La tragèdia de Castelldefels ha obert, una vegada més, un debat on s’oposen dues formes d’entendre la responsabilitat, com a individual o com a col·lectiva. Simplifico, però els més ardents d’un costat o l’altre semblen creure que són conceptes mutualment exclusius i, d’alguna forma, independents de la societat on vivim.
Potser hauria de deixar clar de bon principi la meva posició. Jo habitualment em decanto en favor de la responsabilitat individual, o més en favor del que sembla ser la norma en les meves converses. Però no crec que siguin conceptes exclusius: es combinen i es multipliquen, si voleu. Sóc de l’opinió que una societat lliure on els individus són responsables de les seves accions és preferible a una societat sense llibertats i responsabilitats; una societat lliure però sense responsabilitats simplement no existeix.
També afegeixo un petit matís, pel que sempre podria acusar d’essencialista. Crec que tot acte, fins tot el del soldat qui li manen disparar, comporta una part de responsabilitat individual, ni que sigui petita com en l’exemple indicat.
Retornant a l’accident, és el debat realment sobre models de societat o de persona? Aquí també m’ha sorprès algunes reaccions davant l’origen i edat de les víctimes. Explica l’accident que la majoria fossin joves? Latino-americans? És racista preguntar-s’ho?
De fet aquestes són preguntes que qualsevol visió polar de la responsabilitat hauria de contestar. Si hom creu que és culpa de la societat, de quina en parla? De la que posa cartells i fa anuncis per megafonia o la que havia educat els joves? I si hom creu que és completament una responsabilitat individual, què hem de concloure, que els latino-americans són més incapaços en aquest aspecte?
.~.
diumenge, 27 de juny del 2010
dissabte, 19 de juny del 2010
L’equip o els jugadors?
És una final, o un partit molt important, són el Madrid i el Barça, o l’equip que estimeu més contra el que odieu més. S’acaba la primera part en un emocionant empat a X gols.
Comença la segona part i tots els jugadors s’han canviat la camiseta---per la de l’equip contrari.
A qui animeu?
.0,,
Comença la segona part i tots els jugadors s’han canviat la camiseta---per la de l’equip contrari.
A qui animeu?
.0,,
dilluns, 14 de juny del 2010
Solucions màgiques
No n’hi ha, és clar, i encara menys a una crisi fiscal com l’espanyola. S’han de pujar els impostos o retallar la despesa, i en ambdós casos perjudiquem la recuperació econòmica. En alguns casos, però, és possible augmentar els ingressos, reduir una despesa excessiva, i fins i tot arreglar algun problema.
El cas més clar és el de copagaments a la sanitat. Aparentment aquest tema és un suïcidi polític, però en termes econòmics no té discussió. Tenim un servei sobre utilitzat, amb dèficit, i a prova d’evasió. Els copagaments per visites podrien ser petits i serien igualment efectius— reduirien les visites i generarien ingressos. Es poden fer excepcions per malalts crònics, nens...
Una altra possibilitat que podria animar als ecologistes és la de ser un pèl més agressius amb els impostos sobre la contaminació... i deixar-se de tants subsidis. Les energies alternatives es poden fer atractives abaratint-les o encarint les “no-alternatives.” No vull ser molt optimista, aquí, perquè és improbable que un impost al CO2 pugui portar molts ingressos.
Finalment, i això sí que ja costaria més, hauríem de repensar això de la televisió pública. A Anglaterra la BBC la finança un impost directe. El resultat és una televisió més independent i una percepció del cost real; us puc assegurar que no tindríem la proliferació de cadenes públiques que hi ha (cada cop que torno en descobreixo una de nova).
.~.
El cas més clar és el de copagaments a la sanitat. Aparentment aquest tema és un suïcidi polític, però en termes econòmics no té discussió. Tenim un servei sobre utilitzat, amb dèficit, i a prova d’evasió. Els copagaments per visites podrien ser petits i serien igualment efectius— reduirien les visites i generarien ingressos. Es poden fer excepcions per malalts crònics, nens...
