diumenge, 28 de juny de 2009

Els dolents (de debò) de la pel·lícula

El règim iranià no ha tardat gens ni mica a donar les culpes de les protestes als Estats Units, la Gran Bretanya i, és clar, Israel; i amb la impunitat que li dóna la falta de sancions efectives, ha detingut treballadors de l’ambaixada de la Gran Bretanya. Sospito que en pocs dies sentirem d’algun avenç important respecte l’ús de l’energia nuclear.

Les protestes semblen haver acabat amb la via democràtica al país, i el règim iranià prenen posicions internacionals encara més intractables. Suma-hi els morts i els ferits i els detinguts... I la terrible conclusió (que desitjo de tot cor que sigui errònia) és que les protestes han fet més mal que bé.

Per si algun bé poden haver fet, espero que sigui el de deixar clar de quina fusta està fet el règim iranià, i, si no és molt demanar, la fusta d’altres règims pretesament democràtics, sempre amb una figura populista al davant, i sempre amb Estats Units com el dimoni. I un cop la fusta quedi clara, espero (però això ja és demanar molt) que ningú els hi faci el joc. No perquè sigui un pecat criticar Estats Units; sinó perquè validant les fantasies imperialistes d’aquesta gent és fer la vida difícil als qui voldrien drets i una democràcia de veritat per tothom.

dijous, 25 de juny de 2009

Revolucions i imatges

Ja han passat més de deu dies des dels comicis electorals a l’Iran. Ja tenim la imatge icònica, en aquest cas el vídeo de la mort de Neda; ja tenim proves d’irregularitats electorals, estadístiques d’allò més simples i d'altres de més subtils; ja tenim les declaracions de l’Obama condemnant les repressions i amenaces.

Això és tot el que tenim nosaltres. L’oposició a l’Iran, però, no té res més que morts i detinguts. Els mitjans oficials han acusat a la BBC de ser darrere la mort de Neda; van fer passar imatges de la manifestació de l’oposició com una celebració de la victòria d’Ahmadinejad; i, és clar, han deixat clar que Estats Units i Israel estan darrere de totes les protestes. Sembla que les manifestacions al carrer estan completament prohibides i, òbviament, el camí de les urnes està barrat. Ningú veu com se’n sortirà, l’oposició.

Si una revolta esdevé una revolució, o es queda en primaveres, no depèn del seguiment informatiu que se’n faci. Potser ha forçat a l’Obama a prendre una posició més dura i, en la meva opinió, acabar fent el joc a Ahmadinejad. Definitivament no ha servit perquè els barcelonins surtin a fer repicar les cassoles—i m’he quedat amb les ganes de saber quina n’hauria dit en Ahmadinejad d’aquesta.

diumenge, 21 de juny de 2009

El tiet enrollat

Ser pare és difícil. Moltes vegades has de fer coses que no necessàriament et venen de gust. Ensenyar a algú que allò que està fent no es pot fer i que ha d'actuar diferentment moltes vegades implica una baralla, una estona de morros o una enfadada. Però, com a pare, és el què s'ha de fer. De fet, tothom prefereix ser el tiet enrollat que el nen o nena adora perquè li deixa fer tot allò que els pares no, li regala xutxes i no l'envia mai al llit.


Tot això ve arran de la noticia que va sortir abans d'ahir segons la qual la Conselleria d'Interior ha posat en marxa una campanya contra l'alcoholèmia al volant. Segons el conseller Saura, la novetat de la campanya és que es posarà l'emfasis no en el càstig sinó en la recompensa de manera que els conductors joves que, en cas de ser sotmesos a una prova d'alcoholèmia, donin resultat negatiu (vaja que no hagin begut) rebran un premi. El premi és una targeta del 3C.cat de la que desconec el valor. No obstant, em resulta totalment incomprensible una campanya com aquesta en la que es premia el simple fet de complir amb la llei. Si aquesta campanya és un èxit (quins paràmetres farem servir per mesurar-ho?), potser s'estendrà per incloure un cap de setmana en una casa rural per no evadir impostos o un vol amb globus per no maltractar la teva parella. Sense caure en el paternalisme, el problema és que aquestes aparents bajanades poden molt be convertir-se en realitat mentre els polítics prefereixin fer el paper de tiet enrollat.


dijous, 18 de juny de 2009

Una revolució diferent?

Aquests dies mig món segueix el que està passant a l’Iran a través d’internet, amb els missatges al Twitter i els vídeos al YouTube. De fet, la majoria seguim els incidents com seguim altres notícies, consultant les pàgines web de la BBC o del New York Times; aquests, però, treuen el seu material de Twitter, YouTube, i blogs variats. Són, és clar, fonts sense confirmar, i el NYT introdueix una fotografia amb vint policies uniformats donant bastonades a un centenar de manifestants amb “appears to depict violent clashes.”

Ens parla molt del rol de les noves tecnologies però, la veritat, no sé si fan cap diferència: l’èxit o fracàs de les protestes no ve donat pel coneixement que en tinguem d’elles. No fa pas gaire feia vint anys de les protestes a la plaça de Tiananmen, i de la icònica fotografia. De res va servir que mig món veiés la fotografia d’un estudiant aturant els tancs; a l’endemà va començar un “blackout” informatiu que uns jocs olímpics i vint anys després encara dura.

