Arribo a Iowa City, al bell mig de Iowa, al bell mig dels Estats Units. L’avió, perdó, l’avioneta, vola baix i la imatge és que aterro també al bell mig del no res. Camps i camps del que suposo que és blat o semblant, però som a l’abril i semblen camps de patates. Per no haver-hi, no hi ha ni muntanyes: la sensació, un cop a terra, d’un horitzó completament net em fa dubtar que hi hagi cap universitat per aquí—i ja no diguem una universitat de prestigi com és la Universitat de Iowa.
Per sort, no m’he equivocat: simplement m’he deixat sorprendre, per enèsima vegada, per la capacitat que tenen els americans de crear universitats allà on hom no esperaria trobar més que tractors. I ho fan prou bé que no només em convencen que vingui a fer un seminari, si no que tenen professors indis, argentins, i d’arreu del món treballant-hi.
Mantinc, però, un grau d’escepticisme respecte la “ciutat.” M’avorriré a l’hotel, sospito; potser amb sort trobo algun bar on em serveixin una cervesa i una hamburguesa; m’imagino que envoltat de camioners i quatre estudiants deprimits.
Il·lús! El centre de la ciutat està ple de bars i restaurants. Els bars plens d’estudiants i la xerinola que porten: podria estar a Barcelona i no trobaria més bars. Hi ha restaurants exòtics (que tot s’ha de dir, millor no provar) i de luxe, fins i tot un de vegetarià (que també millor no provar). En una placeta hi ha un grup tocant i unes vint parelles ballant el que sembla un swing lent. Alguns semblen professionals i tot, però com a molt tenen 20 anys. Hi ha un bon grup de bohemis mirant-s’ho i fumant en pipa, al costat d’una boutique.
Per acabar de destruir-me els esquemes, em trobo un teatre que anuncia en Chick Corea per aquesta mateixa nit. El mateix Chick Corea que encapçalava el Grec ara no fa tants anys en la seva primera visita a Barcelona.
.~.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris impressions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris impressions. Mostrar tots els missatges
dilluns, 12 d’abril del 2010
dissabte, 23 de gener del 2010
Haití i el cost de l’ajuda
El món s’ha abocat a ajudar Haití després del terrible terratrèmol de fa una setmana. Bé, alguns s’han abocat més que altres, i uns pocs gens ni mica. I encara uns altres s’han abocat no a ajudar Haití sinó a assegurar-se que tothom els ajudi.
Per exemple, la Federación de Consumidores en Acción denuncia que alguns bancs espanyols cobren comissions per transferències a comptes solidaris. Comentaristes i alguns polítics també demanen que es perdoni el deute al govern de Haiti.
Deixem de banda que exigir que siguem solidaris o, pitjor, forçar algú a ser solidari és tergiversar el sentit del terme (com molt bé sabem els catalans).
El que em preocupa, sincerament, és el cost que tindran aquestes iniciatives per Haití (i altres països pobres) el dia de demà. Perquè la forma més fàcil de no haver d’ajudar és, simplement, no tenir-ne l’oportunitat. No oferir transferències a països pobres, o donar-los cap crèdit. O, de forma més subtil, cobrar més (comissions o interessos) mentre es pugui.
Potser penseu que estic sent exageradament cínic: bancs i creditors estan més que contents de poder ajudar. I potser teniu raó. Però pensem amb un inversor que pensa en oferir un crèdit a Bangladesh, per dir un altre país que tampoc guanya per a disgusts. De veritat creieu que no importa si sap que ja pot dir adéu als diners quan hi hagi una riuada?
Terratrèmols, i altres desastres naturals, sempre tenen efectes més destructius en països pobres: aquesta solidaritat forçada esdevé un impost. Sembla que no sigui un problema ara perquè el paga el banc o l’inversor completament; però en el futur part del cost el passaran als països. I ni que sigui petita, aquesta part, la patiran molt més ells que els bancs. I mentre no tinguin milers de morts, la Federación de Consumidores en Acción no crec que pensi en ells.
.&.
Per exemple, la Federación de Consumidores en Acción denuncia que alguns bancs espanyols cobren comissions per transferències a comptes solidaris. Comentaristes i alguns polítics també demanen que es perdoni el deute al govern de Haiti.
Deixem de banda que exigir que siguem solidaris o, pitjor, forçar algú a ser solidari és tergiversar el sentit del terme (com molt bé sabem els catalans).
