La tragèdia de Castelldefels ha obert, una vegada més, un debat on s’oposen dues formes d’entendre la responsabilitat, com a individual o com a col·lectiva. Simplifico, però els més ardents d’un costat o l’altre semblen creure que són conceptes mutualment exclusius i, d’alguna forma, independents de la societat on vivim.
Potser hauria de deixar clar de bon principi la meva posició. Jo habitualment em decanto en favor de la responsabilitat individual, o més en favor del que sembla ser la norma en les meves converses. Però no crec que siguin conceptes exclusius: es combinen i es multipliquen, si voleu. Sóc de l’opinió que una societat lliure on els individus són responsables de les seves accions és preferible a una societat sense llibertats i responsabilitats; una societat lliure però sense responsabilitats simplement no existeix.
També afegeixo un petit matís, pel que sempre podria acusar d’essencialista. Crec que tot acte, fins tot el del soldat qui li manen disparar, comporta una part de responsabilitat individual, ni que sigui petita com en l’exemple indicat.
Retornant a l’accident, és el debat realment sobre models de societat o de persona? Aquí també m’ha sorprès algunes reaccions davant l’origen i edat de les víctimes. Explica l’accident que la majoria fossin joves? Latino-americans? És racista preguntar-s’ho?
De fet aquestes són preguntes que qualsevol visió polar de la responsabilitat hauria de contestar. Si hom creu que és culpa de la societat, de quina en parla? De la que posa cartells i fa anuncis per megafonia o la que havia educat els joves? I si hom creu que és completament una responsabilitat individual, què hem de concloure, que els latino-americans són més incapaços en aquest aspecte?
.~.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Visc prop d'una estació de tren. Aquest espectacle de creuar les vies per allí on no toca és a diari. Passa que hi ha bona visibilitat. Però si no hi ha hagut més desgràcies és perque el d'allà dalt no ho vol. I aquests númerets els he vist de molt abans que arribessin els llatinoamericans per aquestes contrades.
ResponEliminaTothom ha d'assumir el "risc" personal de sortir de casa. Fins les darreres conseqüències.
PS: El soldat té contracte amb l'exèrcit. La seva responsabilitat, en tot cas, és la de signar o no el contracte. Però no la de prèmer el gallet.
És evident que aquest accident fou causat per un accés d'eufòria més responsabilitat individual i a l'hora col·lectiva.
ResponEliminaNo el coneixia el seu blog.El seguíré de prop.