Qui vota s’equivoca (2)

Sóc dels que creuen en la democràcia; de fet, no em molesto a discutir amb ningú que no hi cregui: la democràcia l’imposo com una pre-condició, si voleu. Alhora no em faig gaires il·lusions. Més enllà del que va dir Churchill, simplement no existeix un sistema de votació perfecte; quelcom que s’ha de tenir en compte abans de dir rucades com que els pobles tenen el govern que es mereixen.

Tanmateix últimament em pregunto el clàssic on anirem a parar respecte la democràcia. Aquests són temps de crisi, que demanen decisions difícils. Sembla, però, que els votants rebutgen la necessitat de prendre decisions, i de les decisions que es prenen, tothom se’n queixa.

A estudi: fa falta reformar les pensions a Espanya (i les escoles i el mercat laboral i unes quantes coses més, però bé, pas a pas). El govern s’atreveix a posar un peu a l’aigua, i en surt ben escaldat: oposició, sindicats, pàgines del Facebook... tothom salta. I no tinc cap mena de dubte que si salven la cadira a les properes és perquè es van fer enrere ràpidament.

Se’n poden fer molts anàlisis diferents. Per exemple, ben bé podríem dir que els socialistes s’han acabat per creure la seva pròpia proganda, això del bonisme, que creu que per tot problema hi ha una solució que no demana sacrificis de ningú. Ara, és clar, es troben que això no és cert i no tenen la fusta per tirar endavant cap reforma.

Una altra anàlisi, que jo prefereixo, es pregunta què volen els votants. Per què ens queixem dels polítics que tenim, i alhora pobre del que obri la boca per dir les coses com són? Simplement no paga ser responsable a l’oposició, no paga ser valent al govern. Si votem els que ens diuen el que volem sentir i no el que hem de sentir... Aleshores sí que som responsables del desgovern que tenim.

.~.