dimecres, 30 de desembre de 2009

No gaire segur de la seguretat

Si els dies de Nadal ja són uns dies complicats per viatjar, les mesures extres de seguretat van convertir la tornada a Philadelphia en un autèntic via crucis.

No vull ser molt crític, perquè no sé quin seria un model efectiu i satisfactori de seguretat. Com calcular quin és el risc que es pot acceptar? Com equilibrar la privacitat dels passatgers amb la seguretat? I finalment, quin haurien de ser els criteris per les llistes “no fly”? Aquestes preguntes són molt difícils. Per sort, ara tenim molt de temps per a pensar-hi: fent cua per a facturar, per a passar seguretat, per a passar seguretat un altre cop, o simplement segut sense poder aixecar-me, o fer servir l’ordinador, durant l’última hora del vol.

La primera reflexió és que no hi ha tal cosa com una seguretat perfecta. En altres “sistemes” (industrials, econòmics) la majoria de les millores arriben amb l’experiència, per prova i error. Però igual que passa amb una central nuclear, l’experiència, l’error, arriba molt car pels sistemes de seguretat.

La segona reflexió, però, és que hi ha molt per millorar. Les mesures a l’avió mateix (no aixecar-se durant l'última hora) són simplement estúpides i una reacció poc pensada (que hagués passat si hagués intentat fer explotar el calçotet bomba a falta de quatre hores de vol?). A més a més, els passatgers són l’última línia de defensa: són ells els que realment poden vigilar als altres passatgers, i intervenir. I això sense comptar que, deu minuts abans de l’última hora, quan la mesura s’anuncia per megafonia, tothom, i dic tothom, s’aixeca de cop, creant un caos complet. El terrorista, és clar, s’abstindrà de fer res aleshores, perquè deu minuts ho són tot.

.~.

dijous, 24 de desembre de 2009

Bon Nadal

... i bon any nou!

dijous, 10 de desembre de 2009

Guerres justes o injustes

No sé molt bé què fer-ne, del discurs del president Obama pel seu premi Nobel; tampoc sé com és que algú va pensar que era una bona idea.

Guerres justes? L’expressió sembla demanar que valorem les guerres per si mateixes; però una guerra l’hem de jutjar respecte l’alternativa. Com hem d’anomenar la decisió de França i les Nacions Unides no disparar ni un tret a Ruanda? Pau injusta?

Hi ha dues veritats que s’han de tenir sempre presents:

Primer, que l’ús de la força és present a tota societat humana, presents i passades. Això és un fet, no una opinió, ni tampoc simpatia per Hobbes ni antipatia per ningú. No hi ha, no ha hagut, i de ben segur que en la nostra vida no hi haurà una societat completament lliure de violència.

Segon, que la millor opció és monopolitzar l’ús de la força en una autoritat que pugui ser sancionada i vigilada. Em sembla que no faig cap judici de valor aquí tampoc: les societats que ho han aconseguit són l’enveja (i destí) dels ciutadans de les que no ho han fet.

Guerres justes o injustes, sigui quin sigui l’argument, hem de reconèixer que la millor opció simplement no és una opció per l’àmbit internacional.

~.~

dimarts, 8 de desembre de 2009

L’origen de les espècies i altres coses

Fa uns dies es celebrava els 150 anys des de la publicació de l’origen de les espècies, el llibre on Darwin va presentar la teoria de l’evolució. I va canviar per sempre més com mirem a nosaltres mateixos i al món que ens envolta.

Però 150 anys després sembla que encara triguem a entendre el que implica l’evolució. Jo em vaig passar l’adolescència preguntant-me pel sentit de la vida i ningú va tenir el bon cap de dir-me, nen, vius per la glòria i gràcia d’unes molècules molt curioses; i si tens la capacitat de fer-te preguntes existencials és perquè pensar va resultar un avantatge per a certes variacions de les molècules. Dubto que la meva adolescència hagués millorat gaire, doncs els problemes eren uns altres, relacionats amb la multiplicació de les molècules més que res.

La majoria ens quedem lleugerament desatisfets al saber que el sentit de la vida és el d’una carrosseria. I com passa sovint quan fem una pregunta i no ens agrada la resposta, intentem canviar la pregunta. Que si el sentit espiritual de la vida, que si hi ha d’haver-hi més...

Doncs no. Ens hauria de començar a quedar clar que tot el que basem en la introspecció, en la intuïció, o simplement el que creiem o sentim... és segurament el producte, accidental, del nostre “disseny.” Això inclou la religió, però també la moral, i algunes concepcions de justícia. Són males notícies pels capellans, però també pels filòsofs.

*..*

dijous, 26 de novembre de 2009

Dia d’acció de gràcies

L’últim dijous de novembre és el dia d’acció de gràcies, o Thanksgiving, una de les dues festes genuïnament americanes. Els colons es reunien per donar gràcies al déu de torn per la collita que tot just s’havia acabat i, per endavant, per sobreviure l’hivern que tot just comença. Amb el temps ha perdut quasi tot el caràcter religiós, i s’ha tornat amb la reunió familiar per excel·lència, més que el Nadal.

No és el mateix ser un colonitzador que un immigrant, però d’alguna forma Thanksgiving ha pres significant pels que estem lluny del nostre país. Per exemple, els americans consideren un orgull tenir invitats estrangers, i m’he trobat més d’una vegada en el bell mig d’una reunió familiar (i, en dues ocasions, de famílies jueves). Alhora això del gall indi i pastís de poma és una tradició a la que tothom s’apunta. En dues ocasions he cuinat el gall indi jo mateix, amb resultats semi-satisfactoris.

És clar que la distinció entre americans i immigrants és difusa en el poti-poti que és aquest país. Vet-ho aquí la llista d’invitats pel Thanksgiving d’avui, organitzat per un americà d’Illinois, d’origen coreà i casat amb una india: un italià, nacionalitzat americà; la seva dona, americana d’origen danès, i la seva filla, italo-danesa-americana, és clar; una coreana i el seu fill, en aquest cas corea-italo-americano; un indi casat amb una americana de les que porta molts anys per aquí; una sevillana; i un català, el que escriu.

.~.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Canviar d’opinió

Rectificar és de savis, diuen. Jo, de savi, no en sóc, però per intentar-ho que no quedi, i em pregunto, he canviat d’opinió recentment? I per què?

Doncs contesto que veig ara la pobresa als Estats Units de forma diferent. Ull, de pobres potser n’hi ha uns quants més degut a la crisi, però els números no han canviat gaire. La diferència és de forma, no de quantitats.

A Nova York i a Chicago, els barris més humils són d’immigrants recents, que treballen durament—i guanyen prou com per enviar diners a Mèxic, Puerto Rico... Alhora a les universitats hi veig fills d’immigrants, majoritàriament asiàtics, però també alguns hispans. Sembla, doncs, possible d’escapar de la pobresa als Estats Units.

I de fet, encara ho crec així.

Però no fa pas any generalitzava la lliçó als barris i les zones rurals on la pobresa és endèmica: per a posar-ho de forma bèstia, creia que la gent no sortia de la pobresa per què no volien. I la raó era que, entre ajudes oficials i privades, aquests grups rebien transferències netes, i acabaven amb el mateix o més ingrés net que els immigrants—sense treballar, és clar.

Ara crec que m’equivocava: les dinàmiques d’aquests indrets xuclen la gent en la pobresa, i per sortir-ne fa falta ser un heroi (o un jugador de bàsquet molt bo). Són el que els economistes anomenem trampes de pobresa. De principi em costava de creure que aquestes “trampes” es podien trobar al mig d’una zona afluent; però Philadelphia m’ha fet canviar d’opinió.

Els suburbis de la ciutat són dels més rics del país; també hi ha un nivell considerable d’ingressos al centre mateix. Entre el centre i els suburbis hi ha un cinturó de pobresa: alguns indrets semblen post-apocalíptics. I a quatre carrers d’un barri on es passa gana i fred hi ha una cafeteria amb el cartell de “Help Wanted.” Les condicions de vida són deplorables despit totes les ajudes—aquestes no són el problema.

.~.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Valent o insolent

Els txecs celebren aquests dies els vint anys de la revolució de vellut que va acabar amb el règim comunista. Per alguna raó els articles de la premsa insisteixen en el contrast entre la lluita per la llibertat d’aquells dies i l’apatia, fins i tot nostàlgia, dels present dies. M’ha cridat més l’atenció unes paraules del ex-president Havel:

“I have often compared it to being released from prison,” he said. “In prison everything is laid out for you; you don’t have to decide on anything. They tell you when to get up, what to wear, everything is decided for you by others. If you live in this for years and are then suddenly released, freedom becomes a burden.”


Em copsa el que diu, però no sé molt bé perquè. Em sona terriblement paternalista, potser no ho sabeu i no ho sabeu apreciar, tampoc; però la llibertat és el millor per a vosaltres. I alhora també té una lectura molt insultant, bàsicament tractant els txecs de ganàpies. I això últim no sé si és valent o és insolent.

Llegint una mica més m’assabento que Havel, venerat vagi on vagi, no és tan apreciat al seu propi país (amb això s’assembla amb Gorbachev, a qui els russos odien). Però em quedo encara sense saber si és perquè va ser massa valent amb el seus ciutadans, massa insolent, o simplement perquè té raó.

'..'

diumenge, 15 de novembre de 2009

Recordar tot el passat

Philadelphia és una ciutat plena d’història, i arreu hi ha uns cartells indicant fets i personatges de renom. Ahir passejant vaig trobar-ne un senyalant l’indret de la Lombard Street Riot, i vaig assumir que es tractava d’alguna petita revolta contra els anglesos. Llegint el cartell, però, aprenc que es tracta d’una sèrie d’aldarulls racistes: uns blancs, catòlics i irlandesos, van atacar una desfilada de negres que celebraven l’abolició de l’esclavitud pels anglesos. Els aldarulls van durar tres dies i van deixar uns quants edificis cremats, inclosa una església.

No és la primera vegada que em sorprèn l’avidesa amb la que els americans recorden fets negatius de la seva història. L’exemple que sempre m’ha intrigat més és la guerra civil americana, que és motiu d’orgull pels americans—quan altres països veuen els conflictes com una vergonya. O l’anomenat Trail of Tears, el camí que van recórrer els indis expulsats pel president Jackson i que va costar la vida a molts: és part del sistema de parcs històrics americans.

Potser de poc serveix el cartell o el recorregut als afroamericans i indians que viuen en pobresa. Però aquest no és el propòsit, òbviament. Recordar té el seu valor, i no exclusivament per a les víctimes.

Qui creu que en cent anys hi haurà un cartell al Ejido?

.(

dimecres, 11 de novembre de 2009

LGA, mon amour

Per raons que no venen al cas, m’he d’esperar una senyora estona a l’aeroport de La Guardia, a Nova York; no em fa falta enumerar tots els aeroports que he tingut el gust i disgust de patir per a afirmar, sense embuts, que es tracta d’un dels pitjors aeroports on esperar una senyora estona.

Però estic de bon humor, per raons que tampoc venen el cas despit la seva raresa. Amb aquesta disposició gaudeixo de la col·lecció d’humans que conformen la fauna de l’aeroport. Arribant veig la llarga cua de taxis grocs que envolta les terminals; els conductors tenen una caseta on s’apleguen a xerrar, refrescar-se, fumar en una cantonada, i a l’altre, de cara a la paret i a la Meca, agenollar-se i pregar.

El meu taxi m’ha deixat a la terminal equivocada, i he de prendre un autobús. Davant meu desfila una varietat infinita d’autobusos i altres modes de transport terrestre. Els taxis grocs anteriorment anomenats, limusines de totes mides i d’un sol color, negre, sempre negre; un autobús per cada companyia de lloguer de cotxes del món; fins i tot l’infame M60, l’única, i per tant obligada en els meus dies d’estudiant, forma de transport públic fins l’aeroport. Per infinita, la llista no sembla incloure el meu autobús.

