Un grup d’economistes espanyols (i un d’italià) han firmat una proposta per reformar el mercat de l’habitatge a Espanya. La iniciativa ha sortit de Fedea, i si repasseu els que ho firmen veure que són els mateixos que porten el blog Nada Es Gratis, que recomano.
Resumint molt i molt, la proposta cerca encoratjar el lloguer per tal de facilitar l’accés a l’habitatge, millorar la mobilitat laboral, i alhora donar una sortida a l’enorme inventari de cases que hi ha a Espanya en aquests moments. Les mesures proposades són de sentit comú: flexibilitzar els contractes de lloguer, agilitant la resolució de disputes; acabar amb els incentius fiscals associats a la propietat de l’habitatge, i re-orientar la protecció social cap al lloguer i no la compra. Aquesta última, exclusivament en la seva segona part, ha estat tot el que el País en va treure de la proposta—que el periodisme d’aquí no dóna per més.
.~.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris crisi. Mostrar tots els missatges
dissabte, 17 d’octubre del 2009
dijous, 1 d’octubre del 2009
Deute i diner (2)
A l’article anterior contava aquesta faula sobre el deute i el diner.
Un anònim va senyalar correctament que Vallfogona de Balaguer no tenia cap deute net, és a dir, el poble no deu res a la resta de la Noguera—tots els deutes són entre gent del poble.
Però deixeu-me afegir que, abans que arribés el turista, el poble sencer vivia amb l’angoixa de deure diners i amb la ràbia de no cobrar-los, i potser tothom evitava tothom amb la resultant destrucció de la vida social i econòmica de Vallfogona de Balaguer.
En Qgat senyala de forma perspicaç que el problema inicial del poble era la falta de diner, i en particular, que ningú estava directament interessat en el producte de qui li devia els diners. El lampista no volia anar a l’hotel, el doctor no menjava carn... Un bitllet de cent euros, tothom el vol.
I si us dic que tots—l’hoteler , el lampista, el carnisser, i el doctor—tenien un bitllet de cent euros a la butxaca des de bon principi? Però si pagaven el seu deute, es quedaven sense diners, i a patir per si de sobte surt una despesa imprevista... Per exemple, el doctor podria pagar a l’hoteler, però no sap quan l’hoteler pagarà al lampista, i de fet ja pot pensar que, si es fonen els ploms de la consulta, el lampista no voldrà deixar un altre feina a deute. I així tots s’aferren als seus cent euros i ningú paga a ningú.
.~.
Arriba un turista a l’hotel de Vallfogona de Balaguer, i deixa un bitllet de cent euros com a dipòsit. Corre l’hoteler amb els cent euros a pagar el lampista que li havia deixat a deure la feina. I el lampista no triga a pagar el que deu a la carnisseria, que no és poc: cent euros. I el carnisser els hi porta al doctor que li va cosir el dit; i el doctor va l’hotel, on deu dues nits, suposadament passades a Barcelona per un congrés. I tal com els cent euros tornen a les mans de l’hoteler, baixa el turista que, adonant-se de l’error d’anar a Vallfogona de Balaguer de vacances, no es vol quedar l’habitació. Cap problema, l’hoteler li torna el bitllet de cent euros i el turista abandona Vallfogona de Balaguer—però ningú li retreu: amb la seva visita el poble és ara lliure de deutes!
Un anònim va senyalar correctament que Vallfogona de Balaguer no tenia cap deute net, és a dir, el poble no deu res a la resta de la Noguera—tots els deutes són entre gent del poble.
Però deixeu-me afegir que, abans que arribés el turista, el poble sencer vivia amb l’angoixa de deure diners i amb la ràbia de no cobrar-los, i potser tothom evitava tothom amb la resultant destrucció de la vida social i econòmica de Vallfogona de Balaguer.
En Qgat senyala de forma perspicaç que el problema inicial del poble era la falta de diner, i en particular, que ningú estava directament interessat en el producte de qui li devia els diners. El lampista no volia anar a l’hotel, el doctor no menjava carn... Un bitllet de cent euros, tothom el vol.
I si us dic que tots—l’hoteler , el lampista, el carnisser, i el doctor—tenien un bitllet de cent euros a la butxaca des de bon principi? Però si pagaven el seu deute, es quedaven sense diners, i a patir per si de sobte surt una despesa imprevista... Per exemple, el doctor podria pagar a l’hoteler, però no sap quan l’hoteler pagarà al lampista, i de fet ja pot pensar que, si es fonen els ploms de la consulta, el lampista no voldrà deixar un altre feina a deute. I així tots s’aferren als seus cent euros i ningú paga a ningú.
