Res a la dreta

En política prefereixo evitar judicis absoluts; al cap i a la fi se suposa que ens hem de posar d’acord, o almenys intentar-ho. Avui, però, no me’n puc estar: a la dreta espanyola no hi ha més que xuleria, crispació, i una idea equivocada de què vol dir ser conservador.

Sí, m’ha emprenyat que el PP fos incapaç de ni tan sols pretendre cercar una solució de consens a la crisi fiscal. En Rajoy va posar una llista de “propostes” que feia pena. De fet, la llista feia tanta pena que jo em pensava que eren retallades que volia afegir a la llista del govern i per descomptat que no!

És clar que el PP no ha estat sol en el gran circ de despropòsits de la política espanyola. Per començar l’actitud del govern espanyol ha estat vergonyosa, preferint ignorar el problema, i més preocupats que ningú per cada vot que podrien perdre. Definitivament en Zapatero no té cap autoritat moral (ni de cap mena) per a demanar a ningú que sigui responsable. Més enllà a l’esquerra, no n’esperava gaire i la veritat fins i tot m’han sorprès amb una certa moderació.

El PP ha deixat passar múltiples ocasions de fer el més mínim servei al país. Quan en Zapatero ho pintava tot de color rosa, vinga titllar-lo de mentider sense atrevir-se a posar el dit a la llaga. Que els hi costava de fer un programa de reformes? Ara es podrien repetir fins a la infinitat “jo ja ho deia” i alhora ser responsables. Doncs no. Millor pretendre que tot el dèficit prové del ministeri d’igualtat.

Potser n’esperava massa. Potser vaig créixer amb en Pujol, i com em deien que era de dretes, vaig pensar que ser de dretes era ser valent i responsable; doncs no. I finalment també m’emprenya que hagi de ser CiU, un altre cop, ja sense en Pujol, el partit que salvi Espanya i les òsties que rebrà.