La tragèdia de Castelldefels ha obert, una vegada més, un debat on s’oposen dues formes d’entendre la responsabilitat, com a individual o com a col·lectiva. Simplifico, però els més ardents d’un costat o l’altre semblen creure que són conceptes mutualment exclusius i, d’alguna forma, independents de la societat on vivim.
Potser hauria de deixar clar de bon principi la meva posició. Jo habitualment em decanto en favor de la responsabilitat individual, o més en favor del que sembla ser la norma en les meves converses. Però no crec que siguin conceptes exclusius: es combinen i es multipliquen, si voleu. Sóc de l’opinió que una societat lliure on els individus són responsables de les seves accions és preferible a una societat sense llibertats i responsabilitats; una societat lliure però sense responsabilitats simplement no existeix.
També afegeixo un petit matís, pel que sempre podria acusar d’essencialista. Crec que tot acte, fins tot el del soldat qui li manen disparar, comporta una part de responsabilitat individual, ni que sigui petita com en l’exemple indicat.
Retornant a l’accident, és el debat realment sobre models de societat o de persona? Aquí també m’ha sorprès algunes reaccions davant l’origen i edat de les víctimes. Explica l’accident que la majoria fossin joves? Latino-americans? És racista preguntar-s’ho?
De fet aquestes són preguntes que qualsevol visió polar de la responsabilitat hauria de contestar. Si hom creu que és culpa de la societat, de quina en parla? De la que posa cartells i fa anuncis per megafonia o la que havia educat els joves? I si hom creu que és completament una responsabilitat individual, què hem de concloure, que els latino-americans són més incapaços en aquest aspecte?
.~.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris societat. Mostrar tots els missatges
diumenge, 27 de juny del 2010
dimarts, 6 d’abril del 2010
Companys immigrants
Cada any l’oficina del cens dóna una estimació de la població estrangera resident als Estats Units. Sempre em pica la curiositat de saber qui són els meus companys immigrants.
Definitivament no estic sol. A Estats Units hi ha quasi que 38 milions de persones nascudes fora dels Estats Units, a prop d’un 13 per cent de la població.
Tots podem endevinar quin és el país més representat: més de 11 milions de residents nascuts a Mèxic—es diu aviat, això. Poc menys d’un de cada tres immigrants són mexicans.
Amb una mica d’esforç i sort també encertaríeu el segon: la Xina. De fet, ja podeu contestar la Xina sempre que algú pregunti quin és el país que té més X. S’ha de dir, però, que més de mig milió d’immigrants xinesos són de Hong Kong o Taiwan.
Els espanyols som un minúscul contingent de 83 mil: hi ha quatre cops més portuguesos. D’entre els europeus, el Regne Unit és, sorprenentment, qui té més residents als Estats Units, seguit dels italians i polonesos.
Segur que no endevinaria ningú quin és el tercer país amb més natius als Estats Units? Pista: és un país asiàtic que també té immigració a Espanya.
.~.
Definitivament no estic sol. A Estats Units hi ha quasi que 38 milions de persones nascudes fora dels Estats Units, a prop d’un 13 per cent de la població.
Tots podem endevinar quin és el país més representat: més de 11 milions de residents nascuts a Mèxic—es diu aviat, això. Poc menys d’un de cada tres immigrants són mexicans.
Amb una mica d’esforç i sort també encertaríeu el segon: la Xina. De fet, ja podeu contestar la Xina sempre que algú pregunti quin és el país que té més X. S’ha de dir, però, que més de mig milió d’immigrants xinesos són de Hong Kong o Taiwan.
Els espanyols som un minúscul contingent de 83 mil: hi ha quatre cops més portuguesos. D’entre els europeus, el Regne Unit és, sorprenentment, qui té més residents als Estats Units, seguit dels italians i polonesos.
Segur que no endevinaria ningú quin és el tercer país amb més natius als Estats Units? Pista: és un país asiàtic que també té immigració a Espanya.
.~.
diumenge, 28 de març del 2010
La reforma de la salut americana
Aquests dies vaig de bòlit i amb feines he pogut seguir els detalls de la reforma sanitària americana. No ajuda que la majoria de les reformes són de per aquí 4 anys, i els diaris americans es concentren en la batalla político-campal que s’ha muntat. Als diaris espanyols la desinformació és simplement la norma.
He decidit fer quatre apunts que potser ajuden a entendre la reforma millor.
Primer, els Estats Units ja tenien dos programes, Medicare i Medicaid, dissenyats per ajudar a cobrir les despeses mèdiques de la gent gran i les famílies més pobres. Aquests programes no són perfectes però són populars---cap republicà s’atreveix a repetir l’oposició de Reagan a Medicare.
Segon, la provisió dels serveis mèdics seguirà essent (majoritàriament) privada, de forma semblant a Suïssa. Hi ha alguns hospitals públics, i molts sense ànim de lucre. La reforma no afecta tant els metges com a les asseguradores.
Tercer, la reforma quasi que estableix una assegurança universal, si bé no la fa obligatòria. És semblant al sistema que existeix a Massachussets (dissenyat per un republicà candidat a la presidència, Mitt Romey), que et multa si no tens assegurança. Alhora és agressiu a impedir que les asseguradores et rebutgin o et cobrin més.
Quart, i potser més interessant, la batalla política ha estat brutal, amb els republicans votant en bloc en contra de la reforma. Aquest és un fet quasi que tan infreqüent com la llibertat de vot a Espanya, i ja hi ha que diu els republicans són el partit del no i que ho pagaran car.
.
He decidit fer quatre apunts que potser ajuden a entendre la reforma millor.
Primer, els Estats Units ja tenien dos programes, Medicare i Medicaid, dissenyats per ajudar a cobrir les despeses mèdiques de la gent gran i les famílies més pobres. Aquests programes no són perfectes però són populars---cap republicà s’atreveix a repetir l’oposició de Reagan a Medicare.
Segon, la provisió dels serveis mèdics seguirà essent (majoritàriament) privada, de forma semblant a Suïssa. Hi ha alguns hospitals públics, i molts sense ànim de lucre. La reforma no afecta tant els metges com a les asseguradores.
Tercer, la reforma quasi que estableix una assegurança universal, si bé no la fa obligatòria. És semblant al sistema que existeix a Massachussets (dissenyat per un republicà candidat a la presidència, Mitt Romey), que et multa si no tens assegurança. Alhora és agressiu a impedir que les asseguradores et rebutgin o et cobrin més.
Quart, i potser més interessant, la batalla política ha estat brutal, amb els republicans votant en bloc en contra de la reforma. Aquest és un fet quasi que tan infreqüent com la llibertat de vot a Espanya, i ja hi ha que diu els republicans són el partit del no i que ho pagaran car.
.
diumenge, 7 de març del 2010
Això qui ho arregla?
Del no-res ha sorgit la curiosa campanya estosololoarreglamosentretodos.org. Esperava que una visita a la pàgina permetria fer-me’n una opinió, i heus aquí que em trobo:
Tal descripció només augmenta la meva perplexitat, donat que si realment pensen el mateix que jo, és a dir, que el paràgraf no té cap mena de sentit, aleshores definitivament no han fet el que jo faria en primer lloc: treure’l.
Estic tranquil, però: m’ho expliquen. Un tal Jaime, professional del Marketing (ai!), ha tingut la pensada de fer una campanya de propaganda per tal de recuperar la confiança. Unes quantes empreses importants posen uns calés, i van col·leccionat el suport de gent com en Ferran Adrià, el Fernando Romay, el Trias de Bes, l’Andreu Buenafuente i el Mariano Gutierrez. I qui és en Mariano Gutierrez? Doncs resulta que és un taxista.
