Rectificar és de savis, diuen. Jo, de savi, no en sóc, però per intentar-ho que no quedi, i em pregunto, he canviat d’opinió recentment? I per què?
Doncs contesto que veig ara la pobresa als Estats Units de forma diferent. Ull, de pobres potser n’hi ha uns quants més degut a la crisi, però els números no han canviat gaire. La diferència és de forma, no de quantitats.
A Nova York i a Chicago, els barris més humils són d’immigrants recents, que treballen durament—i guanyen prou com per enviar diners a Mèxic, Puerto Rico... Alhora a les universitats hi veig fills d’immigrants, majoritàriament asiàtics, però també alguns hispans. Sembla, doncs, possible d’escapar de la pobresa als Estats Units.
I de fet, encara ho crec així.
Però no fa pas any generalitzava la lliçó als barris i les zones rurals on la pobresa és endèmica: per a posar-ho de forma bèstia, creia que la gent no sortia de la pobresa per què no volien. I la raó era que, entre ajudes oficials i privades, aquests grups rebien transferències netes, i acabaven amb el mateix o més ingrés net que els immigrants—sense treballar, és clar.
Ara crec que m’equivocava: les dinàmiques d’aquests indrets xuclen la gent en la pobresa, i per sortir-ne fa falta ser un heroi (o un jugador de bàsquet molt bo). Són el que els economistes anomenem trampes de pobresa. De principi em costava de creure que aquestes “trampes” es podien trobar al mig d’una zona afluent; però Philadelphia m’ha fet canviar d’opinió.
Els suburbis de la ciutat són dels més rics del país; també hi ha un nivell considerable d’ingressos al centre mateix. Entre el centre i els suburbis hi ha un cinturó de pobresa: alguns indrets semblen post-apocalíptics. I a quatre carrers d’un barri on es passa gana i fred hi ha una cafeteria amb el cartell de “Help Wanted.” Les condicions de vida són deplorables despit totes les ajudes—aquestes no són el problema.
.~.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Això m'interessa molt, don rA. Porto un temps intentant comprendre perquè poblacions emigrants (tants als USA com a la UE) que materialment semblen tenir les mateixes condicions (pobresa, marginalitat, llengua forana, manca d'arrels, etc) tenen comportaments radicalment diferents a les escoles. Uns fracassen de manera molt i molt majoritària (penso en els hispans a California, els irlandesos Gran Bretanya, o els marroquins a Catalunya) i d'altres ocupen els primers llocs (a tot arreu, els orientals; a Europa també els emigrants dels antics països de l'Est). La pobresa és comú, però la capacitat per a assumir responsabilitats sobre la pròpia vida, no. ¿Però com aconseguim estimular intel·lectualment a les escoles a aquells que fan de l'antintel·lectualisme un senyal d'identitat?
ResponEliminaGregorio,
ResponEliminaQuina base científica (o estadística) recolza aquesta teoria de la diferenciació etnica en el rendiment escolar?
Gregorio,
ResponEliminaJa m'agradaria tenir les respostes. Es de notar que els immigrants amb mes exit son de paisos que s'estan desenvolupant millor. El millor exemple, els immigrants xinesos...
(Tambe s'ha de notar que hi ha molt varietat dins el sistema escolar america. Les escoles de LA son especialment infames, sospito que es per aqui per on venen les dades pels hispans. Es clar que es dificil dir que es primer si el ou o la gallina.)