Tornant d'Estats Units: Petites diferències

Després de passar una setmana a Nova York, he pogut tornar a apreciar les diferències de la societat americana en la mesura que ja havia apreciat en el temps que hi vaig viure respecte a Catalunya (i Espanya). Espero anar expandint aquest tema en propers posts. Les grans diferències estan subjectes a importants estereotips per ambdues bandes però crec que resulta interessant fixar-se en aquelles que potser són més petites però que poden ser molt reveladores.

Resulta significatiu veure les diferències en un programa de televisió tan quotidià com és el temps. La diferència no es troba tant en els efectes especials que es fan servir sinó en l'orientació. A Espanya (i, de forma encara més destacada, a Catalunya) es posa un gran èmfasis en l'aspecte més descriptiu (quin temps ha fet avui, la pluja total, on ho ha fet, etc.) i en els aspectes tècnics. Sembla que per entendre quin temps ha fet i quin farà calgui que el ciutadà hagi d'entendre la física relacionada amb la meteorologia*. A Estats Units, les cadenes de televisió es centren en mercats més petits que Espanya – però més grans que Catalunya – i, per tant, la informació meteorològica sol tenir un caire molt més local. Evidentment això afavoreix tant la precisió que poden donar de la previsió com la possibilitat de donar-la de manera més concisa. Un programa típic del temps en una cadena d'Estats Units, de fet de Nova York que és el lloc que millor conec, cobreix el temps que ha fet molt, però que molt, ràpidament i passa directament a la previsió del temps pels propers cinc dies, sense posar èmfasis en els aspectes tècnics de la previsió però sí en la informació pràctica pel televident: temperatura, probabilitat de pluja i pluja esperada, vent.

Per mi aquest fet, exemplifica un tret molt característic de la societat americana: la practicitat. Les cadenes de televisió es diferencien per l'exactitud de la seves prediccions o per la quantitat i la rellevància de la informació que donen i no necessàriament pels aspectes tècnics i la bellesa de la ciència de la predicció.

* Vull deixar clar que no tinc res en contra de la meteorologia, que és un ciència que trobo molt interessant i per la que m'he interessat. No obstant, també opino que potser no és de l'interès de tothom i que un entusiasme excessiu pot ser perillós (només cal haver vist algun cop el Polònia).

El tiet enrollat

Ser pare és difícil. Moltes vegades has de fer coses que no necessàriament et venen de gust. Ensenyar a algú que allò que està fent no es pot fer i que ha d'actuar diferentment moltes vegades implica una baralla, una estona de morros o una enfadada. Però, com a pare, és el què s'ha de fer. De fet, tothom prefereix ser el tiet enrollat que el nen o nena adora perquè li deixa fer tot allò que els pares no, li regala xutxes i no l'envia mai al llit.

Tot això ve arran de la noticia que va sortir abans d'ahir segons la qual la Conselleria d'Interior ha posat en marxa una campanya contra l'alcoholèmia al volant. Segons el conseller Saura, la novetat de la campanya és que es posarà l'emfasis no en el càstig sinó en la recompensa de manera que els conductors joves que, en cas de ser sotmesos a una prova d'alcoholèmia, donin resultat negatiu (vaja que no hagin begut) rebran un premi. El premi és una targeta del 3C.cat de la que desconec el valor. No obstant, em resulta totalment incomprensible una campanya com aquesta en la que es premia el simple fet de complir amb la llei. Si aquesta campanya és un èxit (quins paràmetres farem servir per mesurar-ho?), potser s'estendrà per incloure un cap de setmana en una casa rural per no evadir impostos o un vol amb globus per no maltractar la teva parella. Sense caure en el paternalisme, el problema és que aquestes aparents bajanades poden molt be convertir-se en realitat mentre els polítics prefereixin fer el paper de tiet enrollat.

Feta la llei ...

El meu germà em va convidar el dissabte a veure els entrenaments de la Formula 1 al circuit de Montmeló. Al final, però, no hi vaig poder anar. Sabent-ne ell més que jo, vam estar parlant una estona sobre la temporada actual. Una escuderia, Brawn GP, s'ha llegit el reglament amb més deteniment o tenen uns advocats/enginyers més llestos que els altres i han instal·lat una mena d'aleró o deflector a la part posterior del cotxe que els permet guanyar mig segon per volta sobre la resta d'escuderies. El sentiment entre l'afició sembla que és que la competició queda devaluada. 

