Mentre segueixo les terribles notícies provinents d’Itàlia, llegeixo que un geòleg havia predit el terratrèmol. Aparentment Giampaolo Giulani ha estat alertant autoritats i població en les últimes setmanes, fins el punt que va ser denunciat per... per alarmista? Bé, en tot cas va ser definitivament ignorat.
Això de predir terratrèmols m’intriga, potser només per a no pensar en els morts ni els desplaçats. Jo, de geologia no en sé, i no puc pas dir-vos si el mètode Giulani és realment efectiu. El que sé és de les dificultats i perills de fer presciència de la ciència, perquè me’ls trobo dia sí i dia també a la meva feina.
Comencem amb les dificultats. A Itàlia potser hi ha un terratrèmol d’aquesta magnitud cada trenta anys. És molt fàcil fer una predicció geològica d’allò més acurada: us puc assegurar-vos cada dia que no hi haurà un terratrèmol i l’encertaré el 99,991 per cent dels dies. És clar que això no ens serveix de res.
Però és que tampoc ens servirà de res ser cent vegades més precís: evacuarem Osona si tenim una probabilitat entre cent de què hi hagi un terratrèmol durant un mes? Quants mesos passaran sense un terratrèmol abans que la gent es cansi i ignori l’evacuació? Els huracans es prediuen amb gran precisió, i molt gent prefereix quedar-se a casa de totes formes.
I també hi ha el perill de passar-nos trenta anys seguint unes prediccions errònies per un cop de sort. Per exemple, potser en Giampaolo no té ni idea del que fa (repeteixo, no ho sé); i de fet hi ha un Piero que creia que hauria un terratrèmol fa un mes, i un Fabio també ho deia fa dos mesos... Podríem haver acabat amb la tècnica Pieo com hem acabat amb la tècnica Giampolo.
I les coses no són molt diferents amb l’economia...
dimarts, 7 d’abril del 2009
diumenge, 5 d’abril del 2009
Un savi de la muntanya més
Aquest blog ha guanyat un savi de la muntanya més, en Pep, si bé en aquest cas ve de la plana de Vic. Però és savi, això sí. En Pep té l’experiència d’haver viscut als Estats Units i haver tornat per a explicar-ho, cosa que jo encara no puc dir. Podeu trobar el seu primer article aquí parlant sobre la flexibilitat que estan mostrant les institucions americanes a l’hora de combatre la crisi.
Flexibilitat
Després de viure a Estats Units uns quants anys i de fer-ne ja uns altres quants que estic per Europa, trobo que un dels trets més diferencials entre les dues societats és la flexibilitat. Als economistes ens encanta parlar de la flexibilitat dels mercats, entesa com l'absència de restriccions per tal que els mercats arribin a l'equilibri. Així, per exemple, un mercat laboral flexible serà aquell en el que el salari s'ajustarà al nivell en què tothom que està disposat a treballar, pel salari d'equilibri, ho fa. Només amb aquest exemple ja es pot veure que, sovint, el públic general no estarà tant encantat com alguns economistes amb el concepte de la flexibilitat. Altres exemples de flexibilitat que agraden a uns però no necessàriament a d'altres els podem trobar ràpidament: els horaris i localitzacions comercials, la sanitat, etc.
En aquest sentit, la flexibilitat ha estat, també, un fet diferencial en com les autoritats als diferents països han enfocat l'actual crisi. La crisi ha deixat el sistema financer i, especialment, els bancs en una situació molt delicada. Els culpables ja sabem quins són i això fa que ja tinguem algunes idees de com evitar situacions com aquesta en el futur (millor regulació, alineació d'incentius, etc.). No obstant, des de fa uns mesos, la prioritat és (o hauria de ser) sortir d'aquesta. I és aquí on hem vist una gran diferència. Mentre el Banc Central europeu i els governs europeus han anat adoptant polítiques força estàndar i posant els pegats allà on han anat fent falta, a Estats Units, podríem dir "tot això i més". El programa que van anunciar que treuria els anomenats actius tòxics del bancs ha estat reencarnat diverses vegades a mesura que s'anava veient que l'anterior no era òptim. Altres programes per recapitalitzar els bancs també passen per la tercera o quarta iteració en la forma (no només en el volum).
Es podria argumentar que la situació a Estats Units era molt pitjor que a Europa (després de tot l'orígen de la crisis és a aquell cantó de l'Atlàntic) però, per mi, la proactivitat de les autoritats americanes és senzillament una mostra més de flexibilitat, d'estar obert a noves propostes, a provar altres coses i a descartar ràpidament allò que es veu que no funciona. Dit això, és important no confondre la desregulació (que ha estat a l'arrel de molts dels actuals problemes) amb la flexibilitat. La regulació és, moltes vegades, necessària per evitar alguns resultats de mercat que no són desitjables.
