diumenge, 27 de juny de 2010

Creuar o no creuar

La tragèdia de Castelldefels ha obert, una vegada més, un debat on s’oposen dues formes d’entendre la responsabilitat, com a individual o com a col·lectiva. Simplifico, però els més ardents d’un costat o l’altre semblen creure que són conceptes mutualment exclusius i, d’alguna forma, independents de la societat on vivim.

Potser hauria de deixar clar de bon principi la meva posició. Jo habitualment em decanto en favor de la responsabilitat individual, o més en favor del que sembla ser la norma en les meves converses. Però no crec que siguin conceptes exclusius: es combinen i es multipliquen, si voleu. Sóc de l’opinió que una societat lliure on els individus són responsables de les seves accions és preferible a una societat sense llibertats i responsabilitats; una societat lliure però sense responsabilitats simplement no existeix.

També afegeixo un petit matís, pel que sempre podria acusar d’essencialista. Crec que tot acte, fins tot el del soldat qui li manen disparar, comporta una part de responsabilitat individual, ni que sigui petita com en l’exemple indicat.

Retornant a l’accident, és el debat realment sobre models de societat o de persona? Aquí també m’ha sorprès algunes reaccions davant l’origen i edat de les víctimes. Explica l’accident que la majoria fossin joves? Latino-americans? És racista preguntar-s’ho?

De fet aquestes són preguntes que qualsevol visió polar de la responsabilitat hauria de contestar. Si hom creu que és culpa de la societat, de quina en parla? De la que posa cartells i fa anuncis per megafonia o la que havia educat els joves? I si hom creu que és completament una responsabilitat individual, què hem de concloure, que els latino-americans són més incapaços en aquest aspecte?

.~.

dissabte, 19 de juny de 2010

L’equip o els jugadors?

És una final, o un partit molt important, són el Madrid i el Barça, o l’equip que estimeu més contra el que odieu més. S’acaba la primera part en un emocionant empat a X gols.

Comença la segona part i tots els jugadors s’han canviat la camiseta---per la de l’equip contrari.

A qui animeu?

.0,,

dilluns, 14 de juny de 2010

Solucions màgiques

No n’hi ha, és clar, i encara menys a una crisi fiscal com l’espanyola. S’han de pujar els impostos o retallar la despesa, i en ambdós casos perjudiquem la recuperació econòmica. En alguns casos, però, és possible augmentar els ingressos, reduir una despesa excessiva, i fins i tot arreglar algun problema.

El cas més clar és el de copagaments a la sanitat. Aparentment aquest tema és un suïcidi polític, però en termes econòmics no té discussió. Tenim un servei sobre utilitzat, amb dèficit, i a prova d’evasió. Els copagaments per visites podrien ser petits i serien igualment efectius— reduirien les visites i generarien ingressos. Es poden fer excepcions per malalts crònics, nens...

Una altra possibilitat que podria animar als ecologistes és la de ser un pèl més agressius amb els impostos sobre la contaminació... i deixar-se de tants subsidis. Les energies alternatives es poden fer atractives abaratint-les o encarint les “no-alternatives.” No vull ser molt optimista, aquí, perquè és improbable que un impost al CO2 pugui portar molts ingressos.

Finalment, i això sí que ja costaria més, hauríem de repensar això de la televisió pública. A Anglaterra la BBC la finança un impost directe. El resultat és una televisió més independent i una percepció del cost real; us puc assegurar que no tindríem la proliferació de cadenes públiques que hi ha (cada cop que torno en descobreixo una de nova).

.~.

dimarts, 8 de juny de 2010

Dades necessàries

Crec que en temps de crisi hem de ser tots animals polítics, i responsables fins i tot en les nostres opinions al cafè. En un article a la FCO vaig escriure una mica més sobre què vol dir ser responsable amb la situació actual.

Una de les coses que vaig destacar és la necessitat que tinguem una idea de la magnitud del problema fiscal. Em trobo amb l’opinió massa corrent que si retallem els salaris als diputats, o no donem primes pel mundial, ja tenim el problema resolt. (Sospito que saben que això no és veritat, però els hi fa mandra posar cinc minuts més d’esforç mental).

No, desgraciadament les decisions que hem de prendre són molt més dures: les grans despeses són prestacions socials, sanitat, i educació. Si no retoquem aquestes, ja podem fer desaparèixer totes les diputacions i la meitat dels ajuntaments, i no haurem fet més que començar.

Aquest article d’en Jesus Fernandez-Villaverde és especialment esclaridor (és un pel llarg, els que coneixem a en Jesus sabem que li agrada xerrar...)

Detalla primer d’on ha sortit el dèficit. Majoritàriament no hi ha res de misteriós ni sospitós: amb la crisi han caigut els ingressos fiscals, i han pujat les prestacions per l’atur. L’altra raó han estat els salaris dels funcionaris: se n’han contractat més i se’ls paga millor que fa dos anys. Quelcom a recordar amb vagues com la d’avui.