Segueixo sense saber què pensar. Aquesta gent (que només són cinc dels molts que hi ha) han d’arreglar res entre ells? Dubto que es puguin posar d’acord on anar a sopar.
Opino: que el consens que necessitem s’ha de construir amb un lideratge ferm i no amb campanyes de propaganda; que “arreglar-ho” demana sacrificis de tots, però no en parts iguals; i que entre tots, el que es diu entre tots, hem fet més aviat poca cosa fins ara.
+_+
Somos gente como tú, y pensamos lo mismo que tú piensas. Y lo que hacemos es lo que tú hubieras hecho en nuestro lugar.
Tal descripció només augmenta la meva perplexitat, donat que si realment pensen el mateix que jo, és a dir, que el paràgraf no té cap mena de sentit, aleshores definitivament no han fet el que jo faria en primer lloc: treure’l.
Estic tranquil, però: m’ho expliquen. Un tal Jaime, professional del Marketing (ai!), ha tingut la pensada de fer una campanya de propaganda per tal de recuperar la confiança. Unes quantes empreses importants posen uns calés, i van col·leccionat el suport de gent com en Ferran Adrià, el Fernando Romay, el Trias de Bes, l’Andreu Buenafuente i el Mariano Gutierrez. I qui és en Mariano Gutierrez? Doncs resulta que és un taxista.
Segueixo sense saber què pensar. Aquesta gent (que només són cinc dels molts que hi ha) han d’arreglar res entre ells? Dubto que es puguin posar d’acord on anar a sopar.
Opino: que el consens que necessitem s’ha de construir amb un lideratge ferm i no amb campanyes de propaganda; que “arreglar-ho” demana sacrificis de tots, però no en parts iguals; i que entre tots, el que es diu entre tots, hem fet més aviat poca cosa fins ara.
+_+
divendres, 19 de febrer del 2010
Qui vota s’equivoca (2)
Sóc dels que creuen en la democràcia; de fet, no em molesto a discutir amb ningú que no hi cregui: la democràcia l’imposo com una pre-condició, si voleu. Alhora no em faig gaires il·lusions. Més enllà del que va dir Churchill, simplement no existeix un sistema de votació perfecte; quelcom que s’ha de tenir en compte abans de dir rucades com que els pobles tenen el govern que es mereixen.
Tanmateix últimament em pregunto el clàssic on anirem a parar respecte la democràcia. Aquests són temps de crisi, que demanen decisions difícils. Sembla, però, que els votants rebutgen la necessitat de prendre decisions, i de les decisions que es prenen, tothom se’n queixa.
A estudi: fa falta reformar les pensions a Espanya (i les escoles i el mercat laboral i unes quantes coses més, però bé, pas a pas). El govern s’atreveix a posar un peu a l’aigua, i en surt ben escaldat: oposició, sindicats, pàgines del Facebook... tothom salta. I no tinc cap mena de dubte que si salven la cadira a les properes és perquè es van fer enrere ràpidament.
Se’n poden fer molts anàlisis diferents. Per exemple, ben bé podríem dir que els socialistes s’han acabat per creure la seva pròpia proganda, això del bonisme, que creu que per tot problema hi ha una solució que no demana sacrificis de ningú. Ara, és clar, es troben que això no és cert i no tenen la fusta per tirar endavant cap reforma.
Una altra anàlisi, que jo prefereixo, es pregunta què volen els votants. Per què ens queixem dels polítics que tenim, i alhora pobre del que obri la boca per dir les coses com són? Simplement no paga ser responsable a l’oposició, no paga ser valent al govern. Si votem els que ens diuen el que volem sentir i no el que hem de sentir... Aleshores sí que som responsables del desgovern que tenim.
.~.
Tanmateix últimament em pregunto el clàssic on anirem a parar respecte la democràcia. Aquests són temps de crisi, que demanen decisions difícils. Sembla, però, que els votants rebutgen la necessitat de prendre decisions, i de les decisions que es prenen, tothom se’n queixa.
A estudi: fa falta reformar les pensions a Espanya (i les escoles i el mercat laboral i unes quantes coses més, però bé, pas a pas). El govern s’atreveix a posar un peu a l’aigua, i en surt ben escaldat: oposició, sindicats, pàgines del Facebook... tothom salta. I no tinc cap mena de dubte que si salven la cadira a les properes és perquè es van fer enrere ràpidament.
Se’n poden fer molts anàlisis diferents. Per exemple, ben bé podríem dir que els socialistes s’han acabat per creure la seva pròpia proganda, això del bonisme, que creu que per tot problema hi ha una solució que no demana sacrificis de ningú. Ara, és clar, es troben que això no és cert i no tenen la fusta per tirar endavant cap reforma.
Una altra anàlisi, que jo prefereixo, es pregunta què volen els votants. Per què ens queixem dels polítics que tenim, i alhora pobre del que obri la boca per dir les coses com són? Simplement no paga ser responsable a l’oposició, no paga ser valent al govern. Si votem els que ens diuen el que volem sentir i no el que hem de sentir... Aleshores sí que som responsables del desgovern que tenim.
.~.
diumenge, 14 de febrer del 2010
El que vota s’equivoca
La fal·làcia dels arguments “ad populum” la vaig aprendre aviat; abans que en sàpigues el nom llatí ja tenia l’experiència d’estar rodejat de convençuts que només sabien que comptar el seu nombre per tal de defensar l’errada opinió sobre les agulletes o el Bob Dylan.
La democràcia demana cura a l’hora de posar a vot segons què per tal d’evitar la fal·làcia anterior. Amb algunes excepcions, la majoria de democràcies fa pocs referèndums, i els que fa els repeteix si no surten com haurien. És clar que hi ha ocasions quan no hi ha altre remei que fer la pregunteta, directa o indirectament.
La setmana passada el govern espanyol va posar damunt de la taula (o no) una reforma de les pensions. I ben aviat vam saber que en pensa, el votant espanyol, de les pensions: que les cobrarà, a partir dels 65 anys, cotitzant els últims 15 anys. És el que pensa, i està disposat a sortir al carrer si algú pensa diferent.
I la vergonya (enorme, enorme) del govern espanyol, que s’ha empassat tot el que va posar a la taula; la del PP i en Rajoy, tot per sigui per guanyar la cadira; i altres agents socials com els sindicats que haurien de saber el que vindrà al damunt si no es fa una reforma...
Deixant les vergonyes a part, el que queda clar és que el votant (o potser el polític) espanyol no vol veure la simple realitat: si no descobrim petroli als Monegros les pensions no les podrem pagar.
.~.
La democràcia demana cura a l’hora de posar a vot segons què per tal d’evitar la fal·làcia anterior. Amb algunes excepcions, la majoria de democràcies fa pocs referèndums, i els que fa els repeteix si no surten com haurien. És clar que hi ha ocasions quan no hi ha altre remei que fer la pregunteta, directa o indirectament.
La setmana passada el govern espanyol va posar damunt de la taula (o no) una reforma de les pensions. I ben aviat vam saber que en pensa, el votant espanyol, de les pensions: que les cobrarà, a partir dels 65 anys, cotitzant els últims 15 anys. És el que pensa, i està disposat a sortir al carrer si algú pensa diferent.
I la vergonya (enorme, enorme) del govern espanyol, que s’ha empassat tot el que va posar a la taula; la del PP i en Rajoy, tot per sigui per guanyar la cadira; i altres agents socials com els sindicats que haurien de saber el que vindrà al damunt si no es fa una reforma...
