Fa uns dies es celebrava els 150 anys des de la publicació de l’origen de les espècies, el llibre on Darwin va presentar la teoria de l’evolució. I va canviar per sempre més com mirem a nosaltres mateixos i al món que ens envolta.
Però 150 anys després sembla que encara triguem a entendre el que implica l’evolució. Jo em vaig passar l’adolescència preguntant-me pel sentit de la vida i ningú va tenir el bon cap de dir-me, nen, vius per la glòria i gràcia d’unes molècules molt curioses; i si tens la capacitat de fer-te preguntes existencials és perquè pensar va resultar un avantatge per a certes variacions de les molècules. Dubto que la meva adolescència hagués millorat gaire, doncs els problemes eren uns altres, relacionats amb la multiplicació de les molècules més que res.
La majoria ens quedem lleugerament desatisfets al saber que el sentit de la vida és el d’una carrosseria. I com passa sovint quan fem una pregunta i no ens agrada la resposta, intentem canviar la pregunta. Que si el sentit espiritual de la vida, que si hi ha d’haver-hi més...
Doncs no. Ens hauria de començar a quedar clar que tot el que basem en la introspecció, en la intuïció, o simplement el que creiem o sentim... és segurament el producte, accidental, del nostre “disseny.” Això inclou la religió, però també la moral, i algunes concepcions de justícia. Són males notícies pels capellans, però també pels filòsofs.
*..*
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada