dijous, 26 de novembre de 2009

Dia d’acció de gràcies

L’últim dijous de novembre és el dia d’acció de gràcies, o Thanksgiving, una de les dues festes genuïnament americanes. Els colons es reunien per donar gràcies al déu de torn per la collita que tot just s’havia acabat i, per endavant, per sobreviure l’hivern que tot just comença. Amb el temps ha perdut quasi tot el caràcter religiós, i s’ha tornat amb la reunió familiar per excel·lència, més que el Nadal.

No és el mateix ser un colonitzador que un immigrant, però d’alguna forma Thanksgiving ha pres significant pels que estem lluny del nostre país. Per exemple, els americans consideren un orgull tenir invitats estrangers, i m’he trobat més d’una vegada en el bell mig d’una reunió familiar (i, en dues ocasions, de famílies jueves). Alhora això del gall indi i pastís de poma és una tradició a la que tothom s’apunta. En dues ocasions he cuinat el gall indi jo mateix, amb resultats semi-satisfactoris.

És clar que la distinció entre americans i immigrants és difusa en el poti-poti que és aquest país. Vet-ho aquí la llista d’invitats pel Thanksgiving d’avui, organitzat per un americà d’Illinois, d’origen coreà i casat amb una india: un italià, nacionalitzat americà; la seva dona, americana d’origen danès, i la seva filla, italo-danesa-americana, és clar; una coreana i el seu fill, en aquest cas corea-italo-americano; un indi casat amb una americana de les que porta molts anys per aquí; una sevillana; i un català, el que escriu.

.~.

diumenge, 22 de novembre de 2009

Canviar d’opinió

Rectificar és de savis, diuen. Jo, de savi, no en sóc, però per intentar-ho que no quedi, i em pregunto, he canviat d’opinió recentment? I per què?

Doncs contesto que veig ara la pobresa als Estats Units de forma diferent. Ull, de pobres potser n’hi ha uns quants més degut a la crisi, però els números no han canviat gaire. La diferència és de forma, no de quantitats.

A Nova York i a Chicago, els barris més humils són d’immigrants recents, que treballen durament—i guanyen prou com per enviar diners a Mèxic, Puerto Rico... Alhora a les universitats hi veig fills d’immigrants, majoritàriament asiàtics, però també alguns hispans. Sembla, doncs, possible d’escapar de la pobresa als Estats Units.

I de fet, encara ho crec així.

Però no fa pas any generalitzava la lliçó als barris i les zones rurals on la pobresa és endèmica: per a posar-ho de forma bèstia, creia que la gent no sortia de la pobresa per què no volien. I la raó era que, entre ajudes oficials i privades, aquests grups rebien transferències netes, i acabaven amb el mateix o més ingrés net que els immigrants—sense treballar, és clar.

Ara crec que m’equivocava: les dinàmiques d’aquests indrets xuclen la gent en la pobresa, i per sortir-ne fa falta ser un heroi (o un jugador de bàsquet molt bo). Són el que els economistes anomenem trampes de pobresa. De principi em costava de creure que aquestes “trampes” es podien trobar al mig d’una zona afluent; però Philadelphia m’ha fet canviar d’opinió.

Els suburbis de la ciutat són dels més rics del país; també hi ha un nivell considerable d’ingressos al centre mateix. Entre el centre i els suburbis hi ha un cinturó de pobresa: alguns indrets semblen post-apocalíptics. I a quatre carrers d’un barri on es passa gana i fred hi ha una cafeteria amb el cartell de “Help Wanted.” Les condicions de vida són deplorables despit totes les ajudes—aquestes no són el problema.

.~.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Valent o insolent

Els txecs celebren aquests dies els vint anys de la revolució de vellut que va acabar amb el règim comunista. Per alguna raó els articles de la premsa insisteixen en el contrast entre la lluita per la llibertat d’aquells dies i l’apatia, fins i tot nostàlgia, dels present dies. M’ha cridat més l’atenció unes paraules del ex-president Havel:

“I have often compared it to being released from prison,” he said. “In prison everything is laid out for you; you don’t have to decide on anything. They tell you when to get up, what to wear, everything is decided for you by others. If you live in this for years and are then suddenly released, freedom becomes a burden.”


Em copsa el que diu, però no sé molt bé perquè. Em sona terriblement paternalista, potser no ho sabeu i no ho sabeu apreciar, tampoc; però la llibertat és el millor per a vosaltres. I alhora també té una lectura molt insultant, bàsicament tractant els txecs de ganàpies. I això últim no sé si és valent o és insolent.

Llegint una mica més m’assabento que Havel, venerat vagi on vagi, no és tan apreciat al seu propi país (amb això s’assembla amb Gorbachev, a qui els russos odien). Però em quedo encara sense saber si és perquè va ser massa valent amb el seus ciutadans, massa insolent, o simplement perquè té raó.