Més avall en Jesus comença a posar números a les possibles mesures d’estalvi. Aquí queda clar que sense pujades d’impostos, hauríem d’acomiadar funcionaris per fer quadrar els números d’aquí a cinc anys. L’altra opció és atacar la reforma de les pensions, que despit de no canviar (de forma comptable) el dèficit, té l’avantatge d’assegurar que el preu del deute no pugi.

En recomano la lectura; no es tracta d’aprendre els números, però si de fer l’esforç necessari per saber que, quan en Rajoy surt amb el seu pla d’austeritat, ens està prenent el pèl.

.~.

divendres, 28 de maig de 2010

Res a la dreta

En política prefereixo evitar judicis absoluts; al cap i a la fi se suposa que ens hem de posar d’acord, o almenys intentar-ho. Avui, però, no me’n puc estar: a la dreta espanyola no hi ha més que xuleria, crispació, i una idea equivocada de què vol dir ser conservador.

Sí, m’ha emprenyat que el PP fos incapaç de ni tan sols pretendre cercar una solució de consens a la crisi fiscal. En Rajoy va posar una llista de “propostes” que feia pena. De fet, la llista feia tanta pena que jo em pensava que eren retallades que volia afegir a la llista del govern i per descomptat que no!

És clar que el PP no ha estat sol en el gran circ de despropòsits de la política espanyola. Per començar l’actitud del govern espanyol ha estat vergonyosa, preferint ignorar el problema, i més preocupats que ningú per cada vot que podrien perdre. Definitivament en Zapatero no té cap autoritat moral (ni de cap mena) per a demanar a ningú que sigui responsable. Més enllà a l’esquerra, no n’esperava gaire i la veritat fins i tot m’han sorprès amb una certa moderació.

El PP ha deixat passar múltiples ocasions de fer el més mínim servei al país. Quan en Zapatero ho pintava tot de color rosa, vinga titllar-lo de mentider sense atrevir-se a posar el dit a la llaga. Que els hi costava de fer un programa de reformes? Ara es podrien repetir fins a la infinitat “jo ja ho deia” i alhora ser responsables. Doncs no. Millor pretendre que tot el dèficit prové del ministeri d’igualtat.

Potser n’esperava massa. Potser vaig créixer amb en Pujol, i com em deien que era de dretes, vaig pensar que ser de dretes era ser valent i responsable; doncs no. I finalment també m’emprenya que hagi de ser CiU, un altre cop, ja sense en Pujol, el partit que salvi Espanya i les òsties que rebrà.

diumenge, 23 de maig de 2010

Arizona

Bufa com passa el temps. Sembla que és ahir que vaig tornar de Iowa City i veig que porto més d’un mes i mig sense escriure res. La culpa és de la feina, és clar és clar.

Despit el títol no sóc a Arizona, ni en tinc ganes. Aquest estat fa poc ha passat una de les lleis considerades més dures contra la immigració il·legal. La part que ha aixecat més protestes és la instrucció explícita que la policia aturi a qualsevol persona si tenen la sospita que és un immigrant il·legal.

Tret que t’enxampin creuant la frontera, només hi ha una forma de “sospitar” que algú és ilegal: fixant-se en el color de la pell o en l’accent. M’atreveixo a dir que aquesta és una pràctica que no escandalitzaria a ningú a Espanya; aquí, però, es prenen molt seriosament la discriminació racial i la privacitat. Per exemple, no hi ha document d’identificació nacional i la policia ha de citar algun crim o falta per aturar-te (afegeixo que, a la pràctica, les coses no són tan diferents...)

Deixant de banda els detalls de la llei, em preocupa un canvi d’actitud respecte la immigració, aquí i a Espanya. Amb l’atur que hi ha les coses es poden tornar lletges. De sobte feines que els residents no volien fer esdevenen atractives, però ja esten preses per immigrants més o menys recents. Llegeixa un article sobre Andalusia, amb la taxa d’atur més alta d’Espanya, explicant les dificultats que tenien els treballadors del sector de la construcció a trobar una feina al camp—feines que feien no fa ara cinc anys.

Per sort la immigració s’auto-regula en bona mesura: menys immigrants arriben quan la situació econòmica no és bona, i fins i tot alguns tornen. Tenim la “sort” que els païssos menys desenvolupats no estan patint la crisi de la mateixa forma que els Estats Units o Espanya; o sigui que algunes oportunitats per tornar sí que hi ha.