Una altra possibilitat que podria animar als ecologistes és la de ser un pèl més agressius amb els impostos sobre la contaminació... i deixar-se de tants subsidis. Les energies alternatives es poden fer atractives abaratint-les o encarint les “no-alternatives.” No vull ser molt optimista, aquí, perquè és improbable que un impost al CO2 pugui portar molts ingressos.
Finalment, i això sí que ja costaria més, hauríem de repensar això de la televisió pública. A Anglaterra la BBC la finança un impost directe. El resultat és una televisió més independent i una percepció del cost real; us puc assegurar que no tindríem la proliferació de cadenes públiques que hi ha (cada cop que torno en descobreixo una de nova).
.~.
dimarts, 8 de juny del 2010
Dades necessàries
Crec que en temps de crisi hem de ser tots animals polítics, i responsables fins i tot en les nostres opinions al cafè. En un article a la FCO vaig escriure una mica més sobre què vol dir ser responsable amb la situació actual.
Una de les coses que vaig destacar és la necessitat que tinguem una idea de la magnitud del problema fiscal. Em trobo amb l’opinió massa corrent que si retallem els salaris als diputats, o no donem primes pel mundial, ja tenim el problema resolt. (Sospito que saben que això no és veritat, però els hi fa mandra posar cinc minuts més d’esforç mental).
No, desgraciadament les decisions que hem de prendre són molt més dures: les grans despeses són prestacions socials, sanitat, i educació. Si no retoquem aquestes, ja podem fer desaparèixer totes les diputacions i la meitat dels ajuntaments, i no haurem fet més que començar.
Aquest article d’en Jesus Fernandez-Villaverde és especialment esclaridor (és un pel llarg, els que coneixem a en Jesus sabem que li agrada xerrar...)
Detalla primer d’on ha sortit el dèficit. Majoritàriament no hi ha res de misteriós ni sospitós: amb la crisi han caigut els ingressos fiscals, i han pujat les prestacions per l’atur. L’altra raó han estat els salaris dels funcionaris: se n’han contractat més i se’ls paga millor que fa dos anys. Quelcom a recordar amb vagues com la d’avui.
Més avall en Jesus comença a posar números a les possibles mesures d’estalvi. Aquí queda clar que sense pujades d’impostos, hauríem d’acomiadar funcionaris per fer quadrar els números d’aquí a cinc anys. L’altra opció és atacar la reforma de les pensions, que despit de no canviar (de forma comptable) el dèficit, té l’avantatge d’assegurar que el preu del deute no pugi.
En recomano la lectura; no es tracta d’aprendre els números, però si de fer l’esforç necessari per saber que, quan en Rajoy surt amb el seu pla d’austeritat, ens està prenent el pèl.
.~.
Una de les coses que vaig destacar és la necessitat que tinguem una idea de la magnitud del problema fiscal. Em trobo amb l’opinió massa corrent que si retallem els salaris als diputats, o no donem primes pel mundial, ja tenim el problema resolt. (Sospito que saben que això no és veritat, però els hi fa mandra posar cinc minuts més d’esforç mental).
No, desgraciadament les decisions que hem de prendre són molt més dures: les grans despeses són prestacions socials, sanitat, i educació. Si no retoquem aquestes, ja podem fer desaparèixer totes les diputacions i la meitat dels ajuntaments, i no haurem fet més que començar.
Aquest article d’en Jesus Fernandez-Villaverde és especialment esclaridor (és un pel llarg, els que coneixem a en Jesus sabem que li agrada xerrar...)
Detalla primer d’on ha sortit el dèficit. Majoritàriament no hi ha res de misteriós ni sospitós: amb la crisi han caigut els ingressos fiscals, i han pujat les prestacions per l’atur. L’altra raó han estat els salaris dels funcionaris: se n’han contractat més i se’ls paga millor que fa dos anys. Quelcom a recordar amb vagues com la d’avui.
