Bufa com passa el temps. Sembla que és ahir que vaig tornar de Iowa City i veig que porto més d’un mes i mig sense escriure res. La culpa és de la feina, és clar és clar.
Despit el títol no sóc a Arizona, ni en tinc ganes. Aquest estat fa poc ha passat una de les lleis considerades més dures contra la immigració il·legal. La part que ha aixecat més protestes és la instrucció explícita que la policia aturi a qualsevol persona si tenen la sospita que és un immigrant il·legal.
Tret que t’enxampin creuant la frontera, només hi ha una forma de “sospitar” que algú és ilegal: fixant-se en el color de la pell o en l’accent. M’atreveixo a dir que aquesta és una pràctica que no escandalitzaria a ningú a Espanya; aquí, però, es prenen molt seriosament la discriminació racial i la privacitat. Per exemple, no hi ha document d’identificació nacional i la policia ha de citar algun crim o falta per aturar-te (afegeixo que, a la pràctica, les coses no són tan diferents...)
Deixant de banda els detalls de la llei, em preocupa un canvi d’actitud respecte la immigració, aquí i a Espanya. Amb l’atur que hi ha les coses es poden tornar lletges. De sobte feines que els residents no volien fer esdevenen atractives, però ja esten preses per immigrants més o menys recents. Llegeixa un article sobre Andalusia, amb la taxa d’atur més alta d’Espanya, explicant les dificultats que tenien els treballadors del sector de la construcció a trobar una feina al camp—feines que feien no fa ara cinc anys.
Per sort la immigració s’auto-regula en bona mesura: menys immigrants arriben quan la situació econòmica no és bona, i fins i tot alguns tornen. Tenim la “sort” que els païssos menys desenvolupats no estan patint la crisi de la mateixa forma que els Estats Units o Espanya; o sigui que algunes oportunitats per tornar sí que hi ha.
De totes formes, tard o d’hora s’haurà d’encetar el debat sobre la immigració. Espero que les actituds d’Arizona no siguin les que predominin.
diumenge, 23 de maig del 2010
dilluns, 12 d’abril del 2010
Chick Corea al bell mig del no res
Arribo a Iowa City, al bell mig de Iowa, al bell mig dels Estats Units. L’avió, perdó, l’avioneta, vola baix i la imatge és que aterro també al bell mig del no res. Camps i camps del que suposo que és blat o semblant, però som a l’abril i semblen camps de patates. Per no haver-hi, no hi ha ni muntanyes: la sensació, un cop a terra, d’un horitzó completament net em fa dubtar que hi hagi cap universitat per aquí—i ja no diguem una universitat de prestigi com és la Universitat de Iowa.
Per sort, no m’he equivocat: simplement m’he deixat sorprendre, per enèsima vegada, per la capacitat que tenen els americans de crear universitats allà on hom no esperaria trobar més que tractors. I ho fan prou bé que no només em convencen que vingui a fer un seminari, si no que tenen professors indis, argentins, i d’arreu del món treballant-hi.
Mantinc, però, un grau d’escepticisme respecte la “ciutat.” M’avorriré a l’hotel, sospito; potser amb sort trobo algun bar on em serveixin una cervesa i una hamburguesa; m’imagino que envoltat de camioners i quatre estudiants deprimits.
Il·lús! El centre de la ciutat està ple de bars i restaurants. Els bars plens d’estudiants i la xerinola que porten: podria estar a Barcelona i no trobaria més bars. Hi ha restaurants exòtics (que tot s’ha de dir, millor no provar) i de luxe, fins i tot un de vegetarià (que també millor no provar). En una placeta hi ha un grup tocant i unes vint parelles ballant el que sembla un swing lent. Alguns semblen professionals i tot, però com a molt tenen 20 anys. Hi ha un bon grup de bohemis mirant-s’ho i fumant en pipa, al costat d’una boutique.
Per acabar de destruir-me els esquemes, em trobo un teatre que anuncia en Chick Corea per aquesta mateixa nit. El mateix Chick Corea que encapçalava el Grec ara no fa tants anys en la seva primera visita a Barcelona.
.~.
Per sort, no m’he equivocat: simplement m’he deixat sorprendre, per enèsima vegada, per la capacitat que tenen els americans de crear universitats allà on hom no esperaria trobar més que tractors. I ho fan prou bé que no només em convencen que vingui a fer un seminari, si no que tenen professors indis, argentins, i d’arreu del món treballant-hi.
Mantinc, però, un grau d’escepticisme respecte la “ciutat.” M’avorriré a l’hotel, sospito; potser amb sort trobo algun bar on em serveixin una cervesa i una hamburguesa; m’imagino que envoltat de camioners i quatre estudiants deprimits.
