divendres, 19 de febrer de 2010

Qui vota s’equivoca (2)

Sóc dels que creuen en la democràcia; de fet, no em molesto a discutir amb ningú que no hi cregui: la democràcia l’imposo com una pre-condició, si voleu. Alhora no em faig gaires il·lusions. Més enllà del que va dir Churchill, simplement no existeix un sistema de votació perfecte; quelcom que s’ha de tenir en compte abans de dir rucades com que els pobles tenen el govern que es mereixen.

Tanmateix últimament em pregunto el clàssic on anirem a parar respecte la democràcia. Aquests són temps de crisi, que demanen decisions difícils. Sembla, però, que els votants rebutgen la necessitat de prendre decisions, i de les decisions que es prenen, tothom se’n queixa.

A estudi: fa falta reformar les pensions a Espanya (i les escoles i el mercat laboral i unes quantes coses més, però bé, pas a pas). El govern s’atreveix a posar un peu a l’aigua, i en surt ben escaldat: oposició, sindicats, pàgines del Facebook... tothom salta. I no tinc cap mena de dubte que si salven la cadira a les properes és perquè es van fer enrere ràpidament.

Se’n poden fer molts anàlisis diferents. Per exemple, ben bé podríem dir que els socialistes s’han acabat per creure la seva pròpia proganda, això del bonisme, que creu que per tot problema hi ha una solució que no demana sacrificis de ningú. Ara, és clar, es troben que això no és cert i no tenen la fusta per tirar endavant cap reforma.

Una altra anàlisi, que jo prefereixo, es pregunta què volen els votants. Per què ens queixem dels polítics que tenim, i alhora pobre del que obri la boca per dir les coses com són? Simplement no paga ser responsable a l’oposició, no paga ser valent al govern. Si votem els que ens diuen el que volem sentir i no el que hem de sentir... Aleshores sí que som responsables del desgovern que tenim.

.~.

diumenge, 14 de febrer de 2010

El que vota s’equivoca

La fal·làcia dels arguments “ad populum” la vaig aprendre aviat; abans que en sàpigues el nom llatí ja tenia l’experiència d’estar rodejat de convençuts que només sabien que comptar el seu nombre per tal de defensar l’errada opinió sobre les agulletes o el Bob Dylan.

La democràcia demana cura a l’hora de posar a vot segons què per tal d’evitar la fal·làcia anterior. Amb algunes excepcions, la majoria de democràcies fa pocs referèndums, i els que fa els repeteix si no surten com haurien. És clar que hi ha ocasions quan no hi ha altre remei que fer la pregunteta, directa o indirectament.

La setmana passada el govern espanyol va posar damunt de la taula (o no) una reforma de les pensions. I ben aviat vam saber que en pensa, el votant espanyol, de les pensions: que les cobrarà, a partir dels 65 anys, cotitzant els últims 15 anys. És el que pensa, i està disposat a sortir al carrer si algú pensa diferent.

I la vergonya (enorme, enorme) del govern espanyol, que s’ha empassat tot el que va posar a la taula; la del PP i en Rajoy, tot per sigui per guanyar la cadira; i altres agents socials com els sindicats que haurien de saber el que vindrà al damunt si no es fa una reforma...

Deixant les vergonyes a part, el que queda clar és que el votant (o potser el polític) espanyol no vol veure la simple realitat: si no descobrim petroli als Monegros les pensions no les podrem pagar.

.~.

dijous, 11 de febrer de 2010

Deixar fer, però no als bancs (2)

Jo tinc dos alls, tu tens oli; si ens trobem i comerciem acabarem tots dos contents amb un bon allioli.

El risc és un bé, no gaire diferent que els alls i l’oli. La collita d’un pagès de Vallfogona de Balaguer pot aguantar una gelada, però no una sequera; la collita d’un altre pagès de Vallfogona pot aguantar la sequera, però no una gelada. Clarament es poden posar d’acord i assegurar-se mitja collita—que és millor que una collita la meitat del temps, cap l’altra meitat.

Quan ens falta oli no sortim a la cerca d’algú que necessiti alls, sinó que anem a la botiga de queviures. De la mateixa forma el pagès anirà al banc o a la companyia d’assegurances. La botiga, la companyia d’assegurances i el banc són intermediaris: ofereixen un servei, però no produeixen els béns.

Què és el que fa diferents als intermediaris financers? Potser la distinció més important és la dependència que tenen ambdues parts en el servei d’intermediació. La fallida d’una botiga, fins i tot si s’especialitza en alls, no té grans repercussions ni pels compradors ni pels productors d’alls.

Tornem als pagesos. S’han assegurat mitja collita a través del banc BVB, que ha fet d’intermediari entre un pagès i l’altre. Vol dir que no tenen cap risc? Bé, ara tenen el risc que el banc faci fallida. No fa falta ser un geni financer per veure que el banc no podrà pagar l’assegurança quan hi hagi, alhora, una gelada i una sequera. Això és menys probable que una gelada o una sequera, potser molt menys probable. Però el dia que falli el banc també és el dia que no hi ha cap collita a Vallfogona de Balaguer. I és massa tard per cap dels pagesos pot anar a un banc d’un altre poble.

.~.

diumenge, 7 de febrer de 2010

De sobte, tot plegat

Una setmana interessant, ha estat aquesta. Bé, interessant clínicament parlant. Els mercats financers no tenen gaire confiança amb Espanya. Gaire? Potser hauria de dir simplement que en tenen menys que fa una setmana, quan tampoc en tenien gaire.

El problema és això dels dèficits estructurals. No és un problema que tinguem ara mateix; sinó un que tindrem més endavant si no fem res.

Els inversors ja ho sabien, això, igualment que ho sap qualsevol que vulgui veure-ho. Ara la crisi ha deixat clar que ja no queda gaire temps per a fer-hi alguna cosa; i que els bons resultats fiscals degut al creixement d’Espanya no es repetiran aviat. Els tenim un pèl nerviosos, als inversors, en aquest punt.

I entra el govern que, de sobte, s’atreveix amb tot plegat i proposa dues mesures per resoldre el dèficit estructural de les pensions: endarrerir l’edat de jubilació, i estendre el període de còmput de la pensió.

S’atreveix per vint-i-quatre hores, doncs resulta que era una errata o una rata, no sé. I ara sí que els tenim inquiets, prop del pànic, als inversors. Perquè ara mateix sembla que Espanya no pot tirar endavant cap reforma ni que vulgui.

I abans de dir el nom del porc a Zapatero, val repassar el paper que ha fet el PP i en Rajoy en particular. La Moncloa abans que el país.

Em sembla prou clar per qui ho vulgui veure-ho. Però sempre és més còmode que els dolents siguin els altres, els mercats, si poden ser anglosaxons, millor.

.~.