diumenge, 31 de gener de 2010

Deixar fer, però no als bancs

Sonen els motors per la reforma del sistema financer. L’ex-president de la Reserva Federal, Paul Volcker, ha fet una proposta que té bones possibilitats de prosperar. Un post d’economia, doncs.

Volcker proposa separar els bancs comercials de la resta del mercat financer. La frase bonica és impedir les inversions “especulatives.” La idea és tallar la transmissió d’una crisi financera: si la sort d’aquests bancs no depèn de la borsa i derivats, particulars i empreses no en patiran els efectes.

El problema és com decidir què és “especulatiu” i què no ho és. Si impedim els bancs desenvolupar cap instrument financer amb risc, el cost del capital serà molt alt. I això sense entrar que mesurar risc és difícil fins que és massa tard.

Deixeu-me que sigui molt economista aquí. Si impedim els bancs invertir en un tipus de projectes, estem reduint l’oferta de crèdit per aquest projecte. Resultat: qui pugui invertir en aquests projectes en traurà un benefici enorme doncs li haurem eliminat la competència. Bàsicament retallem l’interès que reben els dipòsits al banc i augmenten els dividends de la resta del sector financer.

I jo encara diria més: perquè som uns talossos alhora de mesurar els riscos extrems, el que farem serà fer els bancs més segurs però la resta del sector financer un vertader casino.

I no paro aquí, tampoc. Què passarà quan els particulars i les empreses es cansin dels minsos retorns i passin dels bancs comercials? Un cop inverteixin al sector financer no bancari tornarem a tenir la transmissió muntada, i a l’espera de petar.

Dit això, el pla Volcker té els seus mèrits, que discutiré en el proper post.

.!.

dissabte, 23 de gener de 2010

Haití i el cost de l’ajuda

El món s’ha abocat a ajudar Haití després del terrible terratrèmol de fa una setmana. Bé, alguns s’han abocat més que altres, i uns pocs gens ni mica. I encara uns altres s’han abocat no a ajudar Haití sinó a assegurar-se que tothom els ajudi.

Per exemple, la Federación de Consumidores en Acción denuncia que alguns bancs espanyols cobren comissions per transferències a comptes solidaris. Comentaristes i alguns polítics també demanen que es perdoni el deute al govern de Haiti.

Deixem de banda que exigir que siguem solidaris o, pitjor, forçar algú a ser solidari és tergiversar el sentit del terme (com molt bé sabem els catalans).

El que em preocupa, sincerament, és el cost que tindran aquestes iniciatives per Haití (i altres països pobres) el dia de demà. Perquè la forma més fàcil de no haver d’ajudar és, simplement, no tenir-ne l’oportunitat. No oferir transferències a països pobres, o donar-los cap crèdit. O, de forma més subtil, cobrar més (comissions o interessos) mentre es pugui.

Potser penseu que estic sent exageradament cínic: bancs i creditors estan més que contents de poder ajudar. I potser teniu raó. Però pensem amb un inversor que pensa en oferir un crèdit a Bangladesh, per dir un altre país que tampoc guanya per a disgusts. De veritat creieu que no importa si sap que ja pot dir adéu als diners quan hi hagi una riuada?

Terratrèmols, i altres desastres naturals, sempre tenen efectes més destructius en països pobres: aquesta solidaritat forçada esdevé un impost. Sembla que no sigui un problema ara perquè el paga el banc o l’inversor completament; però en el futur part del cost el passaran als països. I ni que sigui petita, aquesta part, la patiran molt més ells que els bancs. I mentre no tinguin milers de morts, la Federación de Consumidores en Acción no crec que pensi en ells.

.&.

dissabte, 16 de gener de 2010

Extrems als Estats Units

No falten extremistes als Estats Units. Pat Robertson en va deixar anar una de grossa: Haiti va fer un pacte amb el diable (per aconseguir la independència), i el terratrèmol n’és la conseqüència. A Pat Robertson se’l relaciona amb la dreta evangelista del partit república tot i que és improbable que podem trobar un senador o congressista república que el reconegui com a figura política.

