dissabte, 13 de març de 2010

Els perills de la innovació dirigida

L’altre dia fullejava el New York Times i amb gran sorpresa em vaig trobar amb un article sobre Puertollano, ni més ni menys que a la secció d’energia i medi ambient. Què podia haver passat a aquesta ciutat de la província de Ciudad Real per tal d’assolir semblant distinció?

Potser algú amb bona memòria recorda que Puertollano va ser un important centre miner i, com tots els importants centres miners espanyols, ja no ho és. Amb l’ajuda de generosos subsidis del govern i de la UE, Puertollano va esdevenir el centre d’una forta inversió en energia solar a Espanya.

De fet, la “bombolla” de l’energia solar a Espanya té poc d’envejar de la immobiliària. Segons el NYT, la meitat de la nova capacitat solar mundial al 2008 va ser instal·lada a Espanya, que en un any va quintuplicar la seva capacitat.

I si en un any es va fer, en sis mesos es va desfer. Darrere del creixement del 2008 hi havia els subsidis més generosos i les regulacions més laxes. La crisi va fer repensar els subsidis al govern, i al setembre els van cancel·lar: resultat fàbriques tancades, inversors arruïnats...

L’article parla de les lliçons que la indústria havia après amb Puertollano, però em va deixar amb la sensació d’un nen que corre amb les sabates descordades, es cau, i diu aprendre sobre la llei de la gravetat.

La innovació presenta algunes característiques especials que justifiquen subsidis. El problema, però, és que els programes sovint dicten la innovació: enlloc de donar ajudes a la recerca, el programa subsidiava la producció d’energia solar. El programa dóna “resultats” immediats, igual que si paguem deu euros l’hora per fregir espàrrecs trobarem que de sobte aquesta és una nova sensació culinària. D’innovació, poca.

.~.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada