Chick Corea al bell mig del no res

Arribo a Iowa City, al bell mig de Iowa, al bell mig dels Estats Units. L’avió, perdó, l’avioneta, vola baix i la imatge és que aterro també al bell mig del no res. Camps i camps del que suposo que és blat o semblant, però som a l’abril i semblen camps de patates. Per no haver-hi, no hi ha ni muntanyes: la sensació, un cop a terra, d’un horitzó completament net em fa dubtar que hi hagi cap universitat per aquí—i ja no diguem una universitat de prestigi com és la Universitat de Iowa.

Per sort, no m’he equivocat: simplement m’he deixat sorprendre, per enèsima vegada, per la capacitat que tenen els americans de crear universitats allà on hom no esperaria trobar més que tractors. I ho fan prou bé que no només em convencen que vingui a fer un seminari, si no que tenen professors indis, argentins, i d’arreu del món treballant-hi.

Mantinc, però, un grau d’escepticisme respecte la “ciutat.” M’avorriré a l’hotel, sospito; potser amb sort trobo algun bar on em serveixin una cervesa i una hamburguesa; m’imagino que envoltat de camioners i quatre estudiants deprimits.

Il·lús! El centre de la ciutat està ple de bars i restaurants. Els bars plens d’estudiants i la xerinola que porten: podria estar a Barcelona i no trobaria més bars. Hi ha restaurants exòtics (que tot s’ha de dir, millor no provar) i de luxe, fins i tot un de vegetarià (que també millor no provar). En una placeta hi ha un grup tocant i unes vint parelles ballant el que sembla un swing lent. Alguns semblen professionals i tot, però com a molt tenen 20 anys. Hi ha un bon grup de bohemis mirant-s’ho i fumant en pipa, al costat d’una boutique.

Per acabar de destruir-me els esquemes, em trobo un teatre que anuncia en Chick Corea per aquesta mateixa nit. El mateix Chick Corea que encapçalava el Grec ara no fa tants anys en la seva primera visita a Barcelona.

.~.

LGA, mon amour

Per raons que no venen al cas, m’he d’esperar una senyora estona a l’aeroport de La Guardia, a Nova York; no em fa falta enumerar tots els aeroports que he tingut el gust i disgust de patir per a afirmar, sense embuts, que es tracta d’un dels pitjors aeroports on esperar una senyora estona.

Però estic de bon humor, per raons que tampoc venen el cas despit la seva raresa. Amb aquesta disposició gaudeixo de la col·lecció d’humans que conformen la fauna de l’aeroport. Arribant veig la llarga cua de taxis grocs que envolta les terminals; els conductors tenen una caseta on s’apleguen a xerrar, refrescar-se, fumar en una cantonada, i a l’altre, de cara a la paret i a la Meca, agenollar-se i pregar.

El meu taxi m’ha deixat a la terminal equivocada, i he de prendre un autobús. Davant meu desfila una varietat infinita d’autobusos i altres modes de transport terrestre. Els taxis grocs anteriorment anomenats, limusines de totes mides i d’un sol color, negre, sempre negre; un autobús per cada companyia de lloguer de cotxes del món; fins i tot l’infame M60, l’única, i per tant obligada en els meus dies d’estudiant, forma de transport públic fins l’aeroport. Per infinita, la llista no sembla incloure el meu autobús.

Això és un aeroport i això és Nova York, ergo no hi ha raça o cultura que no estigui a la cua dels taxis, fent un cigarret per a endarrerir el marxar o l’arribar, o corrent cap a la terminal amb el passaport a la mà. Finalment arriba el meu autobús. L’omplen blancs i negres i un indi, homes i dones, petits i grassos; ara, però, endreçats en pilots, hostesses, i algun oficial de seguretat i algun altre despistat com jo.

Ja dins tinc temps de prendre’m una pizza en una cafeteria buida, sembla treta d’una pel·lícula, encara per fer, del David Lynch. La terminal és un petit edifici allunyat de les altres terminals, diria que és a l’altra banda de les pistes, però sembla encara més remot.

.[]
---

Tornant d'Estats Units: Petites diferències

Després de passar una setmana a Nova York, he pogut tornar a apreciar les diferències de la societat americana en la mesura que ja havia apreciat en el temps que hi vaig viure respecte a Catalunya (i Espanya). Espero anar expandint aquest tema en propers posts. Les grans diferències estan subjectes a importants estereotips per ambdues bandes però crec que resulta interessant fixar-se en aquelles que potser són més petites però que poden ser molt reveladores.