.~.
dimarts, 29 de setembre del 2009
Deute i diner
M’ha arribat una faula, per dir-ho d’alguna forma, sobre el deute i el diner que he adaptat lliurement pel consum dels meus lectors.
Com pot ser això? Quines lliçons magistrals d’economia s’amaguen darrere la sorprenent visita d’un turista a Vallfogona? Algú s’atreveix?
.~.
Arriba un turista a l’hotel de Vallfogona de Balaguer, i deixa un bitllet de cent euros com a dipòsit. Corre l’hoteler amb els cent euros a pagar el lampista que li havia deixat a deure la feina. I el lampista no triga a pagar el que deu a la carnisseria, que no és poc: cent euros. I el carnisser els hi porta al doctor que li va cosir el dit; i el doctor va l’hotel, on deu dues nits, suposadament passades a Barcelona per un congrés. I tal com els cent euros tornen a les mans de l’hoteler, baixa el turista que, adonant-se de l’error d’anar a Vallfogona de Balaguer de vacances, no es vol quedar l’habitació. Cap problema, l’hoteler li torna el bitllet de cent euros i el turista abandona Vallfogona de Balaguer—però ningú li retreu: amb la seva visita el poble és ara lliure de deutes!
Com pot ser això? Quines lliçons magistrals d’economia s’amaguen darrere la sorprenent visita d’un turista a Vallfogona? Algú s’atreveix?
.~.
dissabte, 26 de setembre del 2009
Krugman contra els economistes (2)
“És difícil de creure, però feia poc que els economistes estaven celebrant els èxits del seu camp.” Així comença en Paul Krugman el seu article criticant tot economista viu.
Resumint el principi, els economistes som cofois imbècils. Massa satisfets amb el que sabíem, no hem sabut veure venir la crisi, i ara, és clar, ens ha caigut el món als peus.
Krugman, però, deixa entreveure que sap que els economistes no ens dediquem a predir les crisis. Refina doncs l’acusació una mica més: els economistes creiem que els mercats, i en especial els mercats financers, són eficients, i per tant estables. No tenim, doncs, models de crisis financeres i així ens han enxampat.
No he resumit ni una desena part de l’article però en Krugman ja ha deixat anar algunes de les barbaritats més greus de l’article.
La primera és que els economistes no ens dediquem a predir crisis, i no us refieu dels que van pel món cridant “jo ja ho deia” (com en Krugman). Hem fet progrés en la prevenció de crisis—heu vist alguna hiperinflació últimament?—però l’èxit de la nostra professió no pot dependre del que fa l’economia de la mateixa forma que ningú troba difícil de creure que els doctors celebressin els seus èxits un any abans que aparegués la grip nova.
El punt sobre els mercats financers, eficients o no, és més interessant, perquè els economistes tenim més confiança en els mercats que la majoria de no-economistes. Però hi ha dues fal·làcies enormes en el que diu en Krugman—i ell ho sap. Primer, mercats eficients no vol dir que siguin mercats estables. De fet, ben bé és el contrari: si els mercats són eficients reaccionaran immediatament a qualsevol nova informació, que tendeix a ser força volàtil. Segon, és una mentida com una catedral que no hi hagi models de bombolles o crisis financeres. He decidit fer una cerca d’articles en les millors publicacions del 1990 al 2005, i he trobat més de 2000 articles amb “crisi financera” al títol, 1200 en la teoria de bombolles (que es va desenvolupar als 80s), més de 600 en “herding” en mercats financers, i més de 7000 sobre liquidesa. De fet, el problema dels economistes és que tenim massa models de crisis financeres i no sabem en quin d’ells confiar.
Seguiré...
Resumint el principi, els economistes som cofois imbècils. Massa satisfets amb el que sabíem, no hem sabut veure venir la crisi, i ara, és clar, ens ha caigut el món als peus.
Krugman, però, deixa entreveure que sap que els economistes no ens dediquem a predir les crisis. Refina doncs l’acusació una mica més: els economistes creiem que els mercats, i en especial els mercats financers, són eficients, i per tant estables. No tenim, doncs, models de crisis financeres i així ens han enxampat.
