dijous, 19 de març de 2009

bonus bonus bonus

Els castellans diuen allò de “añadir insulto a la injuria,” però d’alguna forma l’expressió es queda curta quan la injuria són dos milers de milions de dòlars i l’insult són 165 milions de dòlars. El primer nombre és el rescat que va rebre AIG; el segon és el que ha pagat en bonus salarials als executius.

Prenguem un minut, deu minuts, una hora si voleu, per expressar tota la ràbia i indignació que la situació ens provoca, perquè, sí, senyor, és que no hi ha dret.

Fet? Perfecte, perquè així podem començar a pensar què passarà si els bonus s’han de retornar.

De primeres, és un terrible precedent que el govern anul·li uns contractes perfectament legals, alguns firmats fa anys, per pressió política. No fa falta exagerar i parlar del dia que els polítics decideixen qui rep què a les empreses privades. Simplement ara no és un bon moment per introduir més incertesa en el món financer—especialment a les empreses que necessiten un rescat.

Deixant de banda els contractes, limitar la retribució dels executius posa les empreses afectades en desavantatge. Els (pocs) que entenguin com gestionar els actius complicats que AIG ha acumulat saben que, amb aquest coneixement, poden fer calés arreu: seran els primers a marxar. I no diguem el que els costarà atreure talent nou. Imagíneu-vos que per ajudar el Barça es posen milions per a comprar nous jugadors... però en Messi ha de tornar la meitat del que cobra. Quan trigarà a anar-se’n al Madrid? Qui vindrà a meitat de preu? (que quedi clar que detesto les analogies futbolístiques, però m’he donat una excepció)

Finalment, trobo especialment preocupant que es parli del total dels bonus sense fer distincions. Segons el NYT, d’entre els 418 treballadors bonificats, 120 han rebut menys de $100,000. Un executiu ha rebut $5 milions.

Llegeixo ara mateix que el congrés ha aprovat una llei amb un impost del 90% sobre els bonus. Hala, el codi fiscal com a projectil. Declaracions d’un prominent membre del congrés, Earl Pomeroy,: “la gent ha dit que no, de fet, ha dit que dimonis, no! És que no tenen vergonya?”

Bé, no crec que en tinguin, però aquesta no és una bona raó per a posar les coses més difícils a una recuperació que ja triga.

6 comentaris:

  1. Com molt bé dius, el simil futbolístic no és gens apropiat. El problema de fon´s, segons el meu entendre és el següent: els integristes del mercat (els neocons) sempre han pensat exclusivament en la creació de riquesa independentment de la seva distribució, en la creença que si uns pocs es feien rics, això es traslladaria al conjunt de l'economia. I això, que pot ser cert en alguns casos, no ho és sempre. Hi ha individus amb cobdícia infinita! I això, el model no ho contemplava!

    ResponElimina
  2. T'asseguro que els agents als models son d'allo mes cobdiciosos i egoistes . el problema es que tambe son racionals...

    ResponElimina
  3. Roc,

    Amb quins diners es pagaran aquests bonus, amb els de les pèrdues megamilionàries que els executius van contribuir a generar amb el seu ingent esforç, o amb els del contribuent?

    Què és exactament el que remunera aquests bonus? Aquests executius l'han ben cagada, amb perdó, i s'enduen milions? els nostres milions? Això sí que genera desconfiança en tot el sistema!

    I sobre el símil futbolístic. Si el Messi hagués marcat 300 gols en pròpia porta per temporada no sé si caldria ajudar el Barça, però el que sí que sé és que el Messi se'n podria anar al Madrid tranquil.lament i no ens importaria gens.

    Finalment, disculpa la pedanteria però 'crisis' en català és crisi :)

    Ben tornat!

    ResponElimina
  4. Hola Rosa, benvinguda! m'alegro de veure't per aqui!

    Estic d'acord amb algunes de les preguntes, pero, com dirien per aqui, tallen per ambdues bandes... el que vull dir es, es podria mirar contracte per contracte i evaluar cada cas, pero no, el que importa es el valor total.

    I hem de recordar que cap executiu ha fet res criminal, no es un Madoff... De fet, estic segur que el merder seria igual o semblant si AIG no hagues fet res. La responsabilitat, a la crisi, no esta gaire ben definida.

    I gracies per la correccio ortografica, son benvingudes: penseu que escric i llegeixo poc en catala, i aixi es perd el know-how :)

    ResponElimina
  5. El tema d'aquests sous estratosfèrics és molt complicat. Jo ho he penst en moltes ocasions i em sembla que l'única solució seria establir unes bonoficacions fiscals per aquelles empreses que la raó entre el sou més alt i el més baix fos de 1 a 50 o inferior (per dir una xifra, això caldria discutir-ho). D'aquesta forma, els accionistes veurien, via impostos, que els ho costa masses diners tenir aquests sous tan elevats i podrien demanar raons als administradors.

    ResponElimina
  6. Ferran,

    El que dius es molt assenyat pero em sembla que no funciona---en present. Si no m'equivoco els accionistes poden veure els sous dels executius; almenys el "board of directors" (trad.?) els ha d'aprovar. Sembla pero que aquest mecanisme de control fa aigua per totes bandes. Els accionistes estan massa fragmentats; i els board of directors son endogamics.

    De fet, el teu argument esta a la base de moltes de les teories d' "auto-regulacio" del mercat, sobre les que (confesso) jo tenia alguna fe... i ja no tinc.

    ResponElimina