Això és un aeroport i això és Nova York, ergo no hi ha raça o cultura que no estigui a la cua dels taxis, fent un cigarret per a endarrerir el marxar o l’arribar, o corrent cap a la terminal amb el passaport a la mà. Finalment arriba el meu autobús. L’omplen blancs i negres i un indi, homes i dones, petits i grassos; ara, però, endreçats en pilots, hostesses, i algun oficial de seguretat i algun altre despistat com jo.

Ja dins tinc temps de prendre’m una pizza en una cafeteria buida, sembla treta d’una pel·lícula, encara per fer, del David Lynch. La terminal és un petit edifici allunyat de les altres terminals, diria que és a l’altra banda de les pistes, però sembla encara més remot.

.[]
---

dilluns, 2 de novembre de 2009

Corrupció, una constant còsmica

Si avui és dilluns aleshores han enxampat algun altre càrrec públic prevaricant o pagant la boda de les seves filles. El partit de l’acusat l’haurà considerat un cas aïllat prenent, suposo, una setmana com a referència temporal. La resta de partits no faran pas gaire soroll, doncs si no fou la setmana passada serà la següent que patiran el mateix tràngol.

És una trista escena, però que es repeteix arreu del món. L’ex-governador d’Illinois venent al millor postor una plaça al senat americà, per telèfon. Els diputats anglesos han hagut de retornar certes “despeses.” El president italià, bé, aquest és un cas apart.

És que demanen que siguis un trepa per a ser polític?

La resposta, és clar, és un altre; tal com diuen els castellans, la oportunidad hace al ladrón. Si el conductor de l’autobús no cobra un petit suborn no és per la seva vàlua moral, sinó perquè no té cap mena de sentit econòmic fer-ho. S’arrisca a perdre la feina per guanyar, en els millors dels casos, un petit sobresou.

Un alcalde, per l’altra banda, pot fer guanyar (o deixar de perdre) uns quants milions d’euros a una constructora, que si deixa caure la xavalla més petita pot triplicar tranquil·lament el sou de l’alcalde. Potser s’ho pensa dues vegades si té una carrera política espectacular pel davant; o si sap que acabarà a la presó per deu anys. Deixem-lo pensant, doncs.

Vull dir que tots som uns corruptes sense realitzar? No, és clar que no. Cadascú té el seu sistema de valors. Hi ha gent que serà correcte fins i tot quan ningú els pot enxampar; hi ha qui no esperarà a una segona oportunitat per fer la trampa. I alguns dels primers, i alguns dels segons, es dediquen a la política.

.~.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Tornant d'Estats Units: Petites diferències

Després de passar una setmana a Nova York, he pogut tornar a apreciar les diferències de la societat americana en la mesura que ja havia apreciat en el temps que hi vaig viure respecte a Catalunya (i Espanya). Espero anar expandint aquest tema en propers posts. Les grans diferències estan subjectes a importants estereotips per ambdues bandes però crec que resulta interessant fixar-se en aquelles que potser són més petites però que poden ser molt reveladores.

Resulta significatiu veure les diferències en un programa de televisió tan quotidià com és el temps. La diferència no es troba tant en els efectes especials que es fan servir sinó en l'orientació. A Espanya (i, de forma encara més destacada, a Catalunya) es posa un gran èmfasis en l'aspecte més descriptiu (quin temps ha fet avui, la pluja total, on ho ha fet, etc.) i en els aspectes tècnics. Sembla que per entendre quin temps ha fet i quin farà calgui que el ciutadà hagi d'entendre la física relacionada amb la meteorologia*. A Estats Units, les cadenes de televisió es centren en mercats més petits que Espanya – però més grans que Catalunya – i, per tant, la informació meteorològica sol tenir un caire molt més local. Evidentment això afavoreix tant la precisió que poden donar de la previsió com la possibilitat de donar-la de manera més concisa. Un programa típic del temps en una cadena d'Estats Units, de fet de Nova York que és el lloc que millor conec, cobreix el temps que ha fet molt, però que molt, ràpidament i passa directament a la previsió del temps pels propers cinc dies, sense posar èmfasis en els aspectes tècnics de la previsió però sí en la informació pràctica pel televident: temperatura, probabilitat de pluja i pluja esperada, vent.

Per mi aquest fet, exemplifica un tret molt característic de la societat americana: la practicitat. Les cadenes de televisió es diferencien per l'exactitud de la seves prediccions o per la quantitat i la rellevància de la informació que donen i no necessàriament pels aspectes tècnics i la bellesa de la ciència de la predicció.

* Vull deixar clar que no tinc res en contra de la meteorologia, que és un ciència que trobo molt interessant i per la que m'he interessat. No obstant, també opino que potser no és de l'interès de tothom i que un entusiasme excessiu pot ser perillós (només cal haver vist algun cop el Polònia).


dimecres, 21 d’octubre de 2009

Ajudar als bancs, ajudar a l’Àfrica (II)

Quant creieu que costaria acabar amb la pobresa i la fam del món? En Francesc Mateu, director d’Oxfam a Catalunya, deia uns 70 mil milions de dòlars, potser per una confusió respecte el que ha costat el rescat bancari. Fem-la més gran, doncs. N’hi hauria prou amb cent mil milions? Cinc-cents mil milions? Un bilió?

O potser el diner, tal com no compra la felicitat, tampoc compra la prosperitat.

Tan sols comptant l’ajuda “oficial,” el tercer món ha rebut quasi que dos bilions i mig de dòlars en els últims cinquanta anys, segurament l’ajuda privada suma un bilió més; i això no compta que els preus als països pobres són més baixos—molt més baixos. Tots aquests diners no han servit de gaire: la major part dels països pobres romanen pobres, i els que se n’han sortit, com Corea del Sud o la Xina, rebien poques ajudes.*

Per què no funciona l’ajuda? Hi ha moltes raons, potser tantes com plans d’ajuda. Per començar per cada dòlar que enviem només n’arriba una fracció. La corrupció és un dels problemes més vistosos, i fa molt difícil descentralitzar les decisions. L’ajuda en béns o serveis també presenta un cost molt elevat, manca la infraestructura, i la seguretat, per distribuir l’ajuda.

Més enllà dels temes logístics, hi ha una qüestió essencial: com ajudar sense perpetuar el problema? Com pal·liar la fam i alhora pressionar el govern per a què ofereixi protecció als agricultors? O com oferir crèdit a petits empresaris i alhora convèncer als bancs locals perquè ho facin?

Molt em temo que acabar amb la pobresa no és un problema de cent mil milions de dòlars més o menys. És molt més difícil.


*No em posaré a discutir si la pobresa ha augmentat o disminuït: el que queda clar és que encara n’hi ha.

.~.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Ajudar als bancs, ajudar a l’Àfrica (I)

Ja m’ho esperava; de fet, si alguna cosa em sorprèn, és el que he trigat a trobar algú dient que amb el que ens hem gastat amb els bancs es podria arreglar la pobresa, la fam, o el càncer. Ha estat en Francesc Mateu, director d’Oxfam a Catalunya, el que s’ha atrevit amb el càlcul: diu que amb una desena part del que s’ha gastat en els bancs s’acabaria amb la pobresa.

Jo em limitaré als números dels Estats Units, que són els que tinc més per la mà.

El primer pas que hem de fer és saber quant s’ha gastat en bancs. Quan el Fed injecta 700 mil milions de dòlars no els dóna tots com a regal de Nadal. El que fa és prestar-los o comprar actius no líquids. No deixen de ser un subsidi: les condicions del préstec són millors que les que pot obtenir el banc en el mercat (o dels altres bancs), i hi ha un risc associat. El cost, però, és una fracció del principal: si el Fed (o el tresor) deixa cent milions al 3 per cent anual quan el mercat marca 4 per cent, el cost del préstec és un milió anual.

Les coses són més complicades si l’ajuda consisteix en la compra d’actius, doncs és possible perdre-ho tot o guanyar diners. De fet, alguns dels programes ja han donat beneficis.

En realitat, les coses són molt més complicades: els diners que el govern americà (o els europeus) s’han gastat en rescatar els bancs es “queden” als Estats Units, i eviten mals majors als americans, i a la seva butxaca. No es tracta d’una transferència, doncs. Donades les condicions, es podria defensar que gràcies al rescat els americans han perdut menys diners.

Deixant clar que no podem agafar els 700 mil milions de dòlars com el cost total, ho faré igualment. Resulta que els Estats Units dóna, pel cap baix, 50 mil milions de dòlars d’ajuda (privada i pública). O sigui que en un any i quatre mesos els Estats Units ja dóna la desena part que en Mateu parlava.

Però aquest no és l’error de càlcul més greu.

.0.

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Propostes pel mercat de l’habitatge

Un grup d’economistes espanyols (i un d’italià) han firmat una proposta per reformar el mercat de l’habitatge a Espanya. La iniciativa ha sortit de Fedea, i si repasseu els que ho firmen veure que són els mateixos que porten el blog Nada Es Gratis, que recomano.

Resumint molt i molt, la proposta cerca encoratjar el lloguer per tal de facilitar l’accés a l’habitatge, millorar la mobilitat laboral, i alhora donar una sortida a l’enorme inventari de cases que hi ha a Espanya en aquests moments. Les mesures proposades són de sentit comú: flexibilitzar els contractes de lloguer, agilitant la resolució de disputes; acabar amb els incentius fiscals associats a la propietat de l’habitatge, i re-orientar la protecció social cap al lloguer i no la compra. Aquesta última, exclusivament en la seva segona part, ha estat tot el que el País en va treure de la proposta—que el periodisme d’aquí no dóna per més.

.~.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Viatge a Ithaca, NY

Aquests últims dies he estat viatjant una mica, incloent un cap de setmana a Ithaca, a l’estat de Nova York. És aquest un moment immillorable per voltar pels boscos de la costa est americana, les fulles prenen uns colors espectaculars, grocs i vermells intensos, que jo no he vist enlloc més. En unes setmanes no quedarà ni una fulla i en unes més tot serà blanc fins al març—però ara no fa ni fred ni calor, el temps ideal per fer excursions.

La regió al voltant d’Ithaca és coneguda pels llacs allargats i estrets, de nord a sud, que omplen les valls—d’aquí el nom Finger Lakes. Envolten els llacs muntanyes, o més aviat turons. En alguns indrets els vessants són suaus, i hi trobem vinyes—els vins blancs de la regió són molt coneguts als Estats Units. Però la carena també s’apropa al llac, i el resultat és una col·lecció espectacular de salts d’aigua i gorgs. Hi ha un què misteriós en veure l’aigua sorgir amb força del que sembla una muralla impenetrable de muntanya i bosc.

A Ithaca hi ha una universitat molt coneguda, Cornell, al bell capdamunt d’un turó al final d’uns dels llacs més grans, el Cayuga Lake. Des del pis de dalt del museu de la universitat es pot veure tot el llac, i els boscos que l’envolten. Una vista espectacular, que et pot distreure d’alguns quadres que em pregunto com han arribat fins aquí, incloent un dels germans Vergós.

Acabo aquest petit apunt turístic senyalant els deliciosos noms que els colonitzadors van triar: a part d’Ithaca, trobem la ciutat de Syracuse, i pobles anomenats Ovid, Homer, Ulysses, i Seneca. I, en un llogarret dalt d’una muntanya, trobem l’improbable Interlaken, New York, on és possible tastar els vins locals, majoritàriament dolços, fins que, quan ens preparem per tornar a Ithaca, desitgem que el camí sigui llarg.

.~.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Obama premi nobel...

De la BBC

Asked why the prize had been awarded to Mr Obama less than a year after he took office, Nobel Committee head Thorbjoern Jagland said: "It was because we would like to support what he is trying to achieve".


I jo afegiria

The road to hell is paved with good intentions.

