Krugman contra els economistes

Paul Krugman, premi Nobel d’economia i un dels columnistes més populars al New York Times, ha escrit un article criticant els economistes, amb l’impertinent títol de “Per què l’han espifiada tant els economistes?” L’article és força llarg i, és clar, està en anglès.

(En castella, al Pais. Gracies Ferran.)

L’article ha aconseguit l’impensable: que els economistes es posin d’acord sobre un tema, a saber, que en Paul Krugman o no té ni idea del que els economistes han estat fent en els últims vint anys o li importa ben poc per tal d’avançar la seva carrera política. Alguns economistes han escrit rèpliques força ben argumentades que podeu trobar al final d’aquest article.

He pensat, però, que el que diu en Krugman ressona (i no per accident) amb algunes preconcepcions del que fem els economistes. Em proposo fer un resum de l’article, punt per punt, i oferir una anàlisi crítica que espero sigui curt però no tècnic. Ja veurem si m’en surto—els vostres comentaris, sempe benvinguts, seran apreciats més que mai.

Articles de resposta

David Altig, economista de la Reserva Federal d’Atlanta
David Levine, economista teòric de l’universitat de Washington
Gilles Saint-Paul, economista de Toulouse (i antic professor meu)
John Cochrane, economista de la University of Chicago
Juan Carlos Conesa, a l’Autònoma

.~.

L’etern Ponzi

Algunes lliçons sembla que no s’aprenen mai. Com el frau financer que porta el nom d’un immigrant italià, Charles Ponzi; i que ha estat redescobert per Bernie Madoff i el Forum Filatelico, entre molts d’altres. Donat que l’original va ser dut a terme als anys 20, és sorprenent i potser exemplar de l’embolic on som que quasi cent anys després no hagi una regulació que impedeixi una trampa tan bàsica.

La persistència de la invenció de Ponzi, però, no es deu a la poca cura dels reguladors ni a les seves ideologies liberals... Es deu, més aviat, a les seves limitacions.

Primer, aclarim una cosa: el que va fer Madoff no té res a veure amb la crisi financera. L’estafa consisteix en pagar els clients existents amb els diners dels nous clients. Això, és clar, no es diu: s’assegura enlloc que els diners són invertits en actius poc menys que màgics. Ara si totes les empreses de Wall Street s’haguessin dedicat a no invertir els diners, us asseguro que no hi hauria hagut cap bombolla i no estaríem en els problemes que estem.

El problema pels reguladors comença amb els motius del Ponzi de torn. Per tota la seva fama, l’esquema de Ponzi és un frau prou pobre per l’estafador. Primer, té assegurat que el descobriran. Segon, per a què el frau funcioni els diners dels nous clients han de “sortir” ràpidament per a pagar els vells clients, i això impedeix que l’estafador desaparegui amb tots els diners. Ponzi mateix va acabar els seus dies en un hospici per pobres a Brasil. Madoff els acabarà a la presó.

Si l’estafa és un mal negoci per l’estafador, com és que tan popular? Segurament la resposta és que en Madoff i en Ponzi es van acabar estafant a ells mateixos. Potser van començar aconseguint honestament bons resultats; però quan un any magre va arribar va ser més fàcil fer una petita trampa que admetre-ho, potser en un excés de confiança, convençuts que els bons resultats retornaran a l’any següent i es podrà desfer la trampa. Però no arriben, i de mica en mica s’omple la pica.

Ah, i com evitar un frau on l’estafador s’estafa a ell mateix? Quina llei funciona sense consciència de crim?