dijous 24 de desembre de 2009
dijous 10 de desembre de 2009
Guerres justes o injustes
No sé molt bé què fer-ne, del discurs del president Obama pel seu premi Nobel; tampoc sé com és que algú va pensar que era una bona idea.
Guerres justes? L’expressió sembla demanar que valorem les guerres per si mateixes; però una guerra l’hem de jutjar respecte l’alternativa. Com hem d’anomenar la decisió de França i les Nacions Unides no disparar ni un tret a Ruanda? Pau injusta?
Hi ha dues veritats que s’han de tenir sempre presents:
Primer, que l’ús de la força és present a tota societat humana, presents i passades. Això és un fet, no una opinió, ni tampoc simpatia per Hobbes ni antipatia per ningú. No hi ha, no ha hagut, i de ben segur que en la nostra vida no hi haurà una societat completament lliure de violència.
Segon, que la millor opció és monopolitzar l’ús de la força en una autoritat que pugui ser sancionada i vigilada. Em sembla que no faig cap judici de valor aquí tampoc: les societats que ho han aconseguit són l’enveja (i destí) dels ciutadans de les que no ho han fet.
Guerres justes o injustes, sigui quin sigui l’argument, hem de reconèixer que la millor opció simplement no és una opció per l’àmbit internacional.
~.~
Guerres justes? L’expressió sembla demanar que valorem les guerres per si mateixes; però una guerra l’hem de jutjar respecte l’alternativa. Com hem d’anomenar la decisió de França i les Nacions Unides no disparar ni un tret a Ruanda? Pau injusta?
Hi ha dues veritats que s’han de tenir sempre presents:
Primer, que l’ús de la força és present a tota societat humana, presents i passades. Això és un fet, no una opinió, ni tampoc simpatia per Hobbes ni antipatia per ningú. No hi ha, no ha hagut, i de ben segur que en la nostra vida no hi haurà una societat completament lliure de violència.
Segon, que la millor opció és monopolitzar l’ús de la força en una autoritat que pugui ser sancionada i vigilada. Em sembla que no faig cap judici de valor aquí tampoc: les societats que ho han aconseguit són l’enveja (i destí) dels ciutadans de les que no ho han fet.
Guerres justes o injustes, sigui quin sigui l’argument, hem de reconèixer que la millor opció simplement no és una opció per l’àmbit internacional.
~.~
dimarts 8 de desembre de 2009
L’origen de les espècies i altres coses
Fa uns dies es celebrava els 150 anys des de la publicació de l’origen de les espècies, el llibre on Darwin va presentar la teoria de l’evolució. I va canviar per sempre més com mirem a nosaltres mateixos i al món que ens envolta.
Però 150 anys després sembla que encara triguem a entendre el que implica l’evolució. Jo em vaig passar l’adolescència preguntant-me pel sentit de la vida i ningú va tenir el bon cap de dir-me, nen, vius per la glòria i gràcia d’unes molècules molt curioses; i si tens la capacitat de fer-te preguntes existencials és perquè pensar va resultar un avantatge per a certes variacions de les molècules. Dubto que la meva adolescència hagués millorat gaire, doncs els problemes eren uns altres, relacionats amb la multiplicació de les molècules més que res.
La majoria ens quedem lleugerament desatisfets al saber que el sentit de la vida és el d’una carrosseria. I com passa sovint quan fem una pregunta i no ens agrada la resposta, intentem canviar la pregunta. Que si el sentit espiritual de la vida, que si hi ha d’haver-hi més...
Doncs no. Ens hauria de començar a quedar clar que tot el que basem en la introspecció, en la intuïció, o simplement el que creiem o sentim... és segurament el producte, accidental, del nostre “disseny.” Això inclou la religió, però també la moral, i algunes concepcions de justícia. Són males notícies pels capellans, però també pels filòsofs.