Deixant les vergonyes a part, el que queda clar és que el votant (o potser el polític) espanyol no vol veure la simple realitat: si no descobrim petroli als Monegros les pensions no les podrem pagar.
.~.
dijous, 14 de gener del 2010
Falta neu i ous
Barcelona presentarà candidatura als jocs olímpics d’hivern del 2022. I encara sort que no farem un fòrum de les cultures hivernals. O potser millor que calli i no doni idees.
Aquesta rucada no es mereix cap comentari. Però i la trista resposta de CiU: recolza la candidatura, però la troba un “càlcul electoral,” i afegeix, per acabar, que Barcelona té altres prioritats. Quin sentit té aquesta resposta?
Jo entenc que segurament els ha agafat per sorpresa, i que tenen por de la maquinària socialista si s’oposen. Però si als socialistes els hi falta neu per organitzar els jocs, a CiU els hi falten ous per guanyar l’alcaldia.
.~.
Aquesta rucada no es mereix cap comentari. Però i la trista resposta de CiU: recolza la candidatura, però la troba un “càlcul electoral,” i afegeix, per acabar, que Barcelona té altres prioritats. Quin sentit té aquesta resposta?
Jo entenc que segurament els ha agafat per sorpresa, i que tenen por de la maquinària socialista si s’oposen. Però si als socialistes els hi falta neu per organitzar els jocs, a CiU els hi falten ous per guanyar l’alcaldia.
.~.
diumenge, 10 de gener del 2010
El PSC-PSOE és el putu-amu
El sondeig del ICPS sempre té suc, molt més del que en treuen articles de La Vanguardia com aquest. M’agrada donar-hi una ullada, sabent que alguna cosa de suc hi trobaré.
Les preguntes 15.1 i 15.2 m’han copsat l’atenció immediatament. En elles es pregunta primer quin partit defensa millor els interessos dels espanyols, i després quin partit ho fa amb els interessos dels catalans.
I el que em queda clar és que el PSC-PSOE és el putu amu. Els seus votants estan convençuts que els interessos de catalans i espanyols coincideixen, i per tant el PSC-PSOE és el partit que millor defensa els interessos de tots dos. Els votants de CiU i ERC per la Generalitat no creuen que els interessos de catalans i espanyols coincideixin gaire i, ull, creuen que és el PSC-PSOE el que defensa millor els interessos dels espanyols—i un percentatge important els vota a les generals (un 25% per ERC).
Bé, que algú m’ho expliqui. Mentre espero us poso més detalls sobre el sondeig.
Com podríem esperar, hi ha més gent que creu que el PSC-PSOE i el PP són els que defensen millor els interessos dels espanyols que els dels catalans; per CiU i ERC és a l’inrevés (i també per Iniciativa). El que és sorprenent són els percentatges.(*)
Només un de cada tretze entrevistat que creuen que CiU o ERC són els que defensen millor els interessos dels catalans també creuen que són els que millor defensen els interessos dels espanyols. Pel PP un de cada sis que creuen que són els que defensen millor els interessos dels espanyols creuen que també ho fan pels interessos dels catalans.
Pel PSC-PSOE... Un 56 per cent dels que creuen que el PSC-PSOE és el que millor defensa els interessos dels espanyols, també ho creuen pels interessos dels catalans. Les taules creuades per vot de partit a les autonòmiques (pàgina 98) senyalen que un 80 per cent els votants del PSC-PSOE creuen que és el millor per espanyols i catalans. I un terç dels votants de CiU i la meitat (!) dels votants de ERC creuen que el PSC-PSOE és el que millor defensa els interessos dels espanyols. A la pàgina 100 també podeu veure que una part important dels votants de CiU i ERC voten PSC-PSOE a les generals: 16 i 25 per cent respectivament. (Una part dels votants de CiU voten PP).
Notes:
Hem de deixar clar que el ICPS és d’òrbita socialista, per dir-ho d’alguna forma. Isidre Molas en va ser el fundador i el president per dotze anys. Potser com a resultat, hi ha una proporció força gran de simpatitzants de PSC-PSOE a la mostra, quasi un 40 per cent dels que diuen tenir alguna simpatia (pregunta 13). Però el sondeig (i l’Isidre Molas) es mereix tot el meu respecte.
Un percentatge esgarrifós de votants nacionalistes creu que cap partit defensa els interessos dels catalans. Un de cada quatre votants d’ERC, i un de cada cinc de CiU, per ser més exactes.
(*) Per fer els càlculs, he fet servir un criteri de mínima distància, doncs no he trobat les taules creuades per les preguntes 15.1 i 15.2. Les taules creuades per vot semblen confirmar el criteri.
.Y.
Les preguntes 15.1 i 15.2 m’han copsat l’atenció immediatament. En elles es pregunta primer quin partit defensa millor els interessos dels espanyols, i després quin partit ho fa amb els interessos dels catalans.
I el que em queda clar és que el PSC-PSOE és el putu amu. Els seus votants estan convençuts que els interessos de catalans i espanyols coincideixen, i per tant el PSC-PSOE és el partit que millor defensa els interessos de tots dos. Els votants de CiU i ERC per la Generalitat no creuen que els interessos de catalans i espanyols coincideixin gaire i, ull, creuen que és el PSC-PSOE el que defensa millor els interessos dels espanyols—i un percentatge important els vota a les generals (un 25% per ERC).
Bé, que algú m’ho expliqui. Mentre espero us poso més detalls sobre el sondeig.
Com podríem esperar, hi ha més gent que creu que el PSC-PSOE i el PP són els que defensen millor els interessos dels espanyols que els dels catalans; per CiU i ERC és a l’inrevés (i també per Iniciativa). El que és sorprenent són els percentatges.(*)
Només un de cada tretze entrevistat que creuen que CiU o ERC són els que defensen millor els interessos dels catalans també creuen que són els que millor defensen els interessos dels espanyols. Pel PP un de cada sis que creuen que són els que defensen millor els interessos dels espanyols creuen que també ho fan pels interessos dels catalans.
Pel PSC-PSOE... Un 56 per cent dels que creuen que el PSC-PSOE és el que millor defensa els interessos dels espanyols, també ho creuen pels interessos dels catalans. Les taules creuades per vot de partit a les autonòmiques (pàgina 98) senyalen que un 80 per cent els votants del PSC-PSOE creuen que és el millor per espanyols i catalans. I un terç dels votants de CiU i la meitat (!) dels votants de ERC creuen que el PSC-PSOE és el que millor defensa els interessos dels espanyols. A la pàgina 100 també podeu veure que una part important dels votants de CiU i ERC voten PSC-PSOE a les generals: 16 i 25 per cent respectivament. (Una part dels votants de CiU voten PP).
Notes:
Hem de deixar clar que el ICPS és d’òrbita socialista, per dir-ho d’alguna forma. Isidre Molas en va ser el fundador i el president per dotze anys. Potser com a resultat, hi ha una proporció força gran de simpatitzants de PSC-PSOE a la mostra, quasi un 40 per cent dels que diuen tenir alguna simpatia (pregunta 13). Però el sondeig (i l’Isidre Molas) es mereix tot el meu respecte.
Un percentatge esgarrifós de votants nacionalistes creu que cap partit defensa els interessos dels catalans. Un de cada quatre votants d’ERC, i un de cada cinc de CiU, per ser més exactes.