Més avall en Jesus comença a posar números a les possibles mesures d’estalvi. Aquí queda clar que sense pujades d’impostos, hauríem d’acomiadar funcionaris per fer quadrar els números d’aquí a cinc anys. L’altra opció és atacar la reforma de les pensions, que despit de no canviar (de forma comptable) el dèficit, té l’avantatge d’assegurar que el preu del deute no pugi.
En recomano la lectura; no es tracta d’aprendre els números, però si de fer l’esforç necessari per saber que, quan en Rajoy surt amb el seu pla d’austeritat, ens està prenent el pèl.
.~.
divendres, 28 de maig del 2010
Res a la dreta
En política prefereixo evitar judicis absoluts; al cap i a la fi se suposa que ens hem de posar d’acord, o almenys intentar-ho. Avui, però, no me’n puc estar: a la dreta espanyola no hi ha més que xuleria, crispació, i una idea equivocada de què vol dir ser conservador.
Sí, m’ha emprenyat que el PP fos incapaç de ni tan sols pretendre cercar una solució de consens a la crisi fiscal. En Rajoy va posar una llista de “propostes” que feia pena. De fet, la llista feia tanta pena que jo em pensava que eren retallades que volia afegir a la llista del govern i per descomptat que no!
És clar que el PP no ha estat sol en el gran circ de despropòsits de la política espanyola. Per començar l’actitud del govern espanyol ha estat vergonyosa, preferint ignorar el problema, i més preocupats que ningú per cada vot que podrien perdre. Definitivament en Zapatero no té cap autoritat moral (ni de cap mena) per a demanar a ningú que sigui responsable. Més enllà a l’esquerra, no n’esperava gaire i la veritat fins i tot m’han sorprès amb una certa moderació.
El PP ha deixat passar múltiples ocasions de fer el més mínim servei al país. Quan en Zapatero ho pintava tot de color rosa, vinga titllar-lo de mentider sense atrevir-se a posar el dit a la llaga. Que els hi costava de fer un programa de reformes? Ara es podrien repetir fins a la infinitat “jo ja ho deia” i alhora ser responsables. Doncs no. Millor pretendre que tot el dèficit prové del ministeri d’igualtat.
Potser n’esperava massa. Potser vaig créixer amb en Pujol, i com em deien que era de dretes, vaig pensar que ser de dretes era ser valent i responsable; doncs no. I finalment també m’emprenya que hagi de ser CiU, un altre cop, ja sense en Pujol, el partit que salvi Espanya i les òsties que rebrà.
Sí, m’ha emprenyat que el PP fos incapaç de ni tan sols pretendre cercar una solució de consens a la crisi fiscal. En Rajoy va posar una llista de “propostes” que feia pena. De fet, la llista feia tanta pena que jo em pensava que eren retallades que volia afegir a la llista del govern i per descomptat que no!
És clar que el PP no ha estat sol en el gran circ de despropòsits de la política espanyola. Per començar l’actitud del govern espanyol ha estat vergonyosa, preferint ignorar el problema, i més preocupats que ningú per cada vot que podrien perdre. Definitivament en Zapatero no té cap autoritat moral (ni de cap mena) per a demanar a ningú que sigui responsable. Més enllà a l’esquerra, no n’esperava gaire i la veritat fins i tot m’han sorprès amb una certa moderació.
El PP ha deixat passar múltiples ocasions de fer el més mínim servei al país. Quan en Zapatero ho pintava tot de color rosa, vinga titllar-lo de mentider sense atrevir-se a posar el dit a la llaga. Que els hi costava de fer un programa de reformes? Ara es podrien repetir fins a la infinitat “jo ja ho deia” i alhora ser responsables. Doncs no. Millor pretendre que tot el dèficit prové del ministeri d’igualtat.
