dimarts, 29 de setembre de 2009

Deute i diner

M’ha arribat una faula, per dir-ho d’alguna forma, sobre el deute i el diner que he adaptat lliurement pel consum dels meus lectors.

Arriba un turista a l’hotel de Vallfogona de Balaguer, i deixa un bitllet de cent euros com a dipòsit. Corre l’hoteler amb els cent euros a pagar el lampista que li havia deixat a deure la feina. I el lampista no triga a pagar el que deu a la carnisseria, que no és poc: cent euros. I el carnisser els hi porta al doctor que li va cosir el dit; i el doctor va l’hotel, on deu dues nits, suposadament passades a Barcelona per un congrés. I tal com els cent euros tornen a les mans de l’hoteler, baixa el turista que, adonant-se de l’error d’anar a Vallfogona de Balaguer de vacances, no es vol quedar l’habitació. Cap problema, l’hoteler li torna el bitllet de cent euros i el turista abandona Vallfogona de Balaguer—però ningú li retreu: amb la seva visita el poble és ara lliure de deutes!


Com pot ser això? Quines lliçons magistrals d’economia s’amaguen darrere la sorprenent visita d’un turista a Vallfogona? Algú s’atreveix?

.~.

dissabte, 26 de setembre de 2009

Krugman contra els economistes (2)

“És difícil de creure, però feia poc que els economistes estaven celebrant els èxits del seu camp.” Així comença en Paul Krugman el seu article criticant tot economista viu.

Resumint el principi, els economistes som cofois imbècils. Massa satisfets amb el que sabíem, no hem sabut veure venir la crisi, i ara, és clar, ens ha caigut el món als peus.

Krugman, però, deixa entreveure que sap que els economistes no ens dediquem a predir les crisis. Refina doncs l’acusació una mica més: els economistes creiem que els mercats, i en especial els mercats financers, són eficients, i per tant estables. No tenim, doncs, models de crisis financeres i així ens han enxampat.

No he resumit ni una desena part de l’article però en Krugman ja ha deixat anar algunes de les barbaritats més greus de l’article.

La primera és que els economistes no ens dediquem a predir crisis, i no us refieu dels que van pel món cridant “jo ja ho deia” (com en Krugman). Hem fet progrés en la prevenció de crisis—heu vist alguna hiperinflació últimament?—però l’èxit de la nostra professió no pot dependre del que fa l’economia de la mateixa forma que ningú troba difícil de creure que els doctors celebressin els seus èxits un any abans que aparegués la grip nova.

El punt sobre els mercats financers, eficients o no, és més interessant, perquè els economistes tenim més confiança en els mercats que la majoria de no-economistes. Però hi ha dues fal·làcies enormes en el que diu en Krugman—i ell ho sap. Primer, mercats eficients no vol dir que siguin mercats estables. De fet, ben bé és el contrari: si els mercats són eficients reaccionaran immediatament a qualsevol nova informació, que tendeix a ser força volàtil. Segon, és una mentida com una catedral que no hi hagi models de bombolles o crisis financeres. He decidit fer una cerca d’articles en les millors publicacions del 1990 al 2005, i he trobat més de 2000 articles amb “crisi financera” al títol, 1200 en la teoria de bombolles (que es va desenvolupar als 80s), més de 600 en “herding” en mercats financers, i més de 7000 sobre liquidesa. De fet, el problema dels economistes és que tenim massa models de crisis financeres i no sabem en quin d’ells confiar.

Seguiré...

dissabte, 19 de setembre de 2009

Krugman contra els economistes

Paul Krugman, premi Nobel d’economia i un dels columnistes més populars al New York Times, ha escrit un article criticant els economistes, amb l’impertinent títol de “Per què l’han espifiada tant els economistes?” L’article és força llarg i, és clar, està en anglès.

(En castella, al Pais. Gracies Ferran.)

L’article ha aconseguit l’impensable: que els economistes es posin d’acord sobre un tema, a saber, que en Paul Krugman o no té ni idea del que els economistes han estat fent en els últims vint anys o li importa ben poc per tal d’avançar la seva carrera política. Alguns economistes han escrit rèpliques força ben argumentades que podeu trobar al final d’aquest article.