*..*
Però 150 anys després sembla que encara triguem a entendre el que implica l’evolució. Jo em vaig passar l’adolescència preguntant-me pel sentit de la vida i ningú va tenir el bon cap de dir-me, nen, vius per la glòria i gràcia d’unes molècules molt curioses; i si tens la capacitat de fer-te preguntes existencials és perquè pensar va resultar un avantatge per a certes variacions de les molècules. Dubto que la meva adolescència hagués millorat gaire, doncs els problemes eren uns altres, relacionats amb la multiplicació de les molècules més que res.
La majoria ens quedem lleugerament desatisfets al saber que el sentit de la vida és el d’una carrosseria. I com passa sovint quan fem una pregunta i no ens agrada la resposta, intentem canviar la pregunta. Que si el sentit espiritual de la vida, que si hi ha d’haver-hi més...
Doncs no. Ens hauria de començar a quedar clar que tot el que basem en la introspecció, en la intuïció, o simplement el que creiem o sentim... és segurament el producte, accidental, del nostre “disseny.” Això inclou la religió, però també la moral, i algunes concepcions de justícia. Són males notícies pels capellans, però també pels filòsofs.
*..*
dijous 26 de novembre de 2009
Dia d’acció de gràcies
L’últim dijous de novembre és el dia d’acció de gràcies, o Thanksgiving, una de les dues festes genuïnament americanes. Els colons es reunien per donar gràcies al déu de torn per la collita que tot just s’havia acabat i, per endavant, per sobreviure l’hivern que tot just comença. Amb el temps ha perdut quasi tot el caràcter religiós, i s’ha tornat amb la reunió familiar per excel·lència, més que el Nadal.
No és el mateix ser un colonitzador que un immigrant, però d’alguna forma Thanksgiving ha pres significant pels que estem lluny del nostre país. Per exemple, els americans consideren un orgull tenir invitats estrangers, i m’he trobat més d’una vegada en el bell mig d’una reunió familiar (i, en dues ocasions, de famílies jueves). Alhora això del gall indi i pastís de poma és una tradició a la que tothom s’apunta. En dues ocasions he cuinat el gall indi jo mateix, amb resultats semi-satisfactoris.
És clar que la distinció entre americans i immigrants és difusa en el poti-poti que és aquest país. Vet-ho aquí la llista d’invitats pel Thanksgiving d’avui, organitzat per un americà d’Illinois, d’origen coreà i casat amb una india: un italià, nacionalitzat americà; la seva dona, americana d’origen danès, i la seva filla, italo-danesa-americana, és clar; una coreana i el seu fill, en aquest cas corea-italo-americano; un indi casat amb una americana de les que porta molts anys per aquí; una sevillana; i un català, el que escriu.
.~.
No és el mateix ser un colonitzador que un immigrant, però d’alguna forma Thanksgiving ha pres significant pels que estem lluny del nostre país. Per exemple, els americans consideren un orgull tenir invitats estrangers, i m’he trobat més d’una vegada en el bell mig d’una reunió familiar (i, en dues ocasions, de famílies jueves). Alhora això del gall indi i pastís de poma és una tradició a la que tothom s’apunta. En dues ocasions he cuinat el gall indi jo mateix, amb resultats semi-satisfactoris.
És clar que la distinció entre americans i immigrants és difusa en el poti-poti que és aquest país. Vet-ho aquí la llista d’invitats pel Thanksgiving d’avui, organitzat per un americà d’Illinois, d’origen coreà i casat amb una india: un italià, nacionalitzat americà; la seva dona, americana d’origen danès, i la seva filla, italo-danesa-americana, és clar; una coreana i el seu fill, en aquest cas corea-italo-americano; un indi casat amb una americana de les que porta molts anys per aquí; una sevillana; i un català, el que escriu.
.~.
diumenge 22 de novembre de 2009
Canviar d’opinió
Rectificar és de savis, diuen. Jo, de savi, no en sóc, però per intentar-ho que no quedi, i em pregunto, he canviat d’opinió recentment? I per què?
