diumenge, 28 de març de 2010

La reforma de la salut americana

Aquests dies vaig de bòlit i amb feines he pogut seguir els detalls de la reforma sanitària americana. No ajuda que la majoria de les reformes són de per aquí 4 anys, i els diaris americans es concentren en la batalla político-campal que s’ha muntat. Als diaris espanyols la desinformació és simplement la norma.

He decidit fer quatre apunts que potser ajuden a entendre la reforma millor.

Primer, els Estats Units ja tenien dos programes, Medicare i Medicaid, dissenyats per ajudar a cobrir les despeses mèdiques de la gent gran i les famílies més pobres. Aquests programes no són perfectes però són populars---cap republicà s’atreveix a repetir l’oposició de Reagan a Medicare.

Segon, la provisió dels serveis mèdics seguirà essent (majoritàriament) privada, de forma semblant a Suïssa. Hi ha alguns hospitals públics, i molts sense ànim de lucre. La reforma no afecta tant els metges com a les asseguradores.

Tercer, la reforma quasi que estableix una assegurança universal, si bé no la fa obligatòria. És semblant al sistema que existeix a Massachussets (dissenyat per un republicà candidat a la presidència, Mitt Romey), que et multa si no tens assegurança. Alhora és agressiu a impedir que les asseguradores et rebutgin o et cobrin més.

Quart, i potser més interessant, la batalla política ha estat brutal, amb els republicans votant en bloc en contra de la reforma. Aquest és un fet quasi que tan infreqüent com la llibertat de vot a Espanya, i ja hi ha que diu els republicans són el partit del no i que ho pagaran car.

.

dissabte, 13 de març de 2010

Els perills de la innovació dirigida

L’altre dia fullejava el New York Times i amb gran sorpresa em vaig trobar amb un article sobre Puertollano, ni més ni menys que a la secció d’energia i medi ambient. Què podia haver passat a aquesta ciutat de la província de Ciudad Real per tal d’assolir semblant distinció?

Potser algú amb bona memòria recorda que Puertollano va ser un important centre miner i, com tots els importants centres miners espanyols, ja no ho és. Amb l’ajuda de generosos subsidis del govern i de la UE, Puertollano va esdevenir el centre d’una forta inversió en energia solar a Espanya.

De fet, la “bombolla” de l’energia solar a Espanya té poc d’envejar de la immobiliària. Segons el NYT, la meitat de la nova capacitat solar mundial al 2008 va ser instal·lada a Espanya, que en un any va quintuplicar la seva capacitat.

I si en un any es va fer, en sis mesos es va desfer. Darrere del creixement del 2008 hi havia els subsidis més generosos i les regulacions més laxes. La crisi va fer repensar els subsidis al govern, i al setembre els van cancel·lar: resultat fàbriques tancades, inversors arruïnats...

L’article parla de les lliçons que la indústria havia après amb Puertollano, però em va deixar amb la sensació d’un nen que corre amb les sabates descordades, es cau, i diu aprendre sobre la llei de la gravetat.

La innovació presenta algunes característiques especials que justifiquen subsidis. El problema, però, és que els programes sovint dicten la innovació: enlloc de donar ajudes a la recerca, el programa subsidiava la producció d’energia solar. El programa dóna “resultats” immediats, igual que si paguem deu euros l’hora per fregir espàrrecs trobarem que de sobte aquesta és una nova sensació culinària. D’innovació, poca.

.~.

diumenge, 7 de març de 2010

Això qui ho arregla?

Del no-res ha sorgit la curiosa campanya estosololoarreglamosentretodos.org. Esperava que una visita a la pàgina permetria fer-me’n una opinió, i heus aquí que em trobo:

Somos gente como tú, y pensamos lo mismo que tú piensas. Y lo que hacemos es lo que tú hubieras hecho en nuestro lugar.


Tal descripció només augmenta la meva perplexitat, donat que si realment pensen el mateix que jo, és a dir, que el paràgraf no té cap mena de sentit, aleshores definitivament no han fet el que jo faria en primer lloc: treure’l.

Estic tranquil, però: m’ho expliquen. Un tal Jaime, professional del Marketing (ai!), ha tingut la pensada de fer una campanya de propaganda per tal de recuperar la confiança. Unes quantes empreses importants posen uns calés, i van col·leccionat el suport de gent com en Ferran Adrià, el Fernando Romay, el Trias de Bes, l’Andreu Buenafuente i el Mariano Gutierrez. I qui és en Mariano Gutierrez? Doncs resulta que és un taxista.

Segueixo sense saber què pensar. Aquesta gent (que només són cinc dels molts que hi ha) han d’arreglar res entre ells? Dubto que es puguin posar d’acord on anar a sopar.

Opino: que el consens que necessitem s’ha de construir amb un lideratge ferm i no amb campanyes de propaganda; que “arreglar-ho” demana sacrificis de tots, però no en parts iguals; i que entre tots, el que es diu entre tots, hem fet més aviat poca cosa fins ara.

+_+

dilluns, 1 de març de 2010

Amèrica i els Americans

Molts dels molts que expressen una antipatia oberta als Estats Units no saben molt bé què fer-ne dels americans. És molt més fàcil odiar—no hi ha altra paraula, ves—entitats més o menys abstractes com un país, un govern; la propaganda no necessita cap lògica: són dolents perquè són imperialistes i són imperialistes perquè són dolents.

Els americans—els ciutadans, la gent—estorben la doctrina. És obvi que són com la majoria dels europeus: no venen precisament de la lluna. Una mica més grassos, i pitjor vestits, sí; també amb empenta i poques manies. Alguns simpàtics, altres antipàtics. Com arreu, diria jo. I doncs d’on surt tan diabòlic país?

La resposta no la sé, però la sospito. L’odi als Estats Units és, vet-ho aquí, potser l’últim moviment romàntic europeu. Per una banda l’equació poder igual opressió, i per l’altra una fascinació amb la lluita i la resistència—sempre, és clar, que no demanin més que pontificar des de la cadira pagada o tirar pedres amb el mocador posat.

A Lord Bryon no el molestis amb detalls de geopolítica grega i turca, diria jo. Tres quarts del mateix podem esperar de l’anti-americà. No hi ha cap conexió entre els americans i Amèrica, i no en fa falta cap.

.~.