De totes formes, tard o d’hora s’haurà d’encetar el debat sobre la immigració. Espero que les actituds d’Arizona no siguin les que predominin.

dilluns, 12 d’abril de 2010

Chick Corea al bell mig del no res

Arribo a Iowa City, al bell mig de Iowa, al bell mig dels Estats Units. L’avió, perdó, l’avioneta, vola baix i la imatge és que aterro també al bell mig del no res. Camps i camps del que suposo que és blat o semblant, però som a l’abril i semblen camps de patates. Per no haver-hi, no hi ha ni muntanyes: la sensació, un cop a terra, d’un horitzó completament net em fa dubtar que hi hagi cap universitat per aquí—i ja no diguem una universitat de prestigi com és la Universitat de Iowa.

Per sort, no m’he equivocat: simplement m’he deixat sorprendre, per enèsima vegada, per la capacitat que tenen els americans de crear universitats allà on hom no esperaria trobar més que tractors. I ho fan prou bé que no només em convencen que vingui a fer un seminari, si no que tenen professors indis, argentins, i d’arreu del món treballant-hi.

Mantinc, però, un grau d’escepticisme respecte la “ciutat.” M’avorriré a l’hotel, sospito; potser amb sort trobo algun bar on em serveixin una cervesa i una hamburguesa; m’imagino que envoltat de camioners i quatre estudiants deprimits.

Il·lús! El centre de la ciutat està ple de bars i restaurants. Els bars plens d’estudiants i la xerinola que porten: podria estar a Barcelona i no trobaria més bars. Hi ha restaurants exòtics (que tot s’ha de dir, millor no provar) i de luxe, fins i tot un de vegetarià (que també millor no provar). En una placeta hi ha un grup tocant i unes vint parelles ballant el que sembla un swing lent. Alguns semblen professionals i tot, però com a molt tenen 20 anys. Hi ha un bon grup de bohemis mirant-s’ho i fumant en pipa, al costat d’una boutique.

Per acabar de destruir-me els esquemes, em trobo un teatre que anuncia en Chick Corea per aquesta mateixa nit. El mateix Chick Corea que encapçalava el Grec ara no fa tants anys en la seva primera visita a Barcelona.

.~.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Companys immigrants

Cada any l’oficina del cens dóna una estimació de la població estrangera resident als Estats Units. Sempre em pica la curiositat de saber qui són els meus companys immigrants.

Definitivament no estic sol. A Estats Units hi ha quasi que 38 milions de persones nascudes fora dels Estats Units, a prop d’un 13 per cent de la població.

Tots podem endevinar quin és el país més representat: més de 11 milions de residents nascuts a Mèxic—es diu aviat, això. Poc menys d’un de cada tres immigrants són mexicans.

Amb una mica d’esforç i sort també encertaríeu el segon: la Xina. De fet, ja podeu contestar la Xina sempre que algú pregunti quin és el país que té més X. S’ha de dir, però, que més de mig milió d’immigrants xinesos són de Hong Kong o Taiwan.

Els espanyols som un minúscul contingent de 83 mil: hi ha quatre cops més portuguesos. D’entre els europeus, el Regne Unit és, sorprenentment, qui té més residents als Estats Units, seguit dels italians i polonesos.

Segur que no endevinaria ningú quin és el tercer país amb més natius als Estats Units? Pista: és un país asiàtic que també té immigració a Espanya.

.~.

diumenge, 28 de març de 2010

La reforma de la salut americana

Aquests dies vaig de bòlit i amb feines he pogut seguir els detalls de la reforma sanitària americana. No ajuda que la majoria de les reformes són de per aquí 4 anys, i els diaris americans es concentren en la batalla político-campal que s’ha muntat. Als diaris espanyols la desinformació és simplement la norma.

He decidit fer quatre apunts que potser ajuden a entendre la reforma millor.

Primer, els Estats Units ja tenien dos programes, Medicare i Medicaid, dissenyats per ajudar a cobrir les despeses mèdiques de la gent gran i les famílies més pobres. Aquests programes no són perfectes però són populars---cap republicà s’atreveix a repetir l’oposició de Reagan a Medicare.

Segon, la provisió dels serveis mèdics seguirà essent (majoritàriament) privada, de forma semblant a Suïssa. Hi ha alguns hospitals públics, i molts sense ànim de lucre. La reforma no afecta tant els metges com a les asseguradores.

Tercer, la reforma quasi que estableix una assegurança universal, si bé no la fa obligatòria. És semblant al sistema que existeix a Massachussets (dissenyat per un republicà candidat a la presidència, Mitt Romey), que et multa si no tens assegurança. Alhora és agressiu a impedir que les asseguradores et rebutgin o et cobrin més.

Quart, i potser més interessant, la batalla política ha estat brutal, amb els republicans votant en bloc en contra de la reforma. Aquest és un fet quasi que tan infreqüent com la llibertat de vot a Espanya, i ja hi ha que diu els republicans són el partit del no i que ho pagaran car.

