L’important és el futur

El que ha passat ha passat, hem de deixar-ho enrere i mirar sempre endavant. O almenys això és el que els models econòmics diuen. S’equivoquen?

Bé, pensem en un problema econòmic clàssic com el de l’estalvi. Quan decidim què estalviar tenim en compte els ingressos futurs, almenys a un o dos anys vista. També pensem en què volem consumir: necessitarem un nou cotxe en els propers dos anys? Una nevera? I finalment és important saber quins són els estalvis (o deutes) presents.

A la llista de coses que no hi pensem hi ha: el que vam consumir l’any passat, la Tia Pepa, i el que guanyàvem quan vam agafar una feina en un bar de Tarragona fa quinze anys. Sembla clar, doncs, que el que importa és el present i el futur.

Doncs una de les feines més difícils d’un economista és compaginar les dades amb models econòmics on el futur és el que m’importa. Curiosament, és molt més fàcil reproduir (que no predir) les dades si es fan servir models purament estadístics, que “miren” enrere.

La raó és que les variables econòmiques es mouen lentament, fins i tot en una crisi econòmica com l’actual. Si el passat no importa, però, les decisions haurien de reaccionar immediatament, “saltar” en un sentit matemàtic. Per exemple, si el passat no importa en l’estalvi, hauríem de canviar el nostre consum immediatament en resposta les perspectives econòmiques a un o dos anys vista. Però el que veiem és que el consum s’ajusta lentament, i parlo de mig any.

Òbviament els models tenen moltes mancances, potser no ens hauríem de preocupar-nos més d’una o l’altre. Aquesta, però, és molt important doncs moltes de les teories darrere del estímul fiscal es basen en models on el passat és l’important.

(continuarà)

Ambició o testosterona

Un altre article d'en Thou Sayeth

Exactament com hem arribat a aquesta crisi, no ho sé. L’economia no és com una poma que cau d’un arbre. I no és perquè la poma no encerti el cap del millor científic de tots els temps. Si els economistes hem après alguna cosa és que no hi ha un model de causa-efecte, i hem de treballar amb un sistema de forces interrelacionades. Dit d’una altra forma, un merder, tu.

Però fins i tot amb les reduïdes expectatives els models que fem servir fan pena. Curiosament, el discurs popular sembla centrar les causes de la crisi en l’ambició desmesurada, l’egoisme i, en general, les penques del sector financer.

Curiós, dic, perquè els models econòmics van sobrats d’ambició. De fet, els inversors en els models són sempre individus força deplorables, que només busquen fer el màxim benefici i no es paren ni un minut a esbrinar les conseqüències de les seves accions sobre el benestar general.

La simple observació que posa aquests models en qüestió és que, per tota la seva suposada atenció a fer diners, la gran majoria d’inversors i bancs ho han perdut tot o quasi tot. Per explicar la crisi els inversors han de ser o incapaços o inconscients.

Bé, podeu dir, que brillants que sou els economistes! És clar que són una colla d’incapaços inconscients. I si mai tinc un metge entre els meus lectors, potser em senyalarà que s’ha demostrat que les hormones afecten les inversions dels “stock brokers.” I què coi sap la testosterona o el cortisol del màxim benefici?

Ambició o hormones? La professió ja intenta incorporar altres factors al comportament dels inversors, des d’hormones a altres disfuncions del comportament, el que es coneix com “behavioural finance.” Polítics i comentaristes, però, prefereixen el discurs de l’ambició, que fa dels inversors els dolents de la pel·lícula; i així acabarem amb una regulació que limitarà els beneficis del sector financer quan potser el que hauria de fer és posar els inversors a règim.

Que la paguin els rics (Thou Sayeth)

Ocasionalment donaré la veu a Thou Sayeth, economista mundialment conegut a casa seva a l’hora de sopar. En Thou és un gran expert en la crisi i tot plegat; i té l’avantatge de no pertànyer a cap institució monetària involucrada en la resolució de la situació financera present.

Una recent manifestació pel centre de Barcelona demanava que la crisi la paguin els rics. Jo hi estic completament d’acord. Els bilions que s’hi aboquen i s’acomiaden.. que els paguin els rics. Jo encara faria més: posaria un impost sobre la renda que augmentés cada tants milers d’euros i així algú molt ric pagaria una proporció més gran. I no en tinc prou, no. Crec que també hauríem de posar un impost sobre les empreses! Què us sembla un 32,5%?

Desgraciadament, la crisi no és un peatge que pagues i passes. Paga paga paguen perquè no vagi a pitjor, no per a què anem a millor.

Podeu trobar altres barbaritats en el seu blog campi qui pugui.