Ajudar als bancs, ajudar a l’Àfrica (II)

Quant creieu que costaria acabar amb la pobresa i la fam del món? En Francesc Mateu, director d’Oxfam a Catalunya, deia uns 70 mil milions de dòlars, potser per una confusió respecte el que ha costat el rescat bancari. Fem-la més gran, doncs. N’hi hauria prou amb cent mil milions? Cinc-cents mil milions? Un bilió?

O potser el diner, tal com no compra la felicitat, tampoc compra la prosperitat.

Tan sols comptant l’ajuda “oficial,” el tercer món ha rebut quasi que dos bilions i mig de dòlars en els últims cinquanta anys, segurament l’ajuda privada suma un bilió més; i això no compta que els preus als països pobres són més baixos—molt més baixos. Tots aquests diners no han servit de gaire: la major part dels països pobres romanen pobres, i els que se n’han sortit, com Corea del Sud o la Xina, rebien poques ajudes.*

Per què no funciona l’ajuda? Hi ha moltes raons, potser tantes com plans d’ajuda. Per començar per cada dòlar que enviem només n’arriba una fracció. La corrupció és un dels problemes més vistosos, i fa molt difícil descentralitzar les decisions. L’ajuda en béns o serveis també presenta un cost molt elevat, manca la infraestructura, i la seguretat, per distribuir l’ajuda.

Més enllà dels temes logístics, hi ha una qüestió essencial: com ajudar sense perpetuar el problema? Com pal·liar la fam i alhora pressionar el govern per a què ofereixi protecció als agricultors? O com oferir crèdit a petits empresaris i alhora convèncer als bancs locals perquè ho facin?

Molt em temo que acabar amb la pobresa no és un problema de cent mil milions de dòlars més o menys. És molt més difícil.


*No em posaré a discutir si la pobresa ha augmentat o disminuït: el que queda clar és que encara n’hi ha.

.~.