.

dissabte, 13 de març de 2010

Els perills de la innovació dirigida

L’altre dia fullejava el New York Times i amb gran sorpresa em vaig trobar amb un article sobre Puertollano, ni més ni menys que a la secció d’energia i medi ambient. Què podia haver passat a aquesta ciutat de la província de Ciudad Real per tal d’assolir semblant distinció?

Potser algú amb bona memòria recorda que Puertollano va ser un important centre miner i, com tots els importants centres miners espanyols, ja no ho és. Amb l’ajuda de generosos subsidis del govern i de la UE, Puertollano va esdevenir el centre d’una forta inversió en energia solar a Espanya.

De fet, la “bombolla” de l’energia solar a Espanya té poc d’envejar de la immobiliària. Segons el NYT, la meitat de la nova capacitat solar mundial al 2008 va ser instal·lada a Espanya, que en un any va quintuplicar la seva capacitat.

I si en un any es va fer, en sis mesos es va desfer. Darrere del creixement del 2008 hi havia els subsidis més generosos i les regulacions més laxes. La crisi va fer repensar els subsidis al govern, i al setembre els van cancel·lar: resultat fàbriques tancades, inversors arruïnats...

L’article parla de les lliçons que la indústria havia après amb Puertollano, però em va deixar amb la sensació d’un nen que corre amb les sabates descordades, es cau, i diu aprendre sobre la llei de la gravetat.

La innovació presenta algunes característiques especials que justifiquen subsidis. El problema, però, és que els programes sovint dicten la innovació: enlloc de donar ajudes a la recerca, el programa subsidiava la producció d’energia solar. El programa dóna “resultats” immediats, igual que si paguem deu euros l’hora per fregir espàrrecs trobarem que de sobte aquesta és una nova sensació culinària. D’innovació, poca.

.~.

diumenge, 7 de març de 2010

Això qui ho arregla?

Del no-res ha sorgit la curiosa campanya estosololoarreglamosentretodos.org. Esperava que una visita a la pàgina permetria fer-me’n una opinió, i heus aquí que em trobo:

Somos gente como tú, y pensamos lo mismo que tú piensas. Y lo que hacemos es lo que tú hubieras hecho en nuestro lugar.


Tal descripció només augmenta la meva perplexitat, donat que si realment pensen el mateix que jo, és a dir, que el paràgraf no té cap mena de sentit, aleshores definitivament no han fet el que jo faria en primer lloc: treure’l.

Estic tranquil, però: m’ho expliquen. Un tal Jaime, professional del Marketing (ai!), ha tingut la pensada de fer una campanya de propaganda per tal de recuperar la confiança. Unes quantes empreses importants posen uns calés, i van col·leccionat el suport de gent com en Ferran Adrià, el Fernando Romay, el Trias de Bes, l’Andreu Buenafuente i el Mariano Gutierrez. I qui és en Mariano Gutierrez? Doncs resulta que és un taxista.

Segueixo sense saber què pensar. Aquesta gent (que només són cinc dels molts que hi ha) han d’arreglar res entre ells? Dubto que es puguin posar d’acord on anar a sopar.

Opino: que el consens que necessitem s’ha de construir amb un lideratge ferm i no amb campanyes de propaganda; que “arreglar-ho” demana sacrificis de tots, però no en parts iguals; i que entre tots, el que es diu entre tots, hem fet més aviat poca cosa fins ara.

+_+

dilluns, 1 de març de 2010

Amèrica i els Americans

Molts dels molts que expressen una antipatia oberta als Estats Units no saben molt bé què fer-ne dels americans. És molt més fàcil odiar—no hi ha altra paraula, ves—entitats més o menys abstractes com un país, un govern; la propaganda no necessita cap lògica: són dolents perquè són imperialistes i són imperialistes perquè són dolents.

Els americans—els ciutadans, la gent—estorben la doctrina. És obvi que són com la majoria dels europeus: no venen precisament de la lluna. Una mica més grassos, i pitjor vestits, sí; també amb empenta i poques manies. Alguns simpàtics, altres antipàtics. Com arreu, diria jo. I doncs d’on surt tan diabòlic país?

La resposta no la sé, però la sospito. L’odi als Estats Units és, vet-ho aquí, potser l’últim moviment romàntic europeu. Per una banda l’equació poder igual opressió, i per l’altra una fascinació amb la lluita i la resistència—sempre, és clar, que no demanin més que pontificar des de la cadira pagada o tirar pedres amb el mocador posat.

A Lord Bryon no el molestis amb detalls de geopolítica grega i turca, diria jo. Tres quarts del mateix podem esperar de l’anti-americà. No hi ha cap conexió entre els americans i Amèrica, i no en fa falta cap.