No he resumit ni una desena part de l’article però en Krugman ja ha deixat anar algunes de les barbaritats més greus de l’article.
La primera és que els economistes no ens dediquem a predir crisis, i no us refieu dels que van pel món cridant “jo ja ho deia” (com en Krugman). Hem fet progrés en la prevenció de crisis—heu vist alguna hiperinflació últimament?—però l’èxit de la nostra professió no pot dependre del que fa l’economia de la mateixa forma que ningú troba difícil de creure que els doctors celebressin els seus èxits un any abans que aparegués la grip nova.
El punt sobre els mercats financers, eficients o no, és més interessant, perquè els economistes tenim més confiança en els mercats que la majoria de no-economistes. Però hi ha dues fal·làcies enormes en el que diu en Krugman—i ell ho sap. Primer, mercats eficients no vol dir que siguin mercats estables. De fet, ben bé és el contrari: si els mercats són eficients reaccionaran immediatament a qualsevol nova informació, que tendeix a ser força volàtil. Segon, és una mentida com una catedral que no hi hagi models de bombolles o crisis financeres. He decidit fer una cerca d’articles en les millors publicacions del 1990 al 2005, i he trobat més de 2000 articles amb “crisi financera” al títol, 1200 en la teoria de bombolles (que es va desenvolupar als 80s), més de 600 en “herding” en mercats financers, i més de 7000 sobre liquidesa. De fet, el problema dels economistes és que tenim massa models de crisis financeres i no sabem en quin d’ells confiar.
Seguiré...
dissabte, 19 de setembre del 2009
Krugman contra els economistes
Paul Krugman, premi Nobel d’economia i un dels columnistes més populars al New York Times, ha escrit un article criticant els economistes, amb l’impertinent títol de “Per què l’han espifiada tant els economistes?” L’article és força llarg i, és clar, està en anglès.
(En castella, al Pais. Gracies Ferran.)
L’article ha aconseguit l’impensable: que els economistes es posin d’acord sobre un tema, a saber, que en Paul Krugman o no té ni idea del que els economistes han estat fent en els últims vint anys o li importa ben poc per tal d’avançar la seva carrera política. Alguns economistes han escrit rèpliques força ben argumentades que podeu trobar al final d’aquest article.
He pensat, però, que el que diu en Krugman ressona (i no per accident) amb algunes preconcepcions del que fem els economistes. Em proposo fer un resum de l’article, punt per punt, i oferir una anàlisi crítica que espero sigui curt però no tècnic. Ja veurem si m’en surto—els vostres comentaris, sempe benvinguts, seran apreciats més que mai.
Articles de resposta
David Altig, economista de la Reserva Federal d’Atlanta
David Levine, economista teòric de l’universitat de Washington
Gilles Saint-Paul, economista de Toulouse (i antic professor meu)
John Cochrane, economista de la University of Chicago
Juan Carlos Conesa, a l’Autònoma
.~.
(En castella, al Pais. Gracies Ferran.)
L’article ha aconseguit l’impensable: que els economistes es posin d’acord sobre un tema, a saber, que en Paul Krugman o no té ni idea del que els economistes han estat fent en els últims vint anys o li importa ben poc per tal d’avançar la seva carrera política. Alguns economistes han escrit rèpliques força ben argumentades que podeu trobar al final d’aquest article.
He pensat, però, que el que diu en Krugman ressona (i no per accident) amb algunes preconcepcions del que fem els economistes. Em proposo fer un resum de l’article, punt per punt, i oferir una anàlisi crítica que espero sigui curt però no tècnic. Ja veurem si m’en surto—els vostres comentaris, sempe benvinguts, seran apreciats més que mai.
Articles de resposta
David Altig, economista de la Reserva Federal d’Atlanta
David Levine, economista teòric de l’universitat de Washington
Gilles Saint-Paul, economista de Toulouse (i antic professor meu)
John Cochrane, economista de la University of Chicago
Juan Carlos Conesa, a l’Autònoma
.~.
dijous, 14 de maig del 2009
Feta la llei ...
El meu germà em va convidar el dissabte a veure els entrenaments de la Formula 1 al circuit de Montmeló. Al final, però, no hi vaig poder anar. Sabent-ne ell més que jo, vam estar parlant una estona sobre la temporada actual. Una escuderia, Brawn GP, s'ha llegit el reglament amb més deteniment o tenen uns advocats/enginyers més llestos que els altres i han instal·lat una mena d'aleró o deflector a la part posterior del cotxe que els permet guanyar mig segon per volta sobre la resta d'escuderies. El sentiment entre l'afició sembla que és que la competició queda devaluada.
