Si els dies de Nadal ja són uns dies complicats per viatjar, les mesures extres de seguretat van convertir la tornada a Philadelphia en un autèntic via crucis.
No vull ser molt crític, perquè no sé quin seria un model efectiu i satisfactori de seguretat. Com calcular quin és el risc que es pot acceptar? Com equilibrar la privacitat dels passatgers amb la seguretat? I finalment, quin haurien de ser els criteris per les llistes “no fly”? Aquestes preguntes són molt difícils. Per sort, ara tenim molt de temps per a pensar-hi: fent cua per a facturar, per a passar seguretat, per a passar seguretat un altre cop, o simplement segut sense poder aixecar-me, o fer servir l’ordinador, durant l’última hora del vol.
La primera reflexió és que no hi ha tal cosa com una seguretat perfecta. En altres “sistemes” (industrials, econòmics) la majoria de les millores arriben amb l’experiència, per prova i error. Però igual que passa amb una central nuclear, l’experiència, l’error, arriba molt car pels sistemes de seguretat.
La segona reflexió, però, és que hi ha molt per millorar. Les mesures a l’avió mateix (no aixecar-se durant l'última hora) són simplement estúpides i una reacció poc pensada (que hagués passat si hagués intentat fer explotar el calçotet bomba a falta de quatre hores de vol?). A més a més, els passatgers són l’última línia de defensa: són ells els que realment poden vigilar als altres passatgers, i intervenir. I això sense comptar que, deu minuts abans de l’última hora, quan la mesura s’anuncia per megafonia, tothom, i dic tothom, s’aixeca de cop, creant un caos complet. El terrorista, és clar, s’abstindrà de fer res aleshores, perquè deu minuts ho són tot.
.~.
dimecres, 30 de desembre del 2009
dijous, 24 de desembre del 2009
dijous, 10 de desembre del 2009
Guerres justes o injustes
No sé molt bé què fer-ne, del discurs del president Obama pel seu premi Nobel; tampoc sé com és que algú va pensar que era una bona idea.
Guerres justes? L’expressió sembla demanar que valorem les guerres per si mateixes; però una guerra l’hem de jutjar respecte l’alternativa. Com hem d’anomenar la decisió de França i les Nacions Unides no disparar ni un tret a Ruanda? Pau injusta?
Hi ha dues veritats que s’han de tenir sempre presents:
Primer, que l’ús de la força és present a tota societat humana, presents i passades. Això és un fet, no una opinió, ni tampoc simpatia per Hobbes ni antipatia per ningú. No hi ha, no ha hagut, i de ben segur que en la nostra vida no hi haurà una societat completament lliure de violència.
Segon, que la millor opció és monopolitzar l’ús de la força en una autoritat que pugui ser sancionada i vigilada. Em sembla que no faig cap judici de valor aquí tampoc: les societats que ho han aconseguit són l’enveja (i destí) dels ciutadans de les que no ho han fet.
Guerres justes o injustes, sigui quin sigui l’argument, hem de reconèixer que la millor opció simplement no és una opció per l’àmbit internacional.
~.~
Guerres justes? L’expressió sembla demanar que valorem les guerres per si mateixes; però una guerra l’hem de jutjar respecte l’alternativa. Com hem d’anomenar la decisió de França i les Nacions Unides no disparar ni un tret a Ruanda? Pau injusta?
Hi ha dues veritats que s’han de tenir sempre presents:
Primer, que l’ús de la força és present a tota societat humana, presents i passades. Això és un fet, no una opinió, ni tampoc simpatia per Hobbes ni antipatia per ningú. No hi ha, no ha hagut, i de ben segur que en la nostra vida no hi haurà una societat completament lliure de violència.
Segon, que la millor opció és monopolitzar l’ús de la força en una autoritat que pugui ser sancionada i vigilada. Em sembla que no faig cap judici de valor aquí tampoc: les societats que ho han aconseguit són l’enveja (i destí) dels ciutadans de les que no ho han fet.
Guerres justes o injustes, sigui quin sigui l’argument, hem de reconèixer que la millor opció simplement no és una opció per l’àmbit internacional.
~.~
dimarts, 8 de desembre del 2009
L’origen de les espècies i altres coses
Fa uns dies es celebrava els 150 anys des de la publicació de l’origen de les espècies, el llibre on Darwin va presentar la teoria de l’evolució. I va canviar per sempre més com mirem a nosaltres mateixos i al món que ens envolta.
Però 150 anys després sembla que encara triguem a entendre el que implica l’evolució. Jo em vaig passar l’adolescència preguntant-me pel sentit de la vida i ningú va tenir el bon cap de dir-me, nen, vius per la glòria i gràcia d’unes molècules molt curioses; i si tens la capacitat de fer-te preguntes existencials és perquè pensar va resultar un avantatge per a certes variacions de les molècules. Dubto que la meva adolescència hagués millorat gaire, doncs els problemes eren uns altres, relacionats amb la multiplicació de les molècules més que res.
