diumenge, 26 de juliol de 2009

El poc que sé sobre el finançament (2)

No em puc desempallegar d’una marcada sensació de derrotisme des de l’acord pel finançament. Més enllà si rebrem el que ERC diu que rebrem, i deixant de banda si CiU hauria aconseguit un duro més o menys, és el procés que trobo depriment, el que els catalans hem de passar per a què ens tornin un part dels diners.

La situació em sembla ara tan grotesca, tan inacceptable, que em pregunto com és que els catalans l’acceptem. I aquí dic “catalans” i no “catalanistes,” que fins i tot el Sirera ha de veure com el que paga ell d’impostos no torna.*

Una possibilitat és que ja estiguem acostumats. De fet, d’acords de finançament ja n’hi ha hagut uns quants, i és aquest que em repugna especialment. És per l’estatut, és pel doble joc d’ERC, és per la recessió, o és per què la distància m’ha ajudat a veure les coses millor? (I no, no és per què no l’ha signat CiU. De fet, estic convençut que CiU hauria aconseguit menys: al cap i a la fi Generalitat i Gobierno són del mateix partit.)

Al meu parer, la raó és una altra: per la major part de catalans, el finançament, i com l’obtenim, no fa cap diferència. Així de clar. Què són 500 milions d’euros més o menys? El Fòrum de les Cultures va costar molt més que això. La vicepresidència costa 250 milions d’euros a l’any (per cert, el doble que la presidència). Tots aquests estudis que diuen que el dèficit fiscal costa 100, 200, o 500 euros per català cada any... s’obliden que aquests diners, si tornen, no tornaran a les butxaques dels catalans, i en canvi serviran per qui sap quina creativa forma de despesa pública.

Si l’acord de finançament es traduís en menys impostos, o tinguéssim la seguretat que els diners farien un servei de rodalia millor. Aleshores sí que faríem de molts catalans catalanistes.

* El que això escriu ja no paga impostos a Catalunya—millor no enganyar ningú amb la primera persona del plural.

dimecres, 22 de juliol de 2009

El poc que sé sobre el finançament

Per raons varies, que inclouen certa poca fe en els nostres polítics, no he seguit gaire el tema del finançament. He intentat posar-me al dia llegint les notícies i els blogs, però després d’alguns esforços només una cosa m’ha quedat clara: hi ha molt poca cosa clara en aquest acord.

Sembla que alguns dels objectius s’han complert, altres no. Això és el que hauríem d’esperar de tota negociació. El problema, però, és que aquests objectius estan a l’estatut, el mateix estatut que es ja es va negociar, i el mateix estatut que les corts espanyoles van aprovar. Què estem negociant, doncs? Si el govern compleix la llei? Que algú m’ho expliqui...

A més a més, l’acord de finançament estableix paràmetres però no xifres. Jo no sé d’on es surten aquests números tan precisos, la veritat—i pel que sé, el govern espanyol sembla deixar unes quantes portes obertes a la interpretació. Si hem de negociar que es compleixi el que ja van votar les corts... Jo apostaria que al 2011 estem negociant que es compleixi l’acord.

Doncs, que puc dir: sé (i entenc) més aviat poc d’aquest acord de finançament.

El que sí que sé és que Catalunya ha transferit i transfereix una quantitat de diners espaterrant a la resta de l’estat, que Catalunya és l'única raó per la que el partit socialista va guanyar les passades eleccions generals, i que, despit de tot això, encara hem d’anar a pidolar a Madrid i el partit que s’auto-proclama més catalanista celebra que hem aconseguit deu milions més.

De ganes de ser espanyol em queden molt poques; però hi ha dies que se’m treuen les ganes de ser català també.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Jutjant jutges

Aquests dies la portada dels diaris americans l’ocupa la jutgessa Sonia Sotomayor, nominada per Obama pel tribunal suprem. Durant quatre dies senadors escolten el seu testimoni i qüestionen les seves qualificacions durant el que aquí s’anomena “Hearings” (que potser hauríem de traduir per audiència?).

El procés exemplifica algunes de les virtuts més remarcables del sistema polític americà—no em podria ni imaginar una cosa semblant a Espanya.

Per començar, no es tracta d’una formalitat despit que els demòcrates tenen majoria en el comitè (12 dels 19 membres) que té el vot final. No sembla molt probable en aquest cas, però senadors demòcrates han votat contra candidats del seu propi partit; no fa pas dos anys els republicans van tombar una candidata del president Bush.

De fet, els Hearings són una de les oportunitats més importants pels senadors per fer política—la seva política, no la del partit. El secretari del Tresor, el de defensa, el d’estat, fins i tot el president del Fed passen pel senat (el comitè és diferent en cada cas).

També és de notar l’atenció que rep el procés. Els diaris comenten en el testimoni, els periodistes cerquen casos polèmics presidits per la jutgessa (i anteriorment, fiscal). Blogs i revistes porten l’opinió; no exagero si dic que es fa difícil escapar la bona senyora. Els Hearings es retransmeten en directe, només faltaria.