A mesura que passen els dies les imatges es deprecien i cauen per sota de les mil paraules. Són aquestes imatges de la manifestació d’avui o del diumenge? Qui ha cremat l’aula? I com m’ajuda a entendre què està passant i què passarà, com m’ajuda veure per enèsima vegada grans grups de gent i policies repartint xarop de bastó? La veritat, què esperem que facin aquestes imatges?

dissabte, 13 de juny de 2009

Què votes si no votes

Poc menys de dos terços dels catalans no van anar a votar a les recents eleccions europees. Hi ha qui defensa l’absentisme com una crítica activa a la classe política; la majoria parlaríem de desencant més que de crítica. Tothom sembla coincidir que l’absentisme és un problema... però, quin és el problema? És una pèrdua de legitimat democràtica si el que no voten escullen no fer-ho?

Jo us diré perquè l’absentisme és un problema: Francesc de Carreras i d’altres com ell que semblen tenir molt clar que els dos terços de no votants catalans validen tots els seus arguments espanyolistes.

En aquest article a La Vanguardia, en Francesc de Carreras comença repassant els números de l’abstenció, una enquesta de l’institut català de l’opinió, i la reacció del PSC culpant l’endarreriment de l’Estatut pels seus mals resultats. Això últim escandalitza a l’autor.

L’escandalitza, és clar, perquè de Carreras sap exactament perquè no han votat dos terços dels catalans. No han votat perquè estan farts de què els polítics es queixin de Madrid, no han votat per culpa del viatge d’en Carod a l’Equador, no han votat perquè saben que afirmar que Felip V va abolir les llibertats al 1714 és una “fal·làcia històrica de les esquerres reaccionàries” (cito literalment).

L’autor no té el detall d’explicar-nos com ho sap, tot això; i com és que cap d’aquests catalans no han votat el PP, Ciutadans, o semblants que segurament estarien d’acord amb ell.

De Carreras no està sol en apropiar-se del vot dels que no voten; sense dubte en trobarem de tots colors. Tampoc sé si de Carreras no pensa el que escriu o és simplement deshonest; sospito que de ruc no en té res—ell sembla esperar que els seus lectors sí que ho siguin.

dissabte, 6 de juny de 2009

Provar a l’escola

Quan una cosa no funciona, n’hem de provar d’altres. Més difícil fer-ho que dir-ho; especialment si tenim l’escola al cap—i jo la tinc, en part per culpa d’en Gregorio.

És més difícil fer-ho, deia, però no impossible. Els americans ho demostren repetidament. Sigui perquè els mestres no són funcionaris, el sistema educatiu és més descentralitzat, o simplement perquè estan més desesperats. Sigui pel que sigui, són nombroses les iniciatives—privades, públiques, i “concertades”—que s’atreveixen a canviar les coses.

I no es tracta de posar en pràctica noves teories basades en la intersecció del subconscient col·lectiu de Jung amb xerrameca d’un-món-millor-és-possible.* Què fan en canvi els bojos dels americans? Doncs estudiar el que ha funcionat i el que no ha funcionat, i dissenyar una escola millor sobre aquesta base.

El New York Times porta un article sobre una nova escola que obrirà a Nova York. Aquesta nova escola s’ha pres seriosament la recerca que senyala la destresa del mestre com el principal factor per evitar el fracàs escolar—i aquí recerca vol dir això: dades, anàlisi estadística, més dades, més regressions...

L’escola s’ha posat a contractar els millors mestres d’Estats Units. S’ha gastat una bona colla de diners entrevistant i recollint referències; i pagarà salaris rècord per mestres que provenen de Florida i Arizona.

Deu ser aquesta una escola privada super-pija, no? Doncs res més lluny de la realitat. Els alumnes que començaran el curs que ve han estat escollits per loteria, donant preferència a alumnes del barri, el que vol dir que la majoria seran de famílies hispàniques amb pocs ingressos.

L’escola farà servir diner públic més que res: les despeses extraordinàries pels mestres s’amortitzen fàcilment amb classes una mica més grans. L’escola també rep algunes donacions precisament pel fet que s’atreveix a innovar: el que s’aprengui de l’experiència pot ajudar a escoles d’arreu, potser fins i tot de Sants.

Per exemple, la loteria que selecciona els alumnes està dissenyada per a permetre una millor avaluació dels resultats, doncs evita que l’escola automàticament atragui els millors estudiants. (L’esperit de l’escola és digne d’admiració, crec, renunciant a l’avantatge de seleccionar els estudiants.)

(* No és que hi faltessin, i que no hi hagués fracassos sonats, com el d’integrar les escoles a cop de bus, però sembla que els esgotessin als 70s)

dimarts, 2 de juny de 2009

Heads up, taco

“Heads up, taco” diu un noiet negre de catorze anys, quinze potser, rabent en bicicleta per la vorera, tornant d’un dia sense escola i sense un mos i sense que ningú li digués què fer; li diu a un mexicà dos o tres voltes l’edat del noiet, també en bicicleta i per la vorera, però en direcció contrària i a una velocitat glacial, repartint el sopar d’altri.