé. No vull caure en la contradicció d’escriure un blog criticant els per donar la seva opinió... )
En sento de tots els colors, sense dubte... però la veritat és que els colors són els mateixos de sempre. Per exemple, sentia l’altre dia l’argument que Espanya hauria de concentrar-se en l’agricultura, i deixar-se d’indústries i serveis. I per què? Doncs perquè sempre podem menjar-nos el que produïm, i no faltarà feina tampoc. Un argument que, amb alguns retocs, és el dels fisiòcrates del segle XVIII. I és clar, n’hi ha de més perillosos, com algú que va suggerir que acomiadéssim tots els polítics... si bé no em vaig atrevir a preguntar com pensava reemplaçar-los.
Diria que algunes males idees no moren mai, i rebroten cada cop que van mal dades. M’agradaria entendre millor el perquè.
(I compte que em sembla molt bé. No vull caure en la contradicció d’escriure un blog criticant els per donar la seva opinió... )
En sento de tots els colors, sense dubte... però la veritat és que els colors són els mateixos de sempre. Per exemple, sentia l’altre dia l’argument que Espanya hauria de concentrar-se en l’agricultura, i deixar-se d’indústries i serveis. I per què? Doncs perquè sempre podem menjar-nos el que produïm, i no faltarà feina tampoc. Un argument que, amb alguns retocs, és el dels fisiòcrates del segle XVIII. I és clar, n’hi ha de més perillosos, com algú que va suggerir que acomiadéssim tots els polítics... si bé no em vaig atrevir a preguntar com pensava reemplaçar-los.
Diria que algunes males idees no moren mai, i rebroten cada cop que van mal dades. M’agradaria entendre millor el perquè.
diumenge, 19 d’abril del 2009
Diferències en diferències
Les diferències polítiques no les podem definir sobre una sola situació. Un bon exemple, però, pot tenir el seu ús i amb aquesta intenció parlaré d’un lampista i un doctor, i d’esquerres i de dretes.
Un doctor i un lampista són dues persones diferents. Podrien haver nascut idèntics, si voleu, però el doctor ha dedicat anys a la seva formació, i si s’equivoca el resultat és una infecció i no una inundació. Jo no crec que això faci del doctor una persona “millor,” o que el lampista no mereixi el meu respecte. Segurament aquesta creença la comparteixo jo, un liberal pro-mercat, amb la majoria de gent d’esquerres. I fins i tot estic més a prop de l’esquerra en què tant em fa si un dels dos és cristià, homosexual, o parla Swahili.
Com que no tinc res per afavorir un o l’altre, crec que el cobra un doctor i un lampista és una qüestió d’eficiència: del seu valor per la societat. I en la mesura que demanda i oferta reflecteixen aquest valor, doncs ja m’estan bé els salaris que dicta el mercat. En un món alternatiu on els serveis del lampista fossin més importants, doncs m’estaria bé que el lampista cobrés més.
En la meva opinió, l’eficiència no és un judici ètic o moral. Que un doctor cobri més no el fa, al meus ulls, millor persona. Podem discutir si els mercats són eficients: des del col·legi de metges al sindicat de lampistes passant per problemes d’informació, hi ha moltes raons per les quals podrien no ser-ho. Estareu d’acord, però, que aquesta discussió és purament empírica i no política.
Tinc la sensació que algunes persones d’esquerres creuen que, donat que lampista i doctor mereixen igualment el nostre respecte, la societat ha de tractar lampista i doctor de forma equitativa. La diferència en el raonament és que el d’esquerres fa un judici de valor sobre les diferències entre lampista i doctor.
Aquest judici de valor em sembla erroni i, a més a més, car. Les diferències hi són per una raó, i abolir-les ens pot deixar esperant més al consultori que per un lampista (que no és poca espera).
Un doctor i un lampista són dues persones diferents. Podrien haver nascut idèntics, si voleu, però el doctor ha dedicat anys a la seva formació, i si s’equivoca el resultat és una infecció i no una inundació. Jo no crec que això faci del doctor una persona “millor,” o que el lampista no mereixi el meu respecte. Segurament aquesta creença la comparteixo jo, un liberal pro-mercat, amb la majoria de gent d’esquerres. I fins i tot estic més a prop de l’esquerra en què tant em fa si un dels dos és cristià, homosexual, o parla Swahili.
Com que no tinc res per afavorir un o l’altre, crec que el cobra un doctor i un lampista és una qüestió d’eficiència: del seu valor per la societat. I en la mesura que demanda i oferta reflecteixen aquest valor, doncs ja m’estan bé els salaris que dicta el mercat. En un món alternatiu on els serveis del lampista fossin més importants, doncs m’estaria bé que el lampista cobrés més.
En la meva opinió, l’eficiència no és un judici ètic o moral. Que un doctor cobri més no el fa, al meus ulls, millor persona. Podem discutir si els mercats són eficients: des del col·legi de metges al sindicat de lampistes passant per problemes d’informació, hi ha moltes raons per les quals podrien no ser-ho. Estareu d’acord, però, que aquesta discussió és purament empírica i no política.
Tinc la sensació que algunes persones d’esquerres creuen que, donat que lampista i doctor mereixen igualment el nostre respecte, la societat ha de tractar lampista i doctor de forma equitativa. La diferència en el raonament és que el d’esquerres fa un judici de valor sobre les diferències entre lampista i doctor.
Aquest judici de valor em sembla erroni i, a més a més, car. Les diferències hi són per una raó, i abolir-les ens pot deixar esperant més al consultori que per un lampista (que no és poca espera).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