.~.

divendres, 19 de febrer de 2010

Qui vota s’equivoca (2)

Sóc dels que creuen en la democràcia; de fet, no em molesto a discutir amb ningú que no hi cregui: la democràcia l’imposo com una pre-condició, si voleu. Alhora no em faig gaires il·lusions. Més enllà del que va dir Churchill, simplement no existeix un sistema de votació perfecte; quelcom que s’ha de tenir en compte abans de dir rucades com que els pobles tenen el govern que es mereixen.

Tanmateix últimament em pregunto el clàssic on anirem a parar respecte la democràcia. Aquests són temps de crisi, que demanen decisions difícils. Sembla, però, que els votants rebutgen la necessitat de prendre decisions, i de les decisions que es prenen, tothom se’n queixa.

A estudi: fa falta reformar les pensions a Espanya (i les escoles i el mercat laboral i unes quantes coses més, però bé, pas a pas). El govern s’atreveix a posar un peu a l’aigua, i en surt ben escaldat: oposició, sindicats, pàgines del Facebook... tothom salta. I no tinc cap mena de dubte que si salven la cadira a les properes és perquè es van fer enrere ràpidament.

Se’n poden fer molts anàlisis diferents. Per exemple, ben bé podríem dir que els socialistes s’han acabat per creure la seva pròpia proganda, això del bonisme, que creu que per tot problema hi ha una solució que no demana sacrificis de ningú. Ara, és clar, es troben que això no és cert i no tenen la fusta per tirar endavant cap reforma.

Una altra anàlisi, que jo prefereixo, es pregunta què volen els votants. Per què ens queixem dels polítics que tenim, i alhora pobre del que obri la boca per dir les coses com són? Simplement no paga ser responsable a l’oposició, no paga ser valent al govern. Si votem els que ens diuen el que volem sentir i no el que hem de sentir... Aleshores sí que som responsables del desgovern que tenim.

.~.

diumenge, 14 de febrer de 2010

El que vota s’equivoca

La fal·làcia dels arguments “ad populum” la vaig aprendre aviat; abans que en sàpigues el nom llatí ja tenia l’experiència d’estar rodejat de convençuts que només sabien que comptar el seu nombre per tal de defensar l’errada opinió sobre les agulletes o el Bob Dylan.

La democràcia demana cura a l’hora de posar a vot segons què per tal d’evitar la fal·làcia anterior. Amb algunes excepcions, la majoria de democràcies fa pocs referèndums, i els que fa els repeteix si no surten com haurien. És clar que hi ha ocasions quan no hi ha altre remei que fer la pregunteta, directa o indirectament.

La setmana passada el govern espanyol va posar damunt de la taula (o no) una reforma de les pensions. I ben aviat vam saber que en pensa, el votant espanyol, de les pensions: que les cobrarà, a partir dels 65 anys, cotitzant els últims 15 anys. És el que pensa, i està disposat a sortir al carrer si algú pensa diferent.

I la vergonya (enorme, enorme) del govern espanyol, que s’ha empassat tot el que va posar a la taula; la del PP i en Rajoy, tot per sigui per guanyar la cadira; i altres agents socials com els sindicats que haurien de saber el que vindrà al damunt si no es fa una reforma...

Deixant les vergonyes a part, el que queda clar és que el votant (o potser el polític) espanyol no vol veure la simple realitat: si no descobrim petroli als Monegros les pensions no les podrem pagar.

.~.

dijous, 11 de febrer de 2010

Deixar fer, però no als bancs (2)

Jo tinc dos alls, tu tens oli; si ens trobem i comerciem acabarem tots dos contents amb un bon allioli.

El risc és un bé, no gaire diferent que els alls i l’oli. La collita d’un pagès de Vallfogona de Balaguer pot aguantar una gelada, però no una sequera; la collita d’un altre pagès de Vallfogona pot aguantar la sequera, però no una gelada. Clarament es poden posar d’acord i assegurar-se mitja collita—que és millor que una collita la meitat del temps, cap l’altra meitat.

Quan ens falta oli no sortim a la cerca d’algú que necessiti alls, sinó que anem a la botiga de queviures. De la mateixa forma el pagès anirà al banc o a la companyia d’assegurances. La botiga, la companyia d’assegurances i el banc són intermediaris: ofereixen un servei, però no produeixen els béns.

Què és el que fa diferents als intermediaris financers? Potser la distinció més important és la dependència que tenen ambdues parts en el servei d’intermediació. La fallida d’una botiga, fins i tot si s’especialitza en alls, no té grans repercussions ni pels compradors ni pels productors d’alls.