He pensat, però, que el que diu en Krugman ressona (i no per accident) amb algunes preconcepcions del que fem els economistes. Em proposo fer un resum de l’article, punt per punt, i oferir una anàlisi crítica que espero sigui curt però no tècnic. Ja veurem si m’en surto—els vostres comentaris, sempe benvinguts, seran apreciats més que mai.

Articles de resposta

David Altig, economista de la Reserva Federal d’Atlanta
David Levine, economista teòric de l’universitat de Washington
Gilles Saint-Paul, economista de Toulouse (i antic professor meu)
John Cochrane, economista de la University of Chicago
Juan Carlos Conesa, a l’Autònoma

.~.

divendres, 11 de setembre de 2009

Botifler, facha, i altres insults al president

La crisis cambia los típicos abucheos soberanistas de la Diada por gritos contra los despidos,” diu La Vanguardia, que també senyala “en vez de hacerse en catalán, los gritos este año han sido en castellano.

(Mai he acabat d’entendre qui són exactament els que trobaven encertat anar a insultar al president del país en la Diada; però si pogués tenir una resposta la veritat és que m’agradaria saber què voten avui els que li cridaven botifler al Pujol. Algú s’atreveix? Però això és tangencial. Com el merder de la Noa, que deixa-ho córrer, n’hi ha que presumeix molt d’una tolerància que jo no veig enlloc.)

Què n’hem de fer, d’això? Ens hem de lamentar per la pèrdua d’una altra tradició catalana, vull dir la de cridar botifler al president? O ens hem de congratular perquè grups castellanoparlants troben la diada prou important per manifestar-se i titllar a un president del PSOE de “facha”? Ara, també em pregunto a qui votaran, aquests.

.~.

dimarts, 8 de setembre de 2009

Philadelphia is different (3)

La vida a Philadelphia té moltes coses bones. La primera, i la més important, la gent. Aquí tothom és tal com és, sense l’actitud snob i fins i tot impertinent que sembla que els nova iorquesos hagin de tenir (és clar que ajuda que no hi hagi tants turistes ni bridge-and-tunnel grups). Potser perquè ningú es creu el centre del món vivint al centre del món, és més fàcil conèixer gent, i que et coneguin. Hi ha molt diversitat, i no falta gent d’arreu del món. Tampoc falten ni estudiants ni penjats. De fet, com que els lloguers són més barats i no falten universitats, hi ha força jovent amb les seves (noves) dèries i sense tantes posturetes.

Amb perdó pel tòpic, Philadelphia és autèntica. Per exemple, qui creu que els americans són incapaços de viure l’esport com els europeus no ha viscut un partit dels Eagles o dels Phillies... (I sí, això compta com quelcom positiu. Aquí la gent s’abraça quan els Eagles guanyen. Sort que tampoc passa tan sovint.)

La ciutat no es queda enrere en termes d’oferta cultural—de fet es podria dir que té una sorprenent vitalitat en aquest aspecte. Hi ha un dels cinc millors museus als Estats Units (el de les escales del Rocky) que ampliaran aviat amb una col·lecció essencialment inèdita de pintures impressionistes. També hi ha una escena musical molt interessant, tot i que encara no l’he explorat gaire. Em diuen que el teatre també és capdavanter.

El centre és petitet, però complet. No fa falta cotxe per anar on faci falta. Fins i tot diria que s’hi respira una mica d’ambient de barri. El carnisser ja sap quines salsitxes ens agraden (que, he de dir, són delicioses). Anem a un mercat Amish que té uns pastissos i uns “pickles” que em tornen boig. Les cambreres del Diner del costat de casa ens saluden, i el noi del cafè m’explica que va haver-hi una passejada en bicicleta per la ciutat... en pilotes. He dit que la gent d’aquí està una mica pirada també?