El que em preocupa, sincerament, és el cost que tindran aquestes iniciatives per Haití (i altres països pobres) el dia de demà. Perquè la forma més fàcil de no haver d’ajudar és, simplement, no tenir-ne l’oportunitat. No oferir transferències a països pobres, o donar-los cap crèdit. O, de forma més subtil, cobrar més (comissions o interessos) mentre es pugui.
Potser penseu que estic sent exageradament cínic: bancs i creditors estan més que contents de poder ajudar. I potser teniu raó. Però pensem amb un inversor que pensa en oferir un crèdit a Bangladesh, per dir un altre país que tampoc guanya per a disgusts. De veritat creieu que no importa si sap que ja pot dir adéu als diners quan hi hagi una riuada?
Terratrèmols, i altres desastres naturals, sempre tenen efectes més destructius en països pobres: aquesta solidaritat forçada esdevé un impost. Sembla que no sigui un problema ara perquè el paga el banc o l’inversor completament; però en el futur part del cost el passaran als països. I ni que sigui petita, aquesta part, la patiran molt més ells que els bancs. I mentre no tinguin milers de morts, la Federación de Consumidores en Acción no crec que pensi en ells.
.&.
dimecres, 30 de desembre del 2009
No gaire segur de la seguretat
Si els dies de Nadal ja són uns dies complicats per viatjar, les mesures extres de seguretat van convertir la tornada a Philadelphia en un autèntic via crucis.
No vull ser molt crític, perquè no sé quin seria un model efectiu i satisfactori de seguretat. Com calcular quin és el risc que es pot acceptar? Com equilibrar la privacitat dels passatgers amb la seguretat? I finalment, quin haurien de ser els criteris per les llistes “no fly”? Aquestes preguntes són molt difícils. Per sort, ara tenim molt de temps per a pensar-hi: fent cua per a facturar, per a passar seguretat, per a passar seguretat un altre cop, o simplement segut sense poder aixecar-me, o fer servir l’ordinador, durant l’última hora del vol.
La primera reflexió és que no hi ha tal cosa com una seguretat perfecta. En altres “sistemes” (industrials, econòmics) la majoria de les millores arriben amb l’experiència, per prova i error. Però igual que passa amb una central nuclear, l’experiència, l’error, arriba molt car pels sistemes de seguretat.
La segona reflexió, però, és que hi ha molt per millorar. Les mesures a l’avió mateix (no aixecar-se durant l'última hora) són simplement estúpides i una reacció poc pensada (que hagués passat si hagués intentat fer explotar el calçotet bomba a falta de quatre hores de vol?). A més a més, els passatgers són l’última línia de defensa: són ells els que realment poden vigilar als altres passatgers, i intervenir. I això sense comptar que, deu minuts abans de l’última hora, quan la mesura s’anuncia per megafonia, tothom, i dic tothom, s’aixeca de cop, creant un caos complet. El terrorista, és clar, s’abstindrà de fer res aleshores, perquè deu minuts ho són tot.
.~.
No vull ser molt crític, perquè no sé quin seria un model efectiu i satisfactori de seguretat. Com calcular quin és el risc que es pot acceptar? Com equilibrar la privacitat dels passatgers amb la seguretat? I finalment, quin haurien de ser els criteris per les llistes “no fly”? Aquestes preguntes són molt difícils. Per sort, ara tenim molt de temps per a pensar-hi: fent cua per a facturar, per a passar seguretat, per a passar seguretat un altre cop, o simplement segut sense poder aixecar-me, o fer servir l’ordinador, durant l’última hora del vol.
La primera reflexió és que no hi ha tal cosa com una seguretat perfecta. En altres “sistemes” (industrials, econòmics) la majoria de les millores arriben amb l’experiència, per prova i error. Però igual que passa amb una central nuclear, l’experiència, l’error, arriba molt car pels sistemes de seguretat.
La segona reflexió, però, és que hi ha molt per millorar. Les mesures a l’avió mateix (no aixecar-se durant l'última hora) són simplement estúpides i una reacció poc pensada (que hagués passat si hagués intentat fer explotar el calçotet bomba a falta de quatre hores de vol?). A més a més, els passatgers són l’última línia de defensa: són ells els que realment poden vigilar als altres passatgers, i intervenir. I això sense comptar que, deu minuts abans de l’última hora, quan la mesura s’anuncia per megafonia, tothom, i dic tothom, s’aixeca de cop, creant un caos complet. El terrorista, és clar, s’abstindrà de fer res aleshores, perquè deu minuts ho són tot.