No obstant, el què passa a la Formula 1 no és res més que una oportunitat de negoci que algú ha trobat com aprofitar. Suposo que ha estat la deformació professional que m'ha portat a pensar en en les similituds amb la crisi financera actual. En aquest cas, l'oportunitat de negoci que diverses institucions van trobar va ser la creació de nous productes financers que per la seva configuració quedaven fora de la regulació. Molts acadèmics han mencionat la necessitat de canviar la regulació per fer-la més exhaustiva i més dinàmica. Malauradament em sembla que la mateixa naturalesa humana farà bona la dita es seguirà aplicant "feta la llei, feta la trampa, ..."
diumenge, 26 d’abril del 2009
L’important és el futur
El que ha passat ha passat, hem de deixar-ho enrere i mirar sempre endavant. O almenys això és el que els models econòmics diuen. S’equivoquen?
Bé, pensem en un problema econòmic clàssic com el de l’estalvi. Quan decidim què estalviar tenim en compte els ingressos futurs, almenys a un o dos anys vista. També pensem en què volem consumir: necessitarem un nou cotxe en els propers dos anys? Una nevera? I finalment és important saber quins són els estalvis (o deutes) presents.
A la llista de coses que no hi pensem hi ha: el que vam consumir l’any passat, la Tia Pepa, i el que guanyàvem quan vam agafar una feina en un bar de Tarragona fa quinze anys. Sembla clar, doncs, que el que importa és el present i el futur.
Doncs una de les feines més difícils d’un economista és compaginar les dades amb models econòmics on el futur és el que m’importa. Curiosament, és molt més fàcil reproduir (que no predir) les dades si es fan servir models purament estadístics, que “miren” enrere.
La raó és que les variables econòmiques es mouen lentament, fins i tot en una crisi econòmica com l’actual. Si el passat no importa, però, les decisions haurien de reaccionar immediatament, “saltar” en un sentit matemàtic. Per exemple, si el passat no importa en l’estalvi, hauríem de canviar el nostre consum immediatament en resposta les perspectives econòmiques a un o dos anys vista. Però el que veiem és que el consum s’ajusta lentament, i parlo de mig any.
Òbviament els models tenen moltes mancances, potser no ens hauríem de preocupar-nos més d’una o l’altre. Aquesta, però, és molt important doncs moltes de les teories darrere del estímul fiscal es basen en models on el passat és l’important.
(continuarà)
Bé, pensem en un problema econòmic clàssic com el de l’estalvi. Quan decidim què estalviar tenim en compte els ingressos futurs, almenys a un o dos anys vista. També pensem en què volem consumir: necessitarem un nou cotxe en els propers dos anys? Una nevera? I finalment és important saber quins són els estalvis (o deutes) presents.
A la llista de coses que no hi pensem hi ha: el que vam consumir l’any passat, la Tia Pepa, i el que guanyàvem quan vam agafar una feina en un bar de Tarragona fa quinze anys. Sembla clar, doncs, que el que importa és el present i el futur.
Doncs una de les feines més difícils d’un economista és compaginar les dades amb models econòmics on el futur és el que m’importa. Curiosament, és molt més fàcil reproduir (que no predir) les dades si es fan servir models purament estadístics, que “miren” enrere.
La raó és que les variables econòmiques es mouen lentament, fins i tot en una crisi econòmica com l’actual. Si el passat no importa, però, les decisions haurien de reaccionar immediatament, “saltar” en un sentit matemàtic. Per exemple, si el passat no importa en l’estalvi, hauríem de canviar el nostre consum immediatament en resposta les perspectives econòmiques a un o dos anys vista. Però el que veiem és que el consum s’ajusta lentament, i parlo de mig any.
Òbviament els models tenen moltes mancances, potser no ens hauríem de preocupar-nos més d’una o l’altre. Aquesta, però, és molt important doncs moltes de les teories darrere del estímul fiscal es basen en models on el passat és l’important.
(continuarà)
dissabte, 11 d’abril del 2009
Ciència i presciència (2)
Podem predir terratrèmols? Potser sí. Segurament, però, ens emportaríem una decepció, perquè en el fons tenim una percepció pobra de les probabilitats i el que s’entén com predicció a les ciències no exactes.
