Ajudar als bancs, ajudar a l’Àfrica (I)

Ja m’ho esperava; de fet, si alguna cosa em sorprèn, és el que he trigat a trobar algú dient que amb el que ens hem gastat amb els bancs es podria arreglar la pobresa, la fam, o el càncer. Ha estat en Francesc Mateu, director d’Oxfam a Catalunya, el que s’ha atrevit amb el càlcul: diu que amb una desena part del que s’ha gastat en els bancs s’acabaria amb la pobresa.

Jo em limitaré als números dels Estats Units, que són els que tinc més per la mà.

El primer pas que hem de fer és saber quant s’ha gastat en bancs. Quan el Fed injecta 700 mil milions de dòlars no els dóna tots com a regal de Nadal. El que fa és prestar-los o comprar actius no líquids. No deixen de ser un subsidi: les condicions del préstec són millors que les que pot obtenir el banc en el mercat (o dels altres bancs), i hi ha un risc associat. El cost, però, és una fracció del principal: si el Fed (o el tresor) deixa cent milions al 3 per cent anual quan el mercat marca 4 per cent, el cost del préstec és un milió anual.

Les coses són més complicades si l’ajuda consisteix en la compra d’actius, doncs és possible perdre-ho tot o guanyar diners. De fet, alguns dels programes ja han donat beneficis.

En realitat, les coses són molt més complicades: els diners que el govern americà (o els europeus) s’han gastat en rescatar els bancs es “queden” als Estats Units, i eviten mals majors als americans, i a la seva butxaca. No es tracta d’una transferència, doncs. Donades les condicions, es podria defensar que gràcies al rescat els americans han perdut menys diners.

Deixant clar que no podem agafar els 700 mil milions de dòlars com el cost total, ho faré igualment. Resulta que els Estats Units dóna, pel cap baix, 50 mil milions de dòlars d’ajuda (privada i pública). O sigui que en un any i quatre mesos els Estats Units ja dóna la desena part que en Mateu parlava.

Però aquest no és l’error de càlcul més greu.

.0.