.~.
dijous, 10 de desembre del 2009
Guerres justes o injustes
No sé molt bé què fer-ne, del discurs del president Obama pel seu premi Nobel; tampoc sé com és que algú va pensar que era una bona idea.
Guerres justes? L’expressió sembla demanar que valorem les guerres per si mateixes; però una guerra l’hem de jutjar respecte l’alternativa. Com hem d’anomenar la decisió de França i les Nacions Unides no disparar ni un tret a Ruanda? Pau injusta?
Hi ha dues veritats que s’han de tenir sempre presents:
Primer, que l’ús de la força és present a tota societat humana, presents i passades. Això és un fet, no una opinió, ni tampoc simpatia per Hobbes ni antipatia per ningú. No hi ha, no ha hagut, i de ben segur que en la nostra vida no hi haurà una societat completament lliure de violència.
Segon, que la millor opció és monopolitzar l’ús de la força en una autoritat que pugui ser sancionada i vigilada. Em sembla que no faig cap judici de valor aquí tampoc: les societats que ho han aconseguit són l’enveja (i destí) dels ciutadans de les que no ho han fet.
Guerres justes o injustes, sigui quin sigui l’argument, hem de reconèixer que la millor opció simplement no és una opció per l’àmbit internacional.
~.~
Guerres justes? L’expressió sembla demanar que valorem les guerres per si mateixes; però una guerra l’hem de jutjar respecte l’alternativa. Com hem d’anomenar la decisió de França i les Nacions Unides no disparar ni un tret a Ruanda? Pau injusta?
Hi ha dues veritats que s’han de tenir sempre presents:
Primer, que l’ús de la força és present a tota societat humana, presents i passades. Això és un fet, no una opinió, ni tampoc simpatia per Hobbes ni antipatia per ningú. No hi ha, no ha hagut, i de ben segur que en la nostra vida no hi haurà una societat completament lliure de violència.
Segon, que la millor opció és monopolitzar l’ús de la força en una autoritat que pugui ser sancionada i vigilada. Em sembla que no faig cap judici de valor aquí tampoc: les societats que ho han aconseguit són l’enveja (i destí) dels ciutadans de les que no ho han fet.
Guerres justes o injustes, sigui quin sigui l’argument, hem de reconèixer que la millor opció simplement no és una opció per l’àmbit internacional.
~.~
dimarts, 8 de desembre del 2009
L’origen de les espècies i altres coses
Fa uns dies es celebrava els 150 anys des de la publicació de l’origen de les espècies, el llibre on Darwin va presentar la teoria de l’evolució. I va canviar per sempre més com mirem a nosaltres mateixos i al món que ens envolta.
Però 150 anys després sembla que encara triguem a entendre el que implica l’evolució. Jo em vaig passar l’adolescència preguntant-me pel sentit de la vida i ningú va tenir el bon cap de dir-me, nen, vius per la glòria i gràcia d’unes molècules molt curioses; i si tens la capacitat de fer-te preguntes existencials és perquè pensar va resultar un avantatge per a certes variacions de les molècules. Dubto que la meva adolescència hagués millorat gaire, doncs els problemes eren uns altres, relacionats amb la multiplicació de les molècules més que res.
La majoria ens quedem lleugerament desatisfets al saber que el sentit de la vida és el d’una carrosseria. I com passa sovint quan fem una pregunta i no ens agrada la resposta, intentem canviar la pregunta. Que si el sentit espiritual de la vida, que si hi ha d’haver-hi més...
Doncs no. Ens hauria de començar a quedar clar que tot el que basem en la introspecció, en la intuïció, o simplement el que creiem o sentim... és segurament el producte, accidental, del nostre “disseny.” Això inclou la religió, però també la moral, i algunes concepcions de justícia. Són males notícies pels capellans, però també pels filòsofs.
*..*
Però 150 anys després sembla que encara triguem a entendre el que implica l’evolució. Jo em vaig passar l’adolescència preguntant-me pel sentit de la vida i ningú va tenir el bon cap de dir-me, nen, vius per la glòria i gràcia d’unes molècules molt curioses; i si tens la capacitat de fer-te preguntes existencials és perquè pensar va resultar un avantatge per a certes variacions de les molècules. Dubto que la meva adolescència hagués millorat gaire, doncs els problemes eren uns altres, relacionats amb la multiplicació de les molècules més que res.