M’agradaria entendre millor la influència que aconsegueixen figures com en Pat Robertson, des d’una posició clarament minoritària i deixant anar barbaritats com la d’Haiti.

Pat Robertson va intentar ser el candidat república a les presidencials del 88, va recollir tres milions de firmes (o això diu). El va derrotar George Bush pare que, com sabem tots, guanyaria les eleccions. Fins a quin punt Bush pare va poder virar a la dreta però mantenir el seu electorat més moderat gràcies a Pat Robertson?

Tinc la sensació que els republicans mantenen i fins i tot fomenten aquests extremismes per tal de poder maniobrar. Pat Robertson està tan “tirat” a la dreta que republicans, i de fet altres líders cristians, es poden permetre criticar-lo, aparèixer com a moderats despit que ells també estan prou cap a la dreta.

Un fenomen que em recorda les barbaritats que hem de sentir sobre el nacionalisme, i el que es poden permetre de dir alguns polítics sobre el tema.

.~.

dijous, 14 de gener de 2010

Falta neu i ous

Barcelona presentarà candidatura als jocs olímpics d’hivern del 2022. I encara sort que no farem un fòrum de les cultures hivernals. O potser millor que calli i no doni idees.

Aquesta rucada no es mereix cap comentari. Però i la trista resposta de CiU: recolza la candidatura, però la troba un “càlcul electoral,” i afegeix, per acabar, que Barcelona té altres prioritats. Quin sentit té aquesta resposta?

Jo entenc que segurament els ha agafat per sorpresa, i que tenen por de la maquinària socialista si s’oposen. Però si als socialistes els hi falta neu per organitzar els jocs, a CiU els hi falten ous per guanyar l’alcaldia.

.~.

diumenge, 10 de gener de 2010

El PSC-PSOE és el putu-amu

El sondeig del ICPS sempre té suc, molt més del que en treuen articles de La Vanguardia com aquest. M’agrada donar-hi una ullada, sabent que alguna cosa de suc hi trobaré.

Les preguntes 15.1 i 15.2 m’han copsat l’atenció immediatament. En elles es pregunta primer quin partit defensa millor els interessos dels espanyols, i després quin partit ho fa amb els interessos dels catalans.

I el que em queda clar és que el PSC-PSOE és el putu amu. Els seus votants estan convençuts que els interessos de catalans i espanyols coincideixen, i per tant el PSC-PSOE és el partit que millor defensa els interessos de tots dos. Els votants de CiU i ERC per la Generalitat no creuen que els interessos de catalans i espanyols coincideixin gaire i, ull, creuen que és el PSC-PSOE el que defensa millor els interessos dels espanyols—i un percentatge important els vota a les generals (un 25% per ERC).

Bé, que algú m’ho expliqui. Mentre espero us poso més detalls sobre el sondeig.

Com podríem esperar, hi ha més gent que creu que el PSC-PSOE i el PP són els que defensen millor els interessos dels espanyols que els dels catalans; per CiU i ERC és a l’inrevés (i també per Iniciativa). El que és sorprenent són els percentatges.(*)

Només un de cada tretze entrevistat que creuen que CiU o ERC són els que defensen millor els interessos dels catalans també creuen que són els que millor defensen els interessos dels espanyols. Pel PP un de cada sis que creuen que són els que defensen millor els interessos dels espanyols creuen que també ho fan pels interessos dels catalans.

Pel PSC-PSOE... Un 56 per cent dels que creuen que el PSC-PSOE és el que millor defensa els interessos dels espanyols, també ho creuen pels interessos dels catalans. Les taules creuades per vot de partit a les autonòmiques (pàgina 98) senyalen que un 80 per cent els votants del PSC-PSOE creuen que és el millor per espanyols i catalans. I un terç dels votants de CiU i la meitat (!) dels votants de ERC creuen que el PSC-PSOE és el que millor defensa els interessos dels espanyols. A la pàgina 100 també podeu veure que una part important dels votants de CiU i ERC voten PSC-PSOE a les generals: 16 i 25 per cent respectivament. (Una part dels votants de CiU voten PP).