La majoria ens quedem lleugerament desatisfets al saber que el sentit de la vida és el d’una carrosseria. I com passa sovint quan fem una pregunta i no ens agrada la resposta, intentem canviar la pregunta. Que si el sentit espiritual de la vida, que si hi ha d’haver-hi més...
Doncs no. Ens hauria de començar a quedar clar que tot el que basem en la introspecció, en la intuïció, o simplement el que creiem o sentim... és segurament el producte, accidental, del nostre “disseny.” Això inclou la religió, però també la moral, i algunes concepcions de justícia. Són males notícies pels capellans, però també pels filòsofs.
*..*
Però 150 anys després sembla que encara triguem a entendre el que implica l’evolució. Jo em vaig passar l’adolescència preguntant-me pel sentit de la vida i ningú va tenir el bon cap de dir-me, nen, vius per la glòria i gràcia d’unes molècules molt curioses; i si tens la capacitat de fer-te preguntes existencials és perquè pensar va resultar un avantatge per a certes variacions de les molècules. Dubto que la meva adolescència hagués millorat gaire, doncs els problemes eren uns altres, relacionats amb la multiplicació de les molècules més que res.
La majoria ens quedem lleugerament desatisfets al saber que el sentit de la vida és el d’una carrosseria. I com passa sovint quan fem una pregunta i no ens agrada la resposta, intentem canviar la pregunta. Que si el sentit espiritual de la vida, que si hi ha d’haver-hi més...
Doncs no. Ens hauria de començar a quedar clar que tot el que basem en la introspecció, en la intuïció, o simplement el que creiem o sentim... és segurament el producte, accidental, del nostre “disseny.” Això inclou la religió, però també la moral, i algunes concepcions de justícia. Són males notícies pels capellans, però també pels filòsofs.
*..*
dijous, 26 de novembre del 2009
Dia d’acció de gràcies
L’últim dijous de novembre és el dia d’acció de gràcies, o Thanksgiving, una de les dues festes genuïnament americanes. Els colons es reunien per donar gràcies al déu de torn per la collita que tot just s’havia acabat i, per endavant, per sobreviure l’hivern que tot just comença. Amb el temps ha perdut quasi tot el caràcter religiós, i s’ha tornat amb la reunió familiar per excel·lència, més que el Nadal.
No és el mateix ser un colonitzador que un immigrant, però d’alguna forma Thanksgiving ha pres significant pels que estem lluny del nostre país. Per exemple, els americans consideren un orgull tenir invitats estrangers, i m’he trobat més d’una vegada en el bell mig d’una reunió familiar (i, en dues ocasions, de famílies jueves). Alhora això del gall indi i pastís de poma és una tradició a la que tothom s’apunta. En dues ocasions he cuinat el gall indi jo mateix, amb resultats semi-satisfactoris.
És clar que la distinció entre americans i immigrants és difusa en el poti-poti que és aquest país. Vet-ho aquí la llista d’invitats pel Thanksgiving d’avui, organitzat per un americà d’Illinois, d’origen coreà i casat amb una india: un italià, nacionalitzat americà; la seva dona, americana d’origen danès, i la seva filla, italo-danesa-americana, és clar; una coreana i el seu fill, en aquest cas corea-italo-americano; un indi casat amb una americana de les que porta molts anys per aquí; una sevillana; i un català, el que escriu.
.~.
No és el mateix ser un colonitzador que un immigrant, però d’alguna forma Thanksgiving ha pres significant pels que estem lluny del nostre país. Per exemple, els americans consideren un orgull tenir invitats estrangers, i m’he trobat més d’una vegada en el bell mig d’una reunió familiar (i, en dues ocasions, de famílies jueves). Alhora això del gall indi i pastís de poma és una tradició a la que tothom s’apunta. En dues ocasions he cuinat el gall indi jo mateix, amb resultats semi-satisfactoris.
És clar que la distinció entre americans i immigrants és difusa en el poti-poti que és aquest país. Vet-ho aquí la llista d’invitats pel Thanksgiving d’avui, organitzat per un americà d’Illinois, d’origen coreà i casat amb una india: un italià, nacionalitzat americà; la seva dona, americana d’origen danès, i la seva filla, italo-danesa-americana, és clar; una coreana i el seu fill, en aquest cas corea-italo-americano; un indi casat amb una americana de les que porta molts anys per aquí; una sevillana; i un català, el que escriu.
.~.
diumenge, 22 de novembre del 2009
Canviar d’opinió
Rectificar és de savis, diuen. Jo, de savi, no en sóc, però per intentar-ho que no quedi, i em pregunto, he canviat d’opinió recentment? I per què?
Doncs contesto que veig ara la pobresa als Estats Units de forma diferent. Ull, de pobres potser n’hi ha uns quants més degut a la crisi, però els números no han canviat gaire. La diferència és de forma, no de quantitats.
A Nova York i a Chicago, els barris més humils són d’immigrants recents, que treballen durament—i guanyen prou com per enviar diners a Mèxic, Puerto Rico... Alhora a les universitats hi veig fills d’immigrants, majoritàriament asiàtics, però també alguns hispans. Sembla, doncs, possible d’escapar de la pobresa als Estats Units.