La majoria ens quedem lleugerament desatisfets al saber que el sentit de la vida és el d’una carrosseria. I com passa sovint quan fem una pregunta i no ens agrada la resposta, intentem canviar la pregunta. Que si el sentit espiritual de la vida, que si hi ha d’haver-hi més...
Doncs no. Ens hauria de començar a quedar clar que tot el que basem en la introspecció, en la intuïció, o simplement el que creiem o sentim... és segurament el producte, accidental, del nostre “disseny.” Això inclou la religió, però també la moral, i algunes concepcions de justícia. Són males notícies pels capellans, però també pels filòsofs.
*..*
dimecres, 18 de novembre del 2009
Valent o insolent
Els txecs celebren aquests dies els vint anys de la revolució de vellut que va acabar amb el règim comunista. Per alguna raó els articles de la premsa insisteixen en el contrast entre la lluita per la llibertat d’aquells dies i l’apatia, fins i tot nostàlgia, dels present dies. M’ha cridat més l’atenció unes paraules del ex-president Havel:
Em copsa el que diu, però no sé molt bé perquè. Em sona terriblement paternalista, potser no ho sabeu i no ho sabeu apreciar, tampoc; però la llibertat és el millor per a vosaltres. I alhora també té una lectura molt insultant, bàsicament tractant els txecs de ganàpies. I això últim no sé si és valent o és insolent.
Llegint una mica més m’assabento que Havel, venerat vagi on vagi, no és tan apreciat al seu propi país (amb això s’assembla amb Gorbachev, a qui els russos odien). Però em quedo encara sense saber si és perquè va ser massa valent amb el seus ciutadans, massa insolent, o simplement perquè té raó.
'..'
“I have often compared it to being released from prison,” he said. “In prison everything is laid out for you; you don’t have to decide on anything. They tell you when to get up, what to wear, everything is decided for you by others. If you live in this for years and are then suddenly released, freedom becomes a burden.”
Em copsa el que diu, però no sé molt bé perquè. Em sona terriblement paternalista, potser no ho sabeu i no ho sabeu apreciar, tampoc; però la llibertat és el millor per a vosaltres. I alhora també té una lectura molt insultant, bàsicament tractant els txecs de ganàpies. I això últim no sé si és valent o és insolent.
Llegint una mica més m’assabento que Havel, venerat vagi on vagi, no és tan apreciat al seu propi país (amb això s’assembla amb Gorbachev, a qui els russos odien). Però em quedo encara sense saber si és perquè va ser massa valent amb el seus ciutadans, massa insolent, o simplement perquè té raó.
'..'
divendres, 9 d’octubre del 2009
Obama premi nobel...
De la BBC
I jo afegiria
Asked why the prize had been awarded to Mr Obama less than a year after he took office, Nobel Committee head Thorbjoern Jagland said: "It was because we would like to support what he is trying to achieve".
I jo afegiria
The road to hell is paved with good intentions.
dimecres, 15 de juliol del 2009
Jutjant jutges
Aquests dies la portada dels diaris americans l’ocupa la jutgessa Sonia Sotomayor, nominada per Obama pel tribunal suprem. Durant quatre dies senadors escolten el seu testimoni i qüestionen les seves qualificacions durant el que aquí s’anomena “Hearings” (que potser hauríem de traduir per audiència?).
El procés exemplifica algunes de les virtuts més remarcables del sistema polític americà—no em podria ni imaginar una cosa semblant a Espanya.
Per començar, no es tracta d’una formalitat despit que els demòcrates tenen majoria en el comitè (12 dels 19 membres) que té el vot final. No sembla molt probable en aquest cas, però senadors demòcrates han votat contra candidats del seu propi partit; no fa pas dos anys els republicans van tombar una candidata del president Bush.
De fet, els Hearings són una de les oportunitats més importants pels senadors per fer política—la seva política, no la del partit. El secretari del Tresor, el de defensa, el d’estat, fins i tot el president del Fed passen pel senat (el comitè és diferent en cada cas).
També és de notar l’atenció que rep el procés. Els diaris comenten en el testimoni, els periodistes cerquen casos polèmics presidits per la jutgessa (i anteriorment, fiscal). Blogs i revistes porten l’opinió; no exagero si dic que es fa difícil escapar la bona senyora. Els Hearings es retransmeten en directe, només faltaria.