En aquest sentit, la flexibilitat ha estat, també, un fet diferencial en com les autoritats als diferents països han enfocat l'actual crisi. La crisi ha deixat el sistema financer i, especialment, els bancs en una situació molt delicada. Els culpables ja sabem quins són i això fa que ja tinguem algunes idees de com evitar situacions com aquesta en el futur (millor regulació, alineació d'incentius, etc.). No obstant, des de fa uns mesos, la prioritat és (o hauria de ser) sortir d'aquesta. I és aquí on hem vist una gran diferència. Mentre el Banc Central europeu i els governs europeus han anat adoptant polítiques força estàndar i posant els pegats allà on han anat fent falta, a Estats Units, podríem dir "tot això i més". El programa que van anunciar que treuria els anomenats actius tòxics del bancs ha estat reencarnat diverses vegades a mesura que s'anava veient que l'anterior no era òptim. Altres programes per recapitalitzar els bancs també passen per la tercera o quarta iteració en la forma (no només en el volum).
Es podria argumentar que la situació a Estats Units era molt pitjor que a Europa (després de tot l'orígen de la crisis és a aquell cantó de l'Atlàntic) però, per mi, la proactivitat de les autoritats americanes és senzillament una mostra més de flexibilitat, d'estar obert a noves propostes, a provar altres coses i a descartar ràpidament allò que es veu que no funciona. Dit això, és important no confondre la desregulació (que ha estat a l'arrel de molts dels actuals problemes) amb la flexibilitat. La regulació és, moltes vegades, necessària per evitar alguns resultats de mercat que no són desitjables.
dimecres, 1 d’abril del 2009
Ambició o testosterona
Un altre article d'en Thou Sayeth
Exactament com hem arribat a aquesta crisi, no ho sé. L’economia no és com una poma que cau d’un arbre. I no és perquè la poma no encerti el cap del millor científic de tots els temps. Si els economistes hem après alguna cosa és que no hi ha un model de causa-efecte, i hem de treballar amb un sistema de forces interrelacionades. Dit d’una altra forma, un merder, tu.
Però fins i tot amb les reduïdes expectatives els models que fem servir fan pena. Curiosament, el discurs popular sembla centrar les causes de la crisi en l’ambició desmesurada, l’egoisme i, en general, les penques del sector financer.
Curiós, dic, perquè els models econòmics van sobrats d’ambició. De fet, els inversors en els models són sempre individus força deplorables, que només busquen fer el màxim benefici i no es paren ni un minut a esbrinar les conseqüències de les seves accions sobre el benestar general.
La simple observació que posa aquests models en qüestió és que, per tota la seva suposada atenció a fer diners, la gran majoria d’inversors i bancs ho han perdut tot o quasi tot. Per explicar la crisi els inversors han de ser o incapaços o inconscients.
Bé, podeu dir, que brillants que sou els economistes! És clar que són una colla d’incapaços inconscients. I si mai tinc un metge entre els meus lectors, potser em senyalarà que s’ha demostrat que les hormones afecten les inversions dels “stock brokers.” I què coi sap la testosterona o el cortisol del màxim benefici?
Ambició o hormones? La professió ja intenta incorporar altres factors al comportament dels inversors, des d’hormones a altres disfuncions del comportament, el que es coneix com “behavioural finance.” Polítics i comentaristes, però, prefereixen el discurs de l’ambició, que fa dels inversors els dolents de la pel·lícula; i així acabarem amb una regulació que limitarà els beneficis del sector financer quan potser el que hauria de fer és posar els inversors a règim.
Exactament com hem arribat a aquesta crisi, no ho sé. L’economia no és com una poma que cau d’un arbre. I no és perquè la poma no encerti el cap del millor científic de tots els temps. Si els economistes hem après alguna cosa és que no hi ha un model de causa-efecte, i hem de treballar amb un sistema de forces interrelacionades. Dit d’una altra forma, un merder, tu.
Però fins i tot amb les reduïdes expectatives els models que fem servir fan pena. Curiosament, el discurs popular sembla centrar les causes de la crisi en l’ambició desmesurada, l’egoisme i, en general, les penques del sector financer.
