Ambició o testosterona

Un altre article d'en Thou Sayeth

Exactament com hem arribat a aquesta crisi, no ho sé. L’economia no és com una poma que cau d’un arbre. I no és perquè la poma no encerti el cap del millor científic de tots els temps. Si els economistes hem après alguna cosa és que no hi ha un model de causa-efecte, i hem de treballar amb un sistema de forces interrelacionades. Dit d’una altra forma, un merder, tu.

Però fins i tot amb les reduïdes expectatives els models que fem servir fan pena. Curiosament, el discurs popular sembla centrar les causes de la crisi en l’ambició desmesurada, l’egoisme i, en general, les penques del sector financer.

Curiós, dic, perquè els models econòmics van sobrats d’ambició. De fet, els inversors en els models són sempre individus força deplorables, que només busquen fer el màxim benefici i no es paren ni un minut a esbrinar les conseqüències de les seves accions sobre el benestar general.

La simple observació que posa aquests models en qüestió és que, per tota la seva suposada atenció a fer diners, la gran majoria d’inversors i bancs ho han perdut tot o quasi tot. Per explicar la crisi els inversors han de ser o incapaços o inconscients.

Bé, podeu dir, que brillants que sou els economistes! És clar que són una colla d’incapaços inconscients. I si mai tinc un metge entre els meus lectors, potser em senyalarà que s’ha demostrat que les hormones afecten les inversions dels “stock brokers.” I què coi sap la testosterona o el cortisol del màxim benefici?

Ambició o hormones? La professió ja intenta incorporar altres factors al comportament dels inversors, des d’hormones a altres disfuncions del comportament, el que es coneix com “behavioural finance.” Polítics i comentaristes, però, prefereixen el discurs de l’ambició, que fa dels inversors els dolents de la pel·lícula; i així acabarem amb una regulació que limitarà els beneficis del sector financer quan potser el que hauria de fer és posar els inversors a règim.