Jutjant jutges

Aquests dies la portada dels diaris americans l’ocupa la jutgessa Sonia Sotomayor, nominada per Obama pel tribunal suprem. Durant quatre dies senadors escolten el seu testimoni i qüestionen les seves qualificacions durant el que aquí s’anomena “Hearings” (que potser hauríem de traduir per audiència?).

El procés exemplifica algunes de les virtuts més remarcables del sistema polític americà—no em podria ni imaginar una cosa semblant a Espanya.

Per començar, no es tracta d’una formalitat despit que els demòcrates tenen majoria en el comitè (12 dels 19 membres) que té el vot final. No sembla molt probable en aquest cas, però senadors demòcrates han votat contra candidats del seu propi partit; no fa pas dos anys els republicans van tombar una candidata del president Bush.

De fet, els Hearings són una de les oportunitats més importants pels senadors per fer política—la seva política, no la del partit. El secretari del Tresor, el de defensa, el d’estat, fins i tot el president del Fed passen pel senat (el comitè és diferent en cada cas).

També és de notar l’atenció que rep el procés. Els diaris comenten en el testimoni, els periodistes cerquen casos polèmics presidits per la jutgessa (i anteriorment, fiscal). Blogs i revistes porten l’opinió; no exagero si dic que es fa difícil escapar la bona senyora. Els Hearings es retransmeten en directe, només faltaria.

No us vull enganyar: es diuen algunes barbaritats en aquests comitès que farien orgullós a l’Alfonso Guerra. I hi ha algunes coses que no acabo d’entendre, com la dèria contra els jutges “activistes” en un sistema que fa de la jurisprudència llei. Però el procés té una transparència encomiable, esdevé un exercici en política pura, una oportunitat per retratar totes les parts involucrades.

Com m’agradaria veure els membres del tribunal suprem espanyol passar, ni que sigui per un dia, el mateix tràngol!