Curiós, dic, perquè els models econòmics van sobrats d’ambició. De fet, els inversors en els models són sempre individus força deplorables, que només busquen fer el màxim benefici i no es paren ni un minut a esbrinar les conseqüències de les seves accions sobre el benestar general.
La simple observació que posa aquests models en qüestió és que, per tota la seva suposada atenció a fer diners, la gran majoria d’inversors i bancs ho han perdut tot o quasi tot. Per explicar la crisi els inversors han de ser o incapaços o inconscients.
Bé, podeu dir, que brillants que sou els economistes! És clar que són una colla d’incapaços inconscients. I si mai tinc un metge entre els meus lectors, potser em senyalarà que s’ha demostrat que les hormones afecten les inversions dels “stock brokers.” I què coi sap la testosterona o el cortisol del màxim benefici?
Ambició o hormones? La professió ja intenta incorporar altres factors al comportament dels inversors, des d’hormones a altres disfuncions del comportament, el que es coneix com “behavioural finance.” Polítics i comentaristes, però, prefereixen el discurs de l’ambició, que fa dels inversors els dolents de la pel·lícula; i així acabarem amb una regulació que limitarà els beneficis del sector financer quan potser el que hauria de fer és posar els inversors a règim.
dilluns, 30 de març del 2009
Tornant per Nova York
Volto per Nova York el cap de setmana i no sé, no sé com m’he de veure. No sóc un turista, si us plau! Quatre anys són més que suficients per no badar boca a Wall Street o anar a un italià a Midtown. Clar que tampoc sóc, ni vaig ser un New Yorker. Ni amb vint anys a la ciutat m’atreviria a dir-me’n. Potser hi has d’haver nascut o, pel cap baix, haver-hi crescut, per tenir una sensació de pertànyer-hi.
Però hi ha una familiaritat. Reconeixo indrets i les vetllades que van acollir; i em pregunto d’altres vetllades i els indrets són a quatre cantonades. M’hi acosto, i Nova York no perdona, la recessió no perdona... Ja no hi és.
Tornar a Barcelona és una sensació ben diferent. És casa, demana aquest nom per a ella sola, i em deixa amb poc per anomenar els altres llocs on he viscut. La ciutat també canvia més lentament, o potser és que fa més temps que me’n vaig anar i esperaria que tot ja hagués canviat? El que sí que canvia són els amics i família, alguns que se’n van i altres que afegeixen petites còpies del seu material genètic a aquest món.
Però hi ha una familiaritat. Reconeixo indrets i les vetllades que van acollir; i em pregunto d’altres vetllades i els indrets són a quatre cantonades. M’hi acosto, i Nova York no perdona, la recessió no perdona... Ja no hi és.
Tornar a Barcelona és una sensació ben diferent. És casa, demana aquest nom per a ella sola, i em deixa amb poc per anomenar els altres llocs on he viscut. La ciutat també canvia més lentament, o potser és que fa més temps que me’n vaig anar i esperaria que tot ja hagués canviat? El que sí que canvia són els amics i família, alguns que se’n van i altres que afegeixen petites còpies del seu material genètic a aquest món.
diumenge, 29 de març del 2009
Que la paguin els rics (Thou Sayeth)
Ocasionalment donaré la veu a Thou Sayeth, economista mundialment conegut a casa seva a l’hora de sopar. En Thou és un gran expert en la crisi i tot plegat; i té l’avantatge de no pertànyer a cap institució monetària involucrada en la resolució de la situació financera present.
Una recent manifestació pel centre de Barcelona demanava que la crisi la paguin els rics. Jo hi estic completament d’acord. Els bilions que s’hi aboquen i s’acomiaden.. que els paguin els rics. Jo encara faria més: posaria un impost sobre la renda que augmentés cada tants milers d’euros i així algú molt ric pagaria una proporció més gran. I no en tinc prou, no. Crec que també hauríem de posar un impost sobre les empreses! Què us sembla un 32,5%?
Desgraciadament, la crisi no és un peatge que pagues i passes. Paga paga paguen perquè no vagi a pitjor, no per a què anem a millor.
Podeu trobar altres barbaritats en el seu blog campi qui pugui.
Una recent manifestació pel centre de Barcelona demanava que la crisi la paguin els rics. Jo hi estic completament d’acord. Els bilions que s’hi aboquen i s’acomiaden.. que els paguin els rics. Jo encara faria més: posaria un impost sobre la renda que augmentés cada tants milers d’euros i així algú molt ric pagaria una proporció més gran. I no en tinc prou, no. Crec que també hauríem de posar un impost sobre les empreses! Què us sembla un 32,5%?