Il·lús! El centre de la ciutat està ple de bars i restaurants. Els bars plens d’estudiants i la xerinola que porten: podria estar a Barcelona i no trobaria més bars. Hi ha restaurants exòtics (que tot s’ha de dir, millor no provar) i de luxe, fins i tot un de vegetarià (que també millor no provar). En una placeta hi ha un grup tocant i unes vint parelles ballant el que sembla un swing lent. Alguns semblen professionals i tot, però com a molt tenen 20 anys. Hi ha un bon grup de bohemis mirant-s’ho i fumant en pipa, al costat d’una boutique.
Per acabar de destruir-me els esquemes, em trobo un teatre que anuncia en Chick Corea per aquesta mateixa nit. El mateix Chick Corea que encapçalava el Grec ara no fa tants anys en la seva primera visita a Barcelona.
.~.
dimarts, 6 d’abril del 2010
Companys immigrants
Cada any l’oficina del cens dóna una estimació de la població estrangera resident als Estats Units. Sempre em pica la curiositat de saber qui són els meus companys immigrants.
Definitivament no estic sol. A Estats Units hi ha quasi que 38 milions de persones nascudes fora dels Estats Units, a prop d’un 13 per cent de la població.
Tots podem endevinar quin és el país més representat: més de 11 milions de residents nascuts a Mèxic—es diu aviat, això. Poc menys d’un de cada tres immigrants són mexicans.
Amb una mica d’esforç i sort també encertaríeu el segon: la Xina. De fet, ja podeu contestar la Xina sempre que algú pregunti quin és el país que té més X. S’ha de dir, però, que més de mig milió d’immigrants xinesos són de Hong Kong o Taiwan.
Els espanyols som un minúscul contingent de 83 mil: hi ha quatre cops més portuguesos. D’entre els europeus, el Regne Unit és, sorprenentment, qui té més residents als Estats Units, seguit dels italians i polonesos.
Segur que no endevinaria ningú quin és el tercer país amb més natius als Estats Units? Pista: és un país asiàtic que també té immigració a Espanya.
.~.
Definitivament no estic sol. A Estats Units hi ha quasi que 38 milions de persones nascudes fora dels Estats Units, a prop d’un 13 per cent de la població.
Tots podem endevinar quin és el país més representat: més de 11 milions de residents nascuts a Mèxic—es diu aviat, això. Poc menys d’un de cada tres immigrants són mexicans.
Amb una mica d’esforç i sort també encertaríeu el segon: la Xina. De fet, ja podeu contestar la Xina sempre que algú pregunti quin és el país que té més X. S’ha de dir, però, que més de mig milió d’immigrants xinesos són de Hong Kong o Taiwan.
Els espanyols som un minúscul contingent de 83 mil: hi ha quatre cops més portuguesos. D’entre els europeus, el Regne Unit és, sorprenentment, qui té més residents als Estats Units, seguit dels italians i polonesos.
Segur que no endevinaria ningú quin és el tercer país amb més natius als Estats Units? Pista: és un país asiàtic que també té immigració a Espanya.
.~.
diumenge, 28 de març del 2010
La reforma de la salut americana
Aquests dies vaig de bòlit i amb feines he pogut seguir els detalls de la reforma sanitària americana. No ajuda que la majoria de les reformes són de per aquí 4 anys, i els diaris americans es concentren en la batalla político-campal que s’ha muntat. Als diaris espanyols la desinformació és simplement la norma.
He decidit fer quatre apunts que potser ajuden a entendre la reforma millor.
Primer, els Estats Units ja tenien dos programes, Medicare i Medicaid, dissenyats per ajudar a cobrir les despeses mèdiques de la gent gran i les famílies més pobres. Aquests programes no són perfectes però són populars---cap republicà s’atreveix a repetir l’oposició de Reagan a Medicare.
Segon, la provisió dels serveis mèdics seguirà essent (majoritàriament) privada, de forma semblant a Suïssa. Hi ha alguns hospitals públics, i molts sense ànim de lucre. La reforma no afecta tant els metges com a les asseguradores.
Tercer, la reforma quasi que estableix una assegurança universal, si bé no la fa obligatòria. És semblant al sistema que existeix a Massachussets (dissenyat per un republicà candidat a la presidència, Mitt Romey), que et multa si no tens assegurança. Alhora és agressiu a impedir que les asseguradores et rebutgin o et cobrin més.
Quart, i potser més interessant, la batalla política ha estat brutal, amb els republicans votant en bloc en contra de la reforma. Aquest és un fet quasi que tan infreqüent com la llibertat de vot a Espanya, i ja hi ha que diu els republicans són el partit del no i que ho pagaran car.
.
He decidit fer quatre apunts que potser ajuden a entendre la reforma millor.