Doncs contesto que veig ara la pobresa als Estats Units de forma diferent. Ull, de pobres potser n’hi ha uns quants més degut a la crisi, però els números no han canviat gaire. La diferència és de forma, no de quantitats.
A Nova York i a Chicago, els barris més humils són d’immigrants recents, que treballen durament—i guanyen prou com per enviar diners a Mèxic, Puerto Rico... Alhora a les universitats hi veig fills d’immigrants, majoritàriament asiàtics, però també alguns hispans. Sembla, doncs, possible d’escapar de la pobresa als Estats Units.
I de fet, encara ho crec així.
Però no fa pas any generalitzava la lliçó als barris i les zones rurals on la pobresa és endèmica: per a posar-ho de forma bèstia, creia que la gent no sortia de la pobresa per què no volien. I la raó era que, entre ajudes oficials i privades, aquests grups rebien transferències netes, i acabaven amb el mateix o més ingrés net que els immigrants—sense treballar, és clar.
Ara crec que m’equivocava: les dinàmiques d’aquests indrets xuclen la gent en la pobresa, i per sortir-ne fa falta ser un heroi (o un jugador de bàsquet molt bo). Són el que els economistes anomenem trampes de pobresa. De principi em costava de creure que aquestes “trampes” es podien trobar al mig d’una zona afluent; però Philadelphia m’ha fet canviar d’opinió.
Els suburbis de la ciutat són dels més rics del país; també hi ha un nivell considerable d’ingressos al centre mateix. Entre el centre i els suburbis hi ha un cinturó de pobresa: alguns indrets semblen post-apocalíptics. I a quatre carrers d’un barri on es passa gana i fred hi ha una cafeteria amb el cartell de “Help Wanted.” Les condicions de vida són deplorables despit totes les ajudes—aquestes no són el problema.
.~.
Doncs contesto que veig ara la pobresa als Estats Units de forma diferent. Ull, de pobres potser n’hi ha uns quants més degut a la crisi, però els números no han canviat gaire. La diferència és de forma, no de quantitats.
A Nova York i a Chicago, els barris més humils són d’immigrants recents, que treballen durament—i guanyen prou com per enviar diners a Mèxic, Puerto Rico... Alhora a les universitats hi veig fills d’immigrants, majoritàriament asiàtics, però també alguns hispans. Sembla, doncs, possible d’escapar de la pobresa als Estats Units.
I de fet, encara ho crec així.
Però no fa pas any generalitzava la lliçó als barris i les zones rurals on la pobresa és endèmica: per a posar-ho de forma bèstia, creia que la gent no sortia de la pobresa per què no volien. I la raó era que, entre ajudes oficials i privades, aquests grups rebien transferències netes, i acabaven amb el mateix o més ingrés net que els immigrants—sense treballar, és clar.
Ara crec que m’equivocava: les dinàmiques d’aquests indrets xuclen la gent en la pobresa, i per sortir-ne fa falta ser un heroi (o un jugador de bàsquet molt bo). Són el que els economistes anomenem trampes de pobresa. De principi em costava de creure que aquestes “trampes” es podien trobar al mig d’una zona afluent; però Philadelphia m’ha fet canviar d’opinió.
Els suburbis de la ciutat són dels més rics del país; també hi ha un nivell considerable d’ingressos al centre mateix. Entre el centre i els suburbis hi ha un cinturó de pobresa: alguns indrets semblen post-apocalíptics. I a quatre carrers d’un barri on es passa gana i fred hi ha una cafeteria amb el cartell de “Help Wanted.” Les condicions de vida són deplorables despit totes les ajudes—aquestes no són el problema.