Per exemple, jo predic que sortirà un tres un cop de cada sis que tirem un dau. No trobareu una predicció millor sobre la freqüència de tresos; i de fet qualsevol altre és estrictament pitjor. Si algú us diu que sortirà tres segur, això és presciència—si ho encerta, xerrameca si no.
Quan la geologia parla de predir terratrèmols, o els economistes de veure venir la següent crisi, encara estem parlant d’esbrinar l’equivalent a la freqüència de tresos. No tan sols no sabem si sortirà tres o no a la propera tirada: tenim només una idea aproximada de quan sovint sortirà tres.
Decidir en aquests nivells d’incertesa és molt difícil. Hem d’evacuar, perquè hi ha un alt risc de terratrèmol? Ni tan sols podem posar una probabilitat al “risc” i hem de mobilitzar tota una regió? Errar en el costat de la precaució és, simplement, massa car.
Per exemple, jo predic que sortirà un tres un cop de cada sis que tirem un dau. No trobareu una predicció millor sobre la freqüència de tresos; i de fet qualsevol altre és estrictament pitjor. Si algú us diu que sortirà tres segur, això és presciència—si ho encerta, xerrameca si no.
Quan la geologia parla de predir terratrèmols, o els economistes de veure venir la següent crisi, encara estem parlant d’esbrinar l’equivalent a la freqüència de tresos. No tan sols no sabem si sortirà tres o no a la propera tirada: tenim només una idea aproximada de quan sovint sortirà tres.
Decidir en aquests nivells d’incertesa és molt difícil. Hem d’evacuar, perquè hi ha un alt risc de terratrèmol? Ni tan sols podem posar una probabilitat al “risc” i hem de mobilitzar tota una regió? Errar en el costat de la precaució és, simplement, massa car.
dimarts, 7 d’abril del 2009
Ciència i presciència
Mentre segueixo les terribles notícies provinents d’Itàlia, llegeixo que un geòleg havia predit el terratrèmol. Aparentment Giampaolo Giulani ha estat alertant autoritats i població en les últimes setmanes, fins el punt que va ser denunciat per... per alarmista? Bé, en tot cas va ser definitivament ignorat.
Això de predir terratrèmols m’intriga, potser només per a no pensar en els morts ni els desplaçats. Jo, de geologia no en sé, i no puc pas dir-vos si el mètode Giulani és realment efectiu. El que sé és de les dificultats i perills de fer presciència de la ciència, perquè me’ls trobo dia sí i dia també a la meva feina.
Comencem amb les dificultats. A Itàlia potser hi ha un terratrèmol d’aquesta magnitud cada trenta anys. És molt fàcil fer una predicció geològica d’allò més acurada: us puc assegurar-vos cada dia que no hi haurà un terratrèmol i l’encertaré el 99,991 per cent dels dies. És clar que això no ens serveix de res.
Però és que tampoc ens servirà de res ser cent vegades més precís: evacuarem Osona si tenim una probabilitat entre cent de què hi hagi un terratrèmol durant un mes? Quants mesos passaran sense un terratrèmol abans que la gent es cansi i ignori l’evacuació? Els huracans es prediuen amb gran precisió, i molt gent prefereix quedar-se a casa de totes formes.
I també hi ha el perill de passar-nos trenta anys seguint unes prediccions errònies per un cop de sort. Per exemple, potser en Giampaolo no té ni idea del que fa (repeteixo, no ho sé); i de fet hi ha un Piero que creia que hauria un terratrèmol fa un mes, i un Fabio també ho deia fa dos mesos... Podríem haver acabat amb la tècnica Pieo com hem acabat amb la tècnica Giampolo.
I les coses no són molt diferents amb l’economia...
Això de predir terratrèmols m’intriga, potser només per a no pensar en els morts ni els desplaçats. Jo, de geologia no en sé, i no puc pas dir-vos si el mètode Giulani és realment efectiu. El que sé és de les dificultats i perills de fer presciència de la ciència, perquè me’ls trobo dia sí i dia també a la meva feina.
Comencem amb les dificultats. A Itàlia potser hi ha un terratrèmol d’aquesta magnitud cada trenta anys. És molt fàcil fer una predicció geològica d’allò més acurada: us puc assegurar-vos cada dia que no hi haurà un terratrèmol i l’encertaré el 99,991 per cent dels dies. És clar que això no ens serveix de res.