No obstant, el què passa a la Formula 1 no és res més que una oportunitat de negoci que algú ha trobat com aprofitar. Suposo que ha estat la deformació professional que m'ha portat a pensar en en les similituds amb la crisi financera actual. En aquest cas, l'oportunitat de negoci que diverses institucions van trobar va ser la creació de nous productes financers que per la seva configuració quedaven fora de la regulació. Molts acadèmics han mencionat la necessitat de canviar la regulació per fer-la més exhaustiva i més dinàmica. Malauradament em sembla que la mateixa naturalesa humana farà bona la dita es seguirà aplicant "feta la llei, feta la trampa, ..."

Pirateria acceptable

De fa uns quants anys que sentim les històries dels pirates que operen des de la costa de Somàlia i compliquen el trànsit de l'estret d'Aden (i del canal de Suez). De primeres els vaixells van respondre allunyant-se progressivament de la costa en els indrets més conflictius però els pirates han anat seguint el mateix camí i ara ja poden operar a molts quilòmetres de la costa. La història més sonada va ser el segrest del superpetroler Sirius Star que transportava prop de 2 milions de barrils de petroli (que, valorats a 50 dòlars el barril, són 100 milions de dòlars). Aquest cap de setmana forces americanes han alliberat un capità americà que estava segrestat, amb el resultat de la mort de 3 pirates i la captura d'un quart.

Molts països estan dedicant recursos per posar fi a aquesta situació en una coordinació relativament sorprenent donada la difusió del problema. Aquesta mateixa coordinació és la que molts països estàn intentant aconseguir en matèria de pirateria de material sotmès a drets de propietat intelectual. No obstant, la pirateria internàutica segueix a tota marxa. De fet, alguns estudis estimen que la transferència de fitxers en xarxes persona-a-persona suposa dues terceres parts del trànsit d'internet. Deixant de banda que aquest tipus de pirateria és possiblement més difícil d'aturar també te una altra avantatge: resulta socialment acceptable.

De fet, aquest mateix cap de setmana en un botiga d'electrodomèstics va entrar una persona amb la intenció de comprar un reproductor de DVDs i, tot parlant amb la dependenta de les especificacions de l'aparell, va preguntar tot naturalment "i, em servirà per tocar pel·lícules que em baixo del bittorrent?". La dependenta va sugerir un altre model amb els descodificadors necessaris i la persona es va endur aquest segon aparell. Cap problema, cap escàndol. Això és només un exemple dels que tots veiem i sentim cada setmana. Tot i estar totalment oposat al supost de culpabilitat que és el canon digital, un acaba preguntant-se si acaba sent un impost necessari.

Flexibilitat

Després de viure a Estats Units uns quants anys i de fer-ne ja uns altres quants que estic per Europa, trobo que un dels trets més diferencials entre les dues societats és la flexibilitat. Als economistes ens encanta parlar de la flexibilitat dels mercats, entesa com l'absència de restriccions per tal que els mercats arribin a l'equilibri. Així, per exemple, un mercat laboral flexible serà aquell en el que el salari s'ajustarà al nivell en què tothom que està disposat a treballar, pel salari d'equilibri, ho fa. Només amb aquest exemple ja es pot veure que, sovint, el públic general no estarà tant encantat com alguns economistes amb el concepte de la flexibilitat. Altres exemples de flexibilitat que agraden a uns però no necessàriament a d'altres els podem trobar ràpidament: els horaris i localitzacions comercials, la sanitat, etc.

En aquest sentit, la flexibilitat ha estat, també, un fet diferencial en com les autoritats als diferents països han enfocat l'actual crisi. La crisi ha deixat el sistema financer i, especialment, els bancs en una situació molt delicada. Els culpables ja sabem quins són i això fa que ja tinguem algunes idees de com evitar situacions com aquesta en el futur (millor regulació, alineació d'incentius, etc.). No obstant, des de fa uns mesos, la prioritat és (o hauria de ser) sortir d'aquesta. I és aquí on hem vist una gran diferència. Mentre el Banc Central europeu i els governs europeus han anat adoptant polítiques força estàndar i posant els pegats allà on han anat fent falta, a Estats Units, podríem dir "tot això i més". El programa que van anunciar que treuria els anomenats actius tòxics del bancs ha estat reencarnat diverses vegades a mesura que s'anava veient que l'anterior no era òptim. Altres programes per recapitalitzar els bancs també passen per la tercera o quarta iteració en la forma (no només en el volum).

Es podria argumentar que la situació a Estats Units era molt pitjor que a Europa (després de tot l'orígen de la crisis és a aquell cantó de l'Atlàntic) però, per mi, la proactivitat de les autoritats americanes és senzillament una mostra més de flexibilitat, d'estar obert a noves propostes, a provar altres coses i a descartar ràpidament allò que es veu que no funciona. Dit això, és important no confondre la desregulació (que ha estat a l'arrel de molts dels actuals problemes) amb la flexibilitat. La regulació és, moltes vegades, necessària per evitar alguns resultats de mercat que no són desitjables.