El poc que sé sobre el finançament (2)

No em puc desempallegar d’una marcada sensació de derrotisme des de l’acord pel finançament. Més enllà si rebrem el que ERC diu que rebrem, i deixant de banda si CiU hauria aconseguit un duro més o menys, és el procés que trobo depriment, el que els catalans hem de passar per a què ens tornin un part dels diners.

La situació em sembla ara tan grotesca, tan inacceptable, que em pregunto com és que els catalans l’acceptem. I aquí dic “catalans” i no “catalanistes,” que fins i tot el Sirera ha de veure com el que paga ell d’impostos no torna.*

Una possibilitat és que ja estiguem acostumats. De fet, d’acords de finançament ja n’hi ha hagut uns quants, i és aquest que em repugna especialment. És per l’estatut, és pel doble joc d’ERC, és per la recessió, o és per què la distància m’ha ajudat a veure les coses millor? (I no, no és per què no l’ha signat CiU. De fet, estic convençut que CiU hauria aconseguit menys: al cap i a la fi Generalitat i Gobierno són del mateix partit.)

Al meu parer, la raó és una altra: per la major part de catalans, el finançament, i com l’obtenim, no fa cap diferència. Així de clar. Què són 500 milions d’euros més o menys? El Fòrum de les Cultures va costar molt més que això. La vicepresidència costa 250 milions d’euros a l’any (per cert, el doble que la presidència). Tots aquests estudis que diuen que el dèficit fiscal costa 100, 200, o 500 euros per català cada any... s’obliden que aquests diners, si tornen, no tornaran a les butxaques dels catalans, i en canvi serviran per qui sap quina creativa forma de despesa pública.

Si l’acord de finançament es traduís en menys impostos, o tinguéssim la seguretat que els diners farien un servei de rodalia millor. Aleshores sí que faríem de molts catalans catalanistes.

* El que això escriu ja no paga impostos a Catalunya—millor no enganyar ningú amb la primera persona del plural.