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Corrupció

Aquests dies els polítics catalans s’estan tirant pel cap acusacions de corrupció i incompetència, i encara hem de veure totes les repercussions del cas Millet. És clar, hi ha qui creu que la corrupció i la incompetència són trets diferencials dels països catalans (així s’inclou València). Per la majoria, és un episodi més del desprestigi total que la classe política sembla dedicada a aconseguir.

En la visió d’uns, la corrupció i la incompetència són trets culturals—els catalans són com són—o morals en la dels altres—els polítics són com són. Els trets culturals són a vegades políticament incorrectes (per exemple, quan toca parlar de països africans) i a vegades políticament rentables (no fa falta exemples, oi?). Potser la concepció de la corrupció com a “falta de caràcter” és la més acceptada, i la incompetència, ves, com a falta d’intel·ligència.

En la meva opinió, la corrupció i la incompetència són fenòmens econòmics. Els càrrecs públics, igual que els executius d’una empresa o el treballador d’una fàbrica, de Catalunya o del Pakistan, responen als incentius i a les oportunitats que, al seu torn, determinen quin serà el nivell de competència a la feina.

La corrupció a la política, en el fons, no ens hauria de sorprendre: les decisions que pren un polític poden fer guanyar o perdre molts diners a molta gent; i per molts diners vull dir mil vegades el salari del polític. La combinació d’una remuneració baixa relativa a les conseqüències econòmiques de les decisions és un viver per la corrupció. Vigilar el que fan els polítics és car i, vet ho aquí, crea més oportunitats per la corrupció.

L’altre factor que ens falta és el càstig que administrem als que enxampem. Com més dur sigui el càstig, menys corrupció hauríem d’esperar. Per aquí és on veig els problemes més greus, a Catalunya: la corrupció s’està, fins a cert punt, trivialitzant. Si encarregar un informe d’una pàgina per deu mil euros fos la fi de la carrera política, no en veuríem gaires. Acusacions, molt greus, de corrupció es fan i desfan, i tots tan tranquils. La politització de la justícia tampoc ajuda, endarrerint i fins tot bloquejant el càstig penal.

Ah, l’última esperança són els votants, és clar. Però el 40 per cent d’ells no es molesten a votar, i ves a saber quin percentatge dels altres creu que tots els polítics són corruptes, i per tant poca diferència hi fa.

.~.

dijous, 1 d’octubre de 2009

Deute i diner (2)

A l’article anterior contava aquesta faula sobre el deute i el diner.

Arriba un turista a l’hotel de Vallfogona de Balaguer, i deixa un bitllet de cent euros com a dipòsit. Corre l’hoteler amb els cent euros a pagar el lampista que li havia deixat a deure la feina. I el lampista no triga a pagar el que deu a la carnisseria, que no és poc: cent euros. I el carnisser els hi porta al doctor que li va cosir el dit; i el doctor va l’hotel, on deu dues nits, suposadament passades a Barcelona per un congrés. I tal com els cent euros tornen a les mans de l’hoteler, baixa el turista que, adonant-se de l’error d’anar a Vallfogona de Balaguer de vacances, no es vol quedar l’habitació. Cap problema, l’hoteler li torna el bitllet de cent euros i el turista abandona Vallfogona de Balaguer—però ningú li retreu: amb la seva visita el poble és ara lliure de deutes!


Un anònim va senyalar correctament que Vallfogona de Balaguer no tenia cap deute net, és a dir, el poble no deu res a la resta de la Noguera—tots els deutes són entre gent del poble.

Però deixeu-me afegir que, abans que arribés el turista, el poble sencer vivia amb l’angoixa de deure diners i amb la ràbia de no cobrar-los, i potser tothom evitava tothom amb la resultant destrucció de la vida social i econòmica de Vallfogona de Balaguer.

En Qgat senyala de forma perspicaç que el problema inicial del poble era la falta de diner, i en particular, que ningú estava directament interessat en el producte de qui li devia els diners. El lampista no volia anar a l’hotel, el doctor no menjava carn... Un bitllet de cent euros, tothom el vol.

I si us dic que tots—l’hoteler , el lampista, el carnisser, i el doctor—tenien un bitllet de cent euros a la butxaca des de bon principi? Però si pagaven el seu deute, es quedaven sense diners, i a patir per si de sobte surt una despesa imprevista... Per exemple, el doctor podria pagar a l’hoteler, però no sap quan l’hoteler pagarà al lampista, i de fet ja pot pensar que, si es fonen els ploms de la consulta, el lampista no voldrà deixar un altre feina a deute. I així tots s’aferren als seus cent euros i ningú paga a ningú.

.~.

dimarts, 29 de setembre de 2009

Deute i diner

M’ha arribat una faula, per dir-ho d’alguna forma, sobre el deute i el diner que he adaptat lliurement pel consum dels meus lectors.

Arriba un turista a l’hotel de Vallfogona de Balaguer, i deixa un bitllet de cent euros com a dipòsit. Corre l’hoteler amb els cent euros a pagar el lampista que li havia deixat a deure la feina. I el lampista no triga a pagar el que deu a la carnisseria, que no és poc: cent euros. I el carnisser els hi porta al doctor que li va cosir el dit; i el doctor va l’hotel, on deu dues nits, suposadament passades a Barcelona per un congrés. I tal com els cent euros tornen a les mans de l’hoteler, baixa el turista que, adonant-se de l’error d’anar a Vallfogona de Balaguer de vacances, no es vol quedar l’habitació. Cap problema, l’hoteler li torna el bitllet de cent euros i el turista abandona Vallfogona de Balaguer—però ningú li retreu: amb la seva visita el poble és ara lliure de deutes!


Com pot ser això? Quines lliçons magistrals d’economia s’amaguen darrere la sorprenent visita d’un turista a Vallfogona? Algú s’atreveix?

.~.

dissabte, 26 de setembre de 2009

Krugman contra els economistes (2)

“És difícil de creure, però feia poc que els economistes estaven celebrant els èxits del seu camp.” Així comença en Paul Krugman el seu article criticant tot economista viu.

Resumint el principi, els economistes som cofois imbècils. Massa satisfets amb el que sabíem, no hem sabut veure venir la crisi, i ara, és clar, ens ha caigut el món als peus.

Krugman, però, deixa entreveure que sap que els economistes no ens dediquem a predir les crisis. Refina doncs l’acusació una mica més: els economistes creiem que els mercats, i en especial els mercats financers, són eficients, i per tant estables. No tenim, doncs, models de crisis financeres i així ens han enxampat.

No he resumit ni una desena part de l’article però en Krugman ja ha deixat anar algunes de les barbaritats més greus de l’article.

La primera és que els economistes no ens dediquem a predir crisis, i no us refieu dels que van pel món cridant “jo ja ho deia” (com en Krugman). Hem fet progrés en la prevenció de crisis—heu vist alguna hiperinflació últimament?—però l’èxit de la nostra professió no pot dependre del que fa l’economia de la mateixa forma que ningú troba difícil de creure que els doctors celebressin els seus èxits un any abans que aparegués la grip nova.

El punt sobre els mercats financers, eficients o no, és més interessant, perquè els economistes tenim més confiança en els mercats que la majoria de no-economistes. Però hi ha dues fal·làcies enormes en el que diu en Krugman—i ell ho sap. Primer, mercats eficients no vol dir que siguin mercats estables. De fet, ben bé és el contrari: si els mercats són eficients reaccionaran immediatament a qualsevol nova informació, que tendeix a ser força volàtil. Segon, és una mentida com una catedral que no hi hagi models de bombolles o crisis financeres. He decidit fer una cerca d’articles en les millors publicacions del 1990 al 2005, i he trobat més de 2000 articles amb “crisi financera” al títol, 1200 en la teoria de bombolles (que es va desenvolupar als 80s), més de 600 en “herding” en mercats financers, i més de 7000 sobre liquidesa. De fet, el problema dels economistes és que tenim massa models de crisis financeres i no sabem en quin d’ells confiar.

Seguiré...

dissabte, 19 de setembre de 2009

Krugman contra els economistes

Paul Krugman, premi Nobel d’economia i un dels columnistes més populars al New York Times, ha escrit un article criticant els economistes, amb l’impertinent títol de “Per què l’han espifiada tant els economistes?” L’article és força llarg i, és clar, està en anglès.

(En castella, al Pais. Gracies Ferran.)

L’article ha aconseguit l’impensable: que els economistes es posin d’acord sobre un tema, a saber, que en Paul Krugman o no té ni idea del que els economistes han estat fent en els últims vint anys o li importa ben poc per tal d’avançar la seva carrera política. Alguns economistes han escrit rèpliques força ben argumentades que podeu trobar al final d’aquest article.

He pensat, però, que el que diu en Krugman ressona (i no per accident) amb algunes preconcepcions del que fem els economistes. Em proposo fer un resum de l’article, punt per punt, i oferir una anàlisi crítica que espero sigui curt però no tècnic. Ja veurem si m’en surto—els vostres comentaris, sempe benvinguts, seran apreciats més que mai.

Articles de resposta

David Altig, economista de la Reserva Federal d’Atlanta
David Levine, economista teòric de l’universitat de Washington
Gilles Saint-Paul, economista de Toulouse (i antic professor meu)
John Cochrane, economista de la University of Chicago
Juan Carlos Conesa, a l’Autònoma

.~.

divendres, 11 de setembre de 2009

Botifler, facha, i altres insults al president

La crisis cambia los típicos abucheos soberanistas de la Diada por gritos contra los despidos,” diu La Vanguardia, que també senyala “en vez de hacerse en catalán, los gritos este año han sido en castellano.

(Mai he acabat d’entendre qui són exactament els que trobaven encertat anar a insultar al president del país en la Diada; però si pogués tenir una resposta la veritat és que m’agradaria saber què voten avui els que li cridaven botifler al Pujol. Algú s’atreveix? Però això és tangencial. Com el merder de la Noa, que deixa-ho córrer, n’hi ha que presumeix molt d’una tolerància que jo no veig enlloc.)

Què n’hem de fer, d’això? Ens hem de lamentar per la pèrdua d’una altra tradició catalana, vull dir la de cridar botifler al president? O ens hem de congratular perquè grups castellanoparlants troben la diada prou important per manifestar-se i titllar a un president del PSOE de “facha”? Ara, també em pregunto a qui votaran, aquests.

.~.

dimarts, 8 de setembre de 2009

Philadelphia is different (3)

La vida a Philadelphia té moltes coses bones. La primera, i la més important, la gent. Aquí tothom és tal com és, sense l’actitud snob i fins i tot impertinent que sembla que els nova iorquesos hagin de tenir (és clar que ajuda que no hi hagi tants turistes ni bridge-and-tunnel grups). Potser perquè ningú es creu el centre del món vivint al centre del món, és més fàcil conèixer gent, i que et coneguin. Hi ha molt diversitat, i no falta gent d’arreu del món. Tampoc falten ni estudiants ni penjats. De fet, com que els lloguers són més barats i no falten universitats, hi ha força jovent amb les seves (noves) dèries i sense tantes posturetes.

Amb perdó pel tòpic, Philadelphia és autèntica. Per exemple, qui creu que els americans són incapaços de viure l’esport com els europeus no ha viscut un partit dels Eagles o dels Phillies... (I sí, això compta com quelcom positiu. Aquí la gent s’abraça quan els Eagles guanyen. Sort que tampoc passa tan sovint.)

La ciutat no es queda enrere en termes d’oferta cultural—de fet es podria dir que té una sorprenent vitalitat en aquest aspecte. Hi ha un dels cinc millors museus als Estats Units (el de les escales del Rocky) que ampliaran aviat amb una col·lecció essencialment inèdita de pintures impressionistes. També hi ha una escena musical molt interessant, tot i que encara no l’he explorat gaire. Em diuen que el teatre també és capdavanter.

El centre és petitet, però complet. No fa falta cotxe per anar on faci falta. Fins i tot diria que s’hi respira una mica d’ambient de barri. El carnisser ja sap quines salsitxes ens agraden (que, he de dir, són delicioses). Anem a un mercat Amish que té uns pastissos i uns “pickles” que em tornen boig. Les cambreres del Diner del costat de casa ens saluden, i el noi del cafè m’explica que va haver-hi una passejada en bicicleta per la ciutat... en pilotes. He dit que la gent d’aquí està una mica pirada també?