Notes:

Hem de deixar clar que el ICPS és d’òrbita socialista, per dir-ho d’alguna forma. Isidre Molas en va ser el fundador i el president per dotze anys. Potser com a resultat, hi ha una proporció força gran de simpatitzants de PSC-PSOE a la mostra, quasi un 40 per cent dels que diuen tenir alguna simpatia (pregunta 13). Però el sondeig (i l’Isidre Molas) es mereix tot el meu respecte.

Un percentatge esgarrifós de votants nacionalistes creu que cap partit defensa els interessos dels catalans. Un de cada quatre votants d’ERC, i un de cada cinc de CiU, per ser més exactes.

(*) Per fer els càlculs, he fet servir un criteri de mínima distància, doncs no he trobat les taules creuades per les preguntes 15.1 i 15.2. Les taules creuades per vot semblen confirmar el criteri.

.Y.

dimarts, 5 de gener de 2010

No gaire segur de la seguretat (2)

Aquí tothom està indignat amb el tema de la seguretat als aeroports. Uns s’escandalitzen perquè el terrorista va poder pujar a l’avió cap a Detroit despit de, bé, de ser un terrorista, el que estava claríssim, fins i tot el pare el va denunciar! Altres estan indignats que no ens podem aixecar a pixar durant l'última hora de vol. I per si tot plegat era poc, l’administració de la seguretat a l’aeroport, la TSA, va tancar una terminal de l’aeroport de Newark per sis hores el diumenge, aleshores van fer sortir a tothom, i que tornessin a passar per seguretat (per passar a esperar més hores a dins, encara hi ha endarreriments). I tot perquè algú va entrar a la terminal per on no tocava—algú que encara no han pogut identificar.

Això sembla un cotxe on un passatger es queixa d’anar poc a poc i un altre que els hi posaran una multa... però ambdós criden al conductor que acaba fet un manyoc de nervis.

El problema és que, políticament, és impossible admetre que la seguretat no serà mai perfecte o, més ben dit, l'única forma d’evitar un atemptat completament és deixar de volar.

Veig en aquesta situació el resultat d’un cicle pervers. Els polítics prometen més del que poden i, en el procés, treuen responsabilitat a la societat civil. Després passa el que passa, l’oposició brama incompetència per tal de poder fer ells les mateixes promeses, i al final tothom perd confiança amb els polítics que, desesperats, en prometen de més grosses.

(I aquest és un procés que a Catalunya s’ha emportat per endavant l’escola, entre d’altres.)

.~.

divendres, 1 de gener de 2010

La del formatge, i alguna cosa més

En el meu darrer viatge per terres catalanes i andaluses he pogut comprovar, una vegada més, que Philadelphia és coneguda principalment per la marca de formatge del mateix nom que, agafeu-vos fort, va ser fundada a Nova York. Coses de la vida.

Des d’aquest humil blog vull ajudar a la ciutat de Philadelphia a superar la síndrome del formatge, i per això incloc avui una llista de personatges que potser us sorprendrà saber que foren nascuts o criats a Philadelphia.

Començo per la cultura popular... Si havíeu escoltat la cançoneta del principi, sabreu que Will Smith és de Philadelphia. I també ho és en Bill Cosby. Els “guapos” de la ciutat són la Grace Kelly i el Richard Gere.

Anem pujant de nivell. L’arquitecte Louis Kahn, l’escultor Alexander Calder, i el lingüista Noam Chomsky (més conegut per ser molt radical) són d’aquí, igual que Robert Crumb (no passa res si no sabeu qui és, però si ho sabeu estareu contents de saber-ho). No hi ha gaires escriptors, però Louisa May Alcott va néixer a Philadelphia (tot i que el seu llibre més famós, Little Women, passa a Massachusetts) i Edgar Allan Poe va passar una bona part de la seva vida aquí.

Si parlem de música, no acabaríem mai. Des de música clàssica (Samuel Barber) a hip-hop (The Roots), la llista és llarguíssima. I és espectacular si parlem de jazz. Una petita mostra: John Coltrane, Stan Getz, Billie Holiday, Lee Morgan, Stanley Clark, fins i tot Sun Ra!

Per acabar, és clar, els dos personatges que són la ciutat, l’estat, i bona part del país: William Penn i Benjamin Franklin.

.~.