I de fet, encara ho crec així.
Però no fa pas any generalitzava la lliçó als barris i les zones rurals on la pobresa és endèmica: per a posar-ho de forma bèstia, creia que la gent no sortia de la pobresa per què no volien. I la raó era que, entre ajudes oficials i privades, aquests grups rebien transferències netes, i acabaven amb el mateix o més ingrés net que els immigrants—sense treballar, és clar.
Ara crec que m’equivocava: les dinàmiques d’aquests indrets xuclen la gent en la pobresa, i per sortir-ne fa falta ser un heroi (o un jugador de bàsquet molt bo). Són el que els economistes anomenem trampes de pobresa. De principi em costava de creure que aquestes “trampes” es podien trobar al mig d’una zona afluent; però Philadelphia m’ha fet canviar d’opinió.
Els suburbis de la ciutat són dels més rics del país; també hi ha un nivell considerable d’ingressos al centre mateix. Entre el centre i els suburbis hi ha un cinturó de pobresa: alguns indrets semblen post-apocalíptics. I a quatre carrers d’un barri on es passa gana i fred hi ha una cafeteria amb el cartell de “Help Wanted.” Les condicions de vida són deplorables despit totes les ajudes—aquestes no són el problema.
.~.
Doncs contesto que veig ara la pobresa als Estats Units de forma diferent. Ull, de pobres potser n’hi ha uns quants més degut a la crisi, però els números no han canviat gaire. La diferència és de forma, no de quantitats.
A Nova York i a Chicago, els barris més humils són d’immigrants recents, que treballen durament—i guanyen prou com per enviar diners a Mèxic, Puerto Rico... Alhora a les universitats hi veig fills d’immigrants, majoritàriament asiàtics, però també alguns hispans. Sembla, doncs, possible d’escapar de la pobresa als Estats Units.
I de fet, encara ho crec així.
Però no fa pas any generalitzava la lliçó als barris i les zones rurals on la pobresa és endèmica: per a posar-ho de forma bèstia, creia que la gent no sortia de la pobresa per què no volien. I la raó era que, entre ajudes oficials i privades, aquests grups rebien transferències netes, i acabaven amb el mateix o més ingrés net que els immigrants—sense treballar, és clar.
Ara crec que m’equivocava: les dinàmiques d’aquests indrets xuclen la gent en la pobresa, i per sortir-ne fa falta ser un heroi (o un jugador de bàsquet molt bo). Són el que els economistes anomenem trampes de pobresa. De principi em costava de creure que aquestes “trampes” es podien trobar al mig d’una zona afluent; però Philadelphia m’ha fet canviar d’opinió.
Els suburbis de la ciutat són dels més rics del país; també hi ha un nivell considerable d’ingressos al centre mateix. Entre el centre i els suburbis hi ha un cinturó de pobresa: alguns indrets semblen post-apocalíptics. I a quatre carrers d’un barri on es passa gana i fred hi ha una cafeteria amb el cartell de “Help Wanted.” Les condicions de vida són deplorables despit totes les ajudes—aquestes no són el problema.
.~.
dimecres, 18 de novembre del 2009
Valent o insolent
Els txecs celebren aquests dies els vint anys de la revolució de vellut que va acabar amb el règim comunista. Per alguna raó els articles de la premsa insisteixen en el contrast entre la lluita per la llibertat d’aquells dies i l’apatia, fins i tot nostàlgia, dels present dies. M’ha cridat més l’atenció unes paraules del ex-president Havel:
Em copsa el que diu, però no sé molt bé perquè. Em sona terriblement paternalista, potser no ho sabeu i no ho sabeu apreciar, tampoc; però la llibertat és el millor per a vosaltres. I alhora també té una lectura molt insultant, bàsicament tractant els txecs de ganàpies. I això últim no sé si és valent o és insolent.
Llegint una mica més m’assabento que Havel, venerat vagi on vagi, no és tan apreciat al seu propi país (amb això s’assembla amb Gorbachev, a qui els russos odien). Però em quedo encara sense saber si és perquè va ser massa valent amb el seus ciutadans, massa insolent, o simplement perquè té raó.
'..'
“I have often compared it to being released from prison,” he said. “In prison everything is laid out for you; you don’t have to decide on anything. They tell you when to get up, what to wear, everything is decided for you by others. If you live in this for years and are then suddenly released, freedom becomes a burden.”
Em copsa el que diu, però no sé molt bé perquè. Em sona terriblement paternalista, potser no ho sabeu i no ho sabeu apreciar, tampoc; però la llibertat és el millor per a vosaltres. I alhora també té una lectura molt insultant, bàsicament tractant els txecs de ganàpies. I això últim no sé si és valent o és insolent.
Llegint una mica més m’assabento que Havel, venerat vagi on vagi, no és tan apreciat al seu propi país (amb això s’assembla amb Gorbachev, a qui els russos odien). Però em quedo encara sense saber si és perquè va ser massa valent amb el seus ciutadans, massa insolent, o simplement perquè té raó.
'..'
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