Tornem als pagesos. S’han assegurat mitja collita a través del banc BVB, que ha fet d’intermediari entre un pagès i l’altre. Vol dir que no tenen cap risc? Bé, ara tenen el risc que el banc faci fallida. No fa falta ser un geni financer per veure que el banc no podrà pagar l’assegurança quan hi hagi, alhora, una gelada i una sequera. Això és menys probable que una gelada o una sequera, potser molt menys probable. Però el dia que falli el banc també és el dia que no hi ha cap collita a Vallfogona de Balaguer. I és massa tard per cap dels pagesos pot anar a un banc d’un altre poble.

.~.

diumenge, 7 de febrer de 2010

De sobte, tot plegat

Una setmana interessant, ha estat aquesta. Bé, interessant clínicament parlant. Els mercats financers no tenen gaire confiança amb Espanya. Gaire? Potser hauria de dir simplement que en tenen menys que fa una setmana, quan tampoc en tenien gaire.

El problema és això dels dèficits estructurals. No és un problema que tinguem ara mateix; sinó un que tindrem més endavant si no fem res.

Els inversors ja ho sabien, això, igualment que ho sap qualsevol que vulgui veure-ho. Ara la crisi ha deixat clar que ja no queda gaire temps per a fer-hi alguna cosa; i que els bons resultats fiscals degut al creixement d’Espanya no es repetiran aviat. Els tenim un pèl nerviosos, als inversors, en aquest punt.

I entra el govern que, de sobte, s’atreveix amb tot plegat i proposa dues mesures per resoldre el dèficit estructural de les pensions: endarrerir l’edat de jubilació, i estendre el període de còmput de la pensió.

S’atreveix per vint-i-quatre hores, doncs resulta que era una errata o una rata, no sé. I ara sí que els tenim inquiets, prop del pànic, als inversors. Perquè ara mateix sembla que Espanya no pot tirar endavant cap reforma ni que vulgui.

I abans de dir el nom del porc a Zapatero, val repassar el paper que ha fet el PP i en Rajoy en particular. La Moncloa abans que el país.

Em sembla prou clar per qui ho vulgui veure-ho. Però sempre és més còmode que els dolents siguin els altres, els mercats, si poden ser anglosaxons, millor.

.~.

diumenge, 31 de gener de 2010

Deixar fer, però no als bancs

Sonen els motors per la reforma del sistema financer. L’ex-president de la Reserva Federal, Paul Volcker, ha fet una proposta que té bones possibilitats de prosperar. Un post d’economia, doncs.

Volcker proposa separar els bancs comercials de la resta del mercat financer. La frase bonica és impedir les inversions “especulatives.” La idea és tallar la transmissió d’una crisi financera: si la sort d’aquests bancs no depèn de la borsa i derivats, particulars i empreses no en patiran els efectes.

El problema és com decidir què és “especulatiu” i què no ho és. Si impedim els bancs desenvolupar cap instrument financer amb risc, el cost del capital serà molt alt. I això sense entrar que mesurar risc és difícil fins que és massa tard.

Deixeu-me que sigui molt economista aquí. Si impedim els bancs invertir en un tipus de projectes, estem reduint l’oferta de crèdit per aquest projecte. Resultat: qui pugui invertir en aquests projectes en traurà un benefici enorme doncs li haurem eliminat la competència. Bàsicament retallem l’interès que reben els dipòsits al banc i augmenten els dividends de la resta del sector financer.

I jo encara diria més: perquè som uns talossos alhora de mesurar els riscos extrems, el que farem serà fer els bancs més segurs però la resta del sector financer un vertader casino.

I no paro aquí, tampoc. Què passarà quan els particulars i les empreses es cansin dels minsos retorns i passin dels bancs comercials? Un cop inverteixin al sector financer no bancari tornarem a tenir la transmissió muntada, i a l’espera de petar.

Dit això, el pla Volcker té els seus mèrits, que discutiré en el proper post.

.!.

dissabte, 23 de gener de 2010

Haití i el cost de l’ajuda

El món s’ha abocat a ajudar Haití després del terrible terratrèmol de fa una setmana. Bé, alguns s’han abocat més que altres, i uns pocs gens ni mica. I encara uns altres s’han abocat no a ajudar Haití sinó a assegurar-se que tothom els ajudi.

Per exemple, la Federación de Consumidores en Acción denuncia que alguns bancs espanyols cobren comissions per transferències a comptes solidaris. Comentaristes i alguns polítics també demanen que es perdoni el deute al govern de Haiti.

Deixem de banda que exigir que siguem solidaris o, pitjor, forçar algú a ser solidari és tergiversar el sentit del terme (com molt bé sabem els catalans).

El que em preocupa, sincerament, és el cost que tindran aquestes iniciatives per Haití (i altres països pobres) el dia de demà. Perquè la forma més fàcil de no haver d’ajudar és, simplement, no tenir-ne l’oportunitat. No oferir transferències a països pobres, o donar-los cap crèdit. O, de forma més subtil, cobrar més (comissions o interessos) mentre es pugui.