(*) Per fer els càlculs, he fet servir un criteri de mínima distància, doncs no he trobat les taules creuades per les preguntes 15.1 i 15.2. Les taules creuades per vot semblen confirmar el criteri.
.Y.
dimarts, 5 de gener del 2010
No gaire segur de la seguretat (2)
Aquí tothom està indignat amb el tema de la seguretat als aeroports. Uns s’escandalitzen perquè el terrorista va poder pujar a l’avió cap a Detroit despit de, bé, de ser un terrorista, el que estava claríssim, fins i tot el pare el va denunciar! Altres estan indignats que no ens podem aixecar a pixar durant l'última hora de vol. I per si tot plegat era poc, l’administració de la seguretat a l’aeroport, la TSA, va tancar una terminal de l’aeroport de Newark per sis hores el diumenge, aleshores van fer sortir a tothom, i que tornessin a passar per seguretat (per passar a esperar més hores a dins, encara hi ha endarreriments). I tot perquè algú va entrar a la terminal per on no tocava—algú que encara no han pogut identificar.
Això sembla un cotxe on un passatger es queixa d’anar poc a poc i un altre que els hi posaran una multa... però ambdós criden al conductor que acaba fet un manyoc de nervis.
El problema és que, políticament, és impossible admetre que la seguretat no serà mai perfecte o, més ben dit, l'única forma d’evitar un atemptat completament és deixar de volar.
Veig en aquesta situació el resultat d’un cicle pervers. Els polítics prometen més del que poden i, en el procés, treuen responsabilitat a la societat civil. Després passa el que passa, l’oposició brama incompetència per tal de poder fer ells les mateixes promeses, i al final tothom perd confiança amb els polítics que, desesperats, en prometen de més grosses.
(I aquest és un procés que a Catalunya s’ha emportat per endavant l’escola, entre d’altres.)
.~.
Això sembla un cotxe on un passatger es queixa d’anar poc a poc i un altre que els hi posaran una multa... però ambdós criden al conductor que acaba fet un manyoc de nervis.
El problema és que, políticament, és impossible admetre que la seguretat no serà mai perfecte o, més ben dit, l'única forma d’evitar un atemptat completament és deixar de volar.
Veig en aquesta situació el resultat d’un cicle pervers. Els polítics prometen més del que poden i, en el procés, treuen responsabilitat a la societat civil. Després passa el que passa, l’oposició brama incompetència per tal de poder fer ells les mateixes promeses, i al final tothom perd confiança amb els polítics que, desesperats, en prometen de més grosses.
(I aquest és un procés que a Catalunya s’ha emportat per endavant l’escola, entre d’altres.)
.~.
dimecres, 30 de desembre del 2009
No gaire segur de la seguretat
Si els dies de Nadal ja són uns dies complicats per viatjar, les mesures extres de seguretat van convertir la tornada a Philadelphia en un autèntic via crucis.
No vull ser molt crític, perquè no sé quin seria un model efectiu i satisfactori de seguretat. Com calcular quin és el risc que es pot acceptar? Com equilibrar la privacitat dels passatgers amb la seguretat? I finalment, quin haurien de ser els criteris per les llistes “no fly”? Aquestes preguntes són molt difícils. Per sort, ara tenim molt de temps per a pensar-hi: fent cua per a facturar, per a passar seguretat, per a passar seguretat un altre cop, o simplement segut sense poder aixecar-me, o fer servir l’ordinador, durant l’última hora del vol.
La primera reflexió és que no hi ha tal cosa com una seguretat perfecta. En altres “sistemes” (industrials, econòmics) la majoria de les millores arriben amb l’experiència, per prova i error. Però igual que passa amb una central nuclear, l’experiència, l’error, arriba molt car pels sistemes de seguretat.
La segona reflexió, però, és que hi ha molt per millorar. Les mesures a l’avió mateix (no aixecar-se durant l'última hora) són simplement estúpides i una reacció poc pensada (que hagués passat si hagués intentat fer explotar el calçotet bomba a falta de quatre hores de vol?). A més a més, els passatgers són l’última línia de defensa: són ells els que realment poden vigilar als altres passatgers, i intervenir. I això sense comptar que, deu minuts abans de l’última hora, quan la mesura s’anuncia per megafonia, tothom, i dic tothom, s’aixeca de cop, creant un caos complet. El terrorista, és clar, s’abstindrà de fer res aleshores, perquè deu minuts ho són tot.
.~.
No vull ser molt crític, perquè no sé quin seria un model efectiu i satisfactori de seguretat. Com calcular quin és el risc que es pot acceptar? Com equilibrar la privacitat dels passatgers amb la seguretat? I finalment, quin haurien de ser els criteris per les llistes “no fly”? Aquestes preguntes són molt difícils. Per sort, ara tenim molt de temps per a pensar-hi: fent cua per a facturar, per a passar seguretat, per a passar seguretat un altre cop, o simplement segut sense poder aixecar-me, o fer servir l’ordinador, durant l’última hora del vol.
La primera reflexió és que no hi ha tal cosa com una seguretat perfecta. En altres “sistemes” (industrials, econòmics) la majoria de les millores arriben amb l’experiència, per prova i error. Però igual que passa amb una central nuclear, l’experiència, l’error, arriba molt car pels sistemes de seguretat.
La segona reflexió, però, és que hi ha molt per millorar. Les mesures a l’avió mateix (no aixecar-se durant l'última hora) són simplement estúpides i una reacció poc pensada (que hagués passat si hagués intentat fer explotar el calçotet bomba a falta de quatre hores de vol?). A més a més, els passatgers són l’última línia de defensa: són ells els que realment poden vigilar als altres passatgers, i intervenir. I això sense comptar que, deu minuts abans de l’última hora, quan la mesura s’anuncia per megafonia, tothom, i dic tothom, s’aixeca de cop, creant un caos complet. El terrorista, és clar, s’abstindrà de fer res aleshores, perquè deu minuts ho són tot.
.~.
dijous, 26 de novembre del 2009
Dia d’acció de gràcies
L’últim dijous de novembre és el dia d’acció de gràcies, o Thanksgiving, una de les dues festes genuïnament americanes. Els colons es reunien per donar gràcies al déu de torn per la collita que tot just s’havia acabat i, per endavant, per sobreviure l’hivern que tot just comença. Amb el temps ha perdut quasi tot el caràcter religiós, i s’ha tornat amb la reunió familiar per excel·lència, més que el Nadal.
No és el mateix ser un colonitzador que un immigrant, però d’alguna forma Thanksgiving ha pres significant pels que estem lluny del nostre país. Per exemple, els americans consideren un orgull tenir invitats estrangers, i m’he trobat més d’una vegada en el bell mig d’una reunió familiar (i, en dues ocasions, de famílies jueves). Alhora això del gall indi i pastís de poma és una tradició a la que tothom s’apunta. En dues ocasions he cuinat el gall indi jo mateix, amb resultats semi-satisfactoris.
És clar que la distinció entre americans i immigrants és difusa en el poti-poti que és aquest país. Vet-ho aquí la llista d’invitats pel Thanksgiving d’avui, organitzat per un americà d’Illinois, d’origen coreà i casat amb una india: un italià, nacionalitzat americà; la seva dona, americana d’origen danès, i la seva filla, italo-danesa-americana, és clar; una coreana i el seu fill, en aquest cas corea-italo-americano; un indi casat amb una americana de les que porta molts anys per aquí; una sevillana; i un català, el que escriu.
.~.