Resulta significatiu veure les diferències en un programa de televisió tan quotidià com és el temps. La diferència no es troba tant en els efectes especials que es fan servir sinó en l'orientació. A Espanya (i, de forma encara més destacada, a Catalunya) es posa un gran èmfasis en l'aspecte més descriptiu (quin temps ha fet avui, la pluja total, on ho ha fet, etc.) i en els aspectes tècnics. Sembla que per entendre quin temps ha fet i quin farà calgui que el ciutadà hagi d'entendre la física relacionada amb la meteorologia*. A Estats Units, les cadenes de televisió es centren en mercats més petits que Espanya – però més grans que Catalunya – i, per tant, la informació meteorològica sol tenir un caire molt més local. Evidentment això afavoreix tant la precisió que poden donar de la previsió com la possibilitat de donar-la de manera més concisa. Un programa típic del temps en una cadena d'Estats Units, de fet de Nova York que és el lloc que millor conec, cobreix el temps que ha fet molt, però que molt, ràpidament i passa directament a la previsió del temps pels propers cinc dies, sense posar èmfasis en els aspectes tècnics de la previsió però sí en la informació pràctica pel televident: temperatura, probabilitat de pluja i pluja esperada, vent.

Per mi aquest fet, exemplifica un tret molt característic de la societat americana: la practicitat. Les cadenes de televisió es diferencien per l'exactitud de la seves prediccions o per la quantitat i la rellevància de la informació que donen i no necessàriament pels aspectes tècnics i la bellesa de la ciència de la predicció.

* Vull deixar clar que no tinc res en contra de la meteorologia, que és un ciència que trobo molt interessant i per la que m'he interessat. No obstant, també opino que potser no és de l'interès de tothom i que un entusiasme excessiu pot ser perillós (només cal haver vist algun cop el Polònia).

Viatge a Ithaca, NY

Aquests últims dies he estat viatjant una mica, incloent un cap de setmana a Ithaca, a l’estat de Nova York. És aquest un moment immillorable per voltar pels boscos de la costa est americana, les fulles prenen uns colors espectaculars, grocs i vermells intensos, que jo no he vist enlloc més. En unes setmanes no quedarà ni una fulla i en unes més tot serà blanc fins al març—però ara no fa ni fred ni calor, el temps ideal per fer excursions.

La regió al voltant d’Ithaca és coneguda pels llacs allargats i estrets, de nord a sud, que omplen les valls—d’aquí el nom Finger Lakes. Envolten els llacs muntanyes, o més aviat turons. En alguns indrets els vessants són suaus, i hi trobem vinyes—els vins blancs de la regió són molt coneguts als Estats Units. Però la carena també s’apropa al llac, i el resultat és una col·lecció espectacular de salts d’aigua i gorgs. Hi ha un què misteriós en veure l’aigua sorgir amb força del que sembla una muralla impenetrable de muntanya i bosc.

A Ithaca hi ha una universitat molt coneguda, Cornell, al bell capdamunt d’un turó al final d’uns dels llacs més grans, el Cayuga Lake. Des del pis de dalt del museu de la universitat es pot veure tot el llac, i els boscos que l’envolten. Una vista espectacular, que et pot distreure d’alguns quadres que em pregunto com han arribat fins aquí, incloent un dels germans Vergós.

Acabo aquest petit apunt turístic senyalant els deliciosos noms que els colonitzadors van triar: a part d’Ithaca, trobem la ciutat de Syracuse, i pobles anomenats Ovid, Homer, Ulysses, i Seneca. I, en un llogarret dalt d’una muntanya, trobem l’improbable Interlaken, New York, on és possible tastar els vins locals, majoritàriament dolços, fins que, quan ens preparem per tornar a Ithaca, desitgem que el camí sigui llarg.

.~.

L’últim diumenge d’agost, Barcelona

Ahir, avui, la ciutat es va omplint poc a poc. Alguns cotxes més, alguns vianants més també. Criatures! Amb un o dos pares corrent-hi al darrere. Alguns restaurants obren pel cap de setmana pels qui tot just arribats no troben res a la nevera. Es fumen més cigarretes a la plaça, però no sento gaires converses; potser passen als bars amb l’última cervesa de les vacances a la mà. O potser no passen, i els que es retroben ho fan amb paraules discretes, sense saber qui té el cap baix perquè torna a treballar a l’endemà, i qui el té acotat perquè no ho fa.

Poc a poc, com he dit, la ciutat s’omple i demà s’omplirà de cop.

~.~

Tornant per Nova York

Volto per Nova York el cap de setmana i no sé, no sé com m’he de veure. No sóc un turista, si us plau! Quatre anys són més que suficients per no badar boca a Wall Street o anar a un italià a Midtown. Clar que tampoc sóc, ni vaig ser un New Yorker. Ni amb vint anys a la ciutat m’atreviria a dir-me’n. Potser hi has d’haver nascut o, pel cap baix, haver-hi crescut, per tenir una sensació de pertànyer-hi.

Però hi ha una familiaritat. Reconeixo indrets i les vetllades que van acollir; i em pregunto d’altres vetllades i els indrets són a quatre cantonades. M’hi acosto, i Nova York no perdona, la recessió no perdona... Ja no hi és.

Tornar a Barcelona és una sensació ben diferent. És casa, demana aquest nom per a ella sola, i em deixa amb poc per anomenar els altres llocs on he viscut. La ciutat també canvia més lentament, o potser és que fa més temps que me’n vaig anar i esperaria que tot ja hagués canviat? El que sí que canvia són els amics i família, alguns que se’n van i altres que afegeixen petites còpies del seu material genètic a aquest món.