Finalment a Philadelphia es respira història. Aquí van néixer els Estats Units, literalment. El barri de Society Hill és un dels més antics del país, conserva un cert aire britànic: els maons vermells, casetes estretes, el primer pis, el principal, una mica elevat, una excusa per posar unes escales fora al carrer... un indret preciós per passejar-hi. Hi ha també el barri italià, al sud del centre, on hi ha mercat cada dissabte, i, amb el mercat, ambient de mercat de dissabte. Com ha de ser.

.~.

dissabte, 5 de setembre de 2009

Philadelphia is different (2)

Algunes explicacions i potser disculpes he de donar per l’article de fa dos dies. Confesso que els barris pobres de Philadelphia són fascinants—clínicament parlant. Són com una poma suspesa a l’aire per algú que porta anys estudiant la llei de la gravetat.

M’explico. Crec en la llibertat i la responsabilitat com dos valors fonamentals per una societat. Els Estats Units m’ofereixen multitud de pomes que cauen: és una societat molt dinàmica, on un immigrant que parla un anglès que riu-te tu del català del Montilla pot fer d’assessor d’una de les institucions més importants del país (i no estic sol. Al departament de recerca de macroeconomia al Philadelphia Fed hi ha dos japonesos, un equatorià, un indi, un alemany, dos xinesos...)

Una pregunta clau que m’he de fer és on s’acaba la responsabilitat de les accions d’hom i si els límits a les responsabilitats justifiquen límits a la llibertat. Als barris pobres de Philadelphia fills i néts sofreixen les conseqüències dels 70s, i, sense una solució a la trampa de pobresa que són aquests barris, generacions futures de justs seguiran pagant com a pecadors. Em costa d’acceptar que les responsabilitats de les accions s’heretin de pares a fills, però això és exactament el que està passant.

Em disculpo doblement. Primer, per emfatitzar els aspectes més negatius de la ciutat on visc sobre la base del meu interès clínic; i segon, per deixar tants de fils penjant a cada article. Intentaré corregir la primera falta en els propers articles; intentaré corregir la segona falta en els propers trenta anys.

.~.

dijous, 3 de setembre de 2009

Philadelphia is different

Torno de les vacances amb ganes de parlar una mica més de Philadelphia. Potser el contrast amb Barcelona m’hi ha fet pensar.

El que primer em surt de dins és que Philadelphia està als Estats Units. Amb això vull dir quelcom més que el sabut fet geogràfic: Philadelphia és una ciutat força americana—apedaçada, que dic jo: una zona exclusivament per oficines, barris exclusivament residencials, illes exclusivament comercials (els malls)... Sovint l’ètnia predominant d’un barri és el que el defineix. He d’afegir que Philadelphia té un centre històric, no gaire gran, que combina oficines, botigues, i residències... i universitats i hospitals. És la part més bonica de la ciutat, al meu parer.

Al voltant del centre hi ha un cinturó de pobresa extrema, majoritàriament barris afroamericans amb greus problemes de droga i crim. No hi ha transició: en deu minuts pots anar de la “Liberty Bell” a un xamfrà d’on no t’atreveixes a passar. Altres ciutats americanes tenen aquest problema, cert, però a Philadelphia és especialment marcat: alguns indrets semblen sortits d’una pel·lícula de l’apocalipsi. (Per sort, una part del sud de la ciutat és molt acollidora, antigament un barri d’italians).

I tot just fora de la ciutat, hi ha alguns dels suburbis més rics dels Estats Units. Al comtat de Chester la família mediana guanya més d’un 60 percent més que la família mediana americana, i quasi que dos més que la família mediana de Philadelphia. Si fa no fa la diferència entre França i Polònia.

La situació és complicada de resoldre, doncs els suburbis rics no paguen impostos a la ciutat, tenen les seves pròpies escoles... Tot plegat fa molt difícil transformar els barris pobres, i Philadelphia s’ha quedat enrere en el “Downtown Revival” que han viscut moltes ciutats americanes.

PS Una observació molt d’economista... Una de les dificultats que té la ciutat per redreçar els pitjors barris és que, despit que són pobres, la majoria són propietaris de la casa on viuen, el que fa molt difícil augmentar la mobilitat dins la ciutat.

.~.