No és el mateix ser un colonitzador que un immigrant, però d’alguna forma Thanksgiving ha pres significant pels que estem lluny del nostre país. Per exemple, els americans consideren un orgull tenir invitats estrangers, i m’he trobat més d’una vegada en el bell mig d’una reunió familiar (i, en dues ocasions, de famílies jueves). Alhora això del gall indi i pastís de poma és una tradició a la que tothom s’apunta. En dues ocasions he cuinat el gall indi jo mateix, amb resultats semi-satisfactoris.
És clar que la distinció entre americans i immigrants és difusa en el poti-poti que és aquest país. Vet-ho aquí la llista d’invitats pel Thanksgiving d’avui, organitzat per un americà d’Illinois, d’origen coreà i casat amb una india: un italià, nacionalitzat americà; la seva dona, americana d’origen danès, i la seva filla, italo-danesa-americana, és clar; una coreana i el seu fill, en aquest cas corea-italo-americano; un indi casat amb una americana de les que porta molts anys per aquí; una sevillana; i un català, el que escriu.
.~.
diumenge, 22 de novembre del 2009
Canviar d’opinió
Rectificar és de savis, diuen. Jo, de savi, no en sóc, però per intentar-ho que no quedi, i em pregunto, he canviat d’opinió recentment? I per què?
Doncs contesto que veig ara la pobresa als Estats Units de forma diferent. Ull, de pobres potser n’hi ha uns quants més degut a la crisi, però els números no han canviat gaire. La diferència és de forma, no de quantitats.
A Nova York i a Chicago, els barris més humils són d’immigrants recents, que treballen durament—i guanyen prou com per enviar diners a Mèxic, Puerto Rico... Alhora a les universitats hi veig fills d’immigrants, majoritàriament asiàtics, però també alguns hispans. Sembla, doncs, possible d’escapar de la pobresa als Estats Units.
I de fet, encara ho crec així.
Però no fa pas any generalitzava la lliçó als barris i les zones rurals on la pobresa és endèmica: per a posar-ho de forma bèstia, creia que la gent no sortia de la pobresa per què no volien. I la raó era que, entre ajudes oficials i privades, aquests grups rebien transferències netes, i acabaven amb el mateix o més ingrés net que els immigrants—sense treballar, és clar.
Ara crec que m’equivocava: les dinàmiques d’aquests indrets xuclen la gent en la pobresa, i per sortir-ne fa falta ser un heroi (o un jugador de bàsquet molt bo). Són el que els economistes anomenem trampes de pobresa. De principi em costava de creure que aquestes “trampes” es podien trobar al mig d’una zona afluent; però Philadelphia m’ha fet canviar d’opinió.
Els suburbis de la ciutat són dels més rics del país; també hi ha un nivell considerable d’ingressos al centre mateix. Entre el centre i els suburbis hi ha un cinturó de pobresa: alguns indrets semblen post-apocalíptics. I a quatre carrers d’un barri on es passa gana i fred hi ha una cafeteria amb el cartell de “Help Wanted.” Les condicions de vida són deplorables despit totes les ajudes—aquestes no són el problema.
.~.
Doncs contesto que veig ara la pobresa als Estats Units de forma diferent. Ull, de pobres potser n’hi ha uns quants més degut a la crisi, però els números no han canviat gaire. La diferència és de forma, no de quantitats.
A Nova York i a Chicago, els barris més humils són d’immigrants recents, que treballen durament—i guanyen prou com per enviar diners a Mèxic, Puerto Rico... Alhora a les universitats hi veig fills d’immigrants, majoritàriament asiàtics, però també alguns hispans. Sembla, doncs, possible d’escapar de la pobresa als Estats Units.
I de fet, encara ho crec així.
Però no fa pas any generalitzava la lliçó als barris i les zones rurals on la pobresa és endèmica: per a posar-ho de forma bèstia, creia que la gent no sortia de la pobresa per què no volien. I la raó era que, entre ajudes oficials i privades, aquests grups rebien transferències netes, i acabaven amb el mateix o més ingrés net que els immigrants—sense treballar, és clar.
Ara crec que m’equivocava: les dinàmiques d’aquests indrets xuclen la gent en la pobresa, i per sortir-ne fa falta ser un heroi (o un jugador de bàsquet molt bo). Són el que els economistes anomenem trampes de pobresa. De principi em costava de creure que aquestes “trampes” es podien trobar al mig d’una zona afluent; però Philadelphia m’ha fet canviar d’opinió.
Els suburbis de la ciutat són dels més rics del país; també hi ha un nivell considerable d’ingressos al centre mateix. Entre el centre i els suburbis hi ha un cinturó de pobresa: alguns indrets semblen post-apocalíptics. I a quatre carrers d’un barri on es passa gana i fred hi ha una cafeteria amb el cartell de “Help Wanted.” Les condicions de vida són deplorables despit totes les ajudes—aquestes no són el problema.
.~.
diumenge, 15 de novembre del 2009
Recordar tot el passat
Philadelphia és una ciutat plena d’història, i arreu hi ha uns cartells indicant fets i personatges de renom. Ahir passejant vaig trobar-ne un senyalant l’indret de la Lombard Street Riot, i vaig assumir que es tractava d’alguna petita revolta contra els anglesos. Llegint el cartell, però, aprenc que es tracta d’una sèrie d’aldarulls racistes: uns blancs, catòlics i irlandesos, van atacar una desfilada de negres que celebraven l’abolició de l’esclavitud pels anglesos. Els aldarulls van durar tres dies i van deixar uns quants edificis cremats, inclosa una església.
No és la primera vegada que em sorprèn l’avidesa amb la que els americans recorden fets negatius de la seva història. L’exemple que sempre m’ha intrigat més és la guerra civil americana, que és motiu d’orgull pels americans—quan altres països veuen els conflictes com una vergonya. O l’anomenat Trail of Tears, el camí que van recórrer els indis expulsats pel president Jackson i que va costar la vida a molts: és part del sistema de parcs històrics americans.
Potser de poc serveix el cartell o el recorregut als afroamericans i indians que viuen en pobresa. Però aquest no és el propòsit, òbviament. Recordar té el seu valor, i no exclusivament per a les víctimes.
Qui creu que en cent anys hi haurà un cartell al Ejido?
.(
No és la primera vegada que em sorprèn l’avidesa amb la que els americans recorden fets negatius de la seva història. L’exemple que sempre m’ha intrigat més és la guerra civil americana, que és motiu d’orgull pels americans—quan altres països veuen els conflictes com una vergonya. O l’anomenat Trail of Tears, el camí que van recórrer els indis expulsats pel president Jackson i que va costar la vida a molts: és part del sistema de parcs històrics americans.
Potser de poc serveix el cartell o el recorregut als afroamericans i indians que viuen en pobresa. Però aquest no és el propòsit, òbviament. Recordar té el seu valor, i no exclusivament per a les víctimes.
Qui creu que en cent anys hi haurà un cartell al Ejido?
.(
dimecres, 11 de novembre del 2009
LGA, mon amour
Per raons que no venen al cas, m’he d’esperar una senyora estona a l’aeroport de La Guardia, a Nova York; no em fa falta enumerar tots els aeroports que he tingut el gust i disgust de patir per a afirmar, sense embuts, que es tracta d’un dels pitjors aeroports on esperar una senyora estona.
Però estic de bon humor, per raons que tampoc venen el cas despit la seva raresa. Amb aquesta disposició gaudeixo de la col·lecció d’humans que conformen la fauna de l’aeroport. Arribant veig la llarga cua de taxis grocs que envolta les terminals; els conductors tenen una caseta on s’apleguen a xerrar, refrescar-se, fumar en una cantonada, i a l’altre, de cara a la paret i a la Meca, agenollar-se i pregar.