No us vull enganyar: es diuen algunes barbaritats en aquests comitès que farien orgullós a l’Alfonso Guerra. I hi ha algunes coses que no acabo d’entendre, com la dèria contra els jutges “activistes” en un sistema que fa de la jurisprudència llei. Però el procés té una transparència encomiable, esdevé un exercici en política pura, una oportunitat per retratar totes les parts involucrades.

Com m’agradaria veure els membres del tribunal suprem espanyol passar, ni que sigui per un dia, el mateix tràngol!

dilluns, 13 de juliol de 2009

Xina: riquesa i repressió

La trista realitat és que la majoria de països en vies de desenvolupament no es desenvolupen ni a la de tres. De fet, tant infreqüent és que parlem de “miracles” econòmics quan finalment un país aconsegueix créixer. Corea del Sud, Espanya... són alguns dels exemples... que es queden en no res si ho comparem amb la Xina.

Els xinesos han aconseguit en vint anys multiplicar la seva riquesa per sis. El primer món triga, de mitjana, uns cents anys a multiplicar per sis el PIB per càpita. I això sense comptar que una gran part de la població xinesa viu encara a la pobresa: si miréssim els ingressos per càpita de les zones urbanes les xifres serien encara més increïbles.

No és sorprenent, doncs, que la resta del món “en vies de desenvolupament” somien a ser com la Xina. I, és clar, no es pot deixar de notar que la Xina no és una democràcia; de fet, tal com ha quedat clar recentment, el règim xinès no té cap mirament a fer servir el xarop de bastó amb els descontents. O a censurar l’Internet.

De règims autoritaris el món n’està ple: no hi ha dubte que no és una garantia pel creixement. Es pot pensar, però, que pot actuar com un catalitzador. Un règim autoritari pot emprendre les reformes necessàries sense haver-se de preocupar per si són populars o no. Que s’ha de moure milions de persones per fer una presa? Cap problema. O almenys cap problema que la policia no pugui arreglar discretament.

Les comparacions amb la India no ajuden. Com la Xina, la India és un país molt gran que combina l’atractiu de salaris baixos amb llarga tradició científica (la quantitat d’enginyers informàtics indis a Silicon Valley és espectacular). Potser no té la localització de la Xina, però tenen l’advantge del llenguatge. Tot i créixer, la India no ha aconseguit l’èxit econòmic de la Xina. Un dels països més proteccionistes del món a principis dels 80, la India ha aconseguit passar algunes reformes, però només després d’anys i panys, i compromisos que fan que, encara avui en dia, la India sembli més un país comunista que no pas la Xina.

A mi això no em deixa dormir bé. Em tranquil·litza una mica recordar que la majoria de miracles econòmics han estat lligats a transicions democràtiques; i de fet potser els xinesos tenen més llibertats avui que fa vint anys. Em tranquil·litza, però, només una mica; i m’aterra quants països en vies de desenvolupament pensen que potser fer-se sis cops més rics és més important que anar a votar.

dilluns, 6 de juliol de 2009

Turquia i la Xina

Combinant uns dies de vacances i uns de feina, he visitat Istanbul per primera vegada. Si mai hi heu estat sense dubte coincidirem en la fascinant barreja d’indrets, monuments, i gent—quanta gent! I si no hi heu estat, de les pobres descripcions que en faria poc en trauríeu comparat amb una visita.

El viatge també ha estat una experiència fascinant com a economista i potser d’això sí que en puc parlar. Turquia és un d’aquests països que s’anomenen en “vies de desenvolupament.” Però de via, la veritat, no n’ha fet pas gaire. El país té recursos, humans i materials, i una gran localització que va fer d’Istanbul el centre del món. I si Turquia esdevingués una potència econòmica, potser “arrossegaria” alguns dels seus problemàtics veïns de l’Orient Mig cap al desenvolupament i lluny de l’extremisme.

Què és el que impedeix que Turquia avanci econòmicament? Quan parlo amb alguns dels meus companys de professió turcs surten sempre els mateixos temes: política fiscal, indústries obsoletes a sou de l’estat, l’atur... Segons ells, està clar quins són els problemes, però al país li costa molta emprendre les reformes necessàries.

I això, penso, ja ho he sentit a molts llocs. La llista de països que romanen indefinidament en vies de desenvolupament és llarga: Mèxic, Brazil, Corea del Sud... Estic segur que els obstacles al creixement són diferents a cada lloc. Però la incapacitat de superar aquests obstacles sembla ser la mateixa: un sistema polític que fa molt difícil el canvi si hi ha perdedors i guanyadors, i incertesa sobre qui serà qui. Tots aquests països són democràcies on l’espai polític està molt marcat pel passat.

I la terrible sospita s’alimenta, també, en l’èxit de la Xina. Els xinesos han instaurat un capitalisme brutal, on les reformes s’imposen per la força. El resultat ha estat un creixement inaudit.

Podria ser que massa democràcia és el problema de Turquia i el d’altres països? O potser massa democràcia massa aviat?