No us vull enganyar: es diuen algunes barbaritats en aquests comitès que farien orgullós a l’Alfonso Guerra. I hi ha algunes coses que no acabo d’entendre, com la dèria contra els jutges “activistes” en un sistema que fa de la jurisprudència llei. Però el procés té una transparència encomiable, esdevé un exercici en política pura, una oportunitat per retratar totes les parts involucrades.
Com m’agradaria veure els membres del tribunal suprem espanyol passar, ni que sigui per un dia, el mateix tràngol!
El procés exemplifica algunes de les virtuts més remarcables del sistema polític americà—no em podria ni imaginar una cosa semblant a Espanya.
Per començar, no es tracta d’una formalitat despit que els demòcrates tenen majoria en el comitè (12 dels 19 membres) que té el vot final. No sembla molt probable en aquest cas, però senadors demòcrates han votat contra candidats del seu propi partit; no fa pas dos anys els republicans van tombar una candidata del president Bush.
De fet, els Hearings són una de les oportunitats més importants pels senadors per fer política—la seva política, no la del partit. El secretari del Tresor, el de defensa, el d’estat, fins i tot el president del Fed passen pel senat (el comitè és diferent en cada cas).
També és de notar l’atenció que rep el procés. Els diaris comenten en el testimoni, els periodistes cerquen casos polèmics presidits per la jutgessa (i anteriorment, fiscal). Blogs i revistes porten l’opinió; no exagero si dic que es fa difícil escapar la bona senyora. Els Hearings es retransmeten en directe, només faltaria.
No us vull enganyar: es diuen algunes barbaritats en aquests comitès que farien orgullós a l’Alfonso Guerra. I hi ha algunes coses que no acabo d’entendre, com la dèria contra els jutges “activistes” en un sistema que fa de la jurisprudència llei. Però el procés té una transparència encomiable, esdevé un exercici en política pura, una oportunitat per retratar totes les parts involucrades.
Com m’agradaria veure els membres del tribunal suprem espanyol passar, ni que sigui per un dia, el mateix tràngol!
dilluns, 6 de juliol del 2009
Turquia i la Xina
Combinant uns dies de vacances i uns de feina, he visitat Istanbul per primera vegada. Si mai hi heu estat sense dubte coincidirem en la fascinant barreja d’indrets, monuments, i gent—quanta gent! I si no hi heu estat, de les pobres descripcions que en faria poc en trauríeu comparat amb una visita.
El viatge també ha estat una experiència fascinant com a economista i potser d’això sí que en puc parlar. Turquia és un d’aquests països que s’anomenen en “vies de desenvolupament.” Però de via, la veritat, no n’ha fet pas gaire. El país té recursos, humans i materials, i una gran localització que va fer d’Istanbul el centre del món. I si Turquia esdevingués una potència econòmica, potser “arrossegaria” alguns dels seus problemàtics veïns de l’Orient Mig cap al desenvolupament i lluny de l’extremisme.
Què és el que impedeix que Turquia avanci econòmicament? Quan parlo amb alguns dels meus companys de professió turcs surten sempre els mateixos temes: política fiscal, indústries obsoletes a sou de l’estat, l’atur... Segons ells, està clar quins són els problemes, però al país li costa molta emprendre les reformes necessàries.
I això, penso, ja ho he sentit a molts llocs. La llista de països que romanen indefinidament en vies de desenvolupament és llarga: Mèxic, Brazil, Corea del Sud... Estic segur que els obstacles al creixement són diferents a cada lloc. Però la incapacitat de superar aquests obstacles sembla ser la mateixa: un sistema polític que fa molt difícil el canvi si hi ha perdedors i guanyadors, i incertesa sobre qui serà qui. Tots aquests països són democràcies on l’espai polític està molt marcat pel passat.
I la terrible sospita s’alimenta, també, en l’èxit de la Xina. Els xinesos han instaurat un capitalisme brutal, on les reformes s’imposen per la força. El resultat ha estat un creixement inaudit.
Podria ser que massa democràcia és el problema de Turquia i el d’altres països? O potser massa democràcia massa aviat?
El viatge també ha estat una experiència fascinant com a economista i potser d’això sí que en puc parlar. Turquia és un d’aquests països que s’anomenen en “vies de desenvolupament.” Però de via, la veritat, no n’ha fet pas gaire. El país té recursos, humans i materials, i una gran localització que va fer d’Istanbul el centre del món. I si Turquia esdevingués una potència econòmica, potser “arrossegaria” alguns dels seus problemàtics veïns de l’Orient Mig cap al desenvolupament i lluny de l’extremisme.