Finalment a Philadelphia es respira història. Aquí van néixer els Estats Units, literalment. El barri de Society Hill és un dels més antics del país, conserva un cert aire britànic: els maons vermells, casetes estretes, el primer pis, el principal, una mica elevat, una excusa per posar unes escales fora al carrer... un indret preciós per passejar-hi. Hi ha també el barri italià, al sud del centre, on hi ha mercat cada dissabte, i, amb el mercat, ambient de mercat de dissabte. Com ha de ser.

.~.

dissabte, 5 de setembre de 2009

Philadelphia is different (2)

Algunes explicacions i potser disculpes he de donar per l’article de fa dos dies. Confesso que els barris pobres de Philadelphia són fascinants—clínicament parlant. Són com una poma suspesa a l’aire per algú que porta anys estudiant la llei de la gravetat.

M’explico. Crec en la llibertat i la responsabilitat com dos valors fonamentals per una societat. Els Estats Units m’ofereixen multitud de pomes que cauen: és una societat molt dinàmica, on un immigrant que parla un anglès que riu-te tu del català del Montilla pot fer d’assessor d’una de les institucions més importants del país (i no estic sol. Al departament de recerca de macroeconomia al Philadelphia Fed hi ha dos japonesos, un equatorià, un indi, un alemany, dos xinesos...)

Una pregunta clau que m’he de fer és on s’acaba la responsabilitat de les accions d’hom i si els límits a les responsabilitats justifiquen límits a la llibertat. Als barris pobres de Philadelphia fills i néts sofreixen les conseqüències dels 70s, i, sense una solució a la trampa de pobresa que són aquests barris, generacions futures de justs seguiran pagant com a pecadors. Em costa d’acceptar que les responsabilitats de les accions s’heretin de pares a fills, però això és exactament el que està passant.

Em disculpo doblement. Primer, per emfatitzar els aspectes més negatius de la ciutat on visc sobre la base del meu interès clínic; i segon, per deixar tants de fils penjant a cada article. Intentaré corregir la primera falta en els propers articles; intentaré corregir la segona falta en els propers trenta anys.

.~.

dijous, 3 de setembre de 2009

Philadelphia is different

Torno de les vacances amb ganes de parlar una mica més de Philadelphia. Potser el contrast amb Barcelona m’hi ha fet pensar.

El que primer em surt de dins és que Philadelphia està als Estats Units. Amb això vull dir quelcom més que el sabut fet geogràfic: Philadelphia és una ciutat força americana—apedaçada, que dic jo: una zona exclusivament per oficines, barris exclusivament residencials, illes exclusivament comercials (els malls)... Sovint l’ètnia predominant d’un barri és el que el defineix. He d’afegir que Philadelphia té un centre històric, no gaire gran, que combina oficines, botigues, i residències... i universitats i hospitals. És la part més bonica de la ciutat, al meu parer.

Al voltant del centre hi ha un cinturó de pobresa extrema, majoritàriament barris afroamericans amb greus problemes de droga i crim. No hi ha transició: en deu minuts pots anar de la “Liberty Bell” a un xamfrà d’on no t’atreveixes a passar. Altres ciutats americanes tenen aquest problema, cert, però a Philadelphia és especialment marcat: alguns indrets semblen sortits d’una pel·lícula de l’apocalipsi. (Per sort, una part del sud de la ciutat és molt acollidora, antigament un barri d’italians).

I tot just fora de la ciutat, hi ha alguns dels suburbis més rics dels Estats Units. Al comtat de Chester la família mediana guanya més d’un 60 percent més que la família mediana americana, i quasi que dos més que la família mediana de Philadelphia. Si fa no fa la diferència entre França i Polònia.

La situació és complicada de resoldre, doncs els suburbis rics no paguen impostos a la ciutat, tenen les seves pròpies escoles... Tot plegat fa molt difícil transformar els barris pobres, i Philadelphia s’ha quedat enrere en el “Downtown Revival” que han viscut moltes ciutats americanes.

PS Una observació molt d’economista... Una de les dificultats que té la ciutat per redreçar els pitjors barris és que, despit que són pobres, la majoria són propietaris de la casa on viuen, el que fa molt difícil augmentar la mobilitat dins la ciutat.

.~.

dilluns, 31 d’agost de 2009

L’últim diumenge d’agost, Barcelona

Ahir, avui, la ciutat es va omplint poc a poc. Alguns cotxes més, alguns vianants més també. Criatures! Amb un o dos pares corrent-hi al darrere. Alguns restaurants obren pel cap de setmana pels qui tot just arribats no troben res a la nevera. Es fumen més cigarretes a la plaça, però no sento gaires converses; potser passen als bars amb l’última cervesa de les vacances a la mà. O potser no passen, i els que es retroben ho fan amb paraules discretes, sense saber qui té el cap baix perquè torna a treballar a l’endemà, i qui el té acotat perquè no ho fa.

Poc a poc, com he dit, la ciutat s’omple i demà s’omplirà de cop.

~.~

dimecres, 12 d’agost de 2009

De vacances

M’agafo uns dies de vacances, no sé molt bé que comportarà pel blog, si un augment d’entrades o la cessació completa d’aquestes.

.~.

dilluns, 3 d’agost de 2009

Fets i teories

La Vanguardia té una entrevista a Esteve Espelt, professor de psicologia social i comportament col·lectiu de l’UB, sobre el racisme. M’esperava el pitjor amb el tema i l’especialitat del professor (psicologia social? Per distingir-la de què? Psicologia anti-social?). Però m’intrigava el titular de l’entrevista, “ens costa acceptar que som racistes,” una primera persona plural força valenta.

L’entrevista està força bé, però on m’ha guanyat del tot és a l’última pregunta:

¿Los niños que se están educando en las escuelas multirraciales de ahora serán menos racistas?

Després de discutir la seva tesi sobre el racisme, sobre la societat espanyola i catalana, fins i tot parlar de les seves idees sobre si el coneixement de l’altre ajuda o no a superar el racisme, l’Esteve tenia la seva oportunitat de deixar anar la seva especulació, de criticar les escoles o lloar la mitologia progressista—el que quadri amb les seves idees polítiques—i fer-se un titular.

Però l’Esteve prefereix contestar com un científic:

Es una buena pregunta para estudios que se hagan más adelante. En principio, partiendo de la idea que el temor es a la desconocido, el hecho de habernos socializado en un ambiente de diversidad nos debería de ayudar. Esperemos que sea así.

.~.

diumenge, 26 de juliol de 2009

El poc que sé sobre el finançament (2)

No em puc desempallegar d’una marcada sensació de derrotisme des de l’acord pel finançament. Més enllà si rebrem el que ERC diu que rebrem, i deixant de banda si CiU hauria aconseguit un duro més o menys, és el procés que trobo depriment, el que els catalans hem de passar per a què ens tornin un part dels diners.

La situació em sembla ara tan grotesca, tan inacceptable, que em pregunto com és que els catalans l’acceptem. I aquí dic “catalans” i no “catalanistes,” que fins i tot el Sirera ha de veure com el que paga ell d’impostos no torna.*

Una possibilitat és que ja estiguem acostumats. De fet, d’acords de finançament ja n’hi ha hagut uns quants, i és aquest que em repugna especialment. És per l’estatut, és pel doble joc d’ERC, és per la recessió, o és per què la distància m’ha ajudat a veure les coses millor? (I no, no és per què no l’ha signat CiU. De fet, estic convençut que CiU hauria aconseguit menys: al cap i a la fi Generalitat i Gobierno són del mateix partit.)

Al meu parer, la raó és una altra: per la major part de catalans, el finançament, i com l’obtenim, no fa cap diferència. Així de clar. Què són 500 milions d’euros més o menys? El Fòrum de les Cultures va costar molt més que això. La vicepresidència costa 250 milions d’euros a l’any (per cert, el doble que la presidència). Tots aquests estudis que diuen que el dèficit fiscal costa 100, 200, o 500 euros per català cada any... s’obliden que aquests diners, si tornen, no tornaran a les butxaques dels catalans, i en canvi serviran per qui sap quina creativa forma de despesa pública.

Si l’acord de finançament es traduís en menys impostos, o tinguéssim la seguretat que els diners farien un servei de rodalia millor. Aleshores sí que faríem de molts catalans catalanistes.

* El que això escriu ja no paga impostos a Catalunya—millor no enganyar ningú amb la primera persona del plural.

dimecres, 22 de juliol de 2009

El poc que sé sobre el finançament

Per raons varies, que inclouen certa poca fe en els nostres polítics, no he seguit gaire el tema del finançament. He intentat posar-me al dia llegint les notícies i els blogs, però després d’alguns esforços només una cosa m’ha quedat clara: hi ha molt poca cosa clara en aquest acord.

Sembla que alguns dels objectius s’han complert, altres no. Això és el que hauríem d’esperar de tota negociació. El problema, però, és que aquests objectius estan a l’estatut, el mateix estatut que es ja es va negociar, i el mateix estatut que les corts espanyoles van aprovar. Què estem negociant, doncs? Si el govern compleix la llei? Que algú m’ho expliqui...

A més a més, l’acord de finançament estableix paràmetres però no xifres. Jo no sé d’on es surten aquests números tan precisos, la veritat—i pel que sé, el govern espanyol sembla deixar unes quantes portes obertes a la interpretació. Si hem de negociar que es compleixi el que ja van votar les corts... Jo apostaria que al 2011 estem negociant que es compleixi l’acord.

Doncs, que puc dir: sé (i entenc) més aviat poc d’aquest acord de finançament.

El que sí que sé és que Catalunya ha transferit i transfereix una quantitat de diners espaterrant a la resta de l’estat, que Catalunya és l'única raó per la que el partit socialista va guanyar les passades eleccions generals, i que, despit de tot això, encara hem d’anar a pidolar a Madrid i el partit que s’auto-proclama més catalanista celebra que hem aconseguit deu milions més.

De ganes de ser espanyol em queden molt poques; però hi ha dies que se’m treuen les ganes de ser català també.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Jutjant jutges

Aquests dies la portada dels diaris americans l’ocupa la jutgessa Sonia Sotomayor, nominada per Obama pel tribunal suprem. Durant quatre dies senadors escolten el seu testimoni i qüestionen les seves qualificacions durant el que aquí s’anomena “Hearings” (que potser hauríem de traduir per audiència?).

El procés exemplifica algunes de les virtuts més remarcables del sistema polític americà—no em podria ni imaginar una cosa semblant a Espanya.

Per començar, no es tracta d’una formalitat despit que els demòcrates tenen majoria en el comitè (12 dels 19 membres) que té el vot final. No sembla molt probable en aquest cas, però senadors demòcrates han votat contra candidats del seu propi partit; no fa pas dos anys els republicans van tombar una candidata del president Bush.

De fet, els Hearings són una de les oportunitats més importants pels senadors per fer política—la seva política, no la del partit. El secretari del Tresor, el de defensa, el d’estat, fins i tot el president del Fed passen pel senat (el comitè és diferent en cada cas).

També és de notar l’atenció que rep el procés. Els diaris comenten en el testimoni, els periodistes cerquen casos polèmics presidits per la jutgessa (i anteriorment, fiscal). Blogs i revistes porten l’opinió; no exagero si dic que es fa difícil escapar la bona senyora. Els Hearings es retransmeten en directe, només faltaria.

No us vull enganyar: es diuen algunes barbaritats en aquests comitès que farien orgullós a l’Alfonso Guerra. I hi ha algunes coses que no acabo d’entendre, com la dèria contra els jutges “activistes” en un sistema que fa de la jurisprudència llei. Però el procés té una transparència encomiable, esdevé un exercici en política pura, una oportunitat per retratar totes les parts involucrades.