Però és que tampoc ens servirà de res ser cent vegades més precís: evacuarem Osona si tenim una probabilitat entre cent de què hi hagi un terratrèmol durant un mes? Quants mesos passaran sense un terratrèmol abans que la gent es cansi i ignori l’evacuació? Els huracans es prediuen amb gran precisió, i molt gent prefereix quedar-se a casa de totes formes.
I també hi ha el perill de passar-nos trenta anys seguint unes prediccions errònies per un cop de sort. Per exemple, potser en Giampaolo no té ni idea del que fa (repeteixo, no ho sé); i de fet hi ha un Piero que creia que hauria un terratrèmol fa un mes, i un Fabio també ho deia fa dos mesos... Podríem haver acabat amb la tècnica Pieo com hem acabat amb la tècnica Giampolo.
I les coses no són molt diferents amb l’economia...
diumenge, 5 d’abril del 2009
Flexibilitat
Després de viure a Estats Units uns quants anys i de fer-ne ja uns altres quants que estic per Europa, trobo que un dels trets més diferencials entre les dues societats és la flexibilitat. Als economistes ens encanta parlar de la flexibilitat dels mercats, entesa com l'absència de restriccions per tal que els mercats arribin a l'equilibri. Així, per exemple, un mercat laboral flexible serà aquell en el que el salari s'ajustarà al nivell en què tothom que està disposat a treballar, pel salari d'equilibri, ho fa. Només amb aquest exemple ja es pot veure que, sovint, el públic general no estarà tant encantat com alguns economistes amb el concepte de la flexibilitat. Altres exemples de flexibilitat que agraden a uns però no necessàriament a d'altres els podem trobar ràpidament: els horaris i localitzacions comercials, la sanitat, etc.
En aquest sentit, la flexibilitat ha estat, també, un fet diferencial en com les autoritats als diferents països han enfocat l'actual crisi. La crisi ha deixat el sistema financer i, especialment, els bancs en una situació molt delicada. Els culpables ja sabem quins són i això fa que ja tinguem algunes idees de com evitar situacions com aquesta en el futur (millor regulació, alineació d'incentius, etc.). No obstant, des de fa uns mesos, la prioritat és (o hauria de ser) sortir d'aquesta. I és aquí on hem vist una gran diferència. Mentre el Banc Central europeu i els governs europeus han anat adoptant polítiques força estàndar i posant els pegats allà on han anat fent falta, a Estats Units, podríem dir "tot això i més". El programa que van anunciar que treuria els anomenats actius tòxics del bancs ha estat reencarnat diverses vegades a mesura que s'anava veient que l'anterior no era òptim. Altres programes per recapitalitzar els bancs també passen per la tercera o quarta iteració en la forma (no només en el volum).
Es podria argumentar que la situació a Estats Units era molt pitjor que a Europa (després de tot l'orígen de la crisis és a aquell cantó de l'Atlàntic) però, per mi, la proactivitat de les autoritats americanes és senzillament una mostra més de flexibilitat, d'estar obert a noves propostes, a provar altres coses i a descartar ràpidament allò que es veu que no funciona. Dit això, és important no confondre la desregulació (que ha estat a l'arrel de molts dels actuals problemes) amb la flexibilitat. La regulació és, moltes vegades, necessària per evitar alguns resultats de mercat que no són desitjables.
En aquest sentit, la flexibilitat ha estat, també, un fet diferencial en com les autoritats als diferents països han enfocat l'actual crisi. La crisi ha deixat el sistema financer i, especialment, els bancs en una situació molt delicada. Els culpables ja sabem quins són i això fa que ja tinguem algunes idees de com evitar situacions com aquesta en el futur (millor regulació, alineació d'incentius, etc.). No obstant, des de fa uns mesos, la prioritat és (o hauria de ser) sortir d'aquesta. I és aquí on hem vist una gran diferència. Mentre el Banc Central europeu i els governs europeus han anat adoptant polítiques força estàndar i posant els pegats allà on han anat fent falta, a Estats Units, podríem dir "tot això i més". El programa que van anunciar que treuria els anomenats actius tòxics del bancs ha estat reencarnat diverses vegades a mesura que s'anava veient que l'anterior no era òptim. Altres programes per recapitalitzar els bancs també passen per la tercera o quarta iteració en la forma (no només en el volum).