El meu taxi m’ha deixat a la terminal equivocada, i he de prendre un autobús. Davant meu desfila una varietat infinita d’autobusos i altres modes de transport terrestre. Els taxis grocs anteriorment anomenats, limusines de totes mides i d’un sol color, negre, sempre negre; un autobús per cada companyia de lloguer de cotxes del món; fins i tot l’infame M60, l’única, i per tant obligada en els meus dies d’estudiant, forma de transport públic fins l’aeroport. Per infinita, la llista no sembla incloure el meu autobús.
Això és un aeroport i això és Nova York, ergo no hi ha raça o cultura que no estigui a la cua dels taxis, fent un cigarret per a endarrerir el marxar o l’arribar, o corrent cap a la terminal amb el passaport a la mà. Finalment arriba el meu autobús. L’omplen blancs i negres i un indi, homes i dones, petits i grassos; ara, però, endreçats en pilots, hostesses, i algun oficial de seguretat i algun altre despistat com jo.
Ja dins tinc temps de prendre’m una pizza en una cafeteria buida, sembla treta d’una pel·lícula, encara per fer, del David Lynch. La terminal és un petit edifici allunyat de les altres terminals, diria que és a l’altra banda de les pistes, però sembla encara més remot.
.[]
---
Però estic de bon humor, per raons que tampoc venen el cas despit la seva raresa. Amb aquesta disposició gaudeixo de la col·lecció d’humans que conformen la fauna de l’aeroport. Arribant veig la llarga cua de taxis grocs que envolta les terminals; els conductors tenen una caseta on s’apleguen a xerrar, refrescar-se, fumar en una cantonada, i a l’altre, de cara a la paret i a la Meca, agenollar-se i pregar.
El meu taxi m’ha deixat a la terminal equivocada, i he de prendre un autobús. Davant meu desfila una varietat infinita d’autobusos i altres modes de transport terrestre. Els taxis grocs anteriorment anomenats, limusines de totes mides i d’un sol color, negre, sempre negre; un autobús per cada companyia de lloguer de cotxes del món; fins i tot l’infame M60, l’única, i per tant obligada en els meus dies d’estudiant, forma de transport públic fins l’aeroport. Per infinita, la llista no sembla incloure el meu autobús.
Això és un aeroport i això és Nova York, ergo no hi ha raça o cultura que no estigui a la cua dels taxis, fent un cigarret per a endarrerir el marxar o l’arribar, o corrent cap a la terminal amb el passaport a la mà. Finalment arriba el meu autobús. L’omplen blancs i negres i un indi, homes i dones, petits i grassos; ara, però, endreçats en pilots, hostesses, i algun oficial de seguretat i algun altre despistat com jo.
Ja dins tinc temps de prendre’m una pizza en una cafeteria buida, sembla treta d’una pel·lícula, encara per fer, del David Lynch. La terminal és un petit edifici allunyat de les altres terminals, diria que és a l’altra banda de les pistes, però sembla encara més remot.
.[]
---
dilluns, 2 de novembre del 2009
Corrupció, una constant còsmica
Si avui és dilluns aleshores han enxampat algun altre càrrec públic prevaricant o pagant la boda de les seves filles. El partit de l’acusat l’haurà considerat un cas aïllat prenent, suposo, una setmana com a referència temporal. La resta de partits no faran pas gaire soroll, doncs si no fou la setmana passada serà la següent que patiran el mateix tràngol.
És una trista escena, però que es repeteix arreu del món. L’ex-governador d’Illinois venent al millor postor una plaça al senat americà, per telèfon. Els diputats anglesos han hagut de retornar certes “despeses.” El president italià, bé, aquest és un cas apart.
És que demanen que siguis un trepa per a ser polític?
La resposta, és clar, és un altre; tal com diuen els castellans, la oportunidad hace al ladrón. Si el conductor de l’autobús no cobra un petit suborn no és per la seva vàlua moral, sinó perquè no té cap mena de sentit econòmic fer-ho. S’arrisca a perdre la feina per guanyar, en els millors dels casos, un petit sobresou.
Un alcalde, per l’altra banda, pot fer guanyar (o deixar de perdre) uns quants milions d’euros a una constructora, que si deixa caure la xavalla més petita pot triplicar tranquil·lament el sou de l’alcalde. Potser s’ho pensa dues vegades si té una carrera política espectacular pel davant; o si sap que acabarà a la presó per deu anys. Deixem-lo pensant, doncs.
Vull dir que tots som uns corruptes sense realitzar? No, és clar que no. Cadascú té el seu sistema de valors. Hi ha gent que serà correcte fins i tot quan ningú els pot enxampar; hi ha qui no esperarà a una segona oportunitat per fer la trampa. I alguns dels primers, i alguns dels segons, es dediquen a la política.
.~.
És una trista escena, però que es repeteix arreu del món. L’ex-governador d’Illinois venent al millor postor una plaça al senat americà, per telèfon. Els diputats anglesos han hagut de retornar certes “despeses.” El president italià, bé, aquest és un cas apart.
És que demanen que siguis un trepa per a ser polític?
La resposta, és clar, és un altre; tal com diuen els castellans, la oportunidad hace al ladrón. Si el conductor de l’autobús no cobra un petit suborn no és per la seva vàlua moral, sinó perquè no té cap mena de sentit econòmic fer-ho. S’arrisca a perdre la feina per guanyar, en els millors dels casos, un petit sobresou.
Un alcalde, per l’altra banda, pot fer guanyar (o deixar de perdre) uns quants milions d’euros a una constructora, que si deixa caure la xavalla més petita pot triplicar tranquil·lament el sou de l’alcalde. Potser s’ho pensa dues vegades si té una carrera política espectacular pel davant; o si sap que acabarà a la presó per deu anys. Deixem-lo pensant, doncs.
Vull dir que tots som uns corruptes sense realitzar? No, és clar que no. Cadascú té el seu sistema de valors. Hi ha gent que serà correcte fins i tot quan ningú els pot enxampar; hi ha qui no esperarà a una segona oportunitat per fer la trampa. I alguns dels primers, i alguns dels segons, es dediquen a la política.
.~.
diumenge, 25 d’octubre del 2009
Tornant d'Estats Units: Petites diferències
Després de passar una setmana a Nova York, he pogut tornar a apreciar les diferències de la societat americana en la mesura que ja havia apreciat en el temps que hi vaig viure respecte a Catalunya (i Espanya). Espero anar expandint aquest tema en propers posts. Les grans diferències estan subjectes a importants estereotips per ambdues bandes però crec que resulta interessant fixar-se en aquelles que potser són més petites però que poden ser molt reveladores.
Resulta significatiu veure les diferències en un programa de televisió tan quotidià com és el temps. La diferència no es troba tant en els efectes especials que es fan servir sinó en l'orientació. A Espanya (i, de forma encara més destacada, a Catalunya) es posa un gran èmfasis en l'aspecte més descriptiu (quin temps ha fet avui, la pluja total, on ho ha fet, etc.) i en els aspectes tècnics. Sembla que per entendre quin temps ha fet i quin farà calgui que el ciutadà hagi d'entendre la física relacionada amb la meteorologia*. A Estats Units, les cadenes de televisió es centren en mercats més petits que Espanya – però més grans que Catalunya – i, per tant, la informació meteorològica sol tenir un caire molt més local. Evidentment això afavoreix tant la precisió que poden donar de la previsió com la possibilitat de donar-la de manera més concisa. Un programa típic del temps en una cadena d'Estats Units, de fet de Nova York que és el lloc que millor conec, cobreix el temps que ha fet molt, però que molt, ràpidament i passa directament a la previsió del temps pels propers cinc dies, sense posar èmfasis en els aspectes tècnics de la previsió però sí en la informació pràctica pel televident: temperatura, probabilitat de pluja i pluja esperada, vent.