Com m’agradaria veure els membres del tribunal suprem espanyol passar, ni que sigui per un dia, el mateix tràngol!

dilluns, 13 de juliol de 2009

Xina: riquesa i repressió

La trista realitat és que la majoria de països en vies de desenvolupament no es desenvolupen ni a la de tres. De fet, tant infreqüent és que parlem de “miracles” econòmics quan finalment un país aconsegueix créixer. Corea del Sud, Espanya... són alguns dels exemples... que es queden en no res si ho comparem amb la Xina.

Els xinesos han aconseguit en vint anys multiplicar la seva riquesa per sis. El primer món triga, de mitjana, uns cents anys a multiplicar per sis el PIB per càpita. I això sense comptar que una gran part de la població xinesa viu encara a la pobresa: si miréssim els ingressos per càpita de les zones urbanes les xifres serien encara més increïbles.

No és sorprenent, doncs, que la resta del món “en vies de desenvolupament” somien a ser com la Xina. I, és clar, no es pot deixar de notar que la Xina no és una democràcia; de fet, tal com ha quedat clar recentment, el règim xinès no té cap mirament a fer servir el xarop de bastó amb els descontents. O a censurar l’Internet.

De règims autoritaris el món n’està ple: no hi ha dubte que no és una garantia pel creixement. Es pot pensar, però, que pot actuar com un catalitzador. Un règim autoritari pot emprendre les reformes necessàries sense haver-se de preocupar per si són populars o no. Que s’ha de moure milions de persones per fer una presa? Cap problema. O almenys cap problema que la policia no pugui arreglar discretament.

Les comparacions amb la India no ajuden. Com la Xina, la India és un país molt gran que combina l’atractiu de salaris baixos amb llarga tradició científica (la quantitat d’enginyers informàtics indis a Silicon Valley és espectacular). Potser no té la localització de la Xina, però tenen l’advantge del llenguatge. Tot i créixer, la India no ha aconseguit l’èxit econòmic de la Xina. Un dels països més proteccionistes del món a principis dels 80, la India ha aconseguit passar algunes reformes, però només després d’anys i panys, i compromisos que fan que, encara avui en dia, la India sembli més un país comunista que no pas la Xina.

A mi això no em deixa dormir bé. Em tranquil·litza una mica recordar que la majoria de miracles econòmics han estat lligats a transicions democràtiques; i de fet potser els xinesos tenen més llibertats avui que fa vint anys. Em tranquil·litza, però, només una mica; i m’aterra quants països en vies de desenvolupament pensen que potser fer-se sis cops més rics és més important que anar a votar.

dilluns, 6 de juliol de 2009

Turquia i la Xina

Combinant uns dies de vacances i uns de feina, he visitat Istanbul per primera vegada. Si mai hi heu estat sense dubte coincidirem en la fascinant barreja d’indrets, monuments, i gent—quanta gent! I si no hi heu estat, de les pobres descripcions que en faria poc en trauríeu comparat amb una visita.

El viatge també ha estat una experiència fascinant com a economista i potser d’això sí que en puc parlar. Turquia és un d’aquests països que s’anomenen en “vies de desenvolupament.” Però de via, la veritat, no n’ha fet pas gaire. El país té recursos, humans i materials, i una gran localització que va fer d’Istanbul el centre del món. I si Turquia esdevingués una potència econòmica, potser “arrossegaria” alguns dels seus problemàtics veïns de l’Orient Mig cap al desenvolupament i lluny de l’extremisme.

Què és el que impedeix que Turquia avanci econòmicament? Quan parlo amb alguns dels meus companys de professió turcs surten sempre els mateixos temes: política fiscal, indústries obsoletes a sou de l’estat, l’atur... Segons ells, està clar quins són els problemes, però al país li costa molta emprendre les reformes necessàries.

I això, penso, ja ho he sentit a molts llocs. La llista de països que romanen indefinidament en vies de desenvolupament és llarga: Mèxic, Brazil, Corea del Sud... Estic segur que els obstacles al creixement són diferents a cada lloc. Però la incapacitat de superar aquests obstacles sembla ser la mateixa: un sistema polític que fa molt difícil el canvi si hi ha perdedors i guanyadors, i incertesa sobre qui serà qui. Tots aquests països són democràcies on l’espai polític està molt marcat pel passat.

I la terrible sospita s’alimenta, també, en l’èxit de la Xina. Els xinesos han instaurat un capitalisme brutal, on les reformes s’imposen per la força. El resultat ha estat un creixement inaudit.

Podria ser que massa democràcia és el problema de Turquia i el d’altres països? O potser massa democràcia massa aviat?

diumenge, 28 de juny de 2009

Els dolents (de debò) de la pel·lícula

El règim iranià no ha tardat gens ni mica a donar les culpes de les protestes als Estats Units, la Gran Bretanya i, és clar, Israel; i amb la impunitat que li dóna la falta de sancions efectives, ha detingut treballadors de l’ambaixada de la Gran Bretanya. Sospito que en pocs dies sentirem d’algun avenç important respecte l’ús de l’energia nuclear.

Les protestes semblen haver acabat amb la via democràtica al país, i el règim iranià prenen posicions internacionals encara més intractables. Suma-hi els morts i els ferits i els detinguts... I la terrible conclusió (que desitjo de tot cor que sigui errònia) és que les protestes han fet més mal que bé.

Per si algun bé poden haver fet, espero que sigui el de deixar clar de quina fusta està fet el règim iranià, i, si no és molt demanar, la fusta d’altres règims pretesament democràtics, sempre amb una figura populista al davant, i sempre amb Estats Units com el dimoni. I un cop la fusta quedi clara, espero (però això ja és demanar molt) que ningú els hi faci el joc. No perquè sigui un pecat criticar Estats Units; sinó perquè validant les fantasies imperialistes d’aquesta gent és fer la vida difícil als qui voldrien drets i una democràcia de veritat per tothom.

dijous, 25 de juny de 2009

Revolucions i imatges

Ja han passat més de deu dies des dels comicis electorals a l’Iran. Ja tenim la imatge icònica, en aquest cas el vídeo de la mort de Neda; ja tenim proves d’irregularitats electorals, estadístiques d’allò més simples i d'altres de més subtils; ja tenim les declaracions de l’Obama condemnant les repressions i amenaces.

Això és tot el que tenim nosaltres. L’oposició a l’Iran, però, no té res més que morts i detinguts. Els mitjans oficials han acusat a la BBC de ser darrere la mort de Neda; van fer passar imatges de la manifestació de l’oposició com una celebració de la victòria d’Ahmadinejad; i, és clar, han deixat clar que Estats Units i Israel estan darrere de totes les protestes. Sembla que les manifestacions al carrer estan completament prohibides i, òbviament, el camí de les urnes està barrat. Ningú veu com se’n sortirà, l’oposició.

Si una revolta esdevé una revolució, o es queda en primaveres, no depèn del seguiment informatiu que se’n faci. Potser ha forçat a l’Obama a prendre una posició més dura i, en la meva opinió, acabar fent el joc a Ahmadinejad. Definitivament no ha servit perquè els barcelonins surtin a fer repicar les cassoles—i m’he quedat amb les ganes de saber quina n’hauria dit en Ahmadinejad d’aquesta.

diumenge, 21 de juny de 2009

El tiet enrollat

Ser pare és difícil. Moltes vegades has de fer coses que no necessàriament et venen de gust. Ensenyar a algú que allò que està fent no es pot fer i que ha d'actuar diferentment moltes vegades implica una baralla, una estona de morros o una enfadada. Però, com a pare, és el què s'ha de fer. De fet, tothom prefereix ser el tiet enrollat que el nen o nena adora perquè li deixa fer tot allò que els pares no, li regala xutxes i no l'envia mai al llit.


Tot això ve arran de la noticia que va sortir abans d'ahir segons la qual la Conselleria d'Interior ha posat en marxa una campanya contra l'alcoholèmia al volant. Segons el conseller Saura, la novetat de la campanya és que es posarà l'emfasis no en el càstig sinó en la recompensa de manera que els conductors joves que, en cas de ser sotmesos a una prova d'alcoholèmia, donin resultat negatiu (vaja que no hagin begut) rebran un premi. El premi és una targeta del 3C.cat de la que desconec el valor. No obstant, em resulta totalment incomprensible una campanya com aquesta en la que es premia el simple fet de complir amb la llei. Si aquesta campanya és un èxit (quins paràmetres farem servir per mesurar-ho?), potser s'estendrà per incloure un cap de setmana en una casa rural per no evadir impostos o un vol amb globus per no maltractar la teva parella. Sense caure en el paternalisme, el problema és que aquestes aparents bajanades poden molt be convertir-se en realitat mentre els polítics prefereixin fer el paper de tiet enrollat.


dijous, 18 de juny de 2009

Una revolució diferent?

Aquests dies mig món segueix el que està passant a l’Iran a través d’internet, amb els missatges al Twitter i els vídeos al YouTube. De fet, la majoria seguim els incidents com seguim altres notícies, consultant les pàgines web de la BBC o del New York Times; aquests, però, treuen el seu material de Twitter, YouTube, i blogs variats. Són, és clar, fonts sense confirmar, i el NYT introdueix una fotografia amb vint policies uniformats donant bastonades a un centenar de manifestants amb “appears to depict violent clashes.”

Ens parla molt del rol de les noves tecnologies però, la veritat, no sé si fan cap diferència: l’èxit o fracàs de les protestes no ve donat pel coneixement que en tinguem d’elles. No fa pas gaire feia vint anys de les protestes a la plaça de Tiananmen, i de la icònica fotografia. De res va servir que mig món veiés la fotografia d’un estudiant aturant els tancs; a l’endemà va començar un “blackout” informatiu que uns jocs olímpics i vint anys després encara dura.

A mesura que passen els dies les imatges es deprecien i cauen per sota de les mil paraules. Són aquestes imatges de la manifestació d’avui o del diumenge? Qui ha cremat l’aula? I com m’ajuda a entendre què està passant i què passarà, com m’ajuda veure per enèsima vegada grans grups de gent i policies repartint xarop de bastó? La veritat, què esperem que facin aquestes imatges?

dissabte, 13 de juny de 2009

Què votes si no votes

Poc menys de dos terços dels catalans no van anar a votar a les recents eleccions europees. Hi ha qui defensa l’absentisme com una crítica activa a la classe política; la majoria parlaríem de desencant més que de crítica. Tothom sembla coincidir que l’absentisme és un problema... però, quin és el problema? És una pèrdua de legitimat democràtica si el que no voten escullen no fer-ho?

Jo us diré perquè l’absentisme és un problema: Francesc de Carreras i d’altres com ell que semblen tenir molt clar que els dos terços de no votants catalans validen tots els seus arguments espanyolistes.

En aquest article a La Vanguardia, en Francesc de Carreras comença repassant els números de l’abstenció, una enquesta de l’institut català de l’opinió, i la reacció del PSC culpant l’endarreriment de l’Estatut pels seus mals resultats. Això últim escandalitza a l’autor.

L’escandalitza, és clar, perquè de Carreras sap exactament perquè no han votat dos terços dels catalans. No han votat perquè estan farts de què els polítics es queixin de Madrid, no han votat per culpa del viatge d’en Carod a l’Equador, no han votat perquè saben que afirmar que Felip V va abolir les llibertats al 1714 és una “fal·làcia històrica de les esquerres reaccionàries” (cito literalment).

L’autor no té el detall d’explicar-nos com ho sap, tot això; i com és que cap d’aquests catalans no han votat el PP, Ciutadans, o semblants que segurament estarien d’acord amb ell.

De Carreras no està sol en apropiar-se del vot dels que no voten; sense dubte en trobarem de tots colors. Tampoc sé si de Carreras no pensa el que escriu o és simplement deshonest; sospito que de ruc no en té res—ell sembla esperar que els seus lectors sí que ho siguin.

dissabte, 6 de juny de 2009

Provar a l’escola

Quan una cosa no funciona, n’hem de provar d’altres. Més difícil fer-ho que dir-ho; especialment si tenim l’escola al cap—i jo la tinc, en part per culpa d’en Gregorio.

