diumenge, 14 de febrer de 2010

El que vota s’equivoca

La fal·làcia dels arguments “ad populum” la vaig aprendre aviat; abans que en sàpigues el nom llatí ja tenia l’experiència d’estar rodejat de convençuts que només sabien que comptar el seu nombre per tal de defensar l’errada opinió sobre les agulletes o el Bob Dylan.

La democràcia demana cura a l’hora de posar a vot segons què per tal d’evitar la fal·làcia anterior. Amb algunes excepcions, la majoria de democràcies fa pocs referèndums, i els que fa els repeteix si no surten com haurien. És clar que hi ha ocasions quan no hi ha altre remei que fer la pregunteta, directa o indirectament.

La setmana passada el govern espanyol va posar damunt de la taula (o no) una reforma de les pensions. I ben aviat vam saber que en pensa, el votant espanyol, de les pensions: que les cobrarà, a partir dels 65 anys, cotitzant els últims 15 anys. És el que pensa, i està disposat a sortir al carrer si algú pensa diferent.

I la vergonya (enorme, enorme) del govern espanyol, que s’ha empassat tot el que va posar a la taula; la del PP i en Rajoy, tot per sigui per guanyar la cadira; i altres agents socials com els sindicats que haurien de saber el que vindrà al damunt si no es fa una reforma...

Deixant les vergonyes a part, el que queda clar és que el votant (o potser el polític) espanyol no vol veure la simple realitat: si no descobrim petroli als Monegros les pensions no les podrem pagar.

.~.

2 comentaris:

  1. La demagògia és sempre una de les possibilitats de la democràcia, una de les seves veus. Però a vegades sembla que la veu s'ha transformat en un cor.

    ResponElimina
  2. el que em preocupa es que alguns partits es creuen la seva propia propaganda

    ResponElimina