dissabte, 30 de maig de 2009

La història dóna voltes

Al 1967 la policia de la República Federal Alemanya va matar Benno Ohnesorg d’un tret al cap mentre participava pacíficament en una manifestació d’esquerres a Berlin Oest. Segons el que he pogut llegir, la mort de Benno va fer virar la societat alemanya, molt conservadora fins aleshores, cap a l’esquerra; va esperonar el jovent en les protestes del 68 i, en una nota més tràgica, un moviment terrorista que s’anomenava “el segon de juny” pel dia de l’incident. La mort de Benno va ser declarada un accident i ningú va anar mai a la presó—el que no va ajudar precisament a rebaixar les protestes.

El policia que va disparar, de nom Karl Kurras, esdevingué un símbol de tot el que estava malament amb els governs conservadors de l’Alemanya dels 60. Nascut a Prússia, quan Prússia encara era Prússia, per tant nacionalista; veterà de la segona guerra mundial i col·leccionista d’armes, per tant sospitós de feixista; empresonat pels soviètics, per tant infinitament ressentit contra l’esquerra... i segons s’ha descobert fa poc, també comunista i agent secret de la Stasi, la policia secreta de la República Democràtica Alemanya.

Sí, sí, heu llegit bé: l’enemic “feixista” del 68 a Alemanya era un agent comunista. Ah, les voltes que dóna la historia. L’esquerra, que va fer de la mort de Benno el seu cavall de batalla, que mirava cap una altra banda quan es tractava dels abusos policíacs al bloc comunista, resulta que, quan tot és dit i fet, condemnava el que preferia ignorar.

dijous, 28 de maig de 2009

Polítiques sense ideologia: l’escola

Crec que moltes de les polítiques que es fan i es desfan tenen un excés d’ideologia. Excés que paguem, doncs la ideologia sembla supeditar l’eficiència. En l’article anterior argumentava que molts criteris d’eficiència són pràcticament lliures d’ideologia, i per tant hauríem de poder trobar un consens si les parts tenen un mínim d’interès en el bé comú.

I ara, encara més difícil: un exemple, i ni més ni menys, l’escola.

No dic res de nou ni controvertit quan dic que ningú sembla satisfet amb l’estat actual de l’escola. Legisladors que no fan sinó proposar reformes educatives; pares que no poden amb els fills; fills que no poden amb la vida laboral; mestres que contemplen una vida més tranquil·la com a provadors de nous models de paracaigudes...

Tampoc exagero si dic que moltes de les lleis educatives tenen un alt contingut ideològic. Això és degut, crec, que uns veuen l’escola com la forma de canviar el món, i altres, en canvi, creuen que preservar els valors existents és el deure de l’escola.

Quins són els criteris d’eficiència dels que parlo? Comencem preguntant per on manca l’escola. Segurament la primera queixa és que els alumnes no surten preparats pel món laboral (o educació superior). Per exemple, als alumnes els hi falten coneixements de matemàtiques. Pares i alumnes d’escoles més problemàtiques potser estan més preocupats per la inseguretat a l’escola, o l’accés a drogues...

(Cert, cert, també hi ha un grup de pares que considera que el problema més greu és que el fill no rep prou classes en castellà. Com que aquests pares són, de ben segur, bons pares, he d’assumir que el seu fill sap sumar i que no hi ha drogues al pati. Són, doncs, uns privilegiats que no tindran problema a esperar que resolguem els altres problemes.)

Crec que podem suposar que la majoria (mestres, alumnes, pares, polítics) estaríem d’acord que la falta de coneixements i inseguretat són problemes i són greus. Fem-los, doncs, la base del consens.

Comencem per recollir tantes dades com puguem: notes mitjanes (potser haurem de donar un test stàndard), incidents per cent alumnes... aquestes dades les podríem lligar al nombre d’alumnes i la composició de la classe, als anys d’experiència dels professors, al color de les cadires... avui en dia la recollida i anàlisi de dades és barata.

Quants alumnes per classe hi ha d’haver? Què fem amb els repetidors? Deixem que les dades responguin aquestes preguntes. Ja farem força feina abans de tocar els interessos de cap grup.