Per mi aquest fet, exemplifica un tret molt característic de la societat americana: la practicitat. Les cadenes de televisió es diferencien per l'exactitud de la seves prediccions o per la quantitat i la rellevància de la informació que donen i no necessàriament pels aspectes tècnics i la bellesa de la ciència de la predicció.
* Vull deixar clar que no tinc res en contra de la meteorologia, que és un ciència que trobo molt interessant i per la que m'he interessat. No obstant, també opino que potser no és de l'interès de tothom i que un entusiasme excessiu pot ser perillós (només cal haver vist algun cop el Polònia).
dimecres, 7 d’octubre del 2009
Corrupció
Aquests dies els polítics catalans s’estan tirant pel cap acusacions de corrupció i incompetència, i encara hem de veure totes les repercussions del cas Millet. És clar, hi ha qui creu que la corrupció i la incompetència són trets diferencials dels països catalans (així s’inclou València). Per la majoria, és un episodi més del desprestigi total que la classe política sembla dedicada a aconseguir.
En la visió d’uns, la corrupció i la incompetència són trets culturals—els catalans són com són—o morals en la dels altres—els polítics són com són. Els trets culturals són a vegades políticament incorrectes (per exemple, quan toca parlar de països africans) i a vegades políticament rentables (no fa falta exemples, oi?). Potser la concepció de la corrupció com a “falta de caràcter” és la més acceptada, i la incompetència, ves, com a falta d’intel·ligència.
En la meva opinió, la corrupció i la incompetència són fenòmens econòmics. Els càrrecs públics, igual que els executius d’una empresa o el treballador d’una fàbrica, de Catalunya o del Pakistan, responen als incentius i a les oportunitats que, al seu torn, determinen quin serà el nivell de competència a la feina.
La corrupció a la política, en el fons, no ens hauria de sorprendre: les decisions que pren un polític poden fer guanyar o perdre molts diners a molta gent; i per molts diners vull dir mil vegades el salari del polític. La combinació d’una remuneració baixa relativa a les conseqüències econòmiques de les decisions és un viver per la corrupció. Vigilar el que fan els polítics és car i, vet ho aquí, crea més oportunitats per la corrupció.
L’altre factor que ens falta és el càstig que administrem als que enxampem. Com més dur sigui el càstig, menys corrupció hauríem d’esperar. Per aquí és on veig els problemes més greus, a Catalunya: la corrupció s’està, fins a cert punt, trivialitzant. Si encarregar un informe d’una pàgina per deu mil euros fos la fi de la carrera política, no en veuríem gaires. Acusacions, molt greus, de corrupció es fan i desfan, i tots tan tranquils. La politització de la justícia tampoc ajuda, endarrerint i fins tot bloquejant el càstig penal.
Ah, l’última esperança són els votants, és clar. Però el 40 per cent d’ells no es molesten a votar, i ves a saber quin percentatge dels altres creu que tots els polítics són corruptes, i per tant poca diferència hi fa.
.~.
En la visió d’uns, la corrupció i la incompetència són trets culturals—els catalans són com són—o morals en la dels altres—els polítics són com són. Els trets culturals són a vegades políticament incorrectes (per exemple, quan toca parlar de països africans) i a vegades políticament rentables (no fa falta exemples, oi?). Potser la concepció de la corrupció com a “falta de caràcter” és la més acceptada, i la incompetència, ves, com a falta d’intel·ligència.
En la meva opinió, la corrupció i la incompetència són fenòmens econòmics. Els càrrecs públics, igual que els executius d’una empresa o el treballador d’una fàbrica, de Catalunya o del Pakistan, responen als incentius i a les oportunitats que, al seu torn, determinen quin serà el nivell de competència a la feina.
La corrupció a la política, en el fons, no ens hauria de sorprendre: les decisions que pren un polític poden fer guanyar o perdre molts diners a molta gent; i per molts diners vull dir mil vegades el salari del polític. La combinació d’una remuneració baixa relativa a les conseqüències econòmiques de les decisions és un viver per la corrupció. Vigilar el que fan els polítics és car i, vet ho aquí, crea més oportunitats per la corrupció.
L’altre factor que ens falta és el càstig que administrem als que enxampem. Com més dur sigui el càstig, menys corrupció hauríem d’esperar. Per aquí és on veig els problemes més greus, a Catalunya: la corrupció s’està, fins a cert punt, trivialitzant. Si encarregar un informe d’una pàgina per deu mil euros fos la fi de la carrera política, no en veuríem gaires. Acusacions, molt greus, de corrupció es fan i desfan, i tots tan tranquils. La politització de la justícia tampoc ajuda, endarrerint i fins tot bloquejant el càstig penal.
Ah, l’última esperança són els votants, és clar. Però el 40 per cent d’ells no es molesten a votar, i ves a saber quin percentatge dels altres creu que tots els polítics són corruptes, i per tant poca diferència hi fa.
.~.
dijous, 3 de setembre del 2009
Philadelphia is different
Torno de les vacances amb ganes de parlar una mica més de Philadelphia. Potser el contrast amb Barcelona m’hi ha fet pensar.
El que primer em surt de dins és que Philadelphia està als Estats Units. Amb això vull dir quelcom més que el sabut fet geogràfic: Philadelphia és una ciutat força americana—apedaçada, que dic jo: una zona exclusivament per oficines, barris exclusivament residencials, illes exclusivament comercials (els malls)... Sovint l’ètnia predominant d’un barri és el que el defineix. He d’afegir que Philadelphia té un centre històric, no gaire gran, que combina oficines, botigues, i residències... i universitats i hospitals. És la part més bonica de la ciutat, al meu parer.
Al voltant del centre hi ha un cinturó de pobresa extrema, majoritàriament barris afroamericans amb greus problemes de droga i crim. No hi ha transició: en deu minuts pots anar de la “Liberty Bell” a un xamfrà d’on no t’atreveixes a passar. Altres ciutats americanes tenen aquest problema, cert, però a Philadelphia és especialment marcat: alguns indrets semblen sortits d’una pel·lícula de l’apocalipsi. (Per sort, una part del sud de la ciutat és molt acollidora, antigament un barri d’italians).
I tot just fora de la ciutat, hi ha alguns dels suburbis més rics dels Estats Units. Al comtat de Chester la família mediana guanya més d’un 60 percent més que la família mediana americana, i quasi que dos més que la família mediana de Philadelphia. Si fa no fa la diferència entre França i Polònia.
La situació és complicada de resoldre, doncs els suburbis rics no paguen impostos a la ciutat, tenen les seves pròpies escoles... Tot plegat fa molt difícil transformar els barris pobres, i Philadelphia s’ha quedat enrere en el “Downtown Revival” que han viscut moltes ciutats americanes.
PS Una observació molt d’economista... Una de les dificultats que té la ciutat per redreçar els pitjors barris és que, despit que són pobres, la majoria són propietaris de la casa on viuen, el que fa molt difícil augmentar la mobilitat dins la ciutat.
.~.