Què és el que impedeix que Turquia avanci econòmicament? Quan parlo amb alguns dels meus companys de professió turcs surten sempre els mateixos temes: política fiscal, indústries obsoletes a sou de l’estat, l’atur... Segons ells, està clar quins són els problemes, però al país li costa molta emprendre les reformes necessàries.
I això, penso, ja ho he sentit a molts llocs. La llista de països que romanen indefinidament en vies de desenvolupament és llarga: Mèxic, Brazil, Corea del Sud... Estic segur que els obstacles al creixement són diferents a cada lloc. Però la incapacitat de superar aquests obstacles sembla ser la mateixa: un sistema polític que fa molt difícil el canvi si hi ha perdedors i guanyadors, i incertesa sobre qui serà qui. Tots aquests països són democràcies on l’espai polític està molt marcat pel passat.
I la terrible sospita s’alimenta, també, en l’èxit de la Xina. Els xinesos han instaurat un capitalisme brutal, on les reformes s’imposen per la força. El resultat ha estat un creixement inaudit.
Podria ser que massa democràcia és el problema de Turquia i el d’altres països? O potser massa democràcia massa aviat?
diumenge, 28 de juny del 2009
Els dolents (de debò) de la pel·lícula
El règim iranià no ha tardat gens ni mica a donar les culpes de les protestes als Estats Units, la Gran Bretanya i, és clar, Israel; i amb la impunitat que li dóna la falta de sancions efectives, ha detingut treballadors de l’ambaixada de la Gran Bretanya. Sospito que en pocs dies sentirem d’algun avenç important respecte l’ús de l’energia nuclear.
Les protestes semblen haver acabat amb la via democràtica al país, i el règim iranià prenen posicions internacionals encara més intractables. Suma-hi els morts i els ferits i els detinguts... I la terrible conclusió (que desitjo de tot cor que sigui errònia) és que les protestes han fet més mal que bé.
Per si algun bé poden haver fet, espero que sigui el de deixar clar de quina fusta està fet el règim iranià, i, si no és molt demanar, la fusta d’altres règims pretesament democràtics, sempre amb una figura populista al davant, i sempre amb Estats Units com el dimoni. I un cop la fusta quedi clara, espero (però això ja és demanar molt) que ningú els hi faci el joc. No perquè sigui un pecat criticar Estats Units; sinó perquè validant les fantasies imperialistes d’aquesta gent és fer la vida difícil als qui voldrien drets i una democràcia de veritat per tothom.
Les protestes semblen haver acabat amb la via democràtica al país, i el règim iranià prenen posicions internacionals encara més intractables. Suma-hi els morts i els ferits i els detinguts... I la terrible conclusió (que desitjo de tot cor que sigui errònia) és que les protestes han fet més mal que bé.
Per si algun bé poden haver fet, espero que sigui el de deixar clar de quina fusta està fet el règim iranià, i, si no és molt demanar, la fusta d’altres règims pretesament democràtics, sempre amb una figura populista al davant, i sempre amb Estats Units com el dimoni. I un cop la fusta quedi clara, espero (però això ja és demanar molt) que ningú els hi faci el joc. No perquè sigui un pecat criticar Estats Units; sinó perquè validant les fantasies imperialistes d’aquesta gent és fer la vida difícil als qui voldrien drets i una democràcia de veritat per tothom.
dijous, 25 de juny del 2009
Revolucions i imatges
Ja han passat més de deu dies des dels comicis electorals a l’Iran. Ja tenim la imatge icònica, en aquest cas el vídeo de la mort de Neda; ja tenim proves d’irregularitats electorals, estadístiques d’allò més simples i d'altres de més subtils; ja tenim les declaracions de l’Obama condemnant les repressions i amenaces.
Això és tot el que tenim nosaltres. L’oposició a l’Iran, però, no té res més que morts i detinguts. Els mitjans oficials han acusat a la BBC de ser darrere la mort de Neda; van fer passar imatges de la manifestació de l’oposició com una celebració de la victòria d’Ahmadinejad; i, és clar, han deixat clar que Estats Units i Israel estan darrere de totes les protestes. Sembla que les manifestacions al carrer estan completament prohibides i, òbviament, el camí de les urnes està barrat. Ningú veu com se’n sortirà, l’oposició.