Primer, els Estats Units ja tenien dos programes, Medicare i Medicaid, dissenyats per ajudar a cobrir les despeses mèdiques de la gent gran i les famílies més pobres. Aquests programes no són perfectes però són populars---cap republicà s’atreveix a repetir l’oposició de Reagan a Medicare.
Segon, la provisió dels serveis mèdics seguirà essent (majoritàriament) privada, de forma semblant a Suïssa. Hi ha alguns hospitals públics, i molts sense ànim de lucre. La reforma no afecta tant els metges com a les asseguradores.
Tercer, la reforma quasi que estableix una assegurança universal, si bé no la fa obligatòria. És semblant al sistema que existeix a Massachussets (dissenyat per un republicà candidat a la presidència, Mitt Romey), que et multa si no tens assegurança. Alhora és agressiu a impedir que les asseguradores et rebutgin o et cobrin més.
Quart, i potser més interessant, la batalla política ha estat brutal, amb els republicans votant en bloc en contra de la reforma. Aquest és un fet quasi que tan infreqüent com la llibertat de vot a Espanya, i ja hi ha que diu els republicans són el partit del no i que ho pagaran car.
.
dissabte, 13 de març del 2010
Els perills de la innovació dirigida
L’altre dia fullejava el New York Times i amb gran sorpresa em vaig trobar amb un article sobre Puertollano, ni més ni menys que a la secció d’energia i medi ambient. Què podia haver passat a aquesta ciutat de la província de Ciudad Real per tal d’assolir semblant distinció?
Potser algú amb bona memòria recorda que Puertollano va ser un important centre miner i, com tots els importants centres miners espanyols, ja no ho és. Amb l’ajuda de generosos subsidis del govern i de la UE, Puertollano va esdevenir el centre d’una forta inversió en energia solar a Espanya.
De fet, la “bombolla” de l’energia solar a Espanya té poc d’envejar de la immobiliària. Segons el NYT, la meitat de la nova capacitat solar mundial al 2008 va ser instal·lada a Espanya, que en un any va quintuplicar la seva capacitat.
I si en un any es va fer, en sis mesos es va desfer. Darrere del creixement del 2008 hi havia els subsidis més generosos i les regulacions més laxes. La crisi va fer repensar els subsidis al govern, i al setembre els van cancel·lar: resultat fàbriques tancades, inversors arruïnats...
L’article parla de les lliçons que la indústria havia après amb Puertollano, però em va deixar amb la sensació d’un nen que corre amb les sabates descordades, es cau, i diu aprendre sobre la llei de la gravetat.
La innovació presenta algunes característiques especials que justifiquen subsidis. El problema, però, és que els programes sovint dicten la innovació: enlloc de donar ajudes a la recerca, el programa subsidiava la producció d’energia solar. El programa dóna “resultats” immediats, igual que si paguem deu euros l’hora per fregir espàrrecs trobarem que de sobte aquesta és una nova sensació culinària. D’innovació, poca.
.~.
Potser algú amb bona memòria recorda que Puertollano va ser un important centre miner i, com tots els importants centres miners espanyols, ja no ho és. Amb l’ajuda de generosos subsidis del govern i de la UE, Puertollano va esdevenir el centre d’una forta inversió en energia solar a Espanya.
De fet, la “bombolla” de l’energia solar a Espanya té poc d’envejar de la immobiliària. Segons el NYT, la meitat de la nova capacitat solar mundial al 2008 va ser instal·lada a Espanya, que en un any va quintuplicar la seva capacitat.
I si en un any es va fer, en sis mesos es va desfer. Darrere del creixement del 2008 hi havia els subsidis més generosos i les regulacions més laxes. La crisi va fer repensar els subsidis al govern, i al setembre els van cancel·lar: resultat fàbriques tancades, inversors arruïnats...
L’article parla de les lliçons que la indústria havia après amb Puertollano, però em va deixar amb la sensació d’un nen que corre amb les sabates descordades, es cau, i diu aprendre sobre la llei de la gravetat.
La innovació presenta algunes característiques especials que justifiquen subsidis. El problema, però, és que els programes sovint dicten la innovació: enlloc de donar ajudes a la recerca, el programa subsidiava la producció d’energia solar. El programa dóna “resultats” immediats, igual que si paguem deu euros l’hora per fregir espàrrecs trobarem que de sobte aquesta és una nova sensació culinària. D’innovació, poca.
.~.
diumenge, 7 de març del 2010
Això qui ho arregla?
Del no-res ha sorgit la curiosa campanya estosololoarreglamosentretodos.org. Esperava que una visita a la pàgina permetria fer-me’n una opinió, i heus aquí que em trobo:
Tal descripció només augmenta la meva perplexitat, donat que si realment pensen el mateix que jo, és a dir, que el paràgraf no té cap mena de sentit, aleshores definitivament no han fet el que jo faria en primer lloc: treure’l.
