Arriba un turista a l’hotel de Vallfogona de Balaguer, i deixa un bitllet de cent euros com a dipòsit. Corre l’hoteler amb els cent euros a pagar el lampista que li havia deixat a deure la feina. I el lampista no triga a pagar el que deu a la carnisseria, que no és poc: cent euros. I el carnisser els hi porta al doctor que li va cosir el dit; i el doctor va l’hotel, on deu dues nits, suposadament passades a Barcelona per un congrés. I tal com els cent euros tornen a les mans de l’hoteler, baixa el turista que, adonant-se de l’error d’anar a Vallfogona de Balaguer de vacances, no es vol quedar l’habitació. Cap problema, l’hoteler li torna el bitllet de cent euros i el turista abandona Vallfogona de Balaguer—però ningú li retreu: amb la seva visita el poble és ara lliure de deutes!
Un anònim va senyalar correctament que Vallfogona de Balaguer no tenia cap deute net, és a dir, el poble no deu res a la resta de la Noguera—tots els deutes són entre gent del poble.
Però deixeu-me afegir que, abans que arribés el turista, el poble sencer vivia amb l’angoixa de deure diners i amb la ràbia de no cobrar-los, i potser tothom evitava tothom amb la resultant destrucció de la vida social i econòmica de Vallfogona de Balaguer.
En Qgat senyala de forma perspicaç que el problema inicial del poble era la falta de diner, i en particular, que ningú estava directament interessat en el producte de qui li devia els diners. El lampista no volia anar a l’hotel, el doctor no menjava carn... Un bitllet de cent euros, tothom el vol.
I si us dic que tots—l’hoteler , el lampista, el carnisser, i el doctor—tenien un bitllet de cent euros a la butxaca des de bon principi? Però si pagaven el seu deute, es quedaven sense diners, i a patir per si de sobte surt una despesa imprevista... Per exemple, el doctor podria pagar a l’hoteler, però no sap quan l’hoteler pagarà al lampista, i de fet ja pot pensar que, si es fonen els ploms de la consulta, el lampista no voldrà deixar un altre feina a deute. I així tots s’aferren als seus cent euros i ningú paga a ningú.
.~.
(Roc, com put connectar amb tu via correu-e? El meu és: dssmnd-ensaïmada-hotmail-punt-com)
ResponEliminaL'anònim era jo, i el que deia no és que el poble no tenia cap deute exterior net, sinó que cada un dels personatges no tenia cap deute net. Em sembla que aquesta faula el que pretén posar de manifest és la demanda d'efectiu. No nego que la demanda d'efectiu existeix, però em costa d'imaginar una situació real en què l'escassetat de diner líquid arribi a tal punt que es converteixi en un problema.
ResponEliminaCert. Podríem canviar la faula i fer que el lampista li entres gana, i obtenir la circulacio del diner per consum i no nomes per pagament de deutes.
ResponEliminaSobre l'escassetat de diner liquid... no fa falta imaginar res: la crisi financera ha estat un exemple massiu! Empreses com AIG tenien (i tenen) un valor molt superior als deutes que els van portar a la fallida, pero no tenien forma de transformar aquest valor en pagaments. I als 30's van ser els consumidors mateixos que volien mes diner, feien cues als bans.
(Hi ha alguns economistes que es dediquen a veure com el "diner" sorgeix espontàniament, com per exemple en una presó on els cigarrets esdevenen la moneda de canvi)