Si una revolta esdevé una revolució, o es queda en primaveres, no depèn del seguiment informatiu que se’n faci. Potser ha forçat a l’Obama a prendre una posició més dura i, en la meva opinió, acabar fent el joc a Ahmadinejad. Definitivament no ha servit perquè els barcelonins surtin a fer repicar les cassoles—i m’he quedat amb les ganes de saber quina n’hauria dit en Ahmadinejad d’aquesta.
Això és tot el que tenim nosaltres. L’oposició a l’Iran, però, no té res més que morts i detinguts. Els mitjans oficials han acusat a la BBC de ser darrere la mort de Neda; van fer passar imatges de la manifestació de l’oposició com una celebració de la victòria d’Ahmadinejad; i, és clar, han deixat clar que Estats Units i Israel estan darrere de totes les protestes. Sembla que les manifestacions al carrer estan completament prohibides i, òbviament, el camí de les urnes està barrat. Ningú veu com se’n sortirà, l’oposició.
Si una revolta esdevé una revolució, o es queda en primaveres, no depèn del seguiment informatiu que se’n faci. Potser ha forçat a l’Obama a prendre una posició més dura i, en la meva opinió, acabar fent el joc a Ahmadinejad. Definitivament no ha servit perquè els barcelonins surtin a fer repicar les cassoles—i m’he quedat amb les ganes de saber quina n’hauria dit en Ahmadinejad d’aquesta.
dijous, 18 de juny del 2009
Una revolució diferent?
Aquests dies mig món segueix el que està passant a l’Iran a través d’internet, amb els missatges al Twitter i els vídeos al YouTube. De fet, la majoria seguim els incidents com seguim altres notícies, consultant les pàgines web de la BBC o del New York Times; aquests, però, treuen el seu material de Twitter, YouTube, i blogs variats. Són, és clar, fonts sense confirmar, i el NYT introdueix una fotografia amb vint policies uniformats donant bastonades a un centenar de manifestants amb “appears to depict violent clashes.”
Ens parla molt del rol de les noves tecnologies però, la veritat, no sé si fan cap diferència: l’èxit o fracàs de les protestes no ve donat pel coneixement que en tinguem d’elles. No fa pas gaire feia vint anys de les protestes a la plaça de Tiananmen, i de la icònica fotografia. De res va servir que mig món veiés la fotografia d’un estudiant aturant els tancs; a l’endemà va començar un “blackout” informatiu que uns jocs olímpics i vint anys després encara dura.
A mesura que passen els dies les imatges es deprecien i cauen per sota de les mil paraules. Són aquestes imatges de la manifestació d’avui o del diumenge? Qui ha cremat l’aula? I com m’ajuda a entendre què està passant i què passarà, com m’ajuda veure per enèsima vegada grans grups de gent i policies repartint xarop de bastó? La veritat, què esperem que facin aquestes imatges?
Ens parla molt del rol de les noves tecnologies però, la veritat, no sé si fan cap diferència: l’èxit o fracàs de les protestes no ve donat pel coneixement que en tinguem d’elles. No fa pas gaire feia vint anys de les protestes a la plaça de Tiananmen, i de la icònica fotografia. De res va servir que mig món veiés la fotografia d’un estudiant aturant els tancs; a l’endemà va començar un “blackout” informatiu que uns jocs olímpics i vint anys després encara dura.
A mesura que passen els dies les imatges es deprecien i cauen per sota de les mil paraules. Són aquestes imatges de la manifestació d’avui o del diumenge? Qui ha cremat l’aula? I com m’ajuda a entendre què està passant i què passarà, com m’ajuda veure per enèsima vegada grans grups de gent i policies repartint xarop de bastó? La veritat, què esperem que facin aquestes imatges?
diumenge, 3 de maig del 2009
Tornar a tornar
Fa una setmana vaig aterrar; i arribar era marxar i venir alhora. I per uns dies ser-hi era tornar. I demà prenc el vol, i me’n vaig: torno a sortir, a anar-me’n. I demà serè lluny i hauré tornat a tornar.
dimecres, 29 d’abril del 2009
Fets de país
Passo uns dies per Barcelona i Balaguer. Són pocs però prous per complir amb les tradicions: les culinàries (braves al Tomàs, coca de recapte a Balaguer), les lúdico-festives (us estalvio els detalls), i, és clar, la col•lecció de fets que potser ja només sorprenen a un servidor.