.~.
dimecres 18 de novembre de 2009
Valent o insolent
Els txecs celebren aquests dies els vint anys de la revolució de vellut que va acabar amb el règim comunista. Per alguna raó els articles de la premsa insisteixen en el contrast entre la lluita per la llibertat d’aquells dies i l’apatia, fins i tot nostàlgia, dels present dies. M’ha cridat més l’atenció unes paraules del ex-president Havel:
Em copsa el que diu, però no sé molt bé perquè. Em sona terriblement paternalista, potser no ho sabeu i no ho sabeu apreciar, tampoc; però la llibertat és el millor per a vosaltres. I alhora també té una lectura molt insultant, bàsicament tractant els txecs de ganàpies. I això últim no sé si és valent o és insolent.
Llegint una mica més m’assabento que Havel, venerat vagi on vagi, no és tan apreciat al seu propi país (amb això s’assembla amb Gorbachev, a qui els russos odien). Però em quedo encara sense saber si és perquè va ser massa valent amb el seus ciutadans, massa insolent, o simplement perquè té raó.
'..'
“I have often compared it to being released from prison,” he said. “In prison everything is laid out for you; you don’t have to decide on anything. They tell you when to get up, what to wear, everything is decided for you by others. If you live in this for years and are then suddenly released, freedom becomes a burden.”
Em copsa el que diu, però no sé molt bé perquè. Em sona terriblement paternalista, potser no ho sabeu i no ho sabeu apreciar, tampoc; però la llibertat és el millor per a vosaltres. I alhora també té una lectura molt insultant, bàsicament tractant els txecs de ganàpies. I això últim no sé si és valent o és insolent.
Llegint una mica més m’assabento que Havel, venerat vagi on vagi, no és tan apreciat al seu propi país (amb això s’assembla amb Gorbachev, a qui els russos odien). Però em quedo encara sense saber si és perquè va ser massa valent amb el seus ciutadans, massa insolent, o simplement perquè té raó.
'..'
diumenge 15 de novembre de 2009
Recordar tot el passat
Philadelphia és una ciutat plena d’història, i arreu hi ha uns cartells indicant fets i personatges de renom. Ahir passejant vaig trobar-ne un senyalant l’indret de la Lombard Street Riot, i vaig assumir que es tractava d’alguna petita revolta contra els anglesos. Llegint el cartell, però, aprenc que es tracta d’una sèrie d’aldarulls racistes: uns blancs, catòlics i irlandesos, van atacar una desfilada de negres que celebraven l’abolició de l’esclavitud pels anglesos. Els aldarulls van durar tres dies i van deixar uns quants edificis cremats, inclosa una església.
No és la primera vegada que em sorprèn l’avidesa amb la que els americans recorden fets negatius de la seva història. L’exemple que sempre m’ha intrigat més és la guerra civil americana, que és motiu d’orgull pels americans—quan altres països veuen els conflictes com una vergonya. O l’anomenat Trail of Tears, el camí que van recórrer els indis expulsats pel president Jackson i que va costar la vida a molts: és part del sistema de parcs històrics americans.
Potser de poc serveix el cartell o el recorregut als afroamericans i indians que viuen en pobresa. Però aquest no és el propòsit, òbviament. Recordar té el seu valor, i no exclusivament per a les víctimes.
Qui creu que en cent anys hi haurà un cartell al Ejido?
.(
No és la primera vegada que em sorprèn l’avidesa amb la que els americans recorden fets negatius de la seva història. L’exemple que sempre m’ha intrigat més és la guerra civil americana, que és motiu d’orgull pels americans—quan altres països veuen els conflictes com una vergonya. O l’anomenat Trail of Tears, el camí que van recórrer els indis expulsats pel president Jackson i que va costar la vida a molts: és part del sistema de parcs històrics americans.
Potser de poc serveix el cartell o el recorregut als afroamericans i indians que viuen en pobresa. Però aquest no és el propòsit, òbviament. Recordar té el seu valor, i no exclusivament per a les víctimes.
Qui creu que en cent anys hi haurà un cartell al Ejido?
.(
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