Potser n’esperava massa. Potser vaig créixer amb en Pujol, i com em deien que era de dretes, vaig pensar que ser de dretes era ser valent i responsable; doncs no. I finalment també m’emprenya que hagi de ser CiU, un altre cop, ja sense en Pujol, el partit que salvi Espanya i les òsties que rebrà.
diumenge, 23 de maig del 2010
Arizona
Bufa com passa el temps. Sembla que és ahir que vaig tornar de Iowa City i veig que porto més d’un mes i mig sense escriure res. La culpa és de la feina, és clar és clar.
Despit el títol no sóc a Arizona, ni en tinc ganes. Aquest estat fa poc ha passat una de les lleis considerades més dures contra la immigració il·legal. La part que ha aixecat més protestes és la instrucció explícita que la policia aturi a qualsevol persona si tenen la sospita que és un immigrant il·legal.
Tret que t’enxampin creuant la frontera, només hi ha una forma de “sospitar” que algú és ilegal: fixant-se en el color de la pell o en l’accent. M’atreveixo a dir que aquesta és una pràctica que no escandalitzaria a ningú a Espanya; aquí, però, es prenen molt seriosament la discriminació racial i la privacitat. Per exemple, no hi ha document d’identificació nacional i la policia ha de citar algun crim o falta per aturar-te (afegeixo que, a la pràctica, les coses no són tan diferents...)
Deixant de banda els detalls de la llei, em preocupa un canvi d’actitud respecte la immigració, aquí i a Espanya. Amb l’atur que hi ha les coses es poden tornar lletges. De sobte feines que els residents no volien fer esdevenen atractives, però ja esten preses per immigrants més o menys recents. Llegeixa un article sobre Andalusia, amb la taxa d’atur més alta d’Espanya, explicant les dificultats que tenien els treballadors del sector de la construcció a trobar una feina al camp—feines que feien no fa ara cinc anys.
Per sort la immigració s’auto-regula en bona mesura: menys immigrants arriben quan la situació econòmica no és bona, i fins i tot alguns tornen. Tenim la “sort” que els païssos menys desenvolupats no estan patint la crisi de la mateixa forma que els Estats Units o Espanya; o sigui que algunes oportunitats per tornar sí que hi ha.
De totes formes, tard o d’hora s’haurà d’encetar el debat sobre la immigració. Espero que les actituds d’Arizona no siguin les que predominin.
Despit el títol no sóc a Arizona, ni en tinc ganes. Aquest estat fa poc ha passat una de les lleis considerades més dures contra la immigració il·legal. La part que ha aixecat més protestes és la instrucció explícita que la policia aturi a qualsevol persona si tenen la sospita que és un immigrant il·legal.
Tret que t’enxampin creuant la frontera, només hi ha una forma de “sospitar” que algú és ilegal: fixant-se en el color de la pell o en l’accent. M’atreveixo a dir que aquesta és una pràctica que no escandalitzaria a ningú a Espanya; aquí, però, es prenen molt seriosament la discriminació racial i la privacitat. Per exemple, no hi ha document d’identificació nacional i la policia ha de citar algun crim o falta per aturar-te (afegeixo que, a la pràctica, les coses no són tan diferents...)
Deixant de banda els detalls de la llei, em preocupa un canvi d’actitud respecte la immigració, aquí i a Espanya. Amb l’atur que hi ha les coses es poden tornar lletges. De sobte feines que els residents no volien fer esdevenen atractives, però ja esten preses per immigrants més o menys recents. Llegeixa un article sobre Andalusia, amb la taxa d’atur més alta d’Espanya, explicant les dificultats que tenien els treballadors del sector de la construcció a trobar una feina al camp—feines que feien no fa ara cinc anys.