Estic tranquil, però: m’ho expliquen. Un tal Jaime, professional del Marketing (ai!), ha tingut la pensada de fer una campanya de propaganda per tal de recuperar la confiança. Unes quantes empreses importants posen uns calés, i van col·leccionat el suport de gent com en Ferran Adrià, el Fernando Romay, el Trias de Bes, l’Andreu Buenafuente i el Mariano Gutierrez. I qui és en Mariano Gutierrez? Doncs resulta que és un taxista.
Segueixo sense saber què pensar. Aquesta gent (que només són cinc dels molts que hi ha) han d’arreglar res entre ells? Dubto que es puguin posar d’acord on anar a sopar.
Opino: que el consens que necessitem s’ha de construir amb un lideratge ferm i no amb campanyes de propaganda; que “arreglar-ho” demana sacrificis de tots, però no en parts iguals; i que entre tots, el que es diu entre tots, hem fet més aviat poca cosa fins ara.
+_+
Somos gente como tú, y pensamos lo mismo que tú piensas. Y lo que hacemos es lo que tú hubieras hecho en nuestro lugar.
Tal descripció només augmenta la meva perplexitat, donat que si realment pensen el mateix que jo, és a dir, que el paràgraf no té cap mena de sentit, aleshores definitivament no han fet el que jo faria en primer lloc: treure’l.
Estic tranquil, però: m’ho expliquen. Un tal Jaime, professional del Marketing (ai!), ha tingut la pensada de fer una campanya de propaganda per tal de recuperar la confiança. Unes quantes empreses importants posen uns calés, i van col·leccionat el suport de gent com en Ferran Adrià, el Fernando Romay, el Trias de Bes, l’Andreu Buenafuente i el Mariano Gutierrez. I qui és en Mariano Gutierrez? Doncs resulta que és un taxista.
Segueixo sense saber què pensar. Aquesta gent (que només són cinc dels molts que hi ha) han d’arreglar res entre ells? Dubto que es puguin posar d’acord on anar a sopar.
Opino: que el consens que necessitem s’ha de construir amb un lideratge ferm i no amb campanyes de propaganda; que “arreglar-ho” demana sacrificis de tots, però no en parts iguals; i que entre tots, el que es diu entre tots, hem fet més aviat poca cosa fins ara.
+_+
dilluns, 1 de març del 2010
Amèrica i els Americans
Molts dels molts que expressen una antipatia oberta als Estats Units no saben molt bé què fer-ne dels americans. És molt més fàcil odiar—no hi ha altra paraula, ves—entitats més o menys abstractes com un país, un govern; la propaganda no necessita cap lògica: són dolents perquè són imperialistes i són imperialistes perquè són dolents.
Els americans—els ciutadans, la gent—estorben la doctrina. És obvi que són com la majoria dels europeus: no venen precisament de la lluna. Una mica més grassos, i pitjor vestits, sí; també amb empenta i poques manies. Alguns simpàtics, altres antipàtics. Com arreu, diria jo. I doncs d’on surt tan diabòlic país?
La resposta no la sé, però la sospito. L’odi als Estats Units és, vet-ho aquí, potser l’últim moviment romàntic europeu. Per una banda l’equació poder igual opressió, i per l’altra una fascinació amb la lluita i la resistència—sempre, és clar, que no demanin més que pontificar des de la cadira pagada o tirar pedres amb el mocador posat.
A Lord Bryon no el molestis amb detalls de geopolítica grega i turca, diria jo. Tres quarts del mateix podem esperar de l’anti-americà. No hi ha cap conexió entre els americans i Amèrica, i no en fa falta cap.
.~.
Els americans—els ciutadans, la gent—estorben la doctrina. És obvi que són com la majoria dels europeus: no venen precisament de la lluna. Una mica més grassos, i pitjor vestits, sí; també amb empenta i poques manies. Alguns simpàtics, altres antipàtics. Com arreu, diria jo. I doncs d’on surt tan diabòlic país?
La resposta no la sé, però la sospito. L’odi als Estats Units és, vet-ho aquí, potser l’últim moviment romàntic europeu. Per una banda l’equació poder igual opressió, i per l’altra una fascinació amb la lluita i la resistència—sempre, és clar, que no demanin més que pontificar des de la cadira pagada o tirar pedres amb el mocador posat.
A Lord Bryon no el molestis amb detalls de geopolítica grega i turca, diria jo. Tres quarts del mateix podem esperar de l’anti-americà. No hi ha cap conexió entre els americans i Amèrica, i no en fa falta cap.
.~.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
