Corrupció

Aquests dies els polítics catalans s’estan tirant pel cap acusacions de corrupció i incompetència, i encara hem de veure totes les repercussions del cas Millet. És clar, hi ha qui creu que la corrupció i la incompetència són trets diferencials dels països catalans (així s’inclou València). Per la majoria, és un episodi més del desprestigi total que la classe política sembla dedicada a aconseguir.

En la visió d’uns, la corrupció i la incompetència són trets culturals—els catalans són com són—o morals en la dels altres—els polítics són com són. Els trets culturals són a vegades políticament incorrectes (per exemple, quan toca parlar de països africans) i a vegades políticament rentables (no fa falta exemples, oi?). Potser la concepció de la corrupció com a “falta de caràcter” és la més acceptada, i la incompetència, ves, com a falta d’intel·ligència.

En la meva opinió, la corrupció i la incompetència són fenòmens econòmics. Els càrrecs públics, igual que els executius d’una empresa o el treballador d’una fàbrica, de Catalunya o del Pakistan, responen als incentius i a les oportunitats que, al seu torn, determinen quin serà el nivell de competència a la feina.

La corrupció a la política, en el fons, no ens hauria de sorprendre: les decisions que pren un polític poden fer guanyar o perdre molts diners a molta gent; i per molts diners vull dir mil vegades el salari del polític. La combinació d’una remuneració baixa relativa a les conseqüències econòmiques de les decisions és un viver per la corrupció. Vigilar el que fan els polítics és car i, vet ho aquí, crea més oportunitats per la corrupció.

L’altre factor que ens falta és el càstig que administrem als que enxampem. Com més dur sigui el càstig, menys corrupció hauríem d’esperar. Per aquí és on veig els problemes més greus, a Catalunya: la corrupció s’està, fins a cert punt, trivialitzant. Si encarregar un informe d’una pàgina per deu mil euros fos la fi de la carrera política, no en veuríem gaires. Acusacions, molt greus, de corrupció es fan i desfan, i tots tan tranquils. La politització de la justícia tampoc ajuda, endarrerint i fins tot bloquejant el càstig penal.

Ah, l’última esperança són els votants, és clar. Però el 40 per cent d’ells no es molesten a votar, i ves a saber quin percentatge dels altres creu que tots els polítics són corruptes, i per tant poca diferència hi fa.

.~.