Es podria argumentar que la situació a Estats Units era molt pitjor que a Europa (després de tot l'orígen de la crisis és a aquell cantó de l'Atlàntic) però, per mi, la proactivitat de les autoritats americanes és senzillament una mostra més de flexibilitat, d'estar obert a noves propostes, a provar altres coses i a descartar ràpidament allò que es veu que no funciona. Dit això, és important no confondre la desregulació (que ha estat a l'arrel de molts dels actuals problemes) amb la flexibilitat. La regulació és, moltes vegades, necessària per evitar alguns resultats de mercat que no són desitjables.
diumenge, 22 de març del 2009
L’etern Ponzi
Algunes lliçons sembla que no s’aprenen mai. Com el frau financer que porta el nom d’un immigrant italià, Charles Ponzi; i que ha estat redescobert per Bernie Madoff i el Forum Filatelico, entre molts d’altres. Donat que l’original va ser dut a terme als anys 20, és sorprenent i potser exemplar de l’embolic on som que quasi cent anys després no hagi una regulació que impedeixi una trampa tan bàsica.
La persistència de la invenció de Ponzi, però, no es deu a la poca cura dels reguladors ni a les seves ideologies liberals... Es deu, més aviat, a les seves limitacions.
Primer, aclarim una cosa: el que va fer Madoff no té res a veure amb la crisi financera. L’estafa consisteix en pagar els clients existents amb els diners dels nous clients. Això, és clar, no es diu: s’assegura enlloc que els diners són invertits en actius poc menys que màgics. Ara si totes les empreses de Wall Street s’haguessin dedicat a no invertir els diners, us asseguro que no hi hauria hagut cap bombolla i no estaríem en els problemes que estem.
El problema pels reguladors comença amb els motius del Ponzi de torn. Per tota la seva fama, l’esquema de Ponzi és un frau prou pobre per l’estafador. Primer, té assegurat que el descobriran. Segon, per a què el frau funcioni els diners dels nous clients han de “sortir” ràpidament per a pagar els vells clients, i això impedeix que l’estafador desaparegui amb tots els diners. Ponzi mateix va acabar els seus dies en un hospici per pobres a Brasil. Madoff els acabarà a la presó.
Si l’estafa és un mal negoci per l’estafador, com és que tan popular? Segurament la resposta és que en Madoff i en Ponzi es van acabar estafant a ells mateixos. Potser van començar aconseguint honestament bons resultats; però quan un any magre va arribar va ser més fàcil fer una petita trampa que admetre-ho, potser en un excés de confiança, convençuts que els bons resultats retornaran a l’any següent i es podrà desfer la trampa. Però no arriben, i de mica en mica s’omple la pica.
Ah, i com evitar un frau on l’estafador s’estafa a ell mateix? Quina llei funciona sense consciència de crim?
La persistència de la invenció de Ponzi, però, no es deu a la poca cura dels reguladors ni a les seves ideologies liberals... Es deu, més aviat, a les seves limitacions.
Primer, aclarim una cosa: el que va fer Madoff no té res a veure amb la crisi financera. L’estafa consisteix en pagar els clients existents amb els diners dels nous clients. Això, és clar, no es diu: s’assegura enlloc que els diners són invertits en actius poc menys que màgics. Ara si totes les empreses de Wall Street s’haguessin dedicat a no invertir els diners, us asseguro que no hi hauria hagut cap bombolla i no estaríem en els problemes que estem.
El problema pels reguladors comença amb els motius del Ponzi de torn. Per tota la seva fama, l’esquema de Ponzi és un frau prou pobre per l’estafador. Primer, té assegurat que el descobriran. Segon, per a què el frau funcioni els diners dels nous clients han de “sortir” ràpidament per a pagar els vells clients, i això impedeix que l’estafador desaparegui amb tots els diners. Ponzi mateix va acabar els seus dies en un hospici per pobres a Brasil. Madoff els acabarà a la presó.
Si l’estafa és un mal negoci per l’estafador, com és que tan popular? Segurament la resposta és que en Madoff i en Ponzi es van acabar estafant a ells mateixos. Potser van començar aconseguint honestament bons resultats; però quan un any magre va arribar va ser més fàcil fer una petita trampa que admetre-ho, potser en un excés de confiança, convençuts que els bons resultats retornaran a l’any següent i es podrà desfer la trampa. Però no arriben, i de mica en mica s’omple la pica.