'..'

diumenge, 15 de novembre de 2009

Recordar tot el passat

Philadelphia és una ciutat plena d’història, i arreu hi ha uns cartells indicant fets i personatges de renom. Ahir passejant vaig trobar-ne un senyalant l’indret de la Lombard Street Riot, i vaig assumir que es tractava d’alguna petita revolta contra els anglesos. Llegint el cartell, però, aprenc que es tracta d’una sèrie d’aldarulls racistes: uns blancs, catòlics i irlandesos, van atacar una desfilada de negres que celebraven l’abolició de l’esclavitud pels anglesos. Els aldarulls van durar tres dies i van deixar uns quants edificis cremats, inclosa una església.

No és la primera vegada que em sorprèn l’avidesa amb la que els americans recorden fets negatius de la seva història. L’exemple que sempre m’ha intrigat més és la guerra civil americana, que és motiu d’orgull pels americans—quan altres països veuen els conflictes com una vergonya. O l’anomenat Trail of Tears, el camí que van recórrer els indis expulsats pel president Jackson i que va costar la vida a molts: és part del sistema de parcs històrics americans.

Potser de poc serveix el cartell o el recorregut als afroamericans i indians que viuen en pobresa. Però aquest no és el propòsit, òbviament. Recordar té el seu valor, i no exclusivament per a les víctimes.

Qui creu que en cent anys hi haurà un cartell al Ejido?

.(

dimecres, 11 de novembre de 2009

LGA, mon amour

Per raons que no venen al cas, m’he d’esperar una senyora estona a l’aeroport de La Guardia, a Nova York; no em fa falta enumerar tots els aeroports que he tingut el gust i disgust de patir per a afirmar, sense embuts, que es tracta d’un dels pitjors aeroports on esperar una senyora estona.

Però estic de bon humor, per raons que tampoc venen el cas despit la seva raresa. Amb aquesta disposició gaudeixo de la col·lecció d’humans que conformen la fauna de l’aeroport. Arribant veig la llarga cua de taxis grocs que envolta les terminals; els conductors tenen una caseta on s’apleguen a xerrar, refrescar-se, fumar en una cantonada, i a l’altre, de cara a la paret i a la Meca, agenollar-se i pregar.

El meu taxi m’ha deixat a la terminal equivocada, i he de prendre un autobús. Davant meu desfila una varietat infinita d’autobusos i altres modes de transport terrestre. Els taxis grocs anteriorment anomenats, limusines de totes mides i d’un sol color, negre, sempre negre; un autobús per cada companyia de lloguer de cotxes del món; fins i tot l’infame M60, l’única, i per tant obligada en els meus dies d’estudiant, forma de transport públic fins l’aeroport. Per infinita, la llista no sembla incloure el meu autobús.

Això és un aeroport i això és Nova York, ergo no hi ha raça o cultura que no estigui a la cua dels taxis, fent un cigarret per a endarrerir el marxar o l’arribar, o corrent cap a la terminal amb el passaport a la mà. Finalment arriba el meu autobús. L’omplen blancs i negres i un indi, homes i dones, petits i grassos; ara, però, endreçats en pilots, hostesses, i algun oficial de seguretat i algun altre despistat com jo.

Ja dins tinc temps de prendre’m una pizza en una cafeteria buida, sembla treta d’una pel·lícula, encara per fer, del David Lynch. La terminal és un petit edifici allunyat de les altres terminals, diria que és a l’altra banda de les pistes, però sembla encara més remot.

.[]
---

dilluns, 2 de novembre de 2009

Corrupció, una constant còsmica

Si avui és dilluns aleshores han enxampat algun altre càrrec públic prevaricant o pagant la boda de les seves filles. El partit de l’acusat l’haurà considerat un cas aïllat prenent, suposo, una setmana com a referència temporal. La resta de partits no faran pas gaire soroll, doncs si no fou la setmana passada serà la següent que patiran el mateix tràngol.

És una trista escena, però que es repeteix arreu del món. L’ex-governador d’Illinois venent al millor postor una plaça al senat americà, per telèfon. Els diputats anglesos han hagut de retornar certes “despeses.” El president italià, bé, aquest és un cas apart.

És que demanen que siguis un trepa per a ser polític?

La resposta, és clar, és un altre; tal com diuen els castellans, la oportunidad hace al ladrón. Si el conductor de l’autobús no cobra un petit suborn no és per la seva vàlua moral, sinó perquè no té cap mena de sentit econòmic fer-ho. S’arrisca a perdre la feina per guanyar, en els millors dels casos, un petit sobresou.

Un alcalde, per l’altra banda, pot fer guanyar (o deixar de perdre) uns quants milions d’euros a una constructora, que si deixa caure la xavalla més petita pot triplicar tranquil·lament el sou de l’alcalde. Potser s’ho pensa dues vegades si té una carrera política espectacular pel davant; o si sap que acabarà a la presó per deu anys. Deixem-lo pensant, doncs.

Vull dir que tots som uns corruptes sense realitzar? No, és clar que no. Cadascú té el seu sistema de valors. Hi ha gent que serà correcte fins i tot quan ningú els pot enxampar; hi ha qui no esperarà a una segona oportunitat per fer la trampa. I alguns dels primers, i alguns dels segons, es dediquen a la política.

.~.