És més difícil fer-ho, deia, però no impossible. Els americans ho demostren repetidament. Sigui perquè els mestres no són funcionaris, el sistema educatiu és més descentralitzat, o simplement perquè estan més desesperats. Sigui pel que sigui, són nombroses les iniciatives—privades, públiques, i “concertades”—que s’atreveixen a canviar les coses.

I no es tracta de posar en pràctica noves teories basades en la intersecció del subconscient col·lectiu de Jung amb xerrameca d’un-món-millor-és-possible.* Què fan en canvi els bojos dels americans? Doncs estudiar el que ha funcionat i el que no ha funcionat, i dissenyar una escola millor sobre aquesta base.

El New York Times porta un article sobre una nova escola que obrirà a Nova York. Aquesta nova escola s’ha pres seriosament la recerca que senyala la destresa del mestre com el principal factor per evitar el fracàs escolar—i aquí recerca vol dir això: dades, anàlisi estadística, més dades, més regressions...

L’escola s’ha posat a contractar els millors mestres d’Estats Units. S’ha gastat una bona colla de diners entrevistant i recollint referències; i pagarà salaris rècord per mestres que provenen de Florida i Arizona.

Deu ser aquesta una escola privada super-pija, no? Doncs res més lluny de la realitat. Els alumnes que començaran el curs que ve han estat escollits per loteria, donant preferència a alumnes del barri, el que vol dir que la majoria seran de famílies hispàniques amb pocs ingressos.

L’escola farà servir diner públic més que res: les despeses extraordinàries pels mestres s’amortitzen fàcilment amb classes una mica més grans. L’escola també rep algunes donacions precisament pel fet que s’atreveix a innovar: el que s’aprengui de l’experiència pot ajudar a escoles d’arreu, potser fins i tot de Sants.

Per exemple, la loteria que selecciona els alumnes està dissenyada per a permetre una millor avaluació dels resultats, doncs evita que l’escola automàticament atragui els millors estudiants. (L’esperit de l’escola és digne d’admiració, crec, renunciant a l’avantatge de seleccionar els estudiants.)

(* No és que hi faltessin, i que no hi hagués fracassos sonats, com el d’integrar les escoles a cop de bus, però sembla que els esgotessin als 70s)

dimarts, 2 de juny de 2009

Heads up, taco

“Heads up, taco” diu un noiet negre de catorze anys, quinze potser, rabent en bicicleta per la vorera, tornant d’un dia sense escola i sense un mos i sense que ningú li digués què fer; li diu a un mexicà dos o tres voltes l’edat del noiet, també en bicicleta i per la vorera, però en direcció contrària i a una velocitat glacial, repartint el sopar d’altri.

dissabte, 30 de maig de 2009

La història dóna voltes

Al 1967 la policia de la República Federal Alemanya va matar Benno Ohnesorg d’un tret al cap mentre participava pacíficament en una manifestació d’esquerres a Berlin Oest. Segons el que he pogut llegir, la mort de Benno va fer virar la societat alemanya, molt conservadora fins aleshores, cap a l’esquerra; va esperonar el jovent en les protestes del 68 i, en una nota més tràgica, un moviment terrorista que s’anomenava “el segon de juny” pel dia de l’incident. La mort de Benno va ser declarada un accident i ningú va anar mai a la presó—el que no va ajudar precisament a rebaixar les protestes.

El policia que va disparar, de nom Karl Kurras, esdevingué un símbol de tot el que estava malament amb els governs conservadors de l’Alemanya dels 60. Nascut a Prússia, quan Prússia encara era Prússia, per tant nacionalista; veterà de la segona guerra mundial i col·leccionista d’armes, per tant sospitós de feixista; empresonat pels soviètics, per tant infinitament ressentit contra l’esquerra... i segons s’ha descobert fa poc, també comunista i agent secret de la Stasi, la policia secreta de la República Democràtica Alemanya.

Sí, sí, heu llegit bé: l’enemic “feixista” del 68 a Alemanya era un agent comunista. Ah, les voltes que dóna la historia. L’esquerra, que va fer de la mort de Benno el seu cavall de batalla, que mirava cap una altra banda quan es tractava dels abusos policíacs al bloc comunista, resulta que, quan tot és dit i fet, condemnava el que preferia ignorar.

dijous, 28 de maig de 2009

Polítiques sense ideologia: l’escola

Crec que moltes de les polítiques que es fan i es desfan tenen un excés d’ideologia. Excés que paguem, doncs la ideologia sembla supeditar l’eficiència. En l’article anterior argumentava que molts criteris d’eficiència són pràcticament lliures d’ideologia, i per tant hauríem de poder trobar un consens si les parts tenen un mínim d’interès en el bé comú.

I ara, encara més difícil: un exemple, i ni més ni menys, l’escola.

No dic res de nou ni controvertit quan dic que ningú sembla satisfet amb l’estat actual de l’escola. Legisladors que no fan sinó proposar reformes educatives; pares que no poden amb els fills; fills que no poden amb la vida laboral; mestres que contemplen una vida més tranquil·la com a provadors de nous models de paracaigudes...

Tampoc exagero si dic que moltes de les lleis educatives tenen un alt contingut ideològic. Això és degut, crec, que uns veuen l’escola com la forma de canviar el món, i altres, en canvi, creuen que preservar els valors existents és el deure de l’escola.

Quins són els criteris d’eficiència dels que parlo? Comencem preguntant per on manca l’escola. Segurament la primera queixa és que els alumnes no surten preparats pel món laboral (o educació superior). Per exemple, als alumnes els hi falten coneixements de matemàtiques. Pares i alumnes d’escoles més problemàtiques potser estan més preocupats per la inseguretat a l’escola, o l’accés a drogues...

(Cert, cert, també hi ha un grup de pares que considera que el problema més greu és que el fill no rep prou classes en castellà. Com que aquests pares són, de ben segur, bons pares, he d’assumir que el seu fill sap sumar i que no hi ha drogues al pati. Són, doncs, uns privilegiats que no tindran problema a esperar que resolguem els altres problemes.)

Crec que podem suposar que la majoria (mestres, alumnes, pares, polítics) estaríem d’acord que la falta de coneixements i inseguretat són problemes i són greus. Fem-los, doncs, la base del consens.

Comencem per recollir tantes dades com puguem: notes mitjanes (potser haurem de donar un test stàndard), incidents per cent alumnes... aquestes dades les podríem lligar al nombre d’alumnes i la composició de la classe, als anys d’experiència dels professors, al color de les cadires... avui en dia la recollida i anàlisi de dades és barata.

Quants alumnes per classe hi ha d’haver? Què fem amb els repetidors? Deixem que les dades responguin aquestes preguntes. Ja farem força feina abans de tocar els interessos de cap grup.

(continuarà)

dissabte, 23 de maig de 2009

Polítiques sense ideologies

No sabia si fer un article sobre la fissió en fred o viatjar a la velocitat de la llum; però, posats a parlar de coses que no existeixen i ens anirien d’allò més bé, que podria ser més urgent que una política sense ideologia.

(Si no compartiu la meva urgència, us proposo que passeu una estona repassant els cartells de campanya del PSOE i, tot seguit, un minut llegint notícies. No hi ha nau, equipada amb fissió freda viatjant a la velocitat de la llum, que pugui cobrir la distància entre les proclames ideològiques i els problemes reals.)

Els economistes veiem sovint l’eficiència com una qüestió tancada, per exemple, de la qüestió d’eficiència. Dis-me com vols repartir el pastís i et diré com organitzar recursos per tal de fer el pastís el més gran donat el teu criteri d’equitat. Et diré també que si vols ser molt equitatiu el pastís a repartir serà més petit: si et passes, a qui li volies donar una part més gran acabarà rebent menys (també passa amb repartiments molt desiguals). En aquest món ideal, els economistes som uns simples tecnòcrates, al servei de la societat, que ha de decidir (políticament) quin és el criteri d’equitat—sabent-ne el seu cost.

Aquesta visió de l’eficiència és idealitzada, cert, però no és ideològica. De fet, jo encara diria més: la visió de l’eficiència és idealitzada precisament per ser buida d’ideologies.

Això no vol dir que els economistes ens quedem quiets i calladets en el nostre rol de tecnòcrates quan un polític promet repartir i multiplicar el pastís. De la mateixa forma que els geòlegs no callen si algú diu que la terra té quatre mil anys. Per raons que ens haurien de fer pensar però no venen al cas, són els polítics d’esquerra els que ens fan posar el crit al cel més sovint. I d’aquí ve la visió que els economistes són de “dretes,” de la mateixa forma que alguns creacionistes creuen que els geòlegs són antireligiosos.

Crec que un criteri eficiència, lliure d’ideologia, ens faria molt de bé. Cert, les polítiques no serien mai completament lliures d’ideologia. Però les polítiques presents, i les reformes que es presenten un cop i un altre, estan tan empatxades d’ideologia, que amb depurar-les, ni que sigui mínimament, ja guanyaríem.

Properament: un exemple amb l’educació escolar.

dimecres, 20 de maig de 2009

Xiulets a Mestalla

M’he estat uns dies pensant si comentar la xiulada de l’himne espanyol a la final de la copa a l’estadi de Mestalla: jo no sóc dels qui creuen que l’estat de la societat catalana va lligat als resultats del Barça.

La xiulada, però, ha creat sentiments oposats i m’ha semblat adient treure la bugada. Per una banda, em sembla una falta de respecte xiular l’himne de ningú: m’empiparia molt que algú xiulés Els Segadors (cosa que va passar, ni més ni menys, en un partit de la selecció catalana).

També m’agradaria preguntar-me com és que s’ha xiulat aquest cop i, pel que jo recordo, no en ocasions anteriors quan el Barça ha jugat la copa. És que només xiulaven els bascos?

Dit això, si algú té dret a xiular un himne són els ciutadans de l’estat de l’himne en qüestió i, agradi o no a aquest blogaire i als qui xiulaven, aquest era el cas. Us diré que els xiulets em semblen legítims, donada la propaganda espanyolista que patim i la censura que sovint reben les manifestacions catalanistes. (Gràcies a TVE per exemplificar-ho brillantment!)

De totes formes, aquest no és un tema que hagi de preocupar gaire: no tinc cap mena de dubte que si Espanya fos un estat diferent, ningú l’hi hauria xiulat l’himne.

dijous, 14 de maig de 2009

Feta la llei ...

El meu germà em va convidar el dissabte a veure els entrenaments de la Formula 1 al circuit de Montmeló. Al final, però, no hi vaig poder anar. Sabent-ne ell més que jo, vam estar parlant una estona sobre la temporada actual. Una escuderia, Brawn GP, s'ha llegit el reglament amb més deteniment o tenen uns advocats/enginyers més llestos que els altres i han instal·lat una mena d'aleró o deflector a la part posterior del cotxe que els permet guanyar mig segon per volta sobre la resta d'escuderies. El sentiment entre l'afició sembla que és que la competició queda devaluada. 

No obstant, el què passa a la Formula 1 no és res més que una oportunitat de negoci que algú ha trobat com aprofitar. Suposo que ha estat la deformació professional que m'ha portat a pensar en en les similituds amb la crisi financera actual. En aquest cas, l'oportunitat de negoci que diverses institucions van trobar va ser la creació de nous productes financers que per la seva configuració quedaven fora de la regulació. Molts acadèmics han mencionat la necessitat de canviar la regulació per fer-la més exhaustiva i més dinàmica. Malauradament em sembla que la mateixa naturalesa humana farà bona la dita es seguirà aplicant "feta la llei, feta la trampa, ..."

diumenge, 10 de maig de 2009

Opinions de tots els colors (de sempre) (2)

En l’anterior post em preguntava com és que algunes idees polítiques rebroten amb força cada cop que van mal dades. Vaig posar un parell d’exemples però em vaig deixar el més popular: el de les conspiracions. Dos dies des de l’aparició de la grip i ja voltaven històries sobre una empresa americana experimentant o un altre produint en secret la vacuna per vendre-la a preu d’or...