Ah, i com evitar un frau on l’estafador s’estafa a ell mateix? Quina llei funciona sense consciència de crim?
dijous, 19 de març del 2009
bonus bonus bonus
Els castellans diuen allò de “añadir insulto a la injuria,” però d’alguna forma l’expressió es queda curta quan la injuria són dos milers de milions de dòlars i l’insult són 165 milions de dòlars. El primer nombre és el rescat que va rebre AIG; el segon és el que ha pagat en bonus salarials als executius.
Prenguem un minut, deu minuts, una hora si voleu, per expressar tota la ràbia i indignació que la situació ens provoca, perquè, sí, senyor, és que no hi ha dret.
Fet? Perfecte, perquè així podem començar a pensar què passarà si els bonus s’han de retornar.
De primeres, és un terrible precedent que el govern anul·li uns contractes perfectament legals, alguns firmats fa anys, per pressió política. No fa falta exagerar i parlar del dia que els polítics decideixen qui rep què a les empreses privades. Simplement ara no és un bon moment per introduir més incertesa en el món financer—especialment a les empreses que necessiten un rescat.
Deixant de banda els contractes, limitar la retribució dels executius posa les empreses afectades en desavantatge. Els (pocs) que entenguin com gestionar els actius complicats que AIG ha acumulat saben que, amb aquest coneixement, poden fer calés arreu: seran els primers a marxar. I no diguem el que els costarà atreure talent nou. Imagíneu-vos que per ajudar el Barça es posen milions per a comprar nous jugadors... però en Messi ha de tornar la meitat del que cobra. Quan trigarà a anar-se’n al Madrid? Qui vindrà a meitat de preu? (que quedi clar que detesto les analogies futbolístiques, però m’he donat una excepció)
Finalment, trobo especialment preocupant que es parli del total dels bonus sense fer distincions. Segons el NYT, d’entre els 418 treballadors bonificats, 120 han rebut menys de $100,000. Un executiu ha rebut $5 milions.
Llegeixo ara mateix que el congrés ha aprovat una llei amb un impost del 90% sobre els bonus. Hala, el codi fiscal com a projectil. Declaracions d’un prominent membre del congrés, Earl Pomeroy,: “la gent ha dit que no, de fet, ha dit que dimonis, no! És que no tenen vergonya?”
Bé, no crec que en tinguin, però aquesta no és una bona raó per a posar les coses més difícils a una recuperació que ja triga.
Prenguem un minut, deu minuts, una hora si voleu, per expressar tota la ràbia i indignació que la situació ens provoca, perquè, sí, senyor, és que no hi ha dret.
Fet? Perfecte, perquè així podem començar a pensar què passarà si els bonus s’han de retornar.
De primeres, és un terrible precedent que el govern anul·li uns contractes perfectament legals, alguns firmats fa anys, per pressió política. No fa falta exagerar i parlar del dia que els polítics decideixen qui rep què a les empreses privades. Simplement ara no és un bon moment per introduir més incertesa en el món financer—especialment a les empreses que necessiten un rescat.
Deixant de banda els contractes, limitar la retribució dels executius posa les empreses afectades en desavantatge. Els (pocs) que entenguin com gestionar els actius complicats que AIG ha acumulat saben que, amb aquest coneixement, poden fer calés arreu: seran els primers a marxar. I no diguem el que els costarà atreure talent nou. Imagíneu-vos que per ajudar el Barça es posen milions per a comprar nous jugadors... però en Messi ha de tornar la meitat del que cobra. Quan trigarà a anar-se’n al Madrid? Qui vindrà a meitat de preu? (que quedi clar que detesto les analogies futbolístiques, però m’he donat una excepció)
Finalment, trobo especialment preocupant que es parli del total dels bonus sense fer distincions. Segons el NYT, d’entre els 418 treballadors bonificats, 120 han rebut menys de $100,000. Un executiu ha rebut $5 milions.
Llegeixo ara mateix que el congrés ha aprovat una llei amb un impost del 90% sobre els bonus. Hala, el codi fiscal com a projectil. Declaracions d’un prominent membre del congrés, Earl Pomeroy,: “la gent ha dit que no, de fet, ha dit que dimonis, no! És que no tenen vergonya?”
Bé, no crec que en tinguin, però aquesta no és una bona raó per a posar les coses més difícils a una recuperació que ja triga.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