Potser penseu que estic sent exageradament cínic: bancs i creditors estan més que contents de poder ajudar. I potser teniu raó. Però pensem amb un inversor que pensa en oferir un crèdit a Bangladesh, per dir un altre país que tampoc guanya per a disgusts. De veritat creieu que no importa si sap que ja pot dir adéu als diners quan hi hagi una riuada?

Terratrèmols, i altres desastres naturals, sempre tenen efectes més destructius en països pobres: aquesta solidaritat forçada esdevé un impost. Sembla que no sigui un problema ara perquè el paga el banc o l’inversor completament; però en el futur part del cost el passaran als països. I ni que sigui petita, aquesta part, la patiran molt més ells que els bancs. I mentre no tinguin milers de morts, la Federación de Consumidores en Acción no crec que pensi en ells.

.&.

dissabte, 16 de gener de 2010

Extrems als Estats Units

No falten extremistes als Estats Units. Pat Robertson en va deixar anar una de grossa: Haiti va fer un pacte amb el diable (per aconseguir la independència), i el terratrèmol n’és la conseqüència. A Pat Robertson se’l relaciona amb la dreta evangelista del partit república tot i que és improbable que podem trobar un senador o congressista república que el reconegui com a figura política.

M’agradaria entendre millor la influència que aconsegueixen figures com en Pat Robertson, des d’una posició clarament minoritària i deixant anar barbaritats com la d’Haiti.

Pat Robertson va intentar ser el candidat república a les presidencials del 88, va recollir tres milions de firmes (o això diu). El va derrotar George Bush pare que, com sabem tots, guanyaria les eleccions. Fins a quin punt Bush pare va poder virar a la dreta però mantenir el seu electorat més moderat gràcies a Pat Robertson?

Tinc la sensació que els republicans mantenen i fins i tot fomenten aquests extremismes per tal de poder maniobrar. Pat Robertson està tan “tirat” a la dreta que republicans, i de fet altres líders cristians, es poden permetre criticar-lo, aparèixer com a moderats despit que ells també estan prou cap a la dreta.

Un fenomen que em recorda les barbaritats que hem de sentir sobre el nacionalisme, i el que es poden permetre de dir alguns polítics sobre el tema.

.~.

dijous, 14 de gener de 2010

Falta neu i ous

Barcelona presentarà candidatura als jocs olímpics d’hivern del 2022. I encara sort que no farem un fòrum de les cultures hivernals. O potser millor que calli i no doni idees.

Aquesta rucada no es mereix cap comentari. Però i la trista resposta de CiU: recolza la candidatura, però la troba un “càlcul electoral,” i afegeix, per acabar, que Barcelona té altres prioritats. Quin sentit té aquesta resposta?

Jo entenc que segurament els ha agafat per sorpresa, i que tenen por de la maquinària socialista si s’oposen. Però si als socialistes els hi falta neu per organitzar els jocs, a CiU els hi falten ous per guanyar l’alcaldia.

.~.

diumenge, 10 de gener de 2010

El PSC-PSOE és el putu-amu

El sondeig del ICPS sempre té suc, molt més del que en treuen articles de La Vanguardia com aquest. M’agrada donar-hi una ullada, sabent que alguna cosa de suc hi trobaré.

Les preguntes 15.1 i 15.2 m’han copsat l’atenció immediatament. En elles es pregunta primer quin partit defensa millor els interessos dels espanyols, i després quin partit ho fa amb els interessos dels catalans.

I el que em queda clar és que el PSC-PSOE és el putu amu. Els seus votants estan convençuts que els interessos de catalans i espanyols coincideixen, i per tant el PSC-PSOE és el partit que millor defensa els interessos de tots dos. Els votants de CiU i ERC per la Generalitat no creuen que els interessos de catalans i espanyols coincideixin gaire i, ull, creuen que és el PSC-PSOE el que defensa millor els interessos dels espanyols—i un percentatge important els vota a les generals (un 25% per ERC).

Bé, que algú m’ho expliqui. Mentre espero us poso més detalls sobre el sondeig.

Com podríem esperar, hi ha més gent que creu que el PSC-PSOE i el PP són els que defensen millor els interessos dels espanyols que els dels catalans; per CiU i ERC és a l’inrevés (i també per Iniciativa). El que és sorprenent són els percentatges.(*)

Només un de cada tretze entrevistat que creuen que CiU o ERC són els que defensen millor els interessos dels catalans també creuen que són els que millor defensen els interessos dels espanyols. Pel PP un de cada sis que creuen que són els que defensen millor els interessos dels espanyols creuen que també ho fan pels interessos dels catalans.

