No gaire segur de la seguretat

Si els dies de Nadal ja són uns dies complicats per viatjar, les mesures extres de seguretat van convertir la tornada a Philadelphia en un autèntic via crucis.

No vull ser molt crític, perquè no sé quin seria un model efectiu i satisfactori de seguretat. Com calcular quin és el risc que es pot acceptar? Com equilibrar la privacitat dels passatgers amb la seguretat? I finalment, quin haurien de ser els criteris per les llistes “no fly”? Aquestes preguntes són molt difícils. Per sort, ara tenim molt de temps per a pensar-hi: fent cua per a facturar, per a passar seguretat, per a passar seguretat un altre cop, o simplement segut sense poder aixecar-me, o fer servir l’ordinador, durant l’última hora del vol.

La primera reflexió és que no hi ha tal cosa com una seguretat perfecta. En altres “sistemes” (industrials, econòmics) la majoria de les millores arriben amb l’experiència, per prova i error. Però igual que passa amb una central nuclear, l’experiència, l’error, arriba molt car pels sistemes de seguretat.

La segona reflexió, però, és que hi ha molt per millorar. Les mesures a l’avió mateix (no aixecar-se durant l'última hora) són simplement estúpides i una reacció poc pensada (que hagués passat si hagués intentat fer explotar el calçotet bomba a falta de quatre hores de vol?). A més a més, els passatgers són l’última línia de defensa: són ells els que realment poden vigilar als altres passatgers, i intervenir. I això sense comptar que, deu minuts abans de l’última hora, quan la mesura s’anuncia per megafonia, tothom, i dic tothom, s’aixeca de cop, creant un caos complet. El terrorista, és clar, s’abstindrà de fer res aleshores, perquè deu minuts ho són tot.

.~.