diumenge, 25 d’octubre de 2009

Tornant d'Estats Units: Petites diferències

Després de passar una setmana a Nova York, he pogut tornar a apreciar les diferències de la societat americana en la mesura que ja havia apreciat en el temps que hi vaig viure respecte a Catalunya (i Espanya). Espero anar expandint aquest tema en propers posts. Les grans diferències estan subjectes a importants estereotips per ambdues bandes però crec que resulta interessant fixar-se en aquelles que potser són més petites però que poden ser molt reveladores.

Resulta significatiu veure les diferències en un programa de televisió tan quotidià com és el temps. La diferència no es troba tant en els efectes especials que es fan servir sinó en l'orientació. A Espanya (i, de forma encara més destacada, a Catalunya) es posa un gran èmfasis en l'aspecte més descriptiu (quin temps ha fet avui, la pluja total, on ho ha fet, etc.) i en els aspectes tècnics. Sembla que per entendre quin temps ha fet i quin farà calgui que el ciutadà hagi d'entendre la física relacionada amb la meteorologia*. A Estats Units, les cadenes de televisió es centren en mercats més petits que Espanya – però més grans que Catalunya – i, per tant, la informació meteorològica sol tenir un caire molt més local. Evidentment això afavoreix tant la precisió que poden donar de la previsió com la possibilitat de donar-la de manera més concisa. Un programa típic del temps en una cadena d'Estats Units, de fet de Nova York que és el lloc que millor conec, cobreix el temps que ha fet molt, però que molt, ràpidament i passa directament a la previsió del temps pels propers cinc dies, sense posar èmfasis en els aspectes tècnics de la previsió però sí en la informació pràctica pel televident: temperatura, probabilitat de pluja i pluja esperada, vent.

Per mi aquest fet, exemplifica un tret molt característic de la societat americana: la practicitat. Les cadenes de televisió es diferencien per l'exactitud de la seves prediccions o per la quantitat i la rellevància de la informació que donen i no necessàriament pels aspectes tècnics i la bellesa de la ciència de la predicció.

* Vull deixar clar que no tinc res en contra de la meteorologia, que és un ciència que trobo molt interessant i per la que m'he interessat. No obstant, també opino que potser no és de l'interès de tothom i que un entusiasme excessiu pot ser perillós (només cal haver vist algun cop el Polònia).


dimecres, 21 d’octubre de 2009

Ajudar als bancs, ajudar a l’Àfrica (II)

Quant creieu que costaria acabar amb la pobresa i la fam del món? En Francesc Mateu, director d’Oxfam a Catalunya, deia uns 70 mil milions de dòlars, potser per una confusió respecte el que ha costat el rescat bancari. Fem-la més gran, doncs. N’hi hauria prou amb cent mil milions? Cinc-cents mil milions? Un bilió?

O potser el diner, tal com no compra la felicitat, tampoc compra la prosperitat.

Tan sols comptant l’ajuda “oficial,” el tercer món ha rebut quasi que dos bilions i mig de dòlars en els últims cinquanta anys, segurament l’ajuda privada suma un bilió més; i això no compta que els preus als països pobres són més baixos—molt més baixos. Tots aquests diners no han servit de gaire: la major part dels països pobres romanen pobres, i els que se n’han sortit, com Corea del Sud o la Xina, rebien poques ajudes.*

Per què no funciona l’ajuda? Hi ha moltes raons, potser tantes com plans d’ajuda. Per començar per cada dòlar que enviem només n’arriba una fracció. La corrupció és un dels problemes més vistosos, i fa molt difícil descentralitzar les decisions. L’ajuda en béns o serveis també presenta un cost molt elevat, manca la infraestructura, i la seguretat, per distribuir l’ajuda.

Més enllà dels temes logístics, hi ha una qüestió essencial: com ajudar sense perpetuar el problema? Com pal·liar la fam i alhora pressionar el govern per a què ofereixi protecció als agricultors? O com oferir crèdit a petits empresaris i alhora convèncer als bancs locals perquè ho facin?

Molt em temo que acabar amb la pobresa no és un problema de cent mil milions de dòlars més o menys. És molt més difícil.


*No em posaré a discutir si la pobresa ha augmentat o disminuït: el que queda clar és que encara n’hi ha.

.~.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Ajudar als bancs, ajudar a l’Àfrica (I)

Ja m’ho esperava; de fet, si alguna cosa em sorprèn, és el que he trigat a trobar algú dient que amb el que ens hem gastat amb els bancs es podria arreglar la pobresa, la fam, o el càncer. Ha estat en Francesc Mateu, director d’Oxfam a Catalunya, el que s’ha atrevit amb el càlcul: diu que amb una desena part del que s’ha gastat en els bancs s’acabaria amb la pobresa.

Jo em limitaré als números dels Estats Units, que són els que tinc més per la mà.

El primer pas que hem de fer és saber quant s’ha gastat en bancs. Quan el Fed injecta 700 mil milions de dòlars no els dóna tots com a regal de Nadal. El que fa és prestar-los o comprar actius no líquids. No deixen de ser un subsidi: les condicions del préstec són millors que les que pot obtenir el banc en el mercat (o dels altres bancs), i hi ha un risc associat. El cost, però, és una fracció del principal: si el Fed (o el tresor) deixa cent milions al 3 per cent anual quan el mercat marca 4 per cent, el cost del préstec és un milió anual.

Les coses són més complicades si l’ajuda consisteix en la compra d’actius, doncs és possible perdre-ho tot o guanyar diners. De fet, alguns dels programes ja han donat beneficis.

En realitat, les coses són molt més complicades: els diners que el govern americà (o els europeus) s’han gastat en rescatar els bancs es “queden” als Estats Units, i eviten mals majors als americans, i a la seva butxaca. No es tracta d’una transferència, doncs. Donades les condicions, es podria defensar que gràcies al rescat els americans han perdut menys diners.

Deixant clar que no podem agafar els 700 mil milions de dòlars com el cost total, ho faré igualment. Resulta que els Estats Units dóna, pel cap baix, 50 mil milions de dòlars d’ajuda (privada i pública). O sigui que en un any i quatre mesos els Estats Units ja dóna la desena part que en Mateu parlava.

Però aquest no és l’error de càlcul més greu.

.0.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Propostes pel mercat de l’habitatge

Un grup d’economistes espanyols (i un d’italià) han firmat una proposta per reformar el mercat de l’habitatge a Espanya. La iniciativa ha sortit de Fedea, i si repasseu els que ho firmen veure que són els mateixos que porten el blog Nada Es Gratis, que recomano.

Resumint molt i molt, la proposta cerca encoratjar el lloguer per tal de facilitar l’accés a l’habitatge, millorar la mobilitat laboral, i alhora donar una sortida a l’enorme inventari de cases que hi ha a Espanya en aquests moments. Les mesures proposades són de sentit comú: flexibilitzar els contractes de lloguer, agilitant la resolució de disputes; acabar amb els incentius fiscals associats a la propietat de l’habitatge, i re-orientar la protecció social cap al lloguer i no la compra. Aquesta última, exclusivament en la seva segona part, ha estat tot el que el País en va treure de la proposta—que el periodisme d’aquí no dóna per més.

.~.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Viatge a Ithaca, NY

Aquests últims dies he estat viatjant una mica, incloent un cap de setmana a Ithaca, a l’estat de Nova York. És aquest un moment immillorable per voltar pels boscos de la costa est americana, les fulles prenen uns colors espectaculars, grocs i vermells intensos, que jo no he vist enlloc més. En unes setmanes no quedarà ni una fulla i en unes més tot serà blanc fins al març—però ara no fa ni fred ni calor, el temps ideal per fer excursions.

La regió al voltant d’Ithaca és coneguda pels llacs allargats i estrets, de nord a sud, que omplen les valls—d’aquí el nom Finger Lakes. Envolten els llacs muntanyes, o més aviat turons. En alguns indrets els vessants són suaus, i hi trobem vinyes—els vins blancs de la regió són molt coneguts als Estats Units. Però la carena també s’apropa al llac, i el resultat és una col·lecció espectacular de salts d’aigua i gorgs. Hi ha un què misteriós en veure l’aigua sorgir amb força del que sembla una muralla impenetrable de muntanya i bosc.

A Ithaca hi ha una universitat molt coneguda, Cornell, al bell capdamunt d’un turó al final d’uns dels llacs més grans, el Cayuga Lake. Des del pis de dalt del museu de la universitat es pot veure tot el llac, i els boscos que l’envolten. Una vista espectacular, que et pot distreure d’alguns quadres que em pregunto com han arribat fins aquí, incloent un dels germans Vergós.

Acabo aquest petit apunt turístic senyalant els deliciosos noms que els colonitzadors van triar: a part d’Ithaca, trobem la ciutat de Syracuse, i pobles anomenats Ovid, Homer, Ulysses, i Seneca. I, en un llogarret dalt d’una muntanya, trobem l’improbable Interlaken, New York, on és possible tastar els vins locals, majoritàriament dolços, fins que, quan ens preparem per tornar a Ithaca, desitgem que el camí sigui llarg.

.~.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Obama premi nobel...

De la BBC

Asked why the prize had been awarded to Mr Obama less than a year after he took office, Nobel Committee head Thorbjoern Jagland said: "It was because we would like to support what he is trying to achieve".