Començo amb la notícia que uns estudiants s’han manifestat contra el Pla Bolonya ocupant la seu del PSC, ERC, i... una sucursal del Banc Santander. No sé si és que no fa falta cap argument per ocupar un banc, o és que el dit banc havia fet el crim de contractar un llicenciat d’universitat i pagar-li un sou pels seus estudis, clarament contribuint a la privatització de l’ensenyança superior.
Baixo a fer un cafè al bar de la facultat i veig un anunci d’una manifestació del març passat contra els preus de l’habitatge. Ara entenc perquè reparteixen diaris gratuïts a la universitat. Aparentment els mateixos estudiants estan preparant una manifestació contra l’apartheid a Sud-àfrica.
Finalment, m’assabento d’una manifestació de gais i lesbianes amb el lema “no jutgeu la nostra sexualitat.” Heus aquí quelcom que comparteixo, penso. Segueixo llegint i resulta que la manifestació és per protestar pel judici d’un grup de gais i lesbianes que van atacar a un altre grup d’homosexuals per “pijo-gais.” El lema complet de la manifestació, suposo, era “no jutgeu la nostra sexualitat ni el nostre dret de jutjar la indumentària d’altres homosexuals.”
Començo amb la notícia que uns estudiants s’han manifestat contra el Pla Bolonya ocupant la seu del PSC, ERC, i... una sucursal del Banc Santander. No sé si és que no fa falta cap argument per ocupar un banc, o és que el dit banc havia fet el crim de contractar un llicenciat d’universitat i pagar-li un sou pels seus estudis, clarament contribuint a la privatització de l’ensenyança superior.
Baixo a fer un cafè al bar de la facultat i veig un anunci d’una manifestació del març passat contra els preus de l’habitatge. Ara entenc perquè reparteixen diaris gratuïts a la universitat. Aparentment els mateixos estudiants estan preparant una manifestació contra l’apartheid a Sud-àfrica.
Finalment, m’assabento d’una manifestació de gais i lesbianes amb el lema “no jutgeu la nostra sexualitat.” Heus aquí quelcom que comparteixo, penso. Segueixo llegint i resulta que la manifestació és per protestar pel judici d’un grup de gais i lesbianes que van atacar a un altre grup d’homosexuals per “pijo-gais.” El lema complet de la manifestació, suposo, era “no jutgeu la nostra sexualitat ni el nostre dret de jutjar la indumentària d’altres homosexuals.”
dilluns, 30 de març del 2009
Tornant per Nova York
Volto per Nova York el cap de setmana i no sé, no sé com m’he de veure. No sóc un turista, si us plau! Quatre anys són més que suficients per no badar boca a Wall Street o anar a un italià a Midtown. Clar que tampoc sóc, ni vaig ser un New Yorker. Ni amb vint anys a la ciutat m’atreviria a dir-me’n. Potser hi has d’haver nascut o, pel cap baix, haver-hi crescut, per tenir una sensació de pertànyer-hi.
Però hi ha una familiaritat. Reconeixo indrets i les vetllades que van acollir; i em pregunto d’altres vetllades i els indrets són a quatre cantonades. M’hi acosto, i Nova York no perdona, la recessió no perdona... Ja no hi és.
Tornar a Barcelona és una sensació ben diferent. És casa, demana aquest nom per a ella sola, i em deixa amb poc per anomenar els altres llocs on he viscut. La ciutat també canvia més lentament, o potser és que fa més temps que me’n vaig anar i esperaria que tot ja hagués canviat? El que sí que canvia són els amics i família, alguns que se’n van i altres que afegeixen petites còpies del seu material genètic a aquest món.
Però hi ha una familiaritat. Reconeixo indrets i les vetllades que van acollir; i em pregunto d’altres vetllades i els indrets són a quatre cantonades. M’hi acosto, i Nova York no perdona, la recessió no perdona... Ja no hi és.
Tornar a Barcelona és una sensació ben diferent. És casa, demana aquest nom per a ella sola, i em deixa amb poc per anomenar els altres llocs on he viscut. La ciutat també canvia més lentament, o potser és que fa més temps que me’n vaig anar i esperaria que tot ja hagués canviat? El que sí que canvia són els amics i família, alguns que se’n van i altres que afegeixen petites còpies del seu material genètic a aquest món.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