(continuarà)

dissabte, 23 de maig de 2009

Polítiques sense ideologies

No sabia si fer un article sobre la fissió en fred o viatjar a la velocitat de la llum; però, posats a parlar de coses que no existeixen i ens anirien d’allò més bé, que podria ser més urgent que una política sense ideologia.

(Si no compartiu la meva urgència, us proposo que passeu una estona repassant els cartells de campanya del PSOE i, tot seguit, un minut llegint notícies. No hi ha nau, equipada amb fissió freda viatjant a la velocitat de la llum, que pugui cobrir la distància entre les proclames ideològiques i els problemes reals.)

Els economistes veiem sovint l’eficiència com una qüestió tancada, per exemple, de la qüestió d’eficiència. Dis-me com vols repartir el pastís i et diré com organitzar recursos per tal de fer el pastís el més gran donat el teu criteri d’equitat. Et diré també que si vols ser molt equitatiu el pastís a repartir serà més petit: si et passes, a qui li volies donar una part més gran acabarà rebent menys (també passa amb repartiments molt desiguals). En aquest món ideal, els economistes som uns simples tecnòcrates, al servei de la societat, que ha de decidir (políticament) quin és el criteri d’equitat—sabent-ne el seu cost.

Aquesta visió de l’eficiència és idealitzada, cert, però no és ideològica. De fet, jo encara diria més: la visió de l’eficiència és idealitzada precisament per ser buida d’ideologies.

Això no vol dir que els economistes ens quedem quiets i calladets en el nostre rol de tecnòcrates quan un polític promet repartir i multiplicar el pastís. De la mateixa forma que els geòlegs no callen si algú diu que la terra té quatre mil anys. Per raons que ens haurien de fer pensar però no venen al cas, són els polítics d’esquerra els que ens fan posar el crit al cel més sovint. I d’aquí ve la visió que els economistes són de “dretes,” de la mateixa forma que alguns creacionistes creuen que els geòlegs són antireligiosos.

Crec que un criteri eficiència, lliure d’ideologia, ens faria molt de bé. Cert, les polítiques no serien mai completament lliures d’ideologia. Però les polítiques presents, i les reformes que es presenten un cop i un altre, estan tan empatxades d’ideologia, que amb depurar-les, ni que sigui mínimament, ja guanyaríem.

Properament: un exemple amb l’educació escolar.

dimecres, 20 de maig de 2009

Xiulets a Mestalla

M’he estat uns dies pensant si comentar la xiulada de l’himne espanyol a la final de la copa a l’estadi de Mestalla: jo no sóc dels qui creuen que l’estat de la societat catalana va lligat als resultats del Barça.

La xiulada, però, ha creat sentiments oposats i m’ha semblat adient treure la bugada. Per una banda, em sembla una falta de respecte xiular l’himne de ningú: m’empiparia molt que algú xiulés Els Segadors (cosa que va passar, ni més ni menys, en un partit de la selecció catalana).

També m’agradaria preguntar-me com és que s’ha xiulat aquest cop i, pel que jo recordo, no en ocasions anteriors quan el Barça ha jugat la copa. És que només xiulaven els bascos?

Dit això, si algú té dret a xiular un himne són els ciutadans de l’estat de l’himne en qüestió i, agradi o no a aquest blogaire i als qui xiulaven, aquest era el cas. Us diré que els xiulets em semblen legítims, donada la propaganda espanyolista que patim i la censura que sovint reben les manifestacions catalanistes. (Gràcies a TVE per exemplificar-ho brillantment!)

De totes formes, aquest no és un tema que hagi de preocupar gaire: no tinc cap mena de dubte que si Espanya fos un estat diferent, ningú l’hi hauria xiulat l’himne.

dijous, 14 de maig de 2009

Feta la llei ...