Per sort la immigració s’auto-regula en bona mesura: menys immigrants arriben quan la situació econòmica no és bona, i fins i tot alguns tornen. Tenim la “sort” que els païssos menys desenvolupats no estan patint la crisi de la mateixa forma que els Estats Units o Espanya; o sigui que algunes oportunitats per tornar sí que hi ha.
De totes formes, tard o d’hora s’haurà d’encetar el debat sobre la immigració. Espero que les actituds d’Arizona no siguin les que predominin.
dilluns, 12 d’abril del 2010
Chick Corea al bell mig del no res
Arribo a Iowa City, al bell mig de Iowa, al bell mig dels Estats Units. L’avió, perdó, l’avioneta, vola baix i la imatge és que aterro també al bell mig del no res. Camps i camps del que suposo que és blat o semblant, però som a l’abril i semblen camps de patates. Per no haver-hi, no hi ha ni muntanyes: la sensació, un cop a terra, d’un horitzó completament net em fa dubtar que hi hagi cap universitat per aquí—i ja no diguem una universitat de prestigi com és la Universitat de Iowa.
Per sort, no m’he equivocat: simplement m’he deixat sorprendre, per enèsima vegada, per la capacitat que tenen els americans de crear universitats allà on hom no esperaria trobar més que tractors. I ho fan prou bé que no només em convencen que vingui a fer un seminari, si no que tenen professors indis, argentins, i d’arreu del món treballant-hi.
Mantinc, però, un grau d’escepticisme respecte la “ciutat.” M’avorriré a l’hotel, sospito; potser amb sort trobo algun bar on em serveixin una cervesa i una hamburguesa; m’imagino que envoltat de camioners i quatre estudiants deprimits.
Il·lús! El centre de la ciutat està ple de bars i restaurants. Els bars plens d’estudiants i la xerinola que porten: podria estar a Barcelona i no trobaria més bars. Hi ha restaurants exòtics (que tot s’ha de dir, millor no provar) i de luxe, fins i tot un de vegetarià (que també millor no provar). En una placeta hi ha un grup tocant i unes vint parelles ballant el que sembla un swing lent. Alguns semblen professionals i tot, però com a molt tenen 20 anys. Hi ha un bon grup de bohemis mirant-s’ho i fumant en pipa, al costat d’una boutique.
Per acabar de destruir-me els esquemes, em trobo un teatre que anuncia en Chick Corea per aquesta mateixa nit. El mateix Chick Corea que encapçalava el Grec ara no fa tants anys en la seva primera visita a Barcelona.
.~.
Per sort, no m’he equivocat: simplement m’he deixat sorprendre, per enèsima vegada, per la capacitat que tenen els americans de crear universitats allà on hom no esperaria trobar més que tractors. I ho fan prou bé que no només em convencen que vingui a fer un seminari, si no que tenen professors indis, argentins, i d’arreu del món treballant-hi.
Mantinc, però, un grau d’escepticisme respecte la “ciutat.” M’avorriré a l’hotel, sospito; potser amb sort trobo algun bar on em serveixin una cervesa i una hamburguesa; m’imagino que envoltat de camioners i quatre estudiants deprimits.
Il·lús! El centre de la ciutat està ple de bars i restaurants. Els bars plens d’estudiants i la xerinola que porten: podria estar a Barcelona i no trobaria més bars. Hi ha restaurants exòtics (que tot s’ha de dir, millor no provar) i de luxe, fins i tot un de vegetarià (que també millor no provar). En una placeta hi ha un grup tocant i unes vint parelles ballant el que sembla un swing lent. Alguns semblen professionals i tot, però com a molt tenen 20 anys. Hi ha un bon grup de bohemis mirant-s’ho i fumant en pipa, al costat d’una boutique.
Per acabar de destruir-me els esquemes, em trobo un teatre que anuncia en Chick Corea per aquesta mateixa nit. El mateix Chick Corea que encapçalava el Grec ara no fa tants anys en la seva primera visita a Barcelona.
.~.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