El que primer em surt de dins és que Philadelphia està als Estats Units. Amb això vull dir quelcom més que el sabut fet geogràfic: Philadelphia és una ciutat força americana—apedaçada, que dic jo: una zona exclusivament per oficines, barris exclusivament residencials, illes exclusivament comercials (els malls)... Sovint l’ètnia predominant d’un barri és el que el defineix. He d’afegir que Philadelphia té un centre històric, no gaire gran, que combina oficines, botigues, i residències... i universitats i hospitals. És la part més bonica de la ciutat, al meu parer.
Al voltant del centre hi ha un cinturó de pobresa extrema, majoritàriament barris afroamericans amb greus problemes de droga i crim. No hi ha transició: en deu minuts pots anar de la “Liberty Bell” a un xamfrà d’on no t’atreveixes a passar. Altres ciutats americanes tenen aquest problema, cert, però a Philadelphia és especialment marcat: alguns indrets semblen sortits d’una pel·lícula de l’apocalipsi. (Per sort, una part del sud de la ciutat és molt acollidora, antigament un barri d’italians).
I tot just fora de la ciutat, hi ha alguns dels suburbis més rics dels Estats Units. Al comtat de Chester la família mediana guanya més d’un 60 percent més que la família mediana americana, i quasi que dos més que la família mediana de Philadelphia. Si fa no fa la diferència entre França i Polònia.
La situació és complicada de resoldre, doncs els suburbis rics no paguen impostos a la ciutat, tenen les seves pròpies escoles... Tot plegat fa molt difícil transformar els barris pobres, i Philadelphia s’ha quedat enrere en el “Downtown Revival” que han viscut moltes ciutats americanes.
PS Una observació molt d’economista... Una de les dificultats que té la ciutat per redreçar els pitjors barris és que, despit que són pobres, la majoria són propietaris de la casa on viuen, el que fa molt difícil augmentar la mobilitat dins la ciutat.
.~.
dilluns, 3 d’agost del 2009
Fets i teories
La Vanguardia té una entrevista a Esteve Espelt, professor de psicologia social i comportament col·lectiu de l’UB, sobre el racisme. M’esperava el pitjor amb el tema i l’especialitat del professor (psicologia social? Per distingir-la de què? Psicologia anti-social?). Però m’intrigava el titular de l’entrevista, “ens costa acceptar que som racistes,” una primera persona plural força valenta.
L’entrevista està força bé, però on m’ha guanyat del tot és a l’última pregunta:
¿Los niños que se están educando en las escuelas multirraciales de ahora serán menos racistas?
Després de discutir la seva tesi sobre el racisme, sobre la societat espanyola i catalana, fins i tot parlar de les seves idees sobre si el coneixement de l’altre ajuda o no a superar el racisme, l’Esteve tenia la seva oportunitat de deixar anar la seva especulació, de criticar les escoles o lloar la mitologia progressista—el que quadri amb les seves idees polítiques—i fer-se un titular.
Però l’Esteve prefereix contestar com un científic:
Es una buena pregunta para estudios que se hagan más adelante. En principio, partiendo de la idea que el temor es a la desconocido, el hecho de habernos socializado en un ambiente de diversidad nos debería de ayudar. Esperemos que sea así.
.~.
L’entrevista està força bé, però on m’ha guanyat del tot és a l’última pregunta:
¿Los niños que se están educando en las escuelas multirraciales de ahora serán menos racistas?
Després de discutir la seva tesi sobre el racisme, sobre la societat espanyola i catalana, fins i tot parlar de les seves idees sobre si el coneixement de l’altre ajuda o no a superar el racisme, l’Esteve tenia la seva oportunitat de deixar anar la seva especulació, de criticar les escoles o lloar la mitologia progressista—el que quadri amb les seves idees polítiques—i fer-se un titular.
Però l’Esteve prefereix contestar com un científic:
Es una buena pregunta para estudios que se hagan más adelante. En principio, partiendo de la idea que el temor es a la desconocido, el hecho de habernos socializado en un ambiente de diversidad nos debería de ayudar. Esperemos que sea así.
.~.
diumenge, 26 de juliol del 2009
El poc que sé sobre el finançament (2)
No em puc desempallegar d’una marcada sensació de derrotisme des de l’acord pel finançament. Més enllà si rebrem el que ERC diu que rebrem, i deixant de banda si CiU hauria aconseguit un duro més o menys, és el procés que trobo depriment, el que els catalans hem de passar per a què ens tornin un part dels diners.
La situació em sembla ara tan grotesca, tan inacceptable, que em pregunto com és que els catalans l’acceptem. I aquí dic “catalans” i no “catalanistes,” que fins i tot el Sirera ha de veure com el que paga ell d’impostos no torna.*
Una possibilitat és que ja estiguem acostumats. De fet, d’acords de finançament ja n’hi ha hagut uns quants, i és aquest que em repugna especialment. És per l’estatut, és pel doble joc d’ERC, és per la recessió, o és per què la distància m’ha ajudat a veure les coses millor? (I no, no és per què no l’ha signat CiU. De fet, estic convençut que CiU hauria aconseguit menys: al cap i a la fi Generalitat i Gobierno són del mateix partit.)
Al meu parer, la raó és una altra: per la major part de catalans, el finançament, i com l’obtenim, no fa cap diferència. Així de clar. Què són 500 milions d’euros més o menys? El Fòrum de les Cultures va costar molt més que això. La vicepresidència costa 250 milions d’euros a l’any (per cert, el doble que la presidència). Tots aquests estudis que diuen que el dèficit fiscal costa 100, 200, o 500 euros per català cada any... s’obliden que aquests diners, si tornen, no tornaran a les butxaques dels catalans, i en canvi serviran per qui sap quina creativa forma de despesa pública.
Si l’acord de finançament es traduís en menys impostos, o tinguéssim la seguretat que els diners farien un servei de rodalia millor. Aleshores sí que faríem de molts catalans catalanistes.
* El que això escriu ja no paga impostos a Catalunya—millor no enganyar ningú amb la primera persona del plural.
La situació em sembla ara tan grotesca, tan inacceptable, que em pregunto com és que els catalans l’acceptem. I aquí dic “catalans” i no “catalanistes,” que fins i tot el Sirera ha de veure com el que paga ell d’impostos no torna.*
Una possibilitat és que ja estiguem acostumats. De fet, d’acords de finançament ja n’hi ha hagut uns quants, i és aquest que em repugna especialment. És per l’estatut, és pel doble joc d’ERC, és per la recessió, o és per què la distància m’ha ajudat a veure les coses millor? (I no, no és per què no l’ha signat CiU. De fet, estic convençut que CiU hauria aconseguit menys: al cap i a la fi Generalitat i Gobierno són del mateix partit.)
Al meu parer, la raó és una altra: per la major part de catalans, el finançament, i com l’obtenim, no fa cap diferència. Així de clar. Què són 500 milions d’euros més o menys? El Fòrum de les Cultures va costar molt més que això. La vicepresidència costa 250 milions d’euros a l’any (per cert, el doble que la presidència). Tots aquests estudis que diuen que el dèficit fiscal costa 100, 200, o 500 euros per català cada any... s’obliden que aquests diners, si tornen, no tornaran a les butxaques dels catalans, i en canvi serviran per qui sap quina creativa forma de despesa pública.
Si l’acord de finançament es traduís en menys impostos, o tinguéssim la seguretat que els diners farien un servei de rodalia millor. Aleshores sí que faríem de molts catalans catalanistes.
* El que això escriu ja no paga impostos a Catalunya—millor no enganyar ningú amb la primera persona del plural.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)