Quan una cosa no funciona, n’hem de provar d’altres. Més difícil fer-ho que dir-ho; especialment si tenim l’escola al cap—i jo la tinc, en part per culpa d’en Gregorio.
És més difícil fer-ho, deia, però no impossible. Els americans ho demostren repetidament. Sigui perquè els mestres no són funcionaris, el sistema educatiu és més descentralitzat, o simplement perquè estan més desesperats. Sigui pel que sigui, són nombroses les iniciatives—privades, públiques, i “concertades”—que s’atreveixen a canviar les coses.
I no es tracta de posar en pràctica noves teories basades en la intersecció del subconscient col·lectiu de Jung amb xerrameca d’un-món-millor-és-possible.* Què fan en canvi els bojos dels americans? Doncs estudiar el que ha funcionat i el que no ha funcionat, i dissenyar una escola millor sobre aquesta base.
El New York Times porta un article sobre una nova escola que obrirà a Nova York. Aquesta nova escola s’ha pres seriosament la recerca que senyala la destresa del mestre com el principal factor per evitar el fracàs escolar—i aquí recerca vol dir això: dades, anàlisi estadística, més dades, més regressions...
L’escola s’ha posat a contractar els millors mestres d’Estats Units. S’ha gastat una bona colla de diners entrevistant i recollint referències; i pagarà salaris rècord per mestres que provenen de Florida i Arizona.
Deu ser aquesta una escola privada super-pija, no? Doncs res més lluny de la realitat. Els alumnes que començaran el curs que ve han estat escollits per loteria, donant preferència a alumnes del barri, el que vol dir que la majoria seran de famílies hispàniques amb pocs ingressos.
L’escola farà servir diner públic més que res: les despeses extraordinàries pels mestres s’amortitzen fàcilment amb classes una mica més grans. L’escola també rep algunes donacions precisament pel fet que s’atreveix a innovar: el que s’aprengui de l’experiència pot ajudar a escoles d’arreu, potser fins i tot de Sants.
Per exemple, la loteria que selecciona els alumnes està dissenyada per a permetre una millor avaluació dels resultats, doncs evita que l’escola automàticament atragui els millors estudiants. (L’esperit de l’escola és digne d’admiració, crec, renunciant a l’avantatge de seleccionar els estudiants.)
(* No és que hi faltessin, i que no hi hagués fracassos sonats, com el d’integrar les escoles a cop de bus, però sembla que els esgotessin als 70s)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
No acabo d'entendre perquè és millor triar els alumnes per loteria que pel seu rendiment. Aquesta loteria després ha de garantir un millor resultat en aquests alumnes que a priori no són tan bons estudiant?.
ResponEliminaA Catalunya la qüestió de l'ensenyament també funciona com un bingo o una loteria. El criteri d'acceptació és més que dubtós i només pensat amb mentalitat de funcionari.
Es millor per l'avaluacio de l'escola, doncs permet un "experiment" net sobre si els mestres milloren el rendiment de tots els alumnes. Es semblant a l'idea de provar una medicina contra un placebo de forma aleatoria.
ResponEliminaSembla una bona idea amb el problema que, si recordo bé el que havia llegit sobre aquest tema, un tamany més gran de la classe pot desfer una bona part dels guanys del millor professorat. Entenc que, des del punt de vista de l'estadístic/investigador, si sabem quin és l'efecte d'una classe més gran el podem eliminar dels resultats però des del punt de vista d'efectivitat de l'escola no tinc clar que sigui del tot desitjable, ...
ResponElimina