Desgraciadament, la crisi no és un peatge que pagues i passes. Paga paga paguen perquè no vagi a pitjor, no per a què anem a millor.
Podeu trobar altres barbaritats en el seu blog campi qui pugui.
dijous, 26 de març del 2009
Responsabilitats i circumstàncies
La Vanguardia porta un article del Francesc-Marc Álvaro comparant el sentit de responsabilitat del sindicat de la SEAT, el dels mestres, i el dels estudiants anti-Bolonia. Els primers han acceptat congelar els seus salaris per assegurar la continuïtat de la planta; els segons han fet vaga per l’enèsima vegada en contra de l’enèsima llei de l’ensenyament. I els tercers, bé, van protagonitzar uns aldarulls que fins i tot van arribar aquí. En Gregorio Luri també va comentar alguns dels paral·lels en aquest article molt entretingut.
Ambdós articles semblen parlar de la responsabilitat com un tret de caràcter. Els sindicats són “responsables” en el sentit del nen-fa-els-deures-sense-que-li-manin; responsabilitat com un coneixement moral suficient com per saber què és el que ha de fer. Aquest coneixement no el té tothom. Per exemple en Francesc-Marc sembla suggerir que el sindicat de SEAT és més responsable perquè és hereu de l’històric moviment obrer català.
La realitat és un altre. El sindicat de SEAT arriba a un acord perquè se’ls fa responsables en el simple sentit que pateixen les conseqüències de les seves decisions. Clarament si no hi havia acord la planta tancava, o almenys el nou model no es produïa. Als estudiants anti-Bolonia no se’ls pot fer responsables de res—bé potser del que ha costat l’ocupació a la universitat de Barcelona. Els sindicats de mestres semblen demanar que se’ls escolti a l’hora de fer la llei; i potser així se’ls faria responsables de la llei—enlloc d’una responsabilitat vague damunt dels polítics.
Crec que la distinció és important. Entre altres coses, la responsabilitat com un tret de caràcter fa pensar en persones millors i pitjors, i per aquí el debat no porta enlloc, perquè em costa creure que un sindicat (o país) simplement tingui una fracció més o menys gran de gent amb més altura moral.
En canvi, les circumstàncies (de la negociació, del problema) determinen si qui pren les decisions rep totes, algunes, o cap de les conseqüències; i per aquí podem pensar com millor la responsabilitat d’un grup. Per exemple, els mestres poden pressionar ensenyament perquè saben que la Generalitat mai tancarà les escoles; els polítics que fan la llei no són els que hauran d’ensenyar matemàtiques a una classe de trenta. Potser una decentralització—acompanyada de flexibilitat, és clar—podria fer més responsables tan polítics com mestres.
Ambdós articles semblen parlar de la responsabilitat com un tret de caràcter. Els sindicats són “responsables” en el sentit del nen-fa-els-deures-sense-que-li-manin; responsabilitat com un coneixement moral suficient com per saber què és el que ha de fer. Aquest coneixement no el té tothom. Per exemple en Francesc-Marc sembla suggerir que el sindicat de SEAT és més responsable perquè és hereu de l’històric moviment obrer català.
La realitat és un altre. El sindicat de SEAT arriba a un acord perquè se’ls fa responsables en el simple sentit que pateixen les conseqüències de les seves decisions. Clarament si no hi havia acord la planta tancava, o almenys el nou model no es produïa. Als estudiants anti-Bolonia no se’ls pot fer responsables de res—bé potser del que ha costat l’ocupació a la universitat de Barcelona. Els sindicats de mestres semblen demanar que se’ls escolti a l’hora de fer la llei; i potser així se’ls faria responsables de la llei—enlloc d’una responsabilitat vague damunt dels polítics.
Crec que la distinció és important. Entre altres coses, la responsabilitat com un tret de caràcter fa pensar en persones millors i pitjors, i per aquí el debat no porta enlloc, perquè em costa creure que un sindicat (o país) simplement tingui una fracció més o menys gran de gent amb més altura moral.
En canvi, les circumstàncies (de la negociació, del problema) determinen si qui pren les decisions rep totes, algunes, o cap de les conseqüències; i per aquí podem pensar com millor la responsabilitat d’un grup. Per exemple, els mestres poden pressionar ensenyament perquè saben que la Generalitat mai tancarà les escoles; els polítics que fan la llei no són els que hauran d’ensenyar matemàtiques a una classe de trenta. Potser una decentralització—acompanyada de flexibilitat, és clar—podria fer més responsables tan polítics com mestres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