Pel PSC-PSOE... Un 56 per cent dels que creuen que el PSC-PSOE és el que millor defensa els interessos dels espanyols, també ho creuen pels interessos dels catalans. Les taules creuades per vot de partit a les autonòmiques (pàgina 98) senyalen que un 80 per cent els votants del PSC-PSOE creuen que és el millor per espanyols i catalans. I un terç dels votants de CiU i la meitat (!) dels votants de ERC creuen que el PSC-PSOE és el que millor defensa els interessos dels espanyols. A la pàgina 100 també podeu veure que una part important dels votants de CiU i ERC voten PSC-PSOE a les generals: 16 i 25 per cent respectivament. (Una part dels votants de CiU voten PP).

Notes:

Hem de deixar clar que el ICPS és d’òrbita socialista, per dir-ho d’alguna forma. Isidre Molas en va ser el fundador i el president per dotze anys. Potser com a resultat, hi ha una proporció força gran de simpatitzants de PSC-PSOE a la mostra, quasi un 40 per cent dels que diuen tenir alguna simpatia (pregunta 13). Però el sondeig (i l’Isidre Molas) es mereix tot el meu respecte.

Un percentatge esgarrifós de votants nacionalistes creu que cap partit defensa els interessos dels catalans. Un de cada quatre votants d’ERC, i un de cada cinc de CiU, per ser més exactes.

(*) Per fer els càlculs, he fet servir un criteri de mínima distància, doncs no he trobat les taules creuades per les preguntes 15.1 i 15.2. Les taules creuades per vot semblen confirmar el criteri.

.Y.

dimarts, 5 de gener de 2010

No gaire segur de la seguretat (2)

Aquí tothom està indignat amb el tema de la seguretat als aeroports. Uns s’escandalitzen perquè el terrorista va poder pujar a l’avió cap a Detroit despit de, bé, de ser un terrorista, el que estava claríssim, fins i tot el pare el va denunciar! Altres estan indignats que no ens podem aixecar a pixar durant l'última hora de vol. I per si tot plegat era poc, l’administració de la seguretat a l’aeroport, la TSA, va tancar una terminal de l’aeroport de Newark per sis hores el diumenge, aleshores van fer sortir a tothom, i que tornessin a passar per seguretat (per passar a esperar més hores a dins, encara hi ha endarreriments). I tot perquè algú va entrar a la terminal per on no tocava—algú que encara no han pogut identificar.

Això sembla un cotxe on un passatger es queixa d’anar poc a poc i un altre que els hi posaran una multa... però ambdós criden al conductor que acaba fet un manyoc de nervis.

El problema és que, políticament, és impossible admetre que la seguretat no serà mai perfecte o, més ben dit, l'única forma d’evitar un atemptat completament és deixar de volar.

Veig en aquesta situació el resultat d’un cicle pervers. Els polítics prometen més del que poden i, en el procés, treuen responsabilitat a la societat civil. Després passa el que passa, l’oposició brama incompetència per tal de poder fer ells les mateixes promeses, i al final tothom perd confiança amb els polítics que, desesperats, en prometen de més grosses.

(I aquest és un procés que a Catalunya s’ha emportat per endavant l’escola, entre d’altres.)

.~.

divendres, 1 de gener de 2010

La del formatge, i alguna cosa més

En el meu darrer viatge per terres catalanes i andaluses he pogut comprovar, una vegada més, que Philadelphia és coneguda principalment per la marca de formatge del mateix nom que, agafeu-vos fort, va ser fundada a Nova York. Coses de la vida.

Des d’aquest humil blog vull ajudar a la ciutat de Philadelphia a superar la síndrome del formatge, i per això incloc avui una llista de personatges que potser us sorprendrà saber que foren nascuts o criats a Philadelphia.

Començo per la cultura popular... Si havíeu escoltat la cançoneta del principi, sabreu que Will Smith és de Philadelphia. I també ho és en Bill Cosby. Els “guapos” de la ciutat són la Grace Kelly i el Richard Gere.

Anem pujant de nivell. L’arquitecte Louis Kahn, l’escultor Alexander Calder, i el lingüista Noam Chomsky (més conegut per ser molt radical) són d’aquí, igual que Robert Crumb (no passa res si no sabeu qui és, però si ho sabeu estareu contents de saber-ho). No hi ha gaires escriptors, però Louisa May Alcott va néixer a Philadelphia (tot i que el seu llibre més famós, Little Women, passa a Massachusetts) i Edgar Allan Poe va passar una bona part de la seva vida aquí.

Si parlem de música, no acabaríem mai. Des de música clàssica (Samuel Barber) a hip-hop (The Roots), la llista és llarguíssima. I és espectacular si parlem de jazz. Una petita mostra: John Coltrane, Stan Getz, Billie Holiday, Lee Morgan, Stanley Clark, fins i tot Sun Ra!

Per acabar, és clar, els dos personatges que són la ciutat, l’estat, i bona part del país: William Penn i Benjamin Franklin.

.~.