De sobte, tot plegat

Una setmana interessant, ha estat aquesta. Bé, interessant clínicament parlant. Els mercats financers no tenen gaire confiança amb Espanya. Gaire? Potser hauria de dir simplement que en tenen menys que fa una setmana, quan tampoc en tenien gaire.

El problema és això dels dèficits estructurals. No és un problema que tinguem ara mateix; sinó un que tindrem més endavant si no fem res.

Els inversors ja ho sabien, això, igualment que ho sap qualsevol que vulgui veure-ho. Ara la crisi ha deixat clar que ja no queda gaire temps per a fer-hi alguna cosa; i que els bons resultats fiscals degut al creixement d’Espanya no es repetiran aviat. Els tenim un pèl nerviosos, als inversors, en aquest punt.

I entra el govern que, de sobte, s’atreveix amb tot plegat i proposa dues mesures per resoldre el dèficit estructural de les pensions: endarrerir l’edat de jubilació, i estendre el període de còmput de la pensió.

S’atreveix per vint-i-quatre hores, doncs resulta que era una errata o una rata, no sé. I ara sí que els tenim inquiets, prop del pànic, als inversors. Perquè ara mateix sembla que Espanya no pot tirar endavant cap reforma ni que vulgui.

I abans de dir el nom del porc a Zapatero, val repassar el paper que ha fet el PP i en Rajoy en particular. La Moncloa abans que el país.

Em sembla prou clar per qui ho vulgui veure-ho. Però sempre és més còmode que els dolents siguin els altres, els mercats, si poden ser anglosaxons, millor.

.~.