I jo afegiria

The road to hell is paved with good intentions.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Corrupció

Aquests dies els polítics catalans s’estan tirant pel cap acusacions de corrupció i incompetència, i encara hem de veure totes les repercussions del cas Millet. És clar, hi ha qui creu que la corrupció i la incompetència són trets diferencials dels països catalans (així s’inclou València). Per la majoria, és un episodi més del desprestigi total que la classe política sembla dedicada a aconseguir.

En la visió d’uns, la corrupció i la incompetència són trets culturals—els catalans són com són—o morals en la dels altres—els polítics són com són. Els trets culturals són a vegades políticament incorrectes (per exemple, quan toca parlar de països africans) i a vegades políticament rentables (no fa falta exemples, oi?). Potser la concepció de la corrupció com a “falta de caràcter” és la més acceptada, i la incompetència, ves, com a falta d’intel·ligència.

En la meva opinió, la corrupció i la incompetència són fenòmens econòmics. Els càrrecs públics, igual que els executius d’una empresa o el treballador d’una fàbrica, de Catalunya o del Pakistan, responen als incentius i a les oportunitats que, al seu torn, determinen quin serà el nivell de competència a la feina.

La corrupció a la política, en el fons, no ens hauria de sorprendre: les decisions que pren un polític poden fer guanyar o perdre molts diners a molta gent; i per molts diners vull dir mil vegades el salari del polític. La combinació d’una remuneració baixa relativa a les conseqüències econòmiques de les decisions és un viver per la corrupció. Vigilar el que fan els polítics és car i, vet ho aquí, crea més oportunitats per la corrupció.

L’altre factor que ens falta és el càstig que administrem als que enxampem. Com més dur sigui el càstig, menys corrupció hauríem d’esperar. Per aquí és on veig els problemes més greus, a Catalunya: la corrupció s’està, fins a cert punt, trivialitzant. Si encarregar un informe d’una pàgina per deu mil euros fos la fi de la carrera política, no en veuríem gaires. Acusacions, molt greus, de corrupció es fan i desfan, i tots tan tranquils. La politització de la justícia tampoc ajuda, endarrerint i fins tot bloquejant el càstig penal.

Ah, l’última esperança són els votants, és clar. Però el 40 per cent d’ells no es molesten a votar, i ves a saber quin percentatge dels altres creu que tots els polítics són corruptes, i per tant poca diferència hi fa.

.~.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Deute i diner (2)

A l’article anterior contava aquesta faula sobre el deute i el diner.

Arriba un turista a l’hotel de Vallfogona de Balaguer, i deixa un bitllet de cent euros com a dipòsit. Corre l’hoteler amb els cent euros a pagar el lampista que li havia deixat a deure la feina. I el lampista no triga a pagar el que deu a la carnisseria, que no és poc: cent euros. I el carnisser els hi porta al doctor que li va cosir el dit; i el doctor va l’hotel, on deu dues nits, suposadament passades a Barcelona per un congrés. I tal com els cent euros tornen a les mans de l’hoteler, baixa el turista que, adonant-se de l’error d’anar a Vallfogona de Balaguer de vacances, no es vol quedar l’habitació. Cap problema, l’hoteler li torna el bitllet de cent euros i el turista abandona Vallfogona de Balaguer—però ningú li retreu: amb la seva visita el poble és ara lliure de deutes!


Un anònim va senyalar correctament que Vallfogona de Balaguer no tenia cap deute net, és a dir, el poble no deu res a la resta de la Noguera—tots els deutes són entre gent del poble.

Però deixeu-me afegir que, abans que arribés el turista, el poble sencer vivia amb l’angoixa de deure diners i amb la ràbia de no cobrar-los, i potser tothom evitava tothom amb la resultant destrucció de la vida social i econòmica de Vallfogona de Balaguer.

En Qgat senyala de forma perspicaç que el problema inicial del poble era la falta de diner, i en particular, que ningú estava directament interessat en el producte de qui li devia els diners. El lampista no volia anar a l’hotel, el doctor no menjava carn... Un bitllet de cent euros, tothom el vol.

I si us dic que tots—l’hoteler , el lampista, el carnisser, i el doctor—tenien un bitllet de cent euros a la butxaca des de bon principi? Però si pagaven el seu deute, es quedaven sense diners, i a patir per si de sobte surt una despesa imprevista... Per exemple, el doctor podria pagar a l’hoteler, però no sap quan l’hoteler pagarà al lampista, i de fet ja pot pensar que, si es fonen els ploms de la consulta, el lampista no voldrà deixar un altre feina a deute. I així tots s’aferren als seus cent euros i ningú paga a ningú.

.~.