El meu germà em va convidar el dissabte a veure els entrenaments de la Formula 1 al circuit de Montmeló. Al final, però, no hi vaig poder anar. Sabent-ne ell més que jo, vam estar parlant una estona sobre la temporada actual. Una escuderia, Brawn GP, s'ha llegit el reglament amb més deteniment o tenen uns advocats/enginyers més llestos que els altres i han instal·lat una mena d'aleró o deflector a la part posterior del cotxe que els permet guanyar mig segon per volta sobre la resta d'escuderies. El sentiment entre l'afició sembla que és que la competició queda devaluada. 

No obstant, el què passa a la Formula 1 no és res més que una oportunitat de negoci que algú ha trobat com aprofitar. Suposo que ha estat la deformació professional que m'ha portat a pensar en en les similituds amb la crisi financera actual. En aquest cas, l'oportunitat de negoci que diverses institucions van trobar va ser la creació de nous productes financers que per la seva configuració quedaven fora de la regulació. Molts acadèmics han mencionat la necessitat de canviar la regulació per fer-la més exhaustiva i més dinàmica. Malauradament em sembla que la mateixa naturalesa humana farà bona la dita es seguirà aplicant "feta la llei, feta la trampa, ..."

diumenge, 10 de maig de 2009

Opinions de tots els colors (de sempre) (2)

En l’anterior post em preguntava com és que algunes idees polítiques rebroten amb força cada cop que van mal dades. Vaig posar un parell d’exemples però em vaig deixar el més popular: el de les conspiracions. Dos dies des de l’aparició de la grip i ja voltaven històries sobre una empresa americana experimentant o un altre produint en secret la vacuna per vendre-la a preu d’or...

(I sí, ens agradi o no, les conspiracions formen part del discurs polític, sovint amb conseqüències nefastes.)

Si aquestes idees sobreviuen deu ser per alguna cosa, i hem de començar per preguntar-me quin pot ser el seu mèrit. I despit la seva poca vàlua intel·lectual, la seva virtut podria estar en el nostre cap. Més precisament, en els mecanismes que el nostre cervell fa servir interpretar el món que ens envolta. Per exemple, estem perfectament adaptats per identificar “intenció:” un soroll de fulles pot ser un depredador que ens vol empaitar, i si bé també pot ser un cop de vent, algun avantpassat nostre deuria trobar força més avantatjós córrer primer i deixar altres hipòtesis per més tard. Una conspiració ens dóna el depredador que trobem a faltar.

I aquesta és una possibilitat que hauria de fer tremolar tot a tots. Si les conspiracions sobreviuen simplement perquè plauen el funcionament primari del nostre cervell, qui diu que el mateix no passa amb la religió, el nacionalisme, o les nostres concepcions morals més bàsiques?

dimarts, 5 de maig de 2009

Opinions de tots els colors (de sempre)

Potser és per la crisi, o potser és per què faig més cara d’avorrit. Sigui com sigui, sembla que darrerament tothom té i vol compartir amb mi la seva opinió sobre política econòmica. I no parlo només dels sospitosos habituals, com el porter de casa i el taxista camí de l’aeroport. Fins i tot l’oficial d’immigració americana m’ha ofert les seves suggerències.

(I compte que em sembla molt bé. No vull caure en la contradicció d’escriure un blog criticant els per donar la seva opinió... )

En sento de tots els colors, sense dubte... però la veritat és que els colors són els mateixos de sempre. Per exemple, sentia l’altre dia l’argument que Espanya hauria de concentrar-se en l’agricultura, i deixar-se d’indústries i serveis. I per què? Doncs perquè sempre podem menjar-nos el que produïm, i no faltarà feina tampoc. Un argument que, amb alguns retocs, és el dels fisiòcrates del segle XVIII. I és clar, n’hi ha de més perillosos, com algú que va suggerir que acomiadéssim tots els polítics... si bé no em vaig atrevir a preguntar com pensava reemplaçar-los.

Diria que algunes males idees no moren mai, i rebroten cada cop que van mal dades. M’agradaria entendre millor el perquè.

diumenge, 3 de maig de 2009

Tornar a tornar

Fa una setmana vaig aterrar; i arribar era marxar i venir alhora. I per uns dies ser-hi era tornar. I demà prenc el vol, i me’n vaig: torno a sortir, a anar-me’n. I demà serè lluny i hauré tornat a tornar.