(I sí, ens agradi o no, les conspiracions formen part del discurs polític, sovint amb conseqüències nefastes.)

Si aquestes idees sobreviuen deu ser per alguna cosa, i hem de començar per preguntar-me quin pot ser el seu mèrit. I despit la seva poca vàlua intel·lectual, la seva virtut podria estar en el nostre cap. Més precisament, en els mecanismes que el nostre cervell fa servir interpretar el món que ens envolta. Per exemple, estem perfectament adaptats per identificar “intenció:” un soroll de fulles pot ser un depredador que ens vol empaitar, i si bé també pot ser un cop de vent, algun avantpassat nostre deuria trobar força més avantatjós córrer primer i deixar altres hipòtesis per més tard. Una conspiració ens dóna el depredador que trobem a faltar.

I aquesta és una possibilitat que hauria de fer tremolar tot a tots. Si les conspiracions sobreviuen simplement perquè plauen el funcionament primari del nostre cervell, qui diu que el mateix no passa amb la religió, el nacionalisme, o les nostres concepcions morals més bàsiques?

dimarts, 5 de maig de 2009

Opinions de tots els colors (de sempre)

Potser és per la crisi, o potser és per què faig més cara d’avorrit. Sigui com sigui, sembla que darrerament tothom té i vol compartir amb mi la seva opinió sobre política econòmica. I no parlo només dels sospitosos habituals, com el porter de casa i el taxista camí de l’aeroport. Fins i tot l’oficial d’immigració americana m’ha ofert les seves suggerències.

(I compte que em sembla molt bé. No vull caure en la contradicció d’escriure un blog criticant els per donar la seva opinió... )

En sento de tots els colors, sense dubte... però la veritat és que els colors són els mateixos de sempre. Per exemple, sentia l’altre dia l’argument que Espanya hauria de concentrar-se en l’agricultura, i deixar-se d’indústries i serveis. I per què? Doncs perquè sempre podem menjar-nos el que produïm, i no faltarà feina tampoc. Un argument que, amb alguns retocs, és el dels fisiòcrates del segle XVIII. I és clar, n’hi ha de més perillosos, com algú que va suggerir que acomiadéssim tots els polítics... si bé no em vaig atrevir a preguntar com pensava reemplaçar-los.

Diria que algunes males idees no moren mai, i rebroten cada cop que van mal dades. M’agradaria entendre millor el perquè.

diumenge, 3 de maig de 2009

Tornar a tornar

Fa una setmana vaig aterrar; i arribar era marxar i venir alhora. I per uns dies ser-hi era tornar. I demà prenc el vol, i me’n vaig: torno a sortir, a anar-me’n. I demà serè lluny i hauré tornat a tornar.

dimecres, 29 d’abril de 2009

Fets de país

Passo uns dies per Barcelona i Balaguer. Són pocs però prous per complir amb les tradicions: les culinàries (braves al Tomàs, coca de recapte a Balaguer), les lúdico-festives (us estalvio els detalls), i, és clar, la col•lecció de fets que potser ja només sorprenen a un servidor.

Començo amb la notícia que uns estudiants s’han manifestat contra el Pla Bolonya ocupant la seu del PSC, ERC, i... una sucursal del Banc Santander. No sé si és que no fa falta cap argument per ocupar un banc, o és que el dit banc havia fet el crim de contractar un llicenciat d’universitat i pagar-li un sou pels seus estudis, clarament contribuint a la privatització de l’ensenyança superior.

Baixo a fer un cafè al bar de la facultat i veig un anunci d’una manifestació del març passat contra els preus de l’habitatge. Ara entenc perquè reparteixen diaris gratuïts a la universitat. Aparentment els mateixos estudiants estan preparant una manifestació contra l’apartheid a Sud-àfrica.

Finalment, m’assabento d’una manifestació de gais i lesbianes amb el lema “no jutgeu la nostra sexualitat.” Heus aquí quelcom que comparteixo, penso. Segueixo llegint i resulta que la manifestació és per protestar pel judici d’un grup de gais i lesbianes que van atacar a un altre grup d’homosexuals per “pijo-gais.” El lema complet de la manifestació, suposo, era “no jutgeu la nostra sexualitat ni el nostre dret de jutjar la indumentària d’altres homosexuals.”

diumenge, 26 d’abril de 2009

L’important és el futur

El que ha passat ha passat, hem de deixar-ho enrere i mirar sempre endavant. O almenys això és el que els models econòmics diuen. S’equivoquen?

Bé, pensem en un problema econòmic clàssic com el de l’estalvi. Quan decidim què estalviar tenim en compte els ingressos futurs, almenys a un o dos anys vista. També pensem en què volem consumir: necessitarem un nou cotxe en els propers dos anys? Una nevera? I finalment és important saber quins són els estalvis (o deutes) presents.

A la llista de coses que no hi pensem hi ha: el que vam consumir l’any passat, la Tia Pepa, i el que guanyàvem quan vam agafar una feina en un bar de Tarragona fa quinze anys. Sembla clar, doncs, que el que importa és el present i el futur.

Doncs una de les feines més difícils d’un economista és compaginar les dades amb models econòmics on el futur és el que m’importa. Curiosament, és molt més fàcil reproduir (que no predir) les dades si es fan servir models purament estadístics, que “miren” enrere.

La raó és que les variables econòmiques es mouen lentament, fins i tot en una crisi econòmica com l’actual. Si el passat no importa, però, les decisions haurien de reaccionar immediatament, “saltar” en un sentit matemàtic. Per exemple, si el passat no importa en l’estalvi, hauríem de canviar el nostre consum immediatament en resposta les perspectives econòmiques a un o dos anys vista. Però el que veiem és que el consum s’ajusta lentament, i parlo de mig any.

Òbviament els models tenen moltes mancances, potser no ens hauríem de preocupar-nos més d’una o l’altre. Aquesta, però, és molt important doncs moltes de les teories darrere del estímul fiscal es basen en models on el passat és l’important.

(continuarà)

dimecres, 22 d’abril de 2009

Philadelphia

Philadelphia no és New York. Mentre la defineixi el que no és, Philadelphia ho té cru. Em temo que aquest article serà més terapia que guia, però qui sap si pot ser ambdues coses.

En més d’un sentit, Philadelphia és una ciutat imprescindible per entendre els Estats Units. Per començar, va ser aquí on es va firmar la declaració d’independència i la constitució. Literalment, els Estats Units es van inventar dues cantonades d’on treballo, en un lloc concret, per un conjunt de persones concretes, i si fa no fa en unes dates precises. El contrast amb els països europeus, amb o sense estat, es pot palpar als carrers del barri de Old City (i dit això, es respira un aire tan marcadament anglès).

Tot i que Philadelphia va deixar aviat de ser el centre polític, cultural i econòmic dels Estats Units, va seguir reflectint la història del país. Un passeig pel centre fa evident les cicatrius d’algunes de les transformacions més importants. Un passat industrial i agrícola, evident en la seva lletjor. Els barris sencers que encara no s’han recuperat de l’epidèmia de droga dels setanta. Penso que aquestes cicatrius hi són, però no les veureu, si passegeu per Manhattan. És el Soho representatiu d’un passat industrial? Qui va al Bronx?

diumenge, 19 d’abril de 2009

Diferències en diferències

Les diferències polítiques no les podem definir sobre una sola situació. Un bon exemple, però, pot tenir el seu ús i amb aquesta intenció parlaré d’un lampista i un doctor, i d’esquerres i de dretes.

Un doctor i un lampista són dues persones diferents. Podrien haver nascut idèntics, si voleu, però el doctor ha dedicat anys a la seva formació, i si s’equivoca el resultat és una infecció i no una inundació. Jo no crec que això faci del doctor una persona “millor,” o que el lampista no mereixi el meu respecte. Segurament aquesta creença la comparteixo jo, un liberal pro-mercat, amb la majoria de gent d’esquerres. I fins i tot estic més a prop de l’esquerra en què tant em fa si un dels dos és cristià, homosexual, o parla Swahili.

Com que no tinc res per afavorir un o l’altre, crec que el cobra un doctor i un lampista és una qüestió d’eficiència: del seu valor per la societat. I en la mesura que demanda i oferta reflecteixen aquest valor, doncs ja m’estan bé els salaris que dicta el mercat. En un món alternatiu on els serveis del lampista fossin més importants, doncs m’estaria bé que el lampista cobrés més.

En la meva opinió, l’eficiència no és un judici ètic o moral. Que un doctor cobri més no el fa, al meus ulls, millor persona. Podem discutir si els mercats són eficients: des del col·legi de metges al sindicat de lampistes passant per problemes d’informació, hi ha moltes raons per les quals podrien no ser-ho. Estareu d’acord, però, que aquesta discussió és purament empírica i no política.

Tinc la sensació que algunes persones d’esquerres creuen que, donat que lampista i doctor mereixen igualment el nostre respecte, la societat ha de tractar lampista i doctor de forma equitativa. La diferència en el raonament és que el d’esquerres fa un judici de valor sobre les diferències entre lampista i doctor.

Aquest judici de valor em sembla erroni i, a més a més, car. Les diferències hi són per una raó, i abolir-les ens pot deixar esperant més al consultori que per un lampista (que no és poca espera).

dijous, 16 d’abril de 2009

Qui ho diria...

Qui diu que la reality tv no depara algunes sorpreses...

(La sorpresa es cap al 1:45 del clip).

dimecres, 15 d’abril de 2009

Pirateria acceptable

De fa uns quants anys que sentim les històries dels pirates que operen des de la costa de Somàlia i compliquen el trànsit de l'estret d'Aden (i del canal de Suez). De primeres els vaixells van respondre allunyant-se progressivament de la costa en els indrets més conflictius però els pirates han anat seguint el mateix camí i ara ja poden operar a molts quilòmetres de la costa. La història més sonada va ser el segrest del superpetroler Sirius Star que transportava prop de 2 milions de barrils de petroli (que, valorats a 50 dòlars el barril, són 100 milions de dòlars). Aquest cap de setmana forces americanes han alliberat un capità americà que estava segrestat, amb el resultat de la mort de 3 pirates i la captura d'un quart.

Molts països estan dedicant recursos per posar fi a aquesta situació en una coordinació relativament sorprenent donada la difusió del problema. Aquesta mateixa coordinació és la que molts països estàn intentant aconseguir en matèria de pirateria de material sotmès a drets de propietat intelectual. No obstant, la pirateria internàutica segueix a tota marxa. De fet, alguns estudis estimen que la transferència de fitxers en xarxes persona-a-persona suposa dues terceres parts del trànsit d'internet. Deixant de banda que aquest tipus de pirateria és possiblement més difícil d'aturar també te una altra avantatge: resulta socialment acceptable.

De fet, aquest mateix cap de setmana en un botiga d'electrodomèstics va entrar una persona amb la intenció de comprar un reproductor de DVDs i, tot parlant amb la dependenta de les especificacions de l'aparell, va preguntar tot naturalment "i, em servirà per tocar pel·lícules que em baixo del bittorrent?". La dependenta va sugerir un altre model amb els descodificadors necessaris i la persona es va endur aquest segon aparell. Cap problema, cap escàndol. Això és només un exemple dels que tots veiem i sentim cada setmana. Tot i estar totalment oposat al supost de culpabilitat que és el canon digital, un acaba preguntant-se si acaba sent un impost necessari.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Ciència i presciència (2)

Podem predir terratrèmols? Potser sí. Segurament, però, ens emportaríem una decepció, perquè en el fons tenim una percepció pobra de les probabilitats i el que s’entén com predicció a les ciències no exactes.

Per exemple, jo predic que sortirà un tres un cop de cada sis que tirem un dau. No trobareu una predicció millor sobre la freqüència de tresos; i de fet qualsevol altre és estrictament pitjor. Si algú us diu que sortirà tres segur, això és presciència—si ho encerta, xerrameca si no.

