La Vanguardia porta un article del Francesc-Marc Álvaro comparant el sentit de responsabilitat del sindicat de la SEAT, el dels mestres, i el dels estudiants anti-Bolonia. Els primers han acceptat congelar els seus salaris per assegurar la continuïtat de la planta; els segons han fet vaga per l’enèsima vegada en contra de l’enèsima llei de l’ensenyament. I els tercers, bé, van protagonitzar uns aldarulls que fins i tot van arribar aquí. En Gregorio Luri també va comentar alguns dels paral·lels en aquest article molt entretingut.
Ambdós articles semblen parlar de la responsabilitat com un tret de caràcter. Els sindicats són “responsables” en el sentit del nen-fa-els-deures-sense-que-li-manin; responsabilitat com un coneixement moral suficient com per saber què és el que ha de fer. Aquest coneixement no el té tothom. Per exemple en Francesc-Marc sembla suggerir que el sindicat de SEAT és més responsable perquè és hereu de l’històric moviment obrer català.
La realitat és un altre. El sindicat de SEAT arriba a un acord perquè se’ls fa responsables en el simple sentit que pateixen les conseqüències de les seves decisions. Clarament si no hi havia acord la planta tancava, o almenys el nou model no es produïa. Als estudiants anti-Bolonia no se’ls pot fer responsables de res—bé potser del que ha costat l’ocupació a la universitat de Barcelona. Els sindicats de mestres semblen demanar que se’ls escolti a l’hora de fer la llei; i potser així se’ls faria responsables de la llei—enlloc d’una responsabilitat vague damunt dels polítics.
Crec que la distinció és important. Entre altres coses, la responsabilitat com un tret de caràcter fa pensar en persones millors i pitjors, i per aquí el debat no porta enlloc, perquè em costa creure que un sindicat (o país) simplement tingui una fracció més o menys gran de gent amb més altura moral.
En canvi, les circumstàncies (de la negociació, del problema) determinen si qui pren les decisions rep totes, algunes, o cap de les conseqüències; i per aquí podem pensar com millor la responsabilitat d’un grup. Per exemple, els mestres poden pressionar ensenyament perquè saben que la Generalitat mai tancarà les escoles; els polítics que fan la llei no són els que hauran d’ensenyar matemàtiques a una classe de trenta. Potser una decentralització—acompanyada de flexibilitat, és clar—podria fer més responsables tan polítics com mestres.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
No sóc cap expert en educació però és un fet que la de Catalunya i Espanya són un desastre. Alguna cosa cal fer, i sense ànims de ser demagògic et diré que cada vegada que des del govern es planteja un canvi els mestres la monten. No sé si és que no se'ls escolten però el que em sembla és que no hi ha lideratge en cap sentit i que els governants són incapaços de seduir o d'imposar-se. I no és un tret només català, França és el viu exemple de la paràl.lisi.
ResponEliminaRS,
ResponEliminaCrec que el que dius es cert, que no es nomes un tret catala. I ho veig com una mostra mes que les circumstancies es el que determina el resultat, no si les persones son bones o dolentes