Quan la geologia parla de predir terratrèmols, o els economistes de veure venir la següent crisi, encara estem parlant d’esbrinar l’equivalent a la freqüència de tresos. No tan sols no sabem si sortirà tres o no a la propera tirada: tenim només una idea aproximada de quan sovint sortirà tres.

Decidir en aquests nivells d’incertesa és molt difícil. Hem d’evacuar, perquè hi ha un alt risc de terratrèmol? Ni tan sols podem posar una probabilitat al “risc” i hem de mobilitzar tota una regió? Errar en el costat de la precaució és, simplement, massa car.

dimarts, 7 d’abril de 2009

Ciència i presciència

Mentre segueixo les terribles notícies provinents d’Itàlia, llegeixo que un geòleg havia predit el terratrèmol. Aparentment Giampaolo Giulani ha estat alertant autoritats i població en les últimes setmanes, fins el punt que va ser denunciat per... per alarmista? Bé, en tot cas va ser definitivament ignorat.

Això de predir terratrèmols m’intriga, potser només per a no pensar en els morts ni els desplaçats. Jo, de geologia no en sé, i no puc pas dir-vos si el mètode Giulani és realment efectiu. El que sé és de les dificultats i perills de fer presciència de la ciència, perquè me’ls trobo dia sí i dia també a la meva feina.

Comencem amb les dificultats. A Itàlia potser hi ha un terratrèmol d’aquesta magnitud cada trenta anys. És molt fàcil fer una predicció geològica d’allò més acurada: us puc assegurar-vos cada dia que no hi haurà un terratrèmol i l’encertaré el 99,991 per cent dels dies. És clar que això no ens serveix de res.

Però és que tampoc ens servirà de res ser cent vegades més precís: evacuarem Osona si tenim una probabilitat entre cent de què hi hagi un terratrèmol durant un mes? Quants mesos passaran sense un terratrèmol abans que la gent es cansi i ignori l’evacuació? Els huracans es prediuen amb gran precisió, i molt gent prefereix quedar-se a casa de totes formes.

I també hi ha el perill de passar-nos trenta anys seguint unes prediccions errònies per un cop de sort. Per exemple, potser en Giampaolo no té ni idea del que fa (repeteixo, no ho sé); i de fet hi ha un Piero que creia que hauria un terratrèmol fa un mes, i un Fabio també ho deia fa dos mesos... Podríem haver acabat amb la tècnica Pieo com hem acabat amb la tècnica Giampolo.

I les coses no són molt diferents amb l’economia...

diumenge, 5 d’abril de 2009

Un savi de la muntanya més

Aquest blog ha guanyat un savi de la muntanya més, en Pep, si bé en aquest cas ve de la plana de Vic. Però és savi, això sí. En Pep té l’experiència d’haver viscut als Estats Units i haver tornat per a explicar-ho, cosa que jo encara no puc dir. Podeu trobar el seu primer article aquí parlant sobre la flexibilitat que estan mostrant les institucions americanes a l’hora de combatre la crisi.

Flexibilitat

Després de viure a Estats Units uns quants anys i de fer-ne ja uns altres quants que estic per Europa, trobo que un dels trets més diferencials entre les dues societats és la flexibilitat. Als economistes ens encanta parlar de la flexibilitat dels mercats, entesa com l'absència de restriccions per tal que els mercats arribin a l'equilibri. Així, per exemple, un mercat laboral flexible serà aquell en el que el salari s'ajustarà al nivell en què tothom que està disposat a treballar, pel salari d'equilibri, ho fa. Només amb aquest exemple ja es pot veure que, sovint, el públic general no estarà tant encantat com alguns economistes amb el concepte de la flexibilitat. Altres exemples de flexibilitat que agraden a uns però no necessàriament a d'altres els podem trobar ràpidament: els horaris i localitzacions comercials, la sanitat, etc.

En aquest sentit, la flexibilitat ha estat, també, un fet diferencial en com les autoritats als diferents països han enfocat l'actual crisi. La crisi ha deixat el sistema financer i, especialment, els bancs en una situació molt delicada. Els culpables ja sabem quins són i això fa que ja tinguem algunes idees de com evitar situacions com aquesta en el futur (millor regulació, alineació d'incentius, etc.). No obstant, des de fa uns mesos, la prioritat és (o hauria de ser) sortir d'aquesta. I és aquí on hem vist una gran diferència. Mentre el Banc Central europeu i els governs europeus han anat adoptant polítiques força estàndar i posant els pegats allà on han anat fent falta, a Estats Units, podríem dir "tot això i més". El programa que van anunciar que treuria els anomenats actius tòxics del bancs ha estat reencarnat diverses vegades a mesura que s'anava veient que l'anterior no era òptim. Altres programes per recapitalitzar els bancs també passen per la tercera o quarta iteració en la forma (no només en el volum).

Es podria argumentar que la situació a Estats Units era molt pitjor que a Europa (després de tot l'orígen de la crisis és a aquell cantó de l'Atlàntic) però, per mi, la proactivitat de les autoritats americanes és senzillament una mostra més de flexibilitat, d'estar obert a noves propostes, a provar altres coses i a descartar ràpidament allò que es veu que no funciona. Dit això, és important no confondre la desregulació (que ha estat a l'arrel de molts dels actuals problemes) amb la flexibilitat. La regulació és, moltes vegades, necessària per evitar alguns resultats de mercat que no són desitjables.

dimecres, 1 d’abril de 2009

Ambició o testosterona

Un altre article d'en Thou Sayeth

Exactament com hem arribat a aquesta crisi, no ho sé. L’economia no és com una poma que cau d’un arbre. I no és perquè la poma no encerti el cap del millor científic de tots els temps. Si els economistes hem après alguna cosa és que no hi ha un model de causa-efecte, i hem de treballar amb un sistema de forces interrelacionades. Dit d’una altra forma, un merder, tu.

Però fins i tot amb les reduïdes expectatives els models que fem servir fan pena. Curiosament, el discurs popular sembla centrar les causes de la crisi en l’ambició desmesurada, l’egoisme i, en general, les penques del sector financer.

Curiós, dic, perquè els models econòmics van sobrats d’ambició. De fet, els inversors en els models són sempre individus força deplorables, que només busquen fer el màxim benefici i no es paren ni un minut a esbrinar les conseqüències de les seves accions sobre el benestar general.

La simple observació que posa aquests models en qüestió és que, per tota la seva suposada atenció a fer diners, la gran majoria d’inversors i bancs ho han perdut tot o quasi tot. Per explicar la crisi els inversors han de ser o incapaços o inconscients.

Bé, podeu dir, que brillants que sou els economistes! És clar que són una colla d’incapaços inconscients. I si mai tinc un metge entre els meus lectors, potser em senyalarà que s’ha demostrat que les hormones afecten les inversions dels “stock brokers.” I què coi sap la testosterona o el cortisol del màxim benefici?

Ambició o hormones? La professió ja intenta incorporar altres factors al comportament dels inversors, des d’hormones a altres disfuncions del comportament, el que es coneix com “behavioural finance.” Polítics i comentaristes, però, prefereixen el discurs de l’ambició, que fa dels inversors els dolents de la pel·lícula; i així acabarem amb una regulació que limitarà els beneficis del sector financer quan potser el que hauria de fer és posar els inversors a règim.

dilluns, 30 de març de 2009

Tornant per Nova York

Volto per Nova York el cap de setmana i no sé, no sé com m’he de veure. No sóc un turista, si us plau! Quatre anys són més que suficients per no badar boca a Wall Street o anar a un italià a Midtown. Clar que tampoc sóc, ni vaig ser un New Yorker. Ni amb vint anys a la ciutat m’atreviria a dir-me’n. Potser hi has d’haver nascut o, pel cap baix, haver-hi crescut, per tenir una sensació de pertànyer-hi.

Però hi ha una familiaritat. Reconeixo indrets i les vetllades que van acollir; i em pregunto d’altres vetllades i els indrets són a quatre cantonades. M’hi acosto, i Nova York no perdona, la recessió no perdona... Ja no hi és.

Tornar a Barcelona és una sensació ben diferent. És casa, demana aquest nom per a ella sola, i em deixa amb poc per anomenar els altres llocs on he viscut. La ciutat també canvia més lentament, o potser és que fa més temps que me’n vaig anar i esperaria que tot ja hagués canviat? El que sí que canvia són els amics i família, alguns que se’n van i altres que afegeixen petites còpies del seu material genètic a aquest món.

diumenge, 29 de març de 2009

Que la paguin els rics (Thou Sayeth)

Ocasionalment donaré la veu a Thou Sayeth, economista mundialment conegut a casa seva a l’hora de sopar. En Thou és un gran expert en la crisi i tot plegat; i té l’avantatge de no pertànyer a cap institució monetària involucrada en la resolució de la situació financera present.

Una recent manifestació pel centre de Barcelona demanava que la crisi la paguin els rics. Jo hi estic completament d’acord. Els bilions que s’hi aboquen i s’acomiaden.. que els paguin els rics. Jo encara faria més: posaria un impost sobre la renda que augmentés cada tants milers d’euros i així algú molt ric pagaria una proporció més gran. I no en tinc prou, no. Crec que també hauríem de posar un impost sobre les empreses! Què us sembla un 32,5%?

Desgraciadament, la crisi no és un peatge que pagues i passes. Paga paga paguen perquè no vagi a pitjor, no per a què anem a millor.

Podeu trobar altres barbaritats en el seu blog campi qui pugui.

dijous, 26 de març de 2009

Responsabilitats i circumstàncies

La Vanguardia porta un article del Francesc-Marc Álvaro comparant el sentit de responsabilitat del sindicat de la SEAT, el dels mestres, i el dels estudiants anti-Bolonia. Els primers han acceptat congelar els seus salaris per assegurar la continuïtat de la planta; els segons han fet vaga per l’enèsima vegada en contra de l’enèsima llei de l’ensenyament. I els tercers, bé, van protagonitzar uns aldarulls que fins i tot van arribar aquí. En Gregorio Luri també va comentar alguns dels paral·lels en aquest article molt entretingut.

Ambdós articles semblen parlar de la responsabilitat com un tret de caràcter. Els sindicats són “responsables” en el sentit del nen-fa-els-deures-sense-que-li-manin; responsabilitat com un coneixement moral suficient com per saber què és el que ha de fer. Aquest coneixement no el té tothom. Per exemple en Francesc-Marc sembla suggerir que el sindicat de SEAT és més responsable perquè és hereu de l’històric moviment obrer català.

La realitat és un altre. El sindicat de SEAT arriba a un acord perquè se’ls fa responsables en el simple sentit que pateixen les conseqüències de les seves decisions. Clarament si no hi havia acord la planta tancava, o almenys el nou model no es produïa. Als estudiants anti-Bolonia no se’ls pot fer responsables de res—bé potser del que ha costat l’ocupació a la universitat de Barcelona. Els sindicats de mestres semblen demanar que se’ls escolti a l’hora de fer la llei; i potser així se’ls faria responsables de la llei—enlloc d’una responsabilitat vague damunt dels polítics.

Crec que la distinció és important. Entre altres coses, la responsabilitat com un tret de caràcter fa pensar en persones millors i pitjors, i per aquí el debat no porta enlloc, perquè em costa creure que un sindicat (o país) simplement tingui una fracció més o menys gran de gent amb més altura moral.

En canvi, les circumstàncies (de la negociació, del problema) determinen si qui pren les decisions rep totes, algunes, o cap de les conseqüències; i per aquí podem pensar com millor la responsabilitat d’un grup. Per exemple, els mestres poden pressionar ensenyament perquè saben que la Generalitat mai tancarà les escoles; els polítics que fan la llei no són els que hauran d’ensenyar matemàtiques a una classe de trenta. Potser una decentralització—acompanyada de flexibilitat, és clar—